Efluvis d’un ecosistema nociu.

 

Hi ha afers que malgrat ser-ne els causants -ja podem deixar de banda l’adjectiu “presumptes”- ens sobrepassen. No som encara capaços de fer ploure i de passar pàgina. L’extraordinària sequera que patim ha deixat els embassaments en uns mínims històrics. L’àrea metropolitana de Barcelona i part de Girona es veuran afectades pel pla de mesures especials contra la sequera que restringirà l’aigua potable al sistema Ter-Llobregat. Si no n’hi ha, no en pot rajar, d’aigua a l’aixeta. Veurem com es concreten i de quina manera ens afecten en la vida domèstica. Faig els hostils a la higiene personal apel·lant a la sequera per tal d’assolir un dels reptes amb arguments que els fan costat. M’imagino les autoritats tornant a decretar l’ús de la mascareta per combatre l’atmosfera espessa als espais tancats i de concurrència comprimida. Una vida dura per a les persones amb agudesa olfactiva; a les embarassades les veig recloses en una bombolla de protecció.

Tornaran els dies de l’intens pàtxuli, de reciclar mitjons sense passar per aigua com solíem a les extasiades èpoques del pis d’estudiants. El tuf de la sequera amarant les nostres vides sense esmentar els greus problemes que poden comportar l’assedegament. Corren temps dolents en un ecosistema nociu que ens embolcalla i ens empudega. Arreu, si aspireu profundament, aquests efluvis ens escometen fent-nos arrufar el nas en un gest de desgrat que ens incomoda. Uf!

Coses meves, però a la dimissió en diferit de l’entrenador del Barça, en Xavi Hernández, hi detecto també el futur irrespirable al vestidor sense ventilar i amb les dutxes vedades que pot afectar la seva salut com ha argumentat en una roda de premsa. Imagineu l’assemblea de jugadors suats al descans d’un partit rebent els retrets de l’entrenador emprenyat amb un morrió protector. Si no canvia el temps i plou, la gespa del Camp Nou les passarà molt magres, de camp verd de futbol a terròs esgarrapós on pasturar-hi cabres que, pels seus pecats -com els jugadors-, porten els genolls pelats.

Algun dia haurà de ploure, un consol que per ara no acaba d’arribar. Tampoc és que haguem desfilat prou en processó demanat a les divinitats, éssers propers al cel, que hi posin remei. Tanmateix molts temem que, quan arribin els xàfecs, descarreguin amb fúria causant estralls que haurem de lamentar. Per ara, en aquesta contumaç sequera, tan sols ens ha afectat un tsunami que ha portat més cua que aigua. Els efluvis d’alguns jutges a Varon Dandy, perfum llegendari i centenari com el conyac per a homes amb criteri legal, envaeixen alguns tribunals que romanen amb les finestres tancades massa temps. Tornen -o no han marxat mai, com el pàtxuli- els entorns amb sentor de ranci, a reclòs.

A l’aspror ambiental que es respira agreujada per la pols sahariana que també ens ataca no es fa estrany, doncs, que alguns hagin d’habitar en microclimes nord enllà protegint-se el serrell de les pedregades seques i de les amistats perilloses. Semblaria una innocentada inversemblant que els volen penjar si no fos perquè determinats jutges s’han entestat a foragitar-los de la llei d’amnistia que ha estat tombada al Congrés per una part de l’independentisme català. Un terrabastall o la tempesta perfecta per al president espanyol a qui s’ha vist amb cara de consternat, tot plegat un poema polític amb rimes matusseres que ens descol·loca.

Vull pensar i desitjo que tornarà el perfum de l’herba acabada de dallar, amorosida, neta amb l’olor d’un nadó acabat de rentar. 

El dilluns més trist de l’any.

 

Diuen que aquest dilluns, el tercer del mes de gener, és el dia més trist de l’any, la globalitat l’assenyala en anglès, blue monday, com si el nom fes la cosa. Si ens fixem en el nostre calendari coincideix amb la setmana dels barbuts, on la tristor està bescanviada per la fredor, les glaçades, nevades i maltempsades en general que tradicionalment es produïen per aquestes dates, les dels sants peluts. Això era abans que el temps es tornés boig del tot i els referents hagin perdut fiabilitat. Al món anglosaxó el blau -blue- té aquesta connotació barreja de tristor i melangia que ens descol·locava tant quan en Roberto Carlos, aquell cantant brasiler dels setanta del segle passat, anunciava que el gat està trist i blau alhora. Un problema de traducció o en realitat era cosa de les condicions meteorològiques de la temporada quan feia tant de fred que fins i tot els gats es congelaven i es tornaven de color blau tirant a morat.  

