Bruce Springsteen

 

On eres el dia que va actuar Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic? Alguns privilegiats aixecaran el dit i amb l’autoritat que confereix la presencialitat diran -Jo hi vaig ser!-. No ha estat el meu cas, no puc ser testimoni de cap concert del Boss, com el coneixen i el proclamen els seguidors incondicionals que associen un concert d’aquest home a una experiència mística per la potència i el lideratge que ostenta al món musical encara als 73 anys segons la informació penjada a les xarxes. Una demostració amb guitarra que l’edat és relativa i que la solfa rejoveneix -dedicat també al nostre romancer en Jaume Arnella-. Quelcom que no es pot explicar, relaten els privilegiats que van viure el concert de divendres.

Ha estat la noticia que ha apagat molts altres titulars de l’actualitat política. Bruce a Barcelona amb un seguici d’estrella mundial perfumat de benaurança musculada amb la dona de l’Obama i de l’Spielberg a l’escenari participant de la festa i essent també protagonistes destacades. Com si després d’un àpat amb amics, a l’hora d’esquinçar els convencionalismes, la desinhibició i la vergonya es destil·len en un improvisat trio el ritme i l’alegria amb unes maduretes coristes cèlebres. El cantant ha vingut acompanyat d’amics importants que li fan costat, un expresident dels Estats Units i d’un reconegudíssim director de cinema. Una tropa que ha conviscut i compartit hotel, restaurants i s’ha prodigat com a turistes singulars que signen als llibres d’honor perquè en quedi encara més constància de la seva presència a la Sagrada Família o a l’Abadia de Montserrat.

La Barcelona springsteeniana és l’ull de l’huracà al món i als epicentres catalans desplaçant-se en persona a la manera hollywoodiana, amb caravanes de vehicles i amb un colossal còctel de guardaespatlles diversos. Gent important que atorga diplomes i referències culinàries només amb la seva presència i amb el testimoniatge gràfic d’una fotografia. Veureu com les etiquetes dels vins incorporen el segells de proveïdors exclusius sinó de la casa reial, dels personatges que els han degustat aquests dies. L’Obama ha comprovat com la Moreneta ho és, de moreneta. I l’Spielberg ha vist en directe com el Sant Grial del concert era una sonsònia, l’harmònica que en Bruce va regalar a una nena del públic que assistia al concert.

Mentre, a la ciutat de les obres, Barcelona, es viuen alhora els preliminars de la campanya a les eleccions municipals. Candidats esmolant oratòria i multiplicant presència, de la fira d’abril als concerts del Boss. Del Fòrum a Montjuïc en un no viure verificant el miracle de la ubiqüitat. Què no haurien donat els respectius candidats per sortit al costat d’Obama en una encaixada cordial i riallera, tot dents blanques i ben posades. Il·lusions que no han estat. Somnis humits amb en Bruce dalt de l’escenari agraint la presència del president de la Generalitat o de l’alcaldessa. Cap referència, trepitjaran l’esventrada ciutat pacificada com insignes turistes amb molt de protagonisme del que s’encomana, apartant-se del poder local amb només un genèric “Hola Barcelona, hola Catalunya” abans de començar el concert.

Barcelona ha estat la ciutat escollida per inaugurar la gira europea de Bruce Springsteen. Encara hi ha una multitud que assistirà al segon concert previst per aquest diumenge, els dos únics a Espanya. Una segona oportunitat -alguns repeteixen- per veure en directe l’ídol de masses. Ja hi ha qui parla de comiat. Hi haurà més gires del Boss? Per si de cas, aquests concerts sí que tenen un cert aire d’adéu. Un esdeveniment que ha confirmat Barcelona al mapa amb un demà carregat de plaques commemoratives a la manera de les estacions d’un via crucis laic camí del concert. “Segona estació: Aquí van fer el vermut amb anxoves de l’Escala, olives farcides i escopinyes amanides amb salsa Espinaler”. En algun museu hi haurà exposada l’harmònica en una urna que el cantant va donar a aquella nena que, essent ja una dona amb sentit cívic, hauria decidit que una relíquia com aquesta s’ha de compartir i per això la va deixar en herència a la ciutat de Barcelona.

Hola Catalunya!

Mirall de prínceps.

