Per molts anys, República!

Per molts anys, República! Es compleix l’aniversari de la proclamació de la República catalana. Avui fa l’any de l’esclat republicà que es va poder viure a les rodalies del Parlament de Catalunya i del Parc de la Ciutadella d’on van sortir els eufòrics alcaldes ostentant la vara enravenada mentre l’atmosfera era un batut d’emocions remogut per coleòpters mecànics. En Quim, l’amic amb qui compartíem el moment al carrer, ja m’ho va advertir -Si això anés de veres, ara mateix els helicòpters de la Guàrdia Civil no volarien damunt nostre-. Just fa un any i avui plou. El d’avui és un matí lleig i gris que ens porta a la memòria els estralls recents de la gota freda que ens ha escomès. 

“Al Passeig Lluís Companys hi ha la fira de vins i de caves catalans que s’inaugura aquesta tarda. A mesura que ens atansem al carrer la multitud va en augment. Als bars de davant del Palau de Justícia hi conviuen els clients embolicats en banderes estelades amb els policies nacionals que en surten de prendre un cafè o, potser, senzillament van a pixar-hi la ràbia i la impotència. Al vespre hi coincideixo al supermercat, ells d’uniforme i amb el carro ple d’ampolles d’alcohol. A la fruiteria n’hi ha dos de paisà que li pregunten al dependent si -Això és Espanya? -però el de les balances de la justícia afruitada no n’és massa conscient ni sembla un entès en afers constitucionals. Crec que no l’intimiden ni aconsegueixen d’impressionar-lo. Pesa figues! 

La gent al carrer coreja el recompte dels vots televisat en una pantalla gegant que han de decidir si Catalunya serà proclamada una República. Alguns parlamentaris abandonen el Parlament. Es vota. En Coscubiela exhibeix el seu “no” quan el vot és secret. Finalment és proclamarà la República. La presidenta, la Carme Forcadell, llegeix el resultat de la votació, 70 vots a favor. El carrer esclata!

Davant del supermercat grups de joves destapen ampolles de cava, purifiquen la fita històrica aspergint bombolles. Una parella gran assaboreix reposadament un entrepà asseguts en un esglaó i també ho celebra bevent cava, aquests no s’hi remullen com fa el jovent. -Salut i República! Realment és emocionat. Faig fotos, admiro l’alegria immensa que amara aquest instant. Els sentiments desbordats. Creuen alguns alcaldes absolutament eufòrics. -Gràcies! Tothom dóna les gràcies -A vosaltres!

La resposta de l’Estat és la reunió del Consell de Ministres immediata per aplicar el 155. En Mariano Rajoy llegeix sense preguntes un breu text destituint el govern català. Convoca eleccions, seran el dijous 21 de desembre. Només una cadena privada, de totes les televisions d’àmbit estatal, emet de continu els fets que es viuen a Catalunya. Admirats i sorpresos per la reacció ciutadana arreu del país. La festa. La joia. Sant Jaume està plena a vessar amb les costures ben cenyides pendent que en Puigdemont surti al balcó. No ho farà. La VI República no tindrà la cobejada imatge al balcó de la Generalitat de Catalunya com quan en Macià o en Companys. El govern i el president marxen sense exhibicions. La bandera espanyola, però, oneja plàcidament al Parlament i al Palau de la Generalitat de Catalunya.  

A les quatre de la matinada el ministre Zoido destitueix en Trapero i el director general dels Mossos d'Esquadra. Les conselleries passen a dependre dels ministerios. A Barcelona es produeixen alguns altercats ultradretans. Ataquen la seu de Catalunya Ràdio, en trenquen els vidres. Assalten una escola amb nens i n’agredeixen dos professors. Colpegen una persona al carrer i atonyinen dos joves que vénen de la Plaça Sant Jaume.

La Wikipedia ho confirma, Catalunya és una República!

Des de la perspectiva que confereix la data, un any després, Espanya i Catalunya han patit les conseqüències d’aquells fets, una sacsejada amb dos epicentres. El més punyent de tot plegat són les causes judicials que mantenen en una inhumana presó preventiva els dirigents polítics o els tenen dispersos per Europa. Les reixes prevalen a la política o al diàleg en una estratègia de seducció cap als catalans gens efectiva. Catalunya enguany s’ha tenyit de groc. 

En Mariano Rajoy ha rebut patacades d’arreu -també els de Ciutadans li exigien més garrotades-. El PP va punxar estrepitosament a Catalunya el 21-D. El juny els socialistes van fer fora en Rajoy de la Moncloa a través d’una moció de censura que va comptar, entre d’altres, amb el suport del PDECat i ERC. El PP va haver d’entrar en un procés de “renovació”. En Xavier García Albiol deixarà la presidència del partit a Catalunya pel novembre privant-nos de la personalíssima pedagogia política a què ens ha avesat. Una pèrdua a Catalunya que es correspon amb una retirada més senyera encara al PP nacional. La Soraya i el seu vano encisador no van aconseguir esbargir la ferum a purgatori que alguns dels seus li atribuïen quan l’anomenaven en privat i des de l’entranyable admiració política “la boleta de sofre”. Una part del PP ha patit efectivament la “liquidació” que la sofrosa i totpoderosa vicepresidenta predicava en les homilies en contra dels separatistes des del paper de virreina. 

La sotragada política a causa dels fets d’ara fa un any tenen rèpliques que ens recorden on som. Una fumerola d’un volcà que encara batega perquè l’independentisme separatista trencador d’unitats persisteix. I si els carrers no són sempre nostres sí ho és la determinació. Més encara, la desconnexió profunda i irrecuperable de molts catalans -quelcom que tenim pendent de recomptar objectivament en un referèndum- és molt ferma després de la dolorosa, irresponsable i vergonyosa repressió policial de l’1-O. El ball de bastons no ens va vincular pas amb una Espanya que cridava eufòrica “a por ellos”. 

L’agermanament entre determinades tribus ibèriques semblaria difícil d’articular. El supremacisme que s’incrimina resulta evident a l’hora d’apropiar-se del carrer. També en la manera com es pengen els llaços o es despengen. Políticament no hi ha més argument i oferiment que la unitat de la pàtria, una nostàlgia que reneix sense escandalitzar ni alertar Europa quan un nét d’en Franco -que deu tenir un CIS casolà propi- afirma que la meitat dels espanyols som franquistes. Es ben possible que assistim a una desfilada postmortem del dictador creuant la plaça d’Orient en direcció a la cèntrica catedral de l’Almudena.

Algú ha dictaminat que els catalans hem despertat la fera ferotge de l’ultradreta. Si l’hem despertada és que era endormiscada o fent migdiada. L’hem inquietada i s’ha desvetllat. Espanya no es trenca. Res més en l’argumentari proselitista tot captant adeptes quan un altre paladí postmortem -com el Cid campeador-, l’Aznar, surt a primera línia com a valedor del Pablo Casado a la davantera d’un trident per guanyar la lliga de campions amb en Rivera i l’Ortega Smith-Molina. 

Ací, a la presumpta Catalunya supremacista -on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç- els polítics pentinen el gat. Deixo per a la reflexió i subscric la genial paròdia a Polònia d’en Lluís Llach com a director del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al debat Constituent refilant -Si jo pentino fort per aquí i tu mioles fort per allà... -On arribarem? -Al Passeig d’Ítaca cantonada amb el Moll d’Espanya!

Enmig de l’embolic el PSOE/PSC purgant l’incòmode aval al 155 i pel flirteig unionista -gens federalista- retratat en la reivindicació amb uns companys d’aplec com el PP, C’s i Societat Civil Catalana amb en Josep Borrell de tenor protagonista -i ara ministre-. El socialisme és l’àrbitre polític actual havent de confegir uns pressupostos funambulistes sense xarxa. 

