Saint Petit Nicolás Hight School.

De trapelles modèlics n'hi ha de documentats a bastament en la literatura del segle d'or castellana. El pícaro, el rufià, i altres individus de malviure van propiciar un gènere novel·lesc de gran èxit, alguns procedien del club dels hijosdalgo arruïnats en la terrible crisi dels segles. Una caterva de personatges avesats al tripijoc que havien convertit l'engany en la manera de subsistir a la pressió social d'una categoria ínfima de la noblesa que patia fam de veritat. Els nobles, amb més teranyines que blasons, no podien treballar perquè la condició social els ho impedia. Fills de quelcom –hidalgos- que amb prou feines disposaven d'una capa i d'un barret per cobrir les desferres en tots els sentits. L'aparença d'unes engrunes aspergides estratègicament damunt de la barba per dissimular que no havien menjat, per exemple. Individus sense massa moral i amb moltes manies que vivien del rèdit obtingut amb petits furts i enganys que sovint lapidaven al joc de daus o llegint el desenquadernat –així anomenava la picaresca d'altiplà a la baralla de cartes-.

Estic per proposar la recuperació i la renovació d'un manual per a trapelles. El definitiu. Una enciclopèdia que revisi com la humanitat se les ha empescat per viure de l'esquena d'altri amb una mena de codi d'honor o d'ètica del malfactor. Un mirall per a corruptes amb recomanacions perquè, quan s'apropi el dia de passar comptes –que no hauria d'arribar perquè el manual ho estalviarà-, no ens enganxi amb els pixats al ventre. Una deontologia de la mentida que arbitrarà com ens hem de bellugar per sortir-ne airosos. Auguro un gran èxit a aquesta iniciativa si algú s'hi posa amb rigor. Planificar l'estratègia, els objectius i els indicadors de progrés en la mai poc reconeguda activitat del pillatge entès en el sentit més ampli del concepte.

Per dir alguna cosa i concretar-ho, "Atraqui amb cortesia!", amb bones maneres, saludant amb cordialitat, desitjant bon dia i, si cal, demanant permís –Disculpi, senyor, que li puc prendre la cartera? –us faríeu creus de com d'agraït és el mètode i amb quina alegria us oferiran la cartera, el rellotge i el mòbil. Un servei ben fet, eficient. Segur que us demanaran una tarja perquè us haureu convertit en l'atracador personal de capçalera. I això porta cua i té conseqüències comercials ja que la vostra agenda de clients satisfets i orgullosos s'engreixarà a les festes de societat on se us recomanarà com s'acostuma d'un bon mecànic, un millor advocat, un bon dentista o un gestor de la renda eixerit. Endavant, doncs, amb la iniciativa emprenedora. Oblideu-vos de vendre mocadors al rodalies o de fer, simplement, pena desafinant-hi amb una harmònica de quan us dedicàveu a l'escoltisme.

Posats a endegar la iniciativa també en proposo implicar-hi la formació professional reglada en alternança –o dual-. Això vol dir amb una formació pràctica en centres de treball –o al carrer- on els futurs tècnics començarien a mamar la realitat laboral en contacte amb prestigiosos professionals de reconeguda solvència. Cal valorar si caldria reconèixer la condició d'expert emèrit d'aquells que fan vida en els internats amb reixes a Quatre Camins, on es podrien preveure visites, xerrades i profitoses conferències per tal de completar la part teòrica del currículum. La cosa pràctica l'hauria d'impartir el sector en actiu amb la dificultat afegida de conjuminar-ne l'agenda amb el calendari escolar i les vacances.

En aquest sentit vull reconèixer el mèrit i les aptituds demostrades pel Petit Nicolàs. Un personatge paradigmàtic, exemplar i brillant, que se li podria atorgar un doctorat honoris causa tot distingint-lo per l'excel·lència en l'exercici de l'activitat. Jo el proposo –el nomino, com diuen ara als concursos- per dirigir la primera acadèmia oficial i reconeguda pel ministeri d'educació i ciència d'entabanadors. Màster en escapisme i il·lusionisme, propietari d'una col·lecció de cromos única i d'envejar, ofensivament jove, amb cara de criatura de no haver trencat mai un plat, amb corbata, amb una loquacitat de venedor ambulant de mantes zamoranes i pintes per a calbs. És l'exemplar a protegir i a impulsar. L'executiu agressiu amb idees pròpies i amb una cartera de clients robusta.

Si tenim el gremi endreçat i legalitzat s'acabaran els sobres en negre, les prebendes i les trampes. Amb la iniciativa, les arques de l'estat veuran incrementat el cabal d'ingressos per reinvertir-lo o retornar-lo a la societat d'on ha sortit el recurs en origen. Regulem i sistematitzem la corrupció i el pillatge. Siguem valents, si ja vam incorporar al baròmetre del PIB -el producte interior brut- el contraban, la prostitució i el narcotràfic, fem un pas més. Siguem intrèpids i innovadors. Posem-hi, al mateix sac, aquest cabal. Ja que no el tornen, almenys que en paguin tributs.

Agosaradament i amb tot el respecte he enviat al senyor Rajoy aquesta proposta el dia que exposa al Congrés "l'arsenal" de mesures per salvar la "convivència democràtica". No es tracta -com ell exposa- d'inhabilitar els corruptes, sinó de professionalitzar-los. Tampoc consisteix en augmentar el terminis de prescripció dels delictes -com el president anuncia- sinó de legalitzar-los.

Si no pots amb l'enemic o les circumstàncies, alia-t'hi! (Confuci).

Salero, tronío i donaire.

Un Fiscal General de l'Estat imputa el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau pel fets del 9N. Un general, la màxima autoritat de l'exèrcit, raona l'estratègia en virtut de la qual les "colònies" toquen el dos quan la "metròpoli" és mostra feble. Ho amoroseix, magnànimament, amb la voluntat d'anar a defensar la Constitució allí on calgui -Ferms, companys!-. Un cardenal, el monsenyor Cañizares,  profetitza predicant en un diari que "Espanya es crema i es dessagna". Per ara –i que duri- foc d'encenalls i molta pudor de socarrim legal. Combustible separatista amb extraordinari poder calorífic. Fent amics en un convit sense diàleg i amb poca teca tot empentant a cops de cul des del banc col·lectiu fins que -ben desplaçats i amb seients poc confortables- els catalans ens qüestionem allò de si encara no som prou lluny.

Això succeeix pels voltants del 20N. Una data molt connotada. Carregada de creus, encerclada, tatxada, celebrada o subratllada amb marques diverses pels malpensats, els suspicaços, els malastrucs, els esperançats o els nostàlgics que la tenim emfatitzada a les agendes del record més o menys recent. Com si morir en un 20N conferís distinció. Des dels primers setanta –o més enllà - al dia d'avui, que ens ha deixat la duquessa d'Alba, les efemèrides de les necrològiques van plenes de 20N's en lletra cursiva. S'hi escauen també l'afusellament del fundador de la Falange i l'atemptat d'en Carrero Blanco a Madrid. Sense oblidar d'altres aniversaris -molt menys irremeiables- com aquell que en Zapatero va significar als calendaris electorals tot jugant subliminalment amb la data i que es va resoldre a les urnes amb una morrada. En Rajoy guanyava per majoria absolutíssima! O aquell altre quan el ministre Boyer anunciava l'expropiació de l'imperi Ruiz-Mateos. 20N!

Enguany qui el viu de dol són el paper cuixé i els cronistes del setí. Una tristor de flashos que hauria d'esbargir l'entrada a la presó de la Pantoja, la consogra postissa de la duquessa si el fillastre torero no s'hagués separat de la noble criatura. La nissaga goyesca de majas en pilotes, vestides, en top less o en mantellina ha guarnit Espanya i l'aristocràcia de negre tardor i de Setmana Santa avançada enmig d'un allau precuinat amb lloances i elegies lorquianes a la tarda sevillana –les cinc en punt hora solar- just començat el ritual de la mort. Clarins toreros, cavalls en dansa macabra i un brau a l'ombra d'una mitja lluna s'han endut aquest controvertit personatge. El seguici dels jornalers, en un manifest igualitari carregat de transcendència demòcrata, es pregunta de què serveixen tantes possessions quan només ens caldran uns pams de terra.