 

La cosa monàrquica escalfa motors. Revifar i mantenir la flama a les velles cases reials ha de ser un exercici fatigós i car. Just ara es reprendrà un centre d’interès informatiu que ens mantindrà entretinguts dies i dies fins al moment en el qual Carles III sigui coronat. Un esdeveniment d’aquells que no et pots perdre perquè és història viva del Regne Unit que serà exhibit a tot l’univers mediàtic. La BBC, ben greixada després dels funerals d’Isabel II, tornarà a retransmetre per al món l’instant en el qual el monarca serà el nou dipositari de la corona. Un ritual de contes de fades i de prínceps blaus -una mica esvaïts- que ens farà somiar. Edulcorats directes amb el bo i millor de cada casa reial europea. Pameles, vestits, uniformes, desfilades i carrosses daurades com la corona reial que no es transformen en carabasses. Els encanteris són permanents, vitalicis i es deixen en herència. Atributs de determinats bressols de casta privilegiada per la gràcia divina.

Un rei madur que ha estat una eternitat esperant que la seva mare abdiqués. Els fets i la tossuderia de la reina es van alinear en una mort sobre dels escenaris quasi literal, fins gairebé l’últim sospir sa majestat va ostentar amb una rigidesa marca de la casa una autoritat numismàtica que serà difícil d’igualar per al successor. Tampoc la biografia està de la seva part, separat i vidu d’una princesa que no encaixava en aquell palau carregat de pols històrica. Diuen que les relacions amb els fills, algun de díscol, no estan pas inspirades en aquells escrits medievals, els espills de prínceps, que els clergues escrivien a la manera dels manuals carregats de consells fonamentalment morals per regnar segons la voluntat divina. Preceptes on els reis perfectes s’havien d’emmirallar. 

Veurem quina imatge en reflecteix el mirall de barber mentre la història contemporània del seu regnat els afaita. Ja hi ha enquestes diverses, vaticinis que haurem de veure si es compleixen o només en part. Diuen que el grau de fervor monàrquic a les illes britàniques recula, més entre els joves que no estan per romanços. Que hi ha un sector de la població que porta samarretes grogues i pancartes renegant del rei. Veurem amb el temps una república anglesa? Per ara no, dura la incondicional acceptació majoritària amb alguna esquerda. Com diuen els cronistes de la cort aquest nou rei amb arrugues a la cuirassa no té la imatge ni el predicament que emanava de l’antecessora. A favor seu s’ha d’admetre que és més ric, molt més ric que Isabel II, un astut gentleman dels negocis.

Aquesta virtut, que hauria de jugar a favor seu, pot ser una de les causes de la controvèrsia i del rebuig perquè la despesa que comportarà la coronació té molts, però molts, zeros. Una xifra astronòmica que han determinat de no fer pública anticipadament fins que s’hagi celebrat. Un cost que després es repartirà equitativament entre els soferts contribuents britànics que no estan per gaire alegries econòmiques ni massa disposats a renovar la pamela. La crisi greu i la recessió amb els efectes del Brexit dibuixen un panorama que no està per tirar coets ni malbaratar en afers sumptuaris. Arguments fàcils i entenedors de pub anglès mentre la campana de l’última consumició no els ha alertat. Veurem si la campanada desmobilitza les multituds que acostumen a assistir -des de la vorera, no del balcó- a les desfilades. Existeix cert temor al respecte entre els membres de la cort reial. Que la indiferència del poble no acabi pesant més que la imponent corona de quatre quilos -sense comptar-hi el romanent capil·lar acumulat i la laca- amb què el rei haurà de carregar.

Aquests dies al monarca anglès l’han relacionat amb una suposada visita de cortesia, per amistat i parentesc, de l’emèrit espanyol de pas cap a Sanxenxo, terra acollidora de marisc i formatge de teta gallega. Es va dir, però no s’ha confirmat, que l’emèrit gaudiria d’un àpat en companyia del col·lega Carles III. No cal ser un expert diplomàtic per intuir que, en les circumstàncies actuals, qui va estar el titular de la corona del Regne d’Espanya no és un bon escuder per exhibir als aparadors de les relacions socials, menys als rierols de sang blava que el poden percebre com un personatge de cabal poc ecològic i amb massa toxines per a un ecosistema monàrquic inspirat en els sants preceptes dels miralls de prínceps. L’estada londinenca la va rematar assistint -ha estat confirmat- al partit de Champions entre el Chelsea i el Reial Madrid.

De l’emèrit a l’inoportú hi ha una perillosa oscil·lació al caire d’una navalla esmoladíssima. Era o ha estat encertada la visita -si s’ha produït- dels cosins llunyans abans de la coronació a Londres? El puritanisme anglès podria haver-ho desaconsellat, per la qual cosa va continuar cap a la destinació on un esbart cantaire de sirenes regatistes tenen el port i la nau per desafiar els oceans foscos de la ingratitud.

Per ara l’exposició i les declaracions d’en Joan Carles han estat sense rebombori, la premsa no li perd la petja com a una peça de caça major. Tampoc sabrem si el pare i el fill es trobaran. Un altre enigma que ve a reforçar la mutació d’emèrit en inoportú ateses les reaccions institucionals de la casa reial espanyola i del govern socialista al poder, cap ni una. Li convenen les expansions pàtries del rei jubilat a Felip VI? Són oportunes en el moment  preelectoral?

Les imatges a dia d’avui han estat les d’un pes mort assegut en un tron fictici d’una embarcació paint nècores. Cosa que té molt de mèrit si el comparem amb el cosí llunya, ambdós han aplegat una immensa Fortuna.

Quan les processons van per fora.

 

La setmana santa té un punt -perdut o relaxat amb els anys- d’eclosió mística, de levitació fervorosa que vol aplegar multituds, els que s’ho miren i els actors, els que encarnen els personatges bíblics, els protagonistes escènics. Les religions majoritàriament participen d’un doble diàleg, l’íntim o personal; i aquell que necessita de l’expressió col·lectiva, on el ritual -sempre el mateix i cíclic- serveix de punt de trobada com una mena d’expressió impúdica del vessant privat. Un joc transcendent amb dues facetes, la del diàleg amb els déus de cara a cara i la que necessita exterioritzar-ho, demostrar-ho participant en comunitat, com més multitudinària millor, als actes del cicle litúrgic.

Nadal i Setmana Santa representen l’arrodoniment i l’expressió més significativa del naixement i la passió del déu encarnat en home que ens redimeix, segons la creença, dels pecats i de les febleses humanes. En aquests dies de celebració pasqual proliferen les processons, algunes han entrat en declivi i d’altres s’han recuperat. Ben lluny però d’aquells dècades en les quals no hi havia poble sense desfilada de penitents mentre els sants passejaven pels carrers carregats de ciris. A les nostres contrades el teatre popular -i religiós- també hi figuren els Pastorets nadalencs i en algunes poblacions la representació de la Passió o les singulars Danses de la Mort, una pedrera per formar aprenents d’actor que ha estat molt eficaç per nodrir els escenaris professionals. Ens sorprendria el llistat d’actors que a Catalunya han interpretat Hamlet havent alimentat la veu i el moviment escènic vestits amb capa principesca després d’haver declamat en Lluquet amb una samarra de rabadà davant d’un públic parroquial.

Les processons d’aquests verals propers no tenen aquell punt meridional o d’altiplà propi de les terres andaluses o castellanes que participen d’una emoció més exaltada aixecant passos que, com els pecats, pesen molt, són extraordinàriament feixucs i difícils de maniobrar. Em sobten les solemnes desfilades amb legionaris de veritat quan enlairen, marcialment i amb la precisió dels xicots de la mort, la Creu amb el crucificat entre el fervor popular embravit.

Per parlar de pobles propers, Sant Joan de les Abadesses -una de les viles que m’ha acollit- celebra des de fa més de mig segle una singular processó motoritzada. Tradicionalment, ja es pot dir perquè enguany anem per la 51^ena edició, s’hi celebren, coincidint amb aquestes festes, els 3 dies de Trial de Santigosa. Una fita futurista inspirada per en Marinetti on els motoristes surten disciplinats, un rere l’altre, per grimpar marges impossibles i pedrots estratègicament disposats amb cura de no caure o fer un peu a terra, una creu que també els penalitza. Aquest perfum de benzina contrasta amb l’encens i el repic de les matraques perquè les campanes han emmudit. Ja fa anys que no hi ha processons a Sant Joan, només un discret Via Crucis al claustre del monestir. Al lateral de la magnifica església romànica s’hi disposa any rere any el monument de setmana santa on els devots hi cremen cera perquè qui no hi porta un ciri, al monument, tot l’any li va malament. Millor fortuna ha tingut la recuperada processo de Camprodon. Una insòlita revifalla amb soldats romans de mentida bèl·licament disciplinats i amb la participació, als principis de la represa, dels soferts pagesos de Freixanet en el paper dels jueus.

S’han acabat les festes, hem portat la mona als fillols i ja esperem la propera, la magnifica festa del llibre i la rosa, Sant Jordi. Haurem de recloure les imatges i reprimir les grans processons. Només podrem treure al carrer aquelles que ens desfilen per dins.  

 

Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!

 

De l’experiència acumulada en matèria meteorològica, per aquestes dates, coincidint amb la voluble Setmana Santa pel que fa al calendari, acostumava a ploure. En algunes edicions d’aquestes festes, la palma, els palmons o el ram de llorer es beneïen a l’empara d’un paraigües perquè la pluja intensa no diluís l’aigua beneita amb què el capellà les aspergia. Recordo que després les penjàvem a les baranes de ferro forjat dels balcons convertides en tòtems sagrats que havien de protegir la casa i els estadants fins el proper diumenge de rams. Coneguda per tothom és la preceptiva incineració de la palma vella ja que els objectes esquitxats per la mà dels déus no es poden llençar. De fet, tampoc hi ha contenidors celestials on reciclar-los.

Recreant l’escena  bíblica, els elements s’alineaven amb el calendari litúrgic i estaven també de dol, el cel plorava amb desesper i desconsol. Trons, pluges intenses que solien durar fins el dia de Resurrecció, la radiant Pasqua florida, anunciant la primavera esponerosa. Era temps de vestir les calces curtes, l’uniforme dels infants, encara que fresquegés si no havien sortit ja de l’armari el diumenge anterior de Rams per lluir els genolls sense pelats, blancs i nets com la llet, mentre beneíem la palma amb una ganyota d’immaculat angeló barroc.

Els arbres escopien, cansats i una mica farts, l’aigua que insistia a amollegar-los sense treva, nit i dia. Bromes grises, molsudes i ventrudes, sovint bressolades per una boira pixanera ho amaraven tot. Si els roures, els més savis de la natura, treien els primers rebrots, el renaixement ufanós de la verdura i de la vegetació era un fet, ja no tornaria a glaçar. Efectivament, era la declaració de la primavera sense entrebancs ni més fredorades. Quin goig feien els camps verds esperant el sol i les fogueres de Sant Joan mentre el vent de la puja els escabellava amorós en una dansa d’ufana i d’abundor. Allí, enfilat en un marge atalaiant el prodigi, l’ombra queixalada per la boira del pagès amb el paraigua estès era un far conjurant maltempsades. Els senyals no l’erraven, es confirmaven els indicis verificant el plànol meteorològic local estació rere estació -Demà plourà!- preveia experimentadament amb coneixement de causa.   

Els més vells de la contrada podien comptar amb els dits de la mà aquells anys catastròfics que romanien en el record, els que deixen llindars esgarrifosos pels aiguats o sequeres aspres de terra cremada, de mal passar, de fam. Fonts tristes o eixutes, rius i torrents assedegats. Camins empolsinats, margeres rosses i abrusades pel sol. Arbres anticipant-se a la tardor que ajocaven o perdien les fulles a deshora, Pagesos amb el coll masegat de tant contemplar el cel on els senyals s’havien esbargit com les pluges que calien. Cels nets, netíssims, plans i encalmats -aturats- eren el mirall a l’infinit de la sequera terrenal a les valls.

El més vells, expliquen com una mena de conte de la vora del foc, que els seus pares i avis recordaven encara com a principis del segle XX hi va haver una sequera extraordinària a les comarques del Pirineu oriental -potser era d’abast més general-. Que fonamentalment la pagesia del Ripollès i comarques veïnes, un dissabte, van pujar en processó al santuari de Núria. Van promoure, davant del desesper, una rogativa o algun tipus de pregària per tal que plogués. Expliquen que a la tornada es van formar uns castells de núvols que van descarregar una pedregada que va arrasar tots els cultius. