Les set plagues!

La tarda és divendres. Una hora abans en la qual acostumaven a començar les curses de braus lorquianes a la turística Monumental. Les quatre en punt. Compareix en Jordi Pujol al Parlament de Catalunya per posar-hi veu a l'afer. Narra -un monòleg llegit- com va pastar la fortuna el pare Florenci quan corrien els anys del cotó comprat amb divises. Reconeix -en públic- que és persona rica, acabalada i amb possibles. Aquest mot –"ric"-, així d'explícit i tan despullat, en primera persona –"jo"- no és d'ús freqüent. Que recordi,  només li ho havia escoltat recentment al presumit Cristiano Ronaldo, que alhora s'autoproclamava "guapo". El paral·lelisme, però, no resisteix massa comparacions.

La segona part ha estat una salva gruixuda amb escopetades diverses, algunes carregades amb pólvora humida, que no l'han encertat de ple. N'ha sortit aparentment il·lès. Les ha esquivades totes i s'ha defensat amb un atac furibund de senglar ferit i acorralat mentre s'allista al selecte club dels màrtirs per corrupció. A la previsibilitat de les preguntes, el vent dels silencis s'ha endut les respostes amb udols cridaners. Hem assistit a l'estrena d'una opereta amb una trama predictible –però molt sobreactuada- de la qual en destaquen la fredor i la manca d'aplaudiments finals a què era avesat el tenor.

... ... ...

El matí és dissabte. Al Parlament de Catalunya les cendres de la foguerada d'ahir s'han refredat, la compareixença voluntària és boirina deixatada en un nou dia. Just l'endemà, en la voràgine dels esdeveniments, la política ha tornat a aixecar el teló en una diada assenyalada a l'agenda política catalana i estatal.

Passat el rosari de les desavinences, s'ha acordat el decret que ens convoca a la consulta/referèndum del 9N. En Mas, solemnement envoltat per aquells que li fan costat al Palau de la Generalitat, ha estampat la rúbrica en un document que esdevindrà històric. No sé si serà eficaç i podrà verificar el que allí s'hi disposa i requereix. Qui ho té clar és el rellotge de la cantonada a la Plaça Sant Jaume caminant enrere cap al minut zero de la consulta, un embut de sorra digital implacable assenyala l'hora de les urnes. A Madrid hi arriba l'eco, unes campanades a la Porta del Sol, topant de tribunal en tribunal, perquè la justícia és cega –com una vaca poètica-.

-Ha signat!...signat!...signat!

L'efervescència amb què bullen els mitjans és trepidant. La il·lusió i la determinació per la consulta s'han estampat amb voluntat legal en un decret que el govern de Madrid ja ha llençat de pet a la paperera dels despropòsits catalans. Així ho ha fet saber l'eixerida Soraya en substitució del president, que en Mariano era cavil·lant en un laberint com una muralla xinesa. L'avantatjada ministressa ens ha previngut contra la declaració imminent –i segura!- de les set plagues que han d'assotar Catalunya i els catalans segons dictaminarà el Tribunal Constitucional. N'ha transcendit una d'esborronadora: les pubilles catalanes arribaran al món amb bigoti!

Cap oferiment, cap negociació, cap parlem-ne. Només el cop de Constitució i les orelles de burro mentre, agenollats amb els braços en creu de cara a la paret, suportem els volums en edició de luxe i cobertes de cartró de les memòries d'en Pujol i de l'Aznar –a la dreta-, d'en Felipe i d'en ZP així que les publiqui –a l'esquerra-. El més espaordidor és que ens les facin llegir.

Ara sí! Tenim un problema. El govern de Madrid té un problema. El PP té un contratemps seriós! Jugar a l'estaquirot no amansa els lleons del parc de la Ciutadella ni els castellers de la Plaça Sant Jaume. L'Àrtur –com se'l coneix altiplà enllà- no és el gegant a qui cal apedregar per molt que s'hi entestin. No han entès que aquest volcà català no s'apaga engarjolant-lo ni suspenent-ne l'autonomia. Fumeja espès i algun tremolor ja es comença a detectar. Segur que saben llegir la determinació amb que molts catalans –no només l'Artur- volem ser consultats. Només cal fer una ullada al mapa dels municipis que donen suport a la consulta. Que Badalona hi està a favor malgrat l'Albiol.