La reforma agrària mai va racionalitzar la propietat. La terra per a qui la treballa és una consigna que ironitza sobre la duresa i la pobresa dels peons que malvivien de sol a sol a canvi d'un sostre precari i d'una perola amb poc fonament i menys proteïna. Però el trànsit del pagès al món urbà industrialitzat ha comportat gradualment que exercir de terratinent sigui una ruïna amb un forat negre que no tapen totes les teules del món reconstruint cobertes i parets que s'esllavissen a voluntat de les ventades migratòries des de mitjans del segle XX. El canvi climàtic amb una mutació social va provocar que la petita noblesa rural fos esclava del manteniment. Pobres aristòcrates que hauran malvenut els canelobres repetits de la col·lecció o empenyorat alguna pintura dels avantpassats.

Però, en quantes poblacions oneja el cognom "de Alba" al topònim del lloc? Si acoloríssim en un mapa prou capaç el territori que abasta ens adonaríem de l'immens patrimoni que aquesta família administra o ha posseït. Una milionada d'herència que els gestors de la hisenda pública, si són prou exactes, ja hauran calculat el que representaria en drets de successió i d'altres menuderies legals en matèria de transmissió patrimonial per a la resta de mortals sense privilegis. A més a més -que no n'estic al cas ni en sóc expert- caldria afegir-hi la col·lecció de títols nobiliaris per si ha de ser sotmesa també als gravàmens i als cànons successoris aplicables. Ai les herències! Quan ja només ens cal una làpida ferma amb epitafi per impulsar la nau que ens porta al més enllà, alguns les atorguen farcides de terres, joies, quadres... I d'altres, de deutes, buidor o de rancúnies. Possessions que la vida ha anat registrant davant de notaris implacables depenent de com ens hagi tractat. Amb tants de segles, la història en negre –com al món de les finances- en deu anar plena, d'enemics, d'intrigues i de secrets que no figuren a les cròniques.

Ha marxat un símbol de l'antic règim. Un tros d'història. Una dona que es feia mirar i es deixava retratar plena de contradiccions. Cantelludament polièdrica i polèmica. Popular aristòcrata d'epidèrmiques geografies allisades de nina escabellada. Inconfusible i diversa com el catàleg de fills que en perpetuen la casa. Madrid, Sevilla i tots els pobles, viles, llogarets i extensions de terra amb un ferro roent estampat a la carcanada dels animals que pasturen i cavalquen aquest immens latifundi anacrònic estan de dol. Com el vidu, el funcionari, que engreixa la col·lecció de cònjuges. Algú que acapararà notorietat i portades efímeres si no és que comença un pelegrinatge de poeta del poble recitant decadents romanços d'amor aristocràtic.

Han enterrat la duquessa mentre Sevilla plora i desfila. Coincideix amb el dia que ha entrat a la presó d'Alcalá de Guadaira la Pantoja, la veu de l'Espanya cañí que per amor ha acabat a la garjola en una cel·la monacal que -ben segur- ha d'inspirar les cançons més arravatadament llastimoses. Boleros al compàs de copla i milongues tristes amb lletra de tango. -Ai, les coses del querer! -desbordada per l'ingrat desamor.

Som a la tardor prenadalenca, just quan Barcelona comença a lluir il·luminada, vestida de llums per al consum. De les Espanyes ens arriben les onades del tronío aristocràtic de dol, el salero ingenu d'una tonadillera captiva i el donaire poètic d'una sentència judicial amb rimes mascles i aspres, consonants.