El dilluns més trist de l’any és un bon argument por posar-se a hivernar -com li hauria convingut al gat de la cançó- mentre no arriba el dimarts, l’endemà de després del dilluns més moix del calendari. Aquest accident que ens vol atuir anímicament estaria fonamentat en recents campanyes publicitàries creades per augmentar les vendes ja que el decaïment només es pot apaivagar amb més consum. No s’ha de ser un gran futuròleg per endevinar que, després de les festes, l’alegria, sobretot als establiments comercials, no passa precisament pel moment més àlgid. Fer coincidir aquesta desgràcia amb un dilluns és definitiu. Perquè el dilluns hauria de ser un dia proscrit, desterrat dels dies de la setmana si no és que s’escau en festiu. Quin dia més lleig!

Jo personalment signaria que només hi hagi un dia desolador al llarg de l’any, encara que sigui dilluns. O dos o tres a molt estirar. La realitat, però, és més dolorosa i menys harmònica. Començat el 2024, encara en rodatge però sense massa garanties, el panorama continua desafinant en molts indrets. Guerres, algunes aparentment somortes perquè han perdut protagonisme periodístic mentre les atrocitats continuen vigents al front, com a Ucraïna, que ha estat apartada dels grans titulars per l’escalada despietada d’horrors que es viuen a Gaza mentre, com una taca d’oli, el Mar Roig es comença a tenyir literalment de vermell.

Un món fràgil, per dir-ho suaument, amb els conflictes esmentats i el fantasma de Donald Trump que ressuscita ja no de les cendres sinó de les flames que mai s’han extingit en la confrontació interna que viuen els Estats Units. Just acaba de començar la cursa electoral amb un candidat acusat de complicitats en la insurrecció per l’assalt al Capitoli entre d’altres delictes. S’acaba de conèixer que amb un gran marge de diferència, més de la meitat dels vots, l'estat d'Iowa ha elegit el magnat nord-americà com el candidat preferit per representar el Partit Republicà a les eleccions d'aquest 2024. Ressonen les contundents paraules de la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, admetent sense embuts que un possible retorn de Trump a la Casa Blanca seria “clarament una amenaça”. Un factor de risc i d’especulació constant.

Mentrestant coincidint amb el dilluns més nefast de l’any a Davos (el lloc on se situa la novel·la la muntanya màgica de Thomas Mann que es va publicar ara fa just cent anys) s’hi reuneix el capitalisme globalitzat sota el lema “Reconstruir la confiança”. Més que una ironia és un sarcasme -trist i blau com el gat- on s’apleguen el poder corporatiu amb alguns presidents de governs i significats personatges en un club privat, el de Davos -que destil·la foscor i ostentació- on alguns representants de grans monopolis privats posseeixen valors superiors al PIB de totes les economies d’Àfrica i d’Amèrica Llatina plegades. ¿Quina confiança vol refer la faraònica riquesa d’aquestes multinacionals que competeixen amb el poder dels estats podent-los regular? Un espectacle per a selectes membres en un món cada vegada més desigual i amb la pobresa extrema en alça. Els cinc homes més rics del món han més que duplicat la seva fortuna durant els últims quatre anys. La bretxa entre rics i pobres no ha parat de fer-se més gran des que la pandèmia en va disparar la desigualtat. Les grans fortunes han crescut percentualment tres vegades més ràpidament que la inflació.

Sopant amb el Rei Melcior.

 

 (Dedicat a en Lluís-Melcior)

Costa de no recuperar l’encanteri i la màgia de quan érem infants contemplant la cavalcada dels Reis d’Orient desfilant pels carrers del poble. Qui no ha lliurat, encara que sigui de pensament, una carta al patge reial amb un llistat de comandes que van perdent la concreció a mesura que se’ns aprima la fe monàrquica. La posada en escena amb carrosses carregades de regals i solemnitat ens transporta a la infantesa amb la ferma convicció d’haver estat bons minyons. L’omnipresència de Ses Majestats d’Orient ha arribat a aquest indret amb una llepadeta testimonial de neu a la muntanya i amb un plugim que no resoldrà la manca greu d’aigua, una mostra de bones intensions que ha estat també testimonial i no ha entorpit en excés la desfilada reial.