Un vals de festa major

Acostuma a coincidir amb un moment àlgid d'alegria i d'optimisme. Celebra –quan la desgràcia personal no tenalla- la bona collita. Els graners i la pallissa són plens amb el rebost farcit de pernil a punt per a l'entremès de la Festa Major que, com cada any, se sol escaure pels voltants de Sta. Rosa i de St. Ramon; o més enllà, quan l'agost ja ha fet l'últim badall i els capvespres són una mica frescos.

De la missa, la Festa Major en dispensa les mestresses que la viuen rostides a l'infern de la cuina guisant l'ànec amb peres o disposant la taula del menjador gran perquè tothom hi pugui seure i perquè tots els convidats tinguin el que es mereixen, el millor!

Els àpats perduren una eternitat. De les brases en surten plats i més plats. I el que era gana es torna, a mesura que augmenten les posades, alegria, xerinola i xerrameca. Molts d'aquests convidats es veuen només una vegada a l'any. Mengen i parlen de tot el que ha passat d'extraordinari durant aquest període. Les noves caminen molt lentament, de mercat a mercat i no són del tot fiades. Solen exagerar i, moltes vegades, un mateix fet té més d'una versió, segons ho expliquin els d'una o altra vall.

Un convidat corre atrafegat amb la cara plena de sabó i la brotxa de pèl de porc a la mà cercant el mirallet per penjar-lo a la balda d'una finestra amb claror i poder repassar bé els topants amb la navalla d'afaitar que li ha deixat en herència el pare. Només porta posades la samarreta i els pantalons, el gec i les sabates de mudar prenen el sol a l'eixida. És el millor vestit que té, el de les grans ocasions, en diu el de menjar macarrons, el que empra per a convits, casaments i funerals; el que cal lluir el dia de la Festa Major.

            La lluita és abrandada per subsistir, per continuar essent. Un rampell que vol conjurar tot el que de dolent ens toca de resistir celebrant el que cal, ni que sigui només per la festa major de cada any. Com si ballant s'espolsessin els esperits de la malastrugança que oposen resistència al salpasser del mossèn. Tot plegat vol ser la litúrgia ritual de la Festa en tres actes: l'espiritual, el que es menja i el que es balla. Indestriables, íntims i tan vells com el món. És la Festa Major i no es farà certa la dita: toc d'oració, nins i nines a racó!

            Una vegada a l'any cal celebrar-ho amb tota la força de la disbauxa que som capaços, agredint aquelles coses que s'han de mantenir i de respectar. Un esplet controlat, però, de trencaments que serien malvistos si no fos perquè és avui. Qui la farà o la dirà més grossa? Demà no haurà passat res quan la boirina del cava es deixati i el món torni a ser el de sempre. Quan els gossos i les vaques recuperin la nocturnitat acostumada i els galls anunciïn només l'albada d'un nou i assenyat dia.

            Avui ballen amb una flor a la mà. Un vals de festa major. Majestuosos i plens d'harmonia com un rellotge suís. Tot l'univers giravolta solemne i fa l'efecte que portin ales als peus. Els ulls guspiregen volves de felicitat. La música dels vals, el bleixar de la noia, la flor a les mans com la proa d'una nau esberlant el mar de la vergonya tot onejant la immensa benaurança que omple el cor d'aquest jove no massa expert en assumptes amorosos.

            Just li arriba l'alè d'una deessa a qui la suor li omple de gebre càlida la pell blanca i suau de cel·lofana. Voleien els cabells, les faldilles, els pètals de la flor i el pensament. És el rodament de cap de tant fer-s'hi que es belluga vertiginós en l'aparador on hi exposa la complaença. Un fer l'ullet al veïnat amb fatxenderia altiva. L'anyada dels sentiments s'esbrava en un ball, un vals de profecies. Una dansa que es perd en les estripes de la muntanya per treure el cap reeixida i plena de ritme, com el sol, a la carena en la matinada especial de la Festa Major. Succeeixen les imatges fugisseres, rabents. Amb prou feines en pot resseguir la sonora disciplina de l'acordionista. Perquè tanca els ulls convertint el moment en un somni de veritat i, quan els obre, la bufetada xafardera és només una llepadeta visual de tan ràpida com ja ha passat. Torna a aclucar-los marejat pel vertigen femení, pel perfum enervant de dona meravellosa que el té absolutament encisat.