On som, però? Pendents d’una sentència. La dels presos polítics i de la caterva d’imputats diversos que passa pels jutjats. Una judicatura esmenada i qüestionada frontera enllà on, Espanya, segons l’últim estudi del Fòrum Econòmic Mundial, se situa al nivell de Botswana en relació a la independència judicial. Jo no seria tan radical, diuen que els bons jutges també existeixen, però l’afer acabat de pastar al Suprem respecte de les hipoteques no ajuda a millorar el dictamen del Fòrum Econòmic Mundial.

Acabo la crònica just quan el Reial Madrid marca un gol. Barcelona - 2, Reial Madrid -1. La justícia poètica posa a lloc -per ara- l’entrenador merengue, en Julen Lopetegui, per aquella deserció tan lletja de la selecció nacional, la Roja. Veurem com es resol aquest altre partit del segle. Que guanyi el Barça -si és així- no ajudarà a la reconciliació de Madrid amb Catalunya.

La gota freda.

Una gota negra ha creuat la Península. Una plaga meteorològica de tardor que també ha amarat d’aigua i de mort les torrenteres de Balears. Els avis fan memòria i diuen que plou com mai s’havia vist. Vent, aigua i desesper davant de la impotència dels elements desfermats mentre ens situen en la mesura de les coses que no controlem des de la feblesa humana. Indefensos i empetitits per la força de la natura hi ha qui es recorda de Santa Bàrbara quan trona. "Sant Marc, santa Creu,/ santa Bàrbara no ens deixeu".

Des de la creença i de la fe cap als rituals per vèncer la tempesta, dominar la maror, guarir la pedregada o prevenir la sequera ho trobem a totes les manifestacions de caire religiós i a totes les cultures. El sol, la lluna, les marees, la terra, el riu, el volcà pertanyen tots a la Natura, la deessa superior que regeix la relació amb el que ens acull i ens permet de sobreviure-hi. Som natura, som aigua, som sol i també som llunya contemplant-la com creix des de la balconada dels misteris en un univers infinitament enigmàtic i carregat de preguntes. Qui o com es va crear i per què rutlla aquesta harmonia celestial? Per si de cas, demanem protecció -i un bon paraigües- a Santa Bàrbara! 

En la lluita contra els elements els hem desafiat. Hem domesticat el raig empaquetant-ne el fulgor en bombetes, hem empresonat l’aigua, hem transformat les valls i hem sotmès les muntanyes. Hem foradat el món. La nostra prepotència envers la natura ha bescanviat els altars, primer els de la ciència quan vam gosar dessacralitzar la Natura, així que vam començar a regirar els secrets divins dels déus i, el més provocador de tot, a reproduir-los -sovint molt matusserament-. Després vam comercialitzar-los, els miracles. Els hem venut i comprat sense cap consideració, hem malbaratat els recursos i els anem cremant amb una pudor de socarrim que ja és insuportable. 

La autoritat formidable de la tempesta en totes les versions possibles ens alerta que podem tenir, ja no la batalla, sinó la guerra perduda. Ens la torna. És la revenja a la manca d’ofrenes i d’humilitat perquè n’hem fet un gra massa. La disbauxa i els ultratges deuen tenir la seva penitència. Recollim el que sembrem. La gota freda, un concepte batejat amb un nom més o menys innocu, és el fenomen cíclic a cada repetició més ferotge i freqüent. Confirmar certament que hem trastocat l’equilibri i admetre-ho obertament, ens produeix feredat. El temible canvi climàtic aixeca el dit, ja és una evidència que alguns venedors de fum encara neguen sense sentir pudor ni vergonya. Massa interessos pel mig! 

Que els huracans arrasin el Ripollès en la globalització també meteorològica vol dir que ens ho hem de fer mirar. Si més no per l’herència que la civilització actual deixarà en usdefruit als nostres hereters. Més aiguats, més sequeres, més incertesa i més catàstrofes perquè, de veritat, un nou cicle climàtic ja truca a la porta. Ha plogut molt -i ara més- des que en vam tenir la constància dels primers indicis. Des que els avis guiats pels signes del temps a les seves contrades van detectar que ja no hi havia pardals ni es deixaven veure tantes estrelles al cel. Els científics parlaven d'un forat a la capa d’ozó.

