Nòmades d'andana.

Enmig de la complicada mobilitat dels dies, ha estat notícia que en Joan Gaspart, el magnat hoteler que exercí de president del Barça, als 74 anys ha agafat un metro per primera vegada. Ha declarat que “no és tan tràgic”. Il·lustra la notícia una fotografia del personatge literalment arrapat a la maleta, que la sosté fermament amb ambdues mans, i assegut. No hi ha dades de si el seient és una plaça reservada a persones sensibles, per l’edat o per la condició. La cara d’espantat en delata el moment dramàtic, el tràngol, pel qual ha hagut de passar. Una nova experiència viscuda en un ruta sinistra des de l’aeroport al centre de Madrid. Una emoció certament intensa tot i els trajectes que no ha assaborit amb un punt més d’adrenalina, la de les línies amb un microclima més canalla, amb companys de viatge que no et cedeixen el seient i només mirar-te et corglacen el coratge mentre estaries disposat a lliurar-los l’equipatge o la cartera sense escarafalls. L’emoció forta de triar entre la maleta o la vida. 

Ai, les primeres vegades! Com veure el mar. Jo conec un avi del Ripollès que no l’ha vist mai, la mar. No ha tingut la necessitat d’arribar fins a Roses a remullar-se els turmells o de tastar les exquisideses de palangre que serveix algun establiment de menjar a la costa. I també ha sobreviscut, com en Gaspart. He tingut la temptació de portar-lo a visitar aquella bassa immensa on, segons ell, hi podem abeurar tots els rucs del cap de muntanya si l’aigua no posseís aquella salabror que produeix al paladar. Tot el que té d’encisador, ho té d’amarg. 

Les primeres vegades... Allò que ens meravella i ens sorprèn, que es fixa a la memòria com una fita existencial, una referència vital amb un punt de melangia que ja no es tornarà a repetir amb la mateixa intensitat. Faig al nòmada Joan Gaspart, així que s’acabi la treva del taxi, camuflat de viatger anònim sense equipatge cremant unes T-10 convertit en un arriscat aventurer del subsòl metropolità barceloní. Me’l figuro bressolat per l’atmosfera espessa en un comboi atapeït desafiant els serveis mínims de la vaga durant la setmana del congrés mundial dels mòbils. Quina tros de vivència! 

Les primeres vegades... Que vam pujar a un vehicle, per exemple. El vertigen, el soroll i, sobretot, la temeritat de creuar un pont o de foradar un túnel. La incertesa de si aquells avenços de la enginyeria suportarien el pes del cotxe o de si el forat a la muntanya no era la drecera que ens menava de pet a l’infern. Quantes criatures nascudes durant les últimes dècades tenen la consciència de la primera vegada que van pujar en un cotxe, per exemple. Els nadons de finals del XX ja van néixer tots amb rodes, com els del XXI ho fan adossats a un patinet. 

Tanmateix alguns recordem amb la nitidesa pròpia dels aparells de l’època la primera vegada que vam veure un televisor. Als nens de poble aquestes meravelles ens arribaven més tard i malament. S’hi havia d’endevinar què era allò que entre guspires grises, una nevada electrònica permanent, emetien. O l’arribada del primer magnetòfon que enregistrava la veu, un lloro endollat que repetia la cantarella de grolleries o els acudits que se li dictaven. Quin fart de riure! -Malparit! - Malparit! Xisclava l’estri de la veu metàl·lica. 

Arribats a certa edat em pregunto què o quina primera vegada de la qual en som encara estalvis tenim pendent. Benaurat en Joan Gaspart que el conflicte del taxi li ha ofert aquesta oportunitat. M’adono que al catàleg de primeres vegades per resoldre hi sol campar la frustració. Siguem agosarats, atrevim-nos a desafiar la immensitat de l’horitzó salat. Fem cua a l’andana de l’esperança tot sentint-nos privilegiats de poder agafar el metro en hora punta o el rodalies amb destinació a Ocata Beach.

Un assumpte de pes.

