Els gomets de la Colau.

 

I la vida urbana continua amb la intensitat de la festa major dels congressos de telefonia malgrat les obres i els gomets amb què la Colau ha engalanat el Pla Cerdà. Això dels gomets ho faig una bona troballa per definir la Barcelona transformada en un trencaclosques de mobilitat espessa com una escudella vegana, sense contaminants ni additius que no siguin els colors i les garlandes amb estètica de llar d’infants o circuit pedagògic de la Guàrdia Urbana per ensinistrar els germans grans d’educació primària en l’ús de semàfors i passos zebra en tres dimensions i perspectiva cívica quan ens fan l’ullet. Arribarà un dia que els semàfors seran mobiliari urbà obsolet, monuments nostàlgics a la decadència del trànsit amb rodes.

Jo he estat testimoni de la pacificació -zones de pacificació urbana, les designen les autoritats municipals-, un altre recurs afegit per desterrar dels municipis els vehicles i la contaminació que comporten. En realitat es tracta d’una declaració encoberta de la guerra sense treva contra el pneumàtic a l’asfalt. Un concepte ampul·lós que tots subscrivim mentre no ens transformem, amb mirada matadora, en ferotges usuaris del vehicle privat. Serà apassionant veure com resoldran el problema de la mobilitat d’ací a poques dècades. Mentre, les companyies que asseguren el decessos traslladen els beneficiaris al cementiri amb vehicles híbrids endollables.

Tornant a la pacificació urbana de cos present puc declarar que vaig ser testimoni del tancament d’un carrer per on tampoc podien circular els autobusos urbans que havien de creuar davant d’una escola amb els patis completament deserts mentre una vintena de criatures mal comptades jugaven al bàsquet en precari al bell mig de la calçada. Una cistella sense fixar a l’asfalt i una taula de pícnic com una barricada provocadora al moll de l’os de l’ample carrer amb una mare feliç, només una, atalaiant un pastís casolà fet al matí amb molta cura. 

Un divendres al mes, quan la jornada escolar de tardes s’esgota, aquesta via urbana es barra a la circulació sense previ avís, un fet consumat. Una patrulla d’agents locals n’impedeix l’accés. Em poso a la pell del policia local que havia d’explicar la iniciativa, “jo només faig complir el que diuen els de dalt”, argumentava poc didàctic amb un punt de poca convicció davant del despropòsit -per com era percebuda la mesura- i l’emprenyada dels soferts i pacients usuaris del transport públic que esperaven en va l’autobús que no arribava. Els comentaris dels motoritzats -patinets inclosos- me’ls vaig estalviar, no en puc donar fe.

Barcelona és una ciutat a qui estan fent una cara nova a batzegades entre les obres i altres iniciatives com l’esmentada. Una ciutat ara molt convulsa amb un termini interessat i precís, les properes eleccions municipals. Just començar la campanya les grans transformacions haurien d’estar inaugurades encara que els residents no les haguem integrat ni paït. El temps les posarà a prova i, de caldre, algú les declararà amortitzades per reprendre’n una altra renovació definitiva i sempre la millor. Literatura de programa electoral amb metàfores esbudellades i carrers en obres descarnats. Això li deu haver succeït, des de l’època dels romans, a la vorera de casa, una pacient testimonial per com l’han intervingut a cor obert les companyies d’aigua, gas, llum i telefonia. El capítol del clavegueram no el tocaré.

Barcelona era i és, malgrat tot, una festa. Un aparador farcit de meravelles que aquests dies celebra el MWC, el congrés mundial dels mòbils, amb iniciatives que ens resoldran també l’enigma de la mobilitat que ens ha de pacificar les zones existencials que ens neguitegen. Arribarà el dia en el qual, des d’un sofà o d’una butaca ergonòmiques, ens bellugarem sense haver de trepitjar el carrer. El dia que, sense haver de fer maletes, podrem viatjar amb bitllet d’anada i de tornada a la segona residència al Ripollès o a la Cerdanya amb el metavers, l’alternativa sostenible, més confortable i sense embussos de cap de setmana.

Compte, que està en taronja!

Carnaval 2023.

 

El 2014 publicava al blog una entrada referida al Carnestoltes. Implacablement hi ha centres d’interès cíclics o recurrents, allò que no pot ser aplaçat, que esdevé reiteratiu sota la tirania dels calendaris. Escrivia, llavors, amb tota la vigència d’aquests dies, el que segueix i que reprodueixo perquè la inspiració l’he disfressada amb mandra.

De dijous gras a dimecres de cendra vivim els prolegòmens a la batalla cruenta entre el panxut i carnal Carnestoltes contra la primmirada Quaresma, la vella de les set cames que no es cansa mai, a la vora del foc, d'amanir menges massa saludables i excessivament frugals. Sempre en surt vencedora Na Quaresma imposant àpats magres i abstinències penitents que fan perdre greix i guanyar cel. Quina temporada més eixarreïda, poca sal i sense un trist bocí de porc ranci per tirar a l'olla. Bledes o mengies de conill rosegador orfes de tot allò que no siguin l'alegria d'un all sofregit o un brot colorista de julivert. Més dur de passar, que no de pair. 

 Abans, però i gràcies a les autoritats que ho permeten, el rei Carnestoltes regna. Només uns dies, una treva fins que el poble ha entès com la disbauxa i el capgirament no són de llei. Una festa de calendari llunàtic, variable i de moral sollevadissa com les pretensions d'aquells no avesats al bon govern i al sentit comú de la moderació. No ens atordíssim, companys, és un miratge, una enganyifa que els manaires de totes les èpoques s'empescaren per esbravar instints i greixar regles espartanes.

 Des del dijous gras comença un petit cicle anyal de festa i gresca transgressora on gairebé tot és permès. Els costums que dominen sàviament l'esperit i la vida fan un tomb. El monarca dels excessos dionisíacs ens concedeix carta blanca, una nova llei regula, per uns dies, allò que la resta de l'any és privat, pecat o no saludable. Que visqui Carnestoltes! Que la seva monarquia i el seu govern ens facin súbdits del plaer i de la golafreria.

 Es diu que el nom no fa la cosa, però sí ho permet la disfressa! Veureu reis casolans, prínceps domèstics i princeses del terrós amb corona fraudulenta. Bisbes, capellans o, més encara, papes d'un dia i escolans per a tota la vida. Generals, civils, pirates, caporals i, fins i tot, sirenes. Pagesos i vilatanes. Homes amb pitram i mullers de mostatxo. Certament, el món a l'inrevés. La terra de Xauxa al comtat del despropòsit semblaria possible!

 Un somni il·lús. Un desig que Quaresma ja s'encarrega de recordar-nos que pols som i amb cendra ens tornaran a marcar la testa i el seny. Només una foguerada, una flamarada eixelebrada que se socarrima en un no-res. Gaudim aquesta transgressió, projectem els dimonis i enterrem les frustracions amb alegria i força. Amb la vitalitat harmoniosa i barroca d'una epidèrmica ballarina brasilera. Amb la pompa sumptuosa, majestàtica, d'una màscara veneciana. Amb el que sigui, disfressats d'il·lusió perquè les misèries i les xacres siguin de més bon traginar.

 En aquest desgavell impossible dels papers intercanviats podrem veure el ministre disfressant-se d'immigrant. Un mariner terra endins. Un banquer desnonat i amb hipoteca. El jutge declarant per corrupte. La lluna dins d'un cove. Les infantes amb trenes. Vés a saber què podrem veure a les rues d'aquests dies... Contractistes il·lusionistes i totxos voladors. Coloms bèl·lics i camàlics funambulistes. Barcelona mòbil amb arteries telefòniques. 

 No passéssim pena ni tinguéssim disgust. A tot això, Quaresma i la feixuga realitat continguda dels dies hi posaran fre. Mentre, deixeu que els damnificats i somiatruites ens investim d'allò que no som.

Hiverns.

 

Dies d’horror i d’ira tectònica. Com si l’aturada del nucli intern de la terra, que esmentava en una publicació anterior, hagués enferritjat els mecanismes que feien rutllar l’harmonia críptica a l’interior del globus terraqüi propiciant la gran catàstrofe que ens posa els pèls de punta. Les imatges que ens arriben de la Turquia més pobra i de Síria, ja castigada pels combats d’anys, corglacen. La impotència davant dels efectes de la destrucció és massa eloqüent per la devastació i la mort causades. Com a les guerres però sense un enemic a qui odiar. Un adversari invisible que fa trontollar amb fúria desmesurada la solidesa on trepitgem, on edifiquem o on dormim sense avisar i sense treva, amb rèpliques que rematen tot assegurant-se’n, de les malvestats.

Perdre la casa, el cotxe, les fotografies i la paperassa -tot alhora- deu ser una anècdota quan la fortuna ens deixa viure per patir-ho a canvi d’emportar-se el que posseíem. I el premi gros, que els teus també hagin subsistit com tu mateix. Veure, com a públic des de la distància asèptica, l’esfondrament dels blocs d’habitatges, la polseguera que s’aixeca i el soroll que provoca esborrona. Imaginem patir-ho testimonialment. O aquells que romanen atrapats entre les runes amb un bri de consciència patint fred, set i gana. Matxucats, nafrats, greument ferits. Deixarem les víctimes sense cap mena de remei al calaix d’una altra dimensió amb vint mil i escaig morts en un recompte que cada dia que passa s’enfila més i més. Podrem precisar mai el nombre exacte de morts?

Són aquestes catàstrofes naturals, imprevisibles, les que rebaixen a la categoria d’aprenents els humans que al llarg de la història han maldat per superar-les i en ocasions ho han aconseguit amb armes convencionals o d’aquelles que són tan destructores com les forces de la natura desfermades, tant o més que els llamps i els terratrèmols. L’oportunitat, si és que pot néixer en la desgràcia, consisteix a convertir-nos també en aprenents de solidaris essent capaços de deixar en un segon pla els daltabaixos generats pels homes per socórrer els damnificats fent-ho sense interessos polítics barroers, corrupció o pillatges a compte de la bona voluntat desinteressada.

... ... ... 

Un daltabaix barroer generat pels ferroviaris amb carrera ha estat la notícia -el fet- que uns trens nous que havien de circular per Astúries i Cantàbria no passen pels túnels. No ve d’un pam, la divisa dels imprecisos, s’ha tornat a verificar A l’era de la intel·ligència artificial mesurar hauria d’esdevenir un tràmit efectuat amb mil·limètrica eficàcia. Una elemental regla de tres on la “x” i el desllorigador resultant siguin fiables i en aquest cas que els combois hi rodolessin balders, sense topar a les parets dels túnels. Personalment jo puc entendre que això de les mides té un punt de misteri aleatori que és el que fa que, quan escurces unes calces, un camal et surti més llarg que l’altre. No parlaré del quadres que pengen torts a les parets o dels mobles puzle que desafien les elementals lleis de la gravetat. Cert que hi hauria d’haver una diferencia en la competència professional entre els que practiquem les manualitats o el bricolatge i els dissenyadors de ferrocarrils.

... ... ...

Bon cel, Josep Mª Espinàs! Ens ha deixat un mestre artesà de la llengua. Per la seva gran producció, pels articles diaris a la premsa. Un escriptor que marxa sense aixecar polseguera, discret. Un artesà de la paraula que cada dia com un bon flequer pastava a cops de tecla -amb una mítica màquina d’escriure- la reflexió del dia. Sense enemics, tenia la virtut de no provocar-los. Respectat, llegit i bona persona. Una bonhomia que destaquen totes les lloances d’aquest dies.

Jo el vaig conèixer en una trobada a la seu de l’editorial La Campana a l’estiu de finals del mil·lenni. Ell i l’editora em van rebre una tarda perquè volien publicar una novel·la que els havia tramès, Memòries de destins -que encara avui fa migdiada al pavelló dels impublicats-. Va estar una tarda de les que recordes, per les converses, per la il·lusió i pels llibres que em van regalar. Per raons que no tenen a veure estrictament amb la novel·la, el projecte se’n va anar en orris. Del meu record persisteix que l’Espinàs, tota una autoritat, hagués llegit amb deteniment la meva obra. Recordo -deuen ser coses dels editors- que em va suggerir que modifiqués un personatge, Mossèn Passerell.