Som a temps d’aturar i de revertir els estralls causats pels gasos d’efecte hivernacle produïts per l’activitat humana? Som conscients de les profundes conseqüències econòmiques i socials que comportarà? Els estudiosos ens alerten de les possibles sequeres -malgrat els xàfecs d’aquests dies- i de la seguretat alimentària com a problemes clau del canvi climàtic al Mediterrani. Seguretat, salut pública i pèrdua de biodiversitat són les altres amenaces que compartirem amb les anteriors. 

D’aquella poma bíblica, principi del pecat original que ens va menar a guanyar-nos la vida amb les nostres suades que han rescalfat el planeta, ens n’hem cruspit la meitat i a la resta hi habita un cuc voraç.

Que no vol ser francesa sinó capitana aragonesa.

A Barcelona hi ha convocades tres manifestacions a favor de la Hispanitat, la unitat d’Espanya i de la monarquia. Al rebuig monàrquic aprovat ahir al Parlament de Catalunya s’escauen la reacció i el recolzament que vindran a conferir-li també alguns turistes de més enllà de l’Ebre. Visca Espanya i visqui el Rei! A Madrid ja tenen la Castellana escombrada per celebrar-hi la desfilada d’enguany. Hi ha una campanya que promou de penjar la bandera espanyola als balcons. L’hispanisme imperial rememora el record nostàlgic d’alguns que no poden admetre el rebuig genocida que denuncien d’altres. La fita ja es magnifica quan confirmen que Espanya va descobrir el món. Haurem de veure com es resol aquesta diada de la raça hispana a Barcelona, epicentre de tensions, i a Madrid, de marxa marcial alineats amb l’estela dels avions traçant la bandera a l’horitzó color cereal de l’altiplà. A més de la manifestació unionista i l'antifeixista, avui s'ha convocat també la mobilització ultra de cada any. La Falange i Democracia Nacional han organitzat aquest aplec a plaça Espanya.

Disposat a què l’ardor guerrer trepani les meves orelles i vibri en la meva veu em contemplo la desfilada. Faig alguna pausa i en cremo de paper, de cigarretes. Les autoritats, els militars i el rei. Seriós. Jo, posat en la seva pell reial, m’amoïnaria que un parlament em reprovi. Alt, un pallard que ja ha madurat esposat amb una model de revista rosa. I les filles. Avui la successora era al costat dret del pare. Ha plogut i han sortit els paraigües i els impermeables xinesos de plàstic per a turistes. Comprats al top manta? No crec, perquè enguany han llençat la casa per la finestra amb multituds uniformades i moltes aeronaus que no han sobrevolat la tribuna perquè les condicions climàtiques no ho han permès. Només la patrulla del fum de coloraines i dos paracaigudes que han aterrat amb una gran bandera just davant de la tribuna reial. La bandera s’ha embolicat així que l’han desplegada a l’aire, l’habilitat extraordinària del paracaigudista l’ha desentortolligada afegint-hi un perillós punt de suspens. 

El guió de cada any amb la Policia Nacional i, com a novetat, unitats no militars, bombers, ambulàncies, agents municipals. Malgrat el toc de laïcitat no militaritzada no s’ha deixatat la marcialitat ni la velocitat de la Legió que ha canviat la cabra per un marrà, el pèl per la llana -verge?-. Em corprèn comprovar com alguns de “els xicots de la mort”, amb la panxa poc aerodinàmica, desfilen a aquestes perilloses revolucions de vertigen.