Les autoritats sanitàries alerten que, si la tendència no canvia, el 2030 tindrem un problema de sobrepès. El 80% dels homes i el 55% de les dones a l’estat espanyol en edat adulta patiran un excés de quilos. Un problema de calibre i de massa corporal en expansió, abassegant espais comunitaris com la porció del seient als transports públics, que mesurada en volum -la quantitat d’atmosfera contaminada o d’aigua de mar microplasticosa que desplacem- vol dir que alguns passejarem una còrpora el doble o el triple de gruixuda que aquells que no han ultrapassat els cànons que es prescriuen per a unes mesures diríem “normals” o saludables.

 Els àlbums històrics de bellesa aplegats als museus ens il·lustrem de com eren els referents anatòmics pels quals sospiraven els nostres avantpassats. Em pregunto si les tres gràcies d’en Rubens suportarien la visita primmirada d’una endocrina mesurant-los l’alçada, el pes i controlant els nivells de glucosa en sang. M’imagino el posat atemorit i l’ensurt causat per les amenaces a què s’exposen provocades per les profecies de la metgessa i per la gravetat, l’enemiga implacable de la corporeïtat amb més atracció fatal. Algun estudi amb fonament ens haurà de desvetllar si aquestes gracioses protagonistes immortalitzades per en Rubens van acabar desenvolupant la diabetis mellitus o cert grau d’hipertiroïdisme. 

A les primeres dècades de la postguerra ser gras era un indicador de poder i de solvència econòmica, l’evidència que a casa es menjava calent, abundantment i amb pa blanc. Quelcom que la majoria de mortals no es podien permetre. Tanmateix, està demostrat que els càntics patriòtics de l’època no engreixaven perquè eren molt baixos en calories socials i l’himne nacional -el mateix que hi ha vigent- per no tenir no té ni lletra. Podeu suposar que una escudella sense fideus o galets no té massa virtut gastronòmica.

Avui a les societats que no patim fam, si oblidem aquells països on la gana és endèmica o aquells col·lectius propers més vulnerables inserits en l’opulència i el consum, la imatge contrastada respecte d’aquells és d’escàndol si passegem pels comerços extraordinàriament ben farcits amb tota mena de productes i accessoris molts dels quals són prescindibles i nocius com els processats o les begudes ensucrades. Diguem que a les cartes i als preus dels restaurants de referència gastronòmica també caldria afegir-hi una propina astronòmica -i solidària- per haver comès algun pecat capital més al de la gola, el de supèrbia. 

L’amenaça de l’obesitat comporta un sobrecost econòmic, una despesa sanitària que xifren en un 2% del pressupost sanitari estatal, el 7% del de la Generalitat de Catalunya, per les malalties que se’n deriven. Mengem pitjor o tenim menys recursos sanitaris, els catalans? Els entesos defensen nous impostos als aliments menys saludables i protecció dels que componen les dietes sanes. Hauríem d’endrapar menys, millor i practicar exercici regularment. La cantarella que tenim ben apresa però que costa tant de practicar. Venuts i païts els torrons, ressusciten les recomanacions. Sempre hi ha qui s’anticipa i, preventivament, ja es pren el cigaló de la diada de Reis amb sacarina.

Fem-los cas, doncs. Moderem-nos. Pensem que si l’esperit o l’ànima viuen empresonats en la carn, tinguem els barrots ben accessibles, fàcils de trencar. Ja ho diuen, si hem de passar després d’un camell pel forat d’una agulla, que els tràngol ens hi trobi el més aerodinàmics possible. 

Pampallugues de temporada.

Bon 2019! Un desig reiterat convertit en salutació automàtica per a l’any incert -diuen- que comença. Per combatre’l podria convertir-me en un activista de la desinformació amb un punt d’autisme social pel que fa a la comunicació. ¿És possible de viure en la ignorància, desendollat de les xarxes, aliè i reclòs en una bombolla hermètica? Desistiré de la temptació perquè aquest aïllament militant no em tornarà pas invulnerable, només un inconscient objecte encara més en mans dels agents i de les circumstàncies que em capfiquen. 

