Els serrells d'en Puigdemont.

 

Vivim dies d’intensitat política i institucional centrats en la monarquia i en la investidura d’en Pedro Sánchez. La informació al respecte és tractada de manera diferent. Una ve coronada pel consens majoritari i presentada com un pastís d’aniversari carregat de sucre i glamur sense veus crítiques ni accions contràries que hagin pogut malmetre les seccions gràfiques a la premsa rosa. Quina princesa més fotogènica per a un conte de fades. L’altra, entronitzar en Pedro Sánchez com a president, té més entrebancs i una cort hostil que no li ho posarà fàcil.

Anem a pams. La cosa monàrquica viu hores baixes. Subsisteix en dinàmiques de rellevància intranscendents -d’aparador-  i comença a tenir detractors impensables des de no fa massa anys. Defensar l’emèrit és un exercici de fe a ulls clucs en la bondat de la monarquia. El pròfug ha fet molt de mal a la corona. Per això és tractat per la casa reial com un empestat per resguardar-ne els successors. El llistat de trapelleries poc exemplars de qui ha estat cap de l’estat no són només relliscades puntuals o afers de faldilles encoberts sinó que la corrupció internacional l’ha aureolat amb una corona d’espines que ha liquidat la reputació d’en Joan Carles. De retruc, ha malmès els fonaments de la monarquia que des de la transició comença a ser discutida més enllà del republicanisme tradicional. 

L’estratègia ha estat aïllar-ne els successors i fer veure que, quan l’emèrit torna per endrapar marisc gallec i prendre la fresca en una regata d’amics incondicionals, no passa res, coses d’avi. A Catalunya, el discurs d’en Felip VI el 3-O del 2017 no va estar afortunat i va comprometre la neutralitat deguda de la institució quan ningú havia segrestat el Congrés a trets. Si la valoració de la monarquia en general no era per tirar coets, les paraules d’en Felip el van desacreditar encara més. El rebuig monàrquic tenia un altre argument que se sumava a l’historial destapat del pare. Com que la condició dinàstica va lligada íntimament al passat i a l’herència, no es poden esborrar els episodis que no ens agraden per maldestres o son, directament, motiu d’un presumpte judici si la justícia ordinària els pogués encausar. No es poden revestir els moments i els protagonistes deslligats els uns del altres. Són els Borbons en paquet amb molt de passat i un demà incert. A la princesa, però, l’han presentada com una pàgina immaculada vestida de blanc envoltada de corifeus que en canten les excel·lències. 

Sense tants corifeus, en Pedro Sánchez ho té més pelut. Aquest gat polític de set vides semblaria que sempre cau dempeus. Veurem si és així assolint els acords per tal de ser investit president amb el suport del que la dreta considera la morralla independentista. Quin final de conte -sense príncep blau, però amb un ben plantat Sánchez- per a en Puigdemont que té la clau i el duro que haurà d’arribar -prometen que aquesta vegada sí- en el cas que res no es trenqui. Els implicats en la negociació hauran de desencallar l’amnistia, els deutes pendents, el finançament i el traspàs de Rodalies.

Respecte dels trens que viuen i rodolen a Catalunya jo hi afegiria dos greuges pendents i paradigmàtics de la inversió ferroviària de l’Estat a Catalunya. No hi voldria afegir pressió ni entorpir les negociacions, encara que acabar l’estació de la Sagrera i enllestir el corredor mediterrani serien dues grans mostres de bona voluntat des que l’alta velocitat va començar a escalfar catenàries per la Península. Passeu comptes des del 1992. O ens menystenen o estan convençuts que invertir a favor de les ínfules independentistes és un mal negoci, llençar els calers, vaja. Tot pot ser, o les dues coses alhora.

El que més polseguera aixeca i exalta els ànims a les tertúlies és l’amnistia. Un sant grial per alguns que viola la constitucionalitat i aixafa l’essència de la democràcia. Els discursos ben travats contra els que vam perpetrar un cop d’estat i la sedició no es poden perdonar -Puigdemont a presó! Aquestes últimes hores, vocals conservadors del Consell General del Poder Judicial s’han posicionat contra l’amnistia, una jugada de gran significat polític que tirarà endavant sense efectes pràctics. La dreta judicial fa política sense vergonya -una vegada més- i es belluga per posar-hi pals a les rodes.