           

            A fora l'aire és fresc, net, acuradament polit i subtil. Que no existeix, de tan transparent i suau, ni gosa pampalluguejar els estels. Una nit especial en un cel únic. Impossible un altre miratge de puresa com el d'aquestes nits!

L'endemà del dia "V".

Barcelona avui s'ha aixecat atordida, fregant-se encara els ulls, pel que es va poder viure ahir al carrer en aquest 11S del Tricentenari. La tercera edició d'un clam creixent, Diada rere Diada, ha entapissat indiscutible l'asfalt urbà. L'harmonia dibuixada d'allò que vist de prop era un caos de granets de sorra ha estat quelcom que, avui, encara no s'ha esvaït. El civisme absolutament majúscul, la manca d'insults, el protagonisme de la societat civil sense simbolismes de partits polítics. Una gentada difícil de comptar que demana i exigeix de poder votar. Ahir el poble català sortia una vegada més, massiu i exemplar, al carrer. Es va viure el caleidoscopi d'una tossuda perseverança que va convertir Barcelona en l'escenari mediàtic internacional.

Just l'endemà del dia "V" el panorama i les reaccions dels polítics no han canviat substancialment. S'haurà d'estar atents a les subtils reaccions immediates. Per ara,  assistim als matisos dissonants dels partits i a la sordesa ferrenya del govern estatal a qui la "V" no sembla pas que hagi estovat.

Just treure'ns la suada samarreta de la manifestació ens amara la sensació que, després del que ha esdevingut als carrers de Barcelona i a Catalunya, és l'hora dels polítics. El tret de sortida per la marató del 9N ha començat. S'ha fet! La quilomètrica concentració ha superat les expectatives amb escreix. El temor a la desafecció a causa del cas Pujol -que no ha refredat la voluntat dels que ahir suportaven la xafogor- tampoc no ha estat el catalitzador de la desmobilització que alguns preveien contra el creixent separatisme que impera amb molta força a Catalunya. S'hi aplegava el nacionalisme i el separatisme renovat, de difícil triar si no és amb una altra pregunta –una més- a la papereta. I és possible que hi assistís també algú amb la samarreta del desencís, només esperançat en la promesa d'un estat nou.

Seran capaços, els gestors de la cosa pública, de redimir la desafecció. Certa casta –aquest mot tan actual- pateix un profund descrèdit que s'ha guanyat a còpia d'oblidar que els agents protagonistes de les societats en són els ciutadans, aquells sobre qui recau la seva decisió. Necessitem quelcom més, aquí i a tot el món. La irrupció virulenta de Podemos n'és el símptoma a les Espanyes. Aquí la demanda dels canvis estructurals té una sortida que allí no existeix, la independència. La necessitat d'un estat nou de trinca que neixi potencialment verge de tots els vicis que ens tenallen. Com a mínim vivim en la il·lusió i en una alternativa afavorida per l'estima amb què pretenen matar a petons el ruc català els governs estatals i determinada premsa. Ja hi ha qui tem més que a una pedregada aquestes apassionades manifestacions amoroses que ens deixen sense alè.

Avui mateix un president autonòmic, el d'Extremadura, ens ha dedicat un sonet d'amor amb una exquisidesa que ens té subjugats i totalment encaterinats. Pura estima i respecte. Ahir en Mariano Rajoy també es llevava poètic i s'embolicava en una poc afortunada metàfora inspirada en matèria de transplantaments. No ens dol donar el cor, però sí que hi ha certa prevenció pel que fa als transplantaments de recursos, senyor Monago. Encara a hores d'ara no tenim massa clar què rebem d'aquesta solidaritat que vol preservar. Potser n'hi hauria hagut prou amb reconèixer, de tant en tant, que aquest cèntim d'euro a què vostè no vol renunciar prové d'una solidaritat que alguns –a manca de dades fiables- sospiten que aporten de més. 