Alguns indicis apunten a aquesta incertesa. Els profetes de la política i de l’economia així ho proclamen. Des dels profunds assagistes als bramaires de visceral piulada curta ens anuncien un mapa creuat per algunes isòbares que no dibuixen pas bonança ni entesa per fer realitat tots els bons desitjos que ens receptem recíprocament amb la voluntat que es compleixin. 

Just el primer dia hàbil de l’any, encara empantanats paint els torrons bressolats per una marea de cava amb els espanta-sogres al cubell del reciclatge, en Trump felicita el nou president electe del Brasil, en Jair Bolsonaro. “El Brasil en primer lloc. Déu en primer lloc”, la lletra d’una partitura ultra retruny ara al sud del nou continent amb la incorporació de la vuitena economia mundial a aquest club de corifeus que s’esborren d’organismes i pactes internacionals econòmics o dels acords pel clima, per exemple. A l’agenda d’aquest polític brasiler hi ha el compromís de combatre la “ideologia de gènere”. 

Aparco l’eina d’escombrar l’esmunyedís confeti de la revetlla de cap d’any que s’hauria de prohibir per la capacitat de camuflatge i d’infiltració a les recòndites intimitats, quan el president de la Xina, en Xi Jinping, amenaça en una compareixença televisada amb la força per aconseguir la “reunificació” de la Xina amb Taiwan. "No prometem renunciar a l'ús de la força i ens reservem l'opció de prendre totes les mesures necessàries”. Segons el dirigent, Taiwan forma part de la mateixa família xinesa i que el seu "absurd intent d'independència" és un "corrent advers de la història i un carreró sense sortida". Els cosins germans taiwanesos -d’en Xi- veuen clau el suport internacional per aconseguir i consolidar la seva sobirania.

L’arbre de nadal encara em fa l’ullet amb una intermitència esperançadora que em porta a la maratoniana conferència de premsa prenadalenca del frívol tsar Vladimir Putin -no tot ha de ser notícies intimidatòries- en la qual va declarar que deixaria de viure en pecat i que “com a persona decent” hauria de casar-se algun dia. L’auditori i jo vam sospirar. 

 En la globalitat del microcosmos ibèric destaca el discurs, des de Melilla, del dirigent del PP amb la intenció de limitar l’acollida de menors estrangers. Un gest que no desafina amb la commemoració de la conquesta de Granada, ciutat en la qual el PP ha repartit 4.000 banderes espanyoles per recordar i celebrar els segles de Reconquesta contra l’invasor musulmà. 

Pendents del cas català -recordem que hi ha presos polítics en presó preventiva- els Comuns pretenen "superar el marc estatutari" per mitjà de la reforma de la carta magna espanyola "en clau plurinacional”. No oblidem que el judici contra els dirigents empresonats comença abans que l’avet se’ns marceixi. 

Les campanades i el raïm polític enguany els presenta -sense bikini florejat a l’estil Pedroche- Vox advertint que no farà costat al PP i a Ciutadans per al nou govern a la comunitat andalusa si no eliminen, “entre altres coses”, el suport pressupostari a la lluita contra la violència de gènere que ja havien pactat. Si no és així, han alertat que vagin buscant un acord amb d’altres formacions. Quina patata més calenta! Als pentagrames més retrògrads de les corals reaccionàries hi ha una tornada que fa fortuna, ara en versió femenina: “A por ellas!”. 

Aparco l’escombra de recollir el confeti esmunyedís i per fugir de la foscor em deixo enlluernar per les pampallugues de coloraines i pels lluentons nadalencs. Aviat els haurem de desendollar. Abans de tornar a la foscor del gener sense garlandes, tanco els ulls i m’asseguro que els meus desitjos per a les persones que m’estimo, m’importen i em fan costat no s’hagin esvaït com el confeti esquívol i no siguin només pampallugues de temporada. 

Que aquest també sigui un bon any!