Ciberbatalles

Fa uns dies que quan obro l'ordinador, així que els xips s'han escalfat una mica, m'apareix una senyora molt pneumàtica de voluptuositat ben posada que m'ofereix la seva amistat. Temptat, però temorós, l'envio a la paperera del rebuig –perquè les amistats també s'han de reciclar- encara que no sempre ho faig prou convençut. Haurà estat una bona decisió? Em venç la voluntat guiada per la sensació desconcertant d'allò que no has triat i que d'altres, sense haver aixecat el dit, t'ofereixen en una invasió d'intimitats que no has demanat. Sovint la privacitat dansa al caire de la intromissió no sol·licitada.

En d'altres ocasions m'envaeix, quan navego pels mars virtuals de la comunicació, la sensació demostrable que recullen més dades de les que demano. Detecto, per exemple, com la publicitat és torna monotemàtica i reiterativa així que has consultat un producte, visitis la pàgina que visitis. Es veu que deixem un amor comercial a cada pantalla on desembarquem. Som predictibles amb un rastre que els perdiguers interessats de tots els gremis en segueixen la pista.

A no trigar massa anys, quan la nostra vida depengui encara més de tot allò que físicament no es toca però que incideix en la realitat, la dependència virtual d'una existència en línia i sense fils, haurem d'haver après a gestionar-ho. Amb unes regles del joc clares, netes, transparents i que ens permetin defensar-nos-en. Per ara, a les beceroles d'aquesta revolució tecnològica, vivim l'aventura dels primers exploradors perduts per les cartes de navegar suggestives mentre empenyorem la privacitat que ja no som capaços de controlar.

No voldria exercir de cronista profeta en catàstrofes. Abans confessaré que existeix un amic entès que me les inspira. Exposa -convençut- els arguments dels estrategs en la supremacia i com de vital serà –ja ho és, segons ell- el control, la defensa, el setge i la destrucció de la informació amb els objectius que es vulguin fins arribar a la ciberguerra. Analitza quins estralls pot produir una apagada cibernètica al marge del tradicional increment de la natalitat?

Aquest amic expert en batalles a cops de ratolí descriu uns desgavells cada vegada menys ciència-ficció tot dibuixant apassionadament el paisatge postbèl·lic de la III Guerra Mundial. Predica que després dels gasos químics de la primera gran guerra i dels efectes de la física nuclear a la segona, esdevindrà el "no-res" absolut amb els calaixos de dades virtuals remenats o buits. Arribats a aquest punt fa una pausa dramàtica, un xarrupet i continua el relat. Sense dades bancàries i en la misèria per la bancarrota del plàstic, sense semàfors regulant els embussos, sense dades mèdiques ni aspirines, amb els prestatges buits dels productes bàsics, el panorama és esborronador; tant que em repenso de retirar-li la confiança, a l'amic expert, i d'acceptar l'amistat de la pneumàtica de les pampallugues a la pantalla de leds abans que no es fongui.

Em penso que s'ha adonat de la meva confusió vital, de bescanviar-lo per l'opció menys apocalíptica. Però insisteix en la seva teoria. Es recolza en la recent foguerada electoral de les urnes proscrites del 9N. Vol exemplificar-ho en els afectes col·laterals del procés que posen de manifest com de nerviosos s'han posat alguns polítics i quines guerres –no sempre netes- s'han obert en diversos fronts. A declaracions, gestos i consignes per a tots els gustos hi ha hagut la temptació de trencar la fragilitat de les urnes de cartró. Que el 9N va estar un prodigi d'infraestructura electoral. Un miracle voluntariós amb molts paranys i amenaces pel mig. Fa una pausa llarga mentre paeixo el fil argumental de la seva disquisició.