De la magnificència fastuosa de les grans ciutats a l’accessibilitat dels reis de poble on un et dedica petons personalitzats, l’altre t’ofereix un grapat de caramels i el tercer s’atansa per conversar. Reis propers que coneixen el territori i la república laica de la santa innocència, allí on anomenen les criatures pel seu nom i en coneixen algunes facècies. Monarques pròxims que es poden presentar a casa per sopar. Així ha estat com en Melcior, sense corona i despullat del vestit de gala, ha trucat a la porta i s’ha incorporat a taula per refer-se de l’extrema pal·lidesa que ha traginat al llarg de la jornada. Benvingut, excel·lència!

Protagonista conscient de la màgia de la diada, cansat d’asseure la ingravidesa innocent als genolls si no fos perquè els Reis de l’Orient no s’esgoten, encara es complau, entendrit per l’experiència viscuda, d’emprendre el repte d’una nit llarga, la que pertoca de portar les joguines als infants. Però ses majestats també sopen i fan un breu respir.

Com que infants naixem i, amb els anys, criatures ens tornem, la intensa vigília de reis comença tradicionalment amb la visita al geriàtric a mig matí. Avis d’ulls esbatanats, sorpresos, agraeixen els regals mentre alguns lluiten per desembolicar un caramel tot comprovant com els reis són escrupolosament exactes en l’aritmètica del repartiment equitatiu entre els residents.

Però el plat fort, dinar al marge -els reis també dinen-, arrenca just amb la concentració de tothom qui forma part de la cavalcada per organitzar el lluïment de la desfilada nocturna. Un exercici disciplinat, de molta feina discreta i voluntària que parla de generositat. Són reis de veritat enfilats a les carrosses daurades envoltats de patges submisos. Saluden cerimoniosament, amb solemnitat, les criatures. Somriuen mentre a les voreres s’aplega una gentada amb fanalets per rebre’ls. Pares perdent la moderació amb tendres criatures a qui apedregar amb caramels. 

Un seguici que enguany, per prevenció de la pluja, no ha acabat a la plaça major, a les balconades de l’ajuntament on són rebuts per les autoritats quan l’alcalde lliura a en Melcior la clau màgica que obre totes les portes de la vila. En aquesta edició al poliesportiu s’han fet els parlaments i s’han format les corrues per atansar-se al rei predilecte. La guerra propera a Betlem, l’epicentre que irradia aquesta franquícia màgica al món, ha estat una referència i una reflexió obligada.

-Tinc terrors nocturns i em pixo al llit! -s’ha presentat així d’entrada al rei blanc un marrec de quatre o cinc anys ben conscient de la importància de l’entrevista que ha deixat fora de combat en Melcior, una noquejada amb un punt de consulta psicològica que el nen, convençut que no pot perdre el temps, l’oportunitat i la paciència del rei ha passat a enumerar apressadament els regals que vol que li portin. Això sí que és primordial, més que les inoportunes humitats nocturnes infantils a les quals el monarca pretenia treure importància i posar en context sense entrar en detalls. La criatura no està pas per recomanacions sinó per recitar i especificar què vol amb molta precisió.

Mentre sopàvem, en Melcior -que ho sap tot-, m’ha confessat que també ha intercedit, abusant dels favors reials, per tal que el fuster ens munti uns vidres que hi ha pendents en una reforma. Quin privilegi! Això serà cosa feta a no trigar. Mentre hem brindat ens hem mirat, un silenci carregat de missatges que no cal enumerar ni precisar-ne les prestacions. Jo li he demanat esperança, salut i il·lusió entre d’altres articles.

De les coses que es toquen, abusant de la gràcia reial, a mi m’ha arribat un llibre i, coincidint amb en Melcior, procedents directament dels magatzems on els patges se les tenen frenèticament per casar les cartes amb els regals, un parell de mitjons. Ens hem acomiadat amb certa complicitat humana, com si els mitjons ens fessin trepitjar la quotidianitat desproveïda de la màgia fins l’any proper.

Gràcies, Melcior! Gràcies Reis d’Orient!