Suposo que el problema català és prou gruixut. Ara, a més, té un poderós aparador internacional. I un tractament de fronteres endins que fa feredat de sentir. El govern del PP no perd l'ocasió per treure'n profit electoral. El que es crida en determinats mitjans tampoc ajuda a la conciliació. Escoltar l'anàlisi de la manifestació per part de certes cadenes era vergonyós i en la línia de la perversió informativa de la pitjor categoria. M'estalviaré d'esmentar les declaracions de la Chacón.

Tornaré a dir-ho, just l'endemà del dia "V" és l'hora dels Polítics. Aquest és el pòsit i aquest és el missatge de la societat que assisteix a les manifestacions –totes-. Un llegat que no poden menystenir uns i altres. Per responsabilitat, per compromís i per la càrrega d'exigència democràtica que comporta un esdeveniment d'aquesta magnitud. Tornaré a insistir que és l'hora dels Polítics perquè la societat civil, que camina unes quantes passes més enllà, no es cansa de demanar oportunitats encara que la civilitat, la paciència i la frustració tinguin límits.

Barcelona, 12 de setembre de 2014

2014

Bona Diada!

Aquells

Amb la tardor la natura es revolta, la transició del color pinta el paisatge de tristor bonica. Les fulles es decoloren torrades pels dies i per la calor garrepa que enguany n'ha amorosit una mica la decadència. Cauen, mòrbides, amb la promesa de tornar a brotar. No es cansen, curs rere curs, tenyeixen setembre d'esperança redimint la melangia. El cicle reincideix entossudit.

Faig una ullada a les previsions per aspergir la cara d'impotència, l'únic manifest amb què els homes -en la nostra petitesa- podem contraatacar la fúria dels elements desfermats amb què pretenem conjurar-los. El vent, la pluja, les sequeres... Hem decidit de fer-ho amb la indiferència si és que som capaços de romandre impassibles davant d'una tamborinada apocalíptica. Quan els més vells de la contrada confirmen que mai ho havien vist es tracta de la ràbia amb la qual la tempesta es revenja.

 Plou a bots i barrals. Flashos que encongeixen la foscor i els cors. Trons sostinguts en ecos nocturns que espanten les criatures i els quissos covards. Quin temps! Laments que no són converses d'ascensor perquè la collita ha estat abatuda i malmesa. Diluvia. A la nau de les espècies -Noè passant llista- hi detecta cada vegada més fantasmes. Altres han determinat de fer-nos la guitza.

Costa de sostreure's a les ones expansives de la sacsejada sísmica que ha provocat aquell qui ha estat un dels referents catalans més insigne. Setembre ha començat inundat, sense cap mena de dubte, per l'afer de qui ara el poble -i qui n'ha estat incondicional- anomenen despulladament "aquell". Les atribucions pretèrites aquests dies són tabú. En clau gràfica podríem dir que els soferts botiguers i els pagesos esforçats fan cua a les sales d'espera dels psiquiatres mentre el professional aspergeix píndoles contra la síndrome del qui ens ho havia de dir. Una erupció, anunciada pels profetes de l'endemà, que ja apuntava a l'horitzó com unes orelles de llop retallades en la boirina. Del volcà mediàtic en davallen rius de lava incandescent.

El diluvi universal està localitzat al nord-est peninsular, confirmen alguns meteoròlegs, incapaços de predir quan la situació amainarà, veurem clarianes i el sol radiant tornarà a lluir. Ens dibuixen unes isòbares malcarades amb nuvolades com dracs enfurismats al cel. Un càstig diví. Ho haurem de patir a la frontera de la incertesa enmig de l'oportunitat, perquè el que no atonyina, enforteix.

No ens espanti, doncs, aquest temporal de tardor. Després hauria d'arribar la calma. Així que amainin els forts vents del desert que ens han despentinat els palmerars de l'oasi, tornarem a veure sortir el sol. Serem encara més forts, més exigents i més responsables. Perquè n'hauríem d'haver après. A no fer tentines d'infant, a no caure en les temptacions i a redimir els pecats d'una democràcia jove.

Vull acabar amb un càntic d'esperança, d'optimisme. Amb el somni d'una primavera verda, fresca i neta. Amb el compromís de tothom, on els representants ho són i no ens venen ni es deixen comprar.