Continua. El més efectiu hauria estat paralitzar el procés tot despatxant un virus devastador que hagués devorat els teclats dels ordinadors. Diu que durant els dies immediats i el mateix 9N la xarxa va patir un intent de col·lapse molt poderós. Que alguns portals van romandre inactius a causa d'aquest atac cibernètic –del segle XXI- amb la voluntat no reeixida d'impedir votar. Telèfons que no paren de trucar amb els silencis per resposta, consultes insòlitament desmesurades que no passen pels colls d'ampolla dels servidors de dades a les xarxes. Al caos per la incomunicació. Insisteix en la guerra cibernètica perfecta! Somriu, em metralla amb una bafarada de fum i escorcolla, a banda i banda, cercant espies de l'altre bàndol.

Assegura que hi ha constància que va existir. Malgrat tot la consulta va esdevenir un gran èxit tot i la crítica literària demolidora del Rajoy en el sentit contrari, de fracàs absolut. Impedir la paraula, l'entesa o la coordinació d'una diada com la que es va viure diumenge passat hauria estat un triomf estratègic en la batalla. Si no van enviar els agents a endur-se'n les caixes d'aquesta mudança estructural amb voluntat de canviar d'administrador de finques, algú va tenir cura, efectius, capacitat tècnica i recursos per semblar de mines el procés. Petites explosions que desendollaven la interacció o la dificultaven.

-M'has entès?

Tot i la incredulitat he sortit de la trobada amb molta precaució, que no em segueixin. Toco el dos una mica convençut que els prolegòmens d'aquesta conflagració mundial poden haver començat! Confirmo -i torno a comprovar- que he apagat bé el telèfon mòbil.

Urnes i cassoles

A pocs dies del 9N el país bull i l'estat fa la xup-xup sense saber quin serà el moment que podria –o hauria- d'enretirar l'olla del foc. Els esquitxos roents empastifen la cuina que a hores d'ara és ben enllefernada. Al terra hi ha escampats uns fulls de diari caducats, són les passeres per a una crònica que ens porta a la trama de la corrupció o a la cruïlla amb el dia "D" d'aquest desafiament del poble català a les sentències del Tribunal Constitucional que insisteix, sense matisos ni massa explicacions, en què les urnes no poden parlar.

El dia que van tornar a impugnar aquesta mena de "costellada" –ho deien els que ara n'han instat la suspensió- Barcelona i Catalunya repicava amb cassoles i pintorescs estris de cuina en una segona edició d'aquells dies quan s'aprovava, en una votació nominal al Congrés dels diputats, la intervenció en la guerra contra l'Irak i l'Aznar es retratava per a l'eternitat a les Açores. Ha plogut molt des de la primavera del 2003. Per què repiquen, doncs, aquestes campanes ara?

A l'olla podrida, al popurri i a l'escudella barrejada del moment que viu l'estat hi ha, en aquest context, un munt de draps bruts penjats als estenedors de la vergonya. Llardosos i de mal rentar. Espanya ja no va bé, Sr. Aznar! La corrupció és a prop literalment d'esbotzar l'olla a pressió. La cuina fa fàstic i no existeix encara el producte miraculós per recuperar-ne la resplendor o l'olor a net. Sembla un pis d'estudiants manargues amb la vaixella sense rentar de setmanes. I en la catàstrofe, la caixa comuna pentina teranyines. La crisi no afluixa, les previsions immediates tampoc són galdoses. Espanya no va bé, Sr. Rajoy! Des d'Europa ens arriba la versió macro-realista del problema. El miracle econòmic del PP per al 2015 pot esdevenir un desig aigualit a causa de la previsió de refredament de l'economia europea.

Qui es podia figurar que un partit amb una majoria tan absolutament aclaparadora i amb una concentració de poder tan formidable pogués ser qüestionat i assetjat pels propis càrrecs municipals i autonòmics. El volum de cadires i de llocs de relatiu poder que hi ha en joc és extraordinari. Diuen que ja hi ha qui no es refia d'en Mariano i no el vol als cartells de les properes generals onejant als fanals de les places majors d'Espanya. Sempre pot esgarrapar encara algun vot declamant contra els catalans o recollint signatures perquè ens enviïn a l'infinit en sideral missió espacial. ¿Qui no recorda aquella fotografia antològica de l'actual president del govern espanyol rere les taules petitòries contra els catalans? El rèdit anticatalà ha estat un bon antídot, amb rendibilitat contrastada a les urnes. I s'acosten urnes blanques –no com questes de joguina i de cartró de diumenge- on el PP se la juga.