No ho té i no ho tindrà fàcil en Pedro Sánchez si se’n surt. En plena negociació per a la investidura s’han desencadenat un allau de declaracions contra l’executiu i s’han anunciat accions concretes d’algunes grans empreses. Allò que coneixem com la llotja del Bernabéu, el club social i informal de l’Íbex, ha esclatat. Segons alguns mitjans un alt percentatge dels molt alts directius tenen un component ideològic contrari a en Sánchez que, entre còctel i còctel a la llotja d’en Florentino, s’exciten i es contagien de l’efecte tavernari que és el menys reflexiu de tots. Qui la farà o la dirà més grossa?

Tancat l’acord entre ERC i el PSOE, el PP ha engegat una maniobra al Senat -on té majoria absoluta- per reformar-ne el reglament que pot allargar a dos mesos la tramitació d’una norma, l’amnistia per exemple, que ha rebut prèviament el vistiplau del Congrés.

Amb tants amics insignes en Pedro Sánchez només haurà d’estar atent a una última variable en el cas d’assolir quests reptes i d’esquivar els múltiples paranys. Un savi filòsof alemany de principis del segle passat sostenia que “quant tot rutlla bé, se’n pot anar el llum”. Pel bé de tot i de tots plegats jo he encès una espelma.

 

Vacances fora de temporada.

 

Ja sé que vaig amb retard, les burocràcies d’agenda m’han permès de fer vacances -si més no mentals- fora de temporada, quan el mesos habituals per gaudir-les ja han passat i els circuits oferts per les agències de viatges semblarien de tardor amb aquell punt, com els iogurts, una mica caducats. He estat -serveixi de disculpa- allunyat, fora del context en molts sentits. He desconnectat del fastigueig que els dies, informativament parlant, es comporten. No he llegit la premsa i no he seguit les notícies, quelcom que es podria considerar saludable i relaxant sinó és que ho trobem una actitud per a covards amb un punt de superficialitat. Més encara, he triat un país on plou gairebé cada dia per defugir també de les converses intranscendents quan el canvi climàtic i les seves conseqüències feien idònies per trencar el gel. Això és, no he volgut sentir prediccions apocalíptiques que pugen de nivell a mesura que els embassaments es van buidant.

Aquest trencament amb rutines com els esmorzars de gra fort als hotels, la sensació ben real de no entendre la llengua per la pèrdua de matisos -també els gruixuts-, la civilitat que amara del tracte, la polidesa dels carrers sense massa burilles, la impressionant xarxa de transport públic puntual que propicia que els vehicles particulars siguin una anècdota als centres urbans de les ciutats i la paciència dels que hi viuen i treballen envers els bàrbars que hi aterrem armats amb un mòbil per retratar-ho és entranyable. De fet es tractaria d’un acte de retorn proper a la justícia poètica quan vius en una ciutat com Barcelona. Un dels exercicis que he practicat per carregar energia ha estat més que comparar catedrals i monuments, identificar els hàbits universals del turisme arreu que jo mateix tolero a la reputada Barcelona com a destinació prominent.

Vaig considerar que aturar-me en un punt d’enquadrament estratègic per fotografiar la panoràmica de la ciutat era quelcom que hi tenia dret per la de vegades que m’he aturat per no sortir en un pla com un espontani a l’Arc de Triomf. Més encara, les barricades humanes a les voreres que esquivo amb certa temeritat al carrer Montcada m’han atorgat una pau d’esperit ingènua. O la dèria gens innocent per emportar-se al congelador digital personatges a qui has robat el seu consentiment, d’amagatotis dispares apressadament per tal que no et trenquin la càmera o la cara -mai se sap-. Majoritàriament aquestes maneres de comportar-se deuen ser universals arreu.

La novetat en les vacances que gaudeixes adossat al grup sota la tutela d’un guia saberut és com et contemples aquells amb qui conviuràs uns dies. Els àpats són el punt de trobada en el qual no has d’estar atent als afers històrics, als corrents literaris, pictòrics o arquitectònics amb què s’entesta a il·lustrar-te un cicerone simpàtic i xiroi. Un plat típic, encara que sigui de bufet lliure, propicia la confidència tot marcant el presumpte contrincant que viatja al seient proper. Sovint acabem comprovant com d’entremaliats són els prejudicis. Els cridaners, els grollers, els presumits, els prepotents, els graciosos i tot el catàleg restant inclosos els tímids i els que viatgen sols, pateixen una metamorfosi que la proximitat, la confidència o la fotografia dels nets afavoreix. La certesa de la coexistència fugaç fa que et puguis inventar una biografia feta a mida en un joc sense malícia de seducció compartida en un escenari inèdit o exòtic. N’excloc els aliens que practiquen l’autisme turístic endollats permanentment al mòbil amb auriculars. 

L’anonimat en el grup, prou divers de països diferents que comparteixen llengua per rendibilitzar el guia, t’estalvia el fregadís a jornada completa amb els coneguts, aquelles persones del teu entorn amb qui comparteixes destinació i viatge de qui acabes renegant. Amb qualsevol pretext et desempallegues d’aquells que no coneixes, però coneguts, veïns, parents o amics et poden fer perdre els estreps i la paciència a l’hora d’acordar una decisió per trivial que sigui. Existeixen les relacions que t’apropen a persones desconegudes i les que et fan descobrir que suportar les coneixences en situacions no habituals és una penitència que no tens ganes de repetir. Quantes parelles no s’han format trepitjant museus o pedrots i quantes no deuen haver trencat tot triant un record o un imant de nevera. Jo, per si de cas, sempre delego aquesta responsabilitat.

Aquests dies, mentre faig balanç dels nous imants i edito les fotografies, m’he escapat nord enllà a la recerca d’un país idíl·lic, tolerant i en pau allunyat del context habitual fins que les turbulències de tornada preludiaven l’aterratge a la realitat amb el temor que m’hagin perdut la maleta. Imaginem quina deu ser la impotència, la ràbia i el dolor quan hi perds la família, la casa; la vida.

 

Turistes a Israel.

 

Volar a Tel Aviv va estar una aventura que comença al nostrat aeroport amb un tractament especial i molt diferent de la resta de companyies que hi operen. EL AL amb l’estrella de David a la cua ja t’adverteix que no ets en un avió encara que estigui aparcat al Prat de Llobregat sinó a Israel. El control que exerceix la seguretat israeliana amb agents propis abans d’embarcar és extremadament estricte. Comença amb un interrogatori d’on has dormit i amb qui la nit anterior, amb qui viatges, quines relacions o parentiu hi tens, si has deixat les maletes desemparades al maleter d’un taxi per anar a pixar... La indumentària i les xancletes tampoc t’eximeixen de la pregunta, què hi vas a fer? Turisme! Passat aquest primer filtre practicat per una senyoreta amb poc aspecte d’hostessa que llueix una insígnia amb la bandera espanyola al costat d’una amb l’estrella de David et fa determinar que no t’hi adreçaràs pas en català. Algun explorador experimentat xiuxiueja discretament, el Mossat. 

La segona operació llarga i immediata abans d’enfilar-nos a Israel -a l’aparell- va estar la revisió de les pertinences. Acuradíssima, lenta i amb parsimònia, de cadascun dels quatre angles del mòbil, per exemple. Tot era escrupolosament passat per aparells diversos que presumptament detectaven microfilms, explosius o ginys d’espionatge propis d’agents enemics. Mai he estat objecte d’un escorcoll com aquest. No fèiem pas fila de fidels d’una parròquia pelegrinant a Terra Santa, però tampoc de terroristes palestins -vaig pensar-. Sortir d’aquesta zona per passar a terra de ningú, la zona d’embarcament va estar un alliberament literal. Vaig pujar a l’avió, amb o sense turbulències possibles, amb una sensació de seguretat amb ales insuperable.

Anant de Tel Aviv a Jerusalem el conductor em va fer notar que aquella carretera era segura i molt custodiada amb càmeres de vigilància a cada fanal que il·luminava sense voler una tanca imponent de contenció que separa les dues comunitats irreconciliables. Vam arribar a l’hotel i vam descarregar les maletes. Ací, a l’exterior abans d’entrar al taulell de recepció, hi havia un vigilant sense uniformar, amb un vestit pulcre de funcionari, estintolat en un faristol, armat amb una pistola ben visible alhora que el faristol amagava una escopeta de les grosses. Ho vaig esbrinar en les meves freqüents incursions mentre sortia a fumar. Al matí esmorzant al restaurant van aparèixer quatre o cinc soldats uniformats equipats amb motxilles i escopetes amb mires telescòpiques encara més imponents. Atalaiaven l’horitzó des de les altures de l’hotel.

Caminant per la ciutat de Jerusalem era normal, ningú no en feia massa cas, creuar-se amb joves que duien una pistola al costat, sense dissimular ni amagar-la amb la camisa. Les armes eren eines -per la pau?- habituals de les quals sense excessiva discreció en feien una ostentació relativa. Ja eren figues d’un altre paner els escamots de policies o militars que, de sobte en alguna cruïlla dels carrers sants, romanien aplegats rere d’una tanca més decorativa que efectiva, amatents i disposats a entrar en acció immediata amb la contundència proporcional a les cuirasses i les armes que portaven absolutament intimidatòries.

Em va cridar l’atenció la negativa rotunda d’un guia israelià a portar-nos a Betlem, situada a la Cisjordània actual. El rebuig a trepitjar terra “enemiga” expressat amb un menysteniment absolut em va copsar. La frontera amb Betlem, molt propera a Jerusalem, la vam creuar sense aturar-nos en virtut d’un acord “turístic” que propiciava l’intercanvi de guies sense massa cordialitat, la justa. La tanca, la pobresa, la brutícia, les cases recentment derruïdes i la imatge ben allunyada de la visió idíl·lica del pessebre nadalenc van fer que algú deixés anar un “és lleig de collons” compartit.

Vam creuar d’Israel a Jordània un matí assolellat que ens va doblegar la paciència. Vam fer un trajecte per la breu terra fronterera de ningú, representada per una ratlla als mapes polítics, amb un autobús neutral. Pujar i baixar per deixar-nos sota d’un canyís mentre no es resolien els tràmits fronterers. Per mimetisme o per no ser menys els agents de duanes jordans hi posaven tot el zel que podien per competir amb l’eficient maquinària jueva en matèria de seguretat, però vaig detectar de seguida que Jordània jugava a segona, una categoria inferior, o a tercera regional en matèria transfronterera.

L’ensurt -ara l’anècdota- va estar quan una companya que havia comprat una Menorah a Jerusalem -jo l’havia assessorat pel que fa a la mida de l’objecte- va estar retinguda gairebé un parell d’hores. Vam tenir temps de carregar les maletes a l’autobús i jo de d’establir certa complicitat amb el conductor mentre conreàvem el vici de fumar asseguts en un pedrís. Allò no es resolia. Ja pensàvem a trucar l’ambaixada o bescanviar l’ostatge directament per un tractor. Em va tranquil·litzar el company de fum que em va fer entendre que aquests incidents eren habituals i que acabaven bé sense haver de comprometre-hi cap tractor. Finalment la van alliberar a ella i a tot el grup de persones que viatjàvem plegats. Quin alleujament! La van interrogar diversos agents, cada vegada de més rang -va deduir-. Segons ella, hauria estat definitiu, l’anàlisi braç a braç de la Menorah desllorigada per comprovar que no era un objecte perillós més enllà del simbolisme. No va estar retornada a la propietària ja que hauria contradit la prevenció religiosa jordana introduint de contraban un objecte tan perillós tot i tenir relacions i les fronteres obertes amb Israel des del 1994.

En aquest viatge no vam poder visitar l’explanada de les mesquites per obres -ens van dir-. A Amman, Jordània, ens vam assabentar que hi havia hagut un atemptat. Ara, tristament i horrorosa, l’actualitat m’ha revifat aquests records -si voleu frívols-. Ara els habitants d’Israel, com jo mateix, tampoc entenen des de la bombolla de seguretat que irradiava el país que s’hagi pogut produir un atac tan ferotge i sanguinari sense que cap alerta s’hagi encès. Fracassos amb conseqüències per veure que poden comportar un conflicte encara més intens i, sobretot, un drama humanitari horrible. Tot d’enigmes i de conjectures que algun dia se sabran, potser passada la guerra -ja es pot dir així- que ha encès el Pròxim Orient una vegada més on el diàleg s’articula amb bombes i terror. Jerusalem, la ciutat sagrada de les tres religions, és aquests dies una ciutat fantasma. Al Sant Sepulcre, a l'Esplanada de les Mesquites o al Mur Occidental gairebé no hi ha una ànima, relaten les notícies que ens arriben.