Madrid i les banderes nacionals acordonaven la Castellana i la plaça on s’ha situat la parada reial, des d’on, en els plans una mica oberts de la càmera, es veia l’estadi -i el rètol- del Santiago Bernabeú. A destacar que el nou govern socialista no s’ha prodigat en les arriscades reverències que comprometen els meniscs, gairebé genuflexions, com practicaven la Soraya, l’Esperança i d’altres dames amb el respecte i el protocol deguts. El públic ha xiulat el president del govern, el socialista Pedro Sánchez. Tanmateix l’han titllat d’okupa i l’han requerit a convocar eleccions perquè els hereus per dret propi deuen ser d’altres. Que visquin el rei, el talant i el senyoriu! Qui s’ha solidaritzat amb la remullada tropa estalvia de paraigües i aixopluc han estat en Casado, en Rivera i les respectives, dues senyores rosses a qui se’ls ha anat degradant el vaporós pentinat a mesura que desfilava la marcial processó.

L’anècdota del dia a Palau ha estat a càrrec del novell Pedro Sánchez que, poc versat en afers de besamans nobles, s’ha col·locat fora de lloc al costat dels reis quan havia de desfilar com un més i no aturar-s’hi ni fer ombra a en Felip VI. Només ses persones reials hi han de deixar el canell. Haurà d’esperar que el nomenin president de la República per tastar i compadir l’esforç que representa saludar un a un la comitiva convidada a Palau. Ja hi ha qui li suggereix que no porti la reprovació ni l’abolició reials declarada pel Parlament català al Constitucional si, en futures edicions, vol donar la mà  personalment a tots els convidats.

Ja heu felicitat les Pilars? 

A Barcelona, a la mateixa hora, unes 65.000 persones si fem cas a la Guàrdia Urbana  -300.000 segons l’organització- han participat en una manifestació per la unitat d'Espanya. "Barcelona, garant de la hispanitat". Des del passeig de Gràcia a Plaça Catalunya passant per "Puigdemont a presó" i aturats a "Els carrers són de tots". El vicepresident de l'organització que l’ha convocada ha dedicat un missatge als processats per l'1-O: "Ni oblit ni perdó, llargs anys de presó". Ha demanat als jutges que no siguin covards. A "Pedro Sánchez, dimissió", li ha retret que "tingui el suport i estigui sostingut per pocavergonyes i colpistes".

L’Albert Boadella ha declarat des de la distància com en un bolero per a la nostàlgia "l'autonomia de Tabàrnia". Malauradament l'ha suspès com va fer en Carles Puigdemont l'any passat. D'altra banda, un empresari català ha agraït la feina als que "desinfecten Catalunya de la pesta groga" i ha defensat la figura de Felip VI entre els crits de "Visqui el rei". Caldrà esbrinar si aquest home d'empresa és un dels deslocalitzats, dels que van tocar el dos a paradisos més tropicals. Em permeto deduir que la seva activitat no pertany al sector del tèxtil ni al del plàstic, un nínxol d’oportunitats, però, empastifat pel groc.  

 A la mobilització hi han acudit destacades personalitats de la política, la Inés Arrimadas, en Xavier García Albiol, el president de Societat Civil Catalana, la Dolors Montserrat, l’Alberto Fernández Díaz, en Carlos Carrizosa, així com representants de la rampant Vox, entre d'altres.

La senyora Arrimadas ha deixat anar una proposta programàtica més. Ha carregat contra la resolució aprovada al Parlament ahir reprovant el rei. "Són insults i humiliacions que no es permeten en cap altre país democràtic”. Que en Sánchez convoqui eleccions i deixi de governar amb els que "ataquen" la monarquia. "Avui és un dia per celebrar la llibertat, la solidaritat, la unió i la igualtat de 47 milions de persones". El de Vox s'ha mostrat esperançat que el pròxim 12-O tots els "colpistes" estiguin "ja" complint sentències de presó "durant molts anys". 

Els equips de TV3 han patit un intent d'agressió. D'altra banda, una periodista d’una cadena de notícies francesa també ha denunciat que ha estat increpada.

Avui els carrers han estat, efectivament, seus, però les col·lapsades carreteres catalanes, ben nostres! 

Felicitats, Pilars!