S'ha publicat recentment el resultat d'una enquesta on l'aventura de Podemos toca el cel en intenció de vot directe, els podria passar la mà per la cara als populars i als socialistes, si ara se celebressin eleccions generals. El clau roent de l'esperança més enllà de Catalunya podria tenir un pes més que específic en la configuració d'aquesta estructura nova d'estat que condemnarà el bipartidisme i en declararà culpable la "casta". Està per demostrar, però, si Podemos recolzarà de veres les aspiracions catalanes així que els cervells del partit en descobreixin el mener del vot anticatalà.

En un tres i no res percebem que s'han malmès massa coses. Ha estat el despertar d'una època daurada de la qual no era or tot el que lluïa. Enmig d'una crisi econòmica de cavall i en una de política, que els casos de corrupció refermen i consoliden, veiem com s'escola pel desguàs de les clavegueres una època que s'ha esgotat -fins i tot en Guerra, el degà dels polítics professionals, plega-. El panorama és per llogar-hi cadires, per anar-hi, veure-ho i... Fugir-ne! Sí, per tocar el dos d'aquest escenari.

A Catalunya molta gent així ho vol manifestar. No es tracta d'una pulsió per generació espontània. Enlloc de cercar acostaments s'han propiciat fogueres que han alimentat la forja d'aquest separatisme que pretenen estroncar d'arrel amb les sentències judicials. Una! Dues! Tres! Com si tancant els ulls, tapant les orelles i esbatanant la boca amb despropòsits mediàtics ofensius la tempesta s'esbargís. Res, només una llevantada inoportuna, auguraven els profetes meteoròlegs de la política. Som en un punt del procés carregat de molta energia estàtica. Massa. I les pluges de tardor no s'haurien de resoldre en un temporal. Ja es veurà. Per ara calitges i nuvolades primes, encara que les inofensives prediccions del Tomàs Molina per al diumenge pintin el decorat amb un sol radiant i el cel ben blau.

Una de les claus que hem de valorar extraordinàriament és el grau de civisme. El caire festiu, familiar i d'aplec sense estridències ni insults. La societat catalana que s'ha mobilitzat -això no ens ho poden negar- ha estat pacífica, il·lusionada i respectuosa. El panorama apocalíptic de trencadissa i fractura social amb l'horitzó carregat de fum i d'odi no s'albira ni sura amenaçador per les rambles d'aquest país. La gent conviu, s'aplega, es manifesta, percudeix una cassola i vesteix la samarreta del seu equip ideològic sense estralls ni contenidors cremats.

Demanem -només- que ens deixin dir-hi la nostra. Malgrat aquells que ara suspenen la consulta i els que s'abstinguin perquè votar diumenge –podent optar pel "no"- es neguin a referendar-la. A conferir naturalitat política i validesa a allò que el govern del PP i el Tribunal Constitucional no volen permetre amb normalitat. Algun dia, en alguna votació d'urnes blanques i transparents –no d'aquestes nyigui-nyogui- la gent s'expressarà i dirà la seva. És la grandesa de la democràcia.

Mentre, diumenge som convocats a les 09:00 h. a les portes de les seus per participar. Serà una festa, una "costellada", una facècia electoral, un gest sense efectes jurídics o legals immediats, una mania més dels catalans per cridar l'atenció... el que preferiu. Però no oblidin els responsables polítics d'ací i d'allà que no es tracta d'una grip estacional. Els símptomes apunten a quelcom de més abast.

Diumenge, 9N, votarem. Aquest és el pronòstic sense embuts ni sentències. Perquè els catalans de les pedres en fem pans i -de caldre- de les cassoles, urnes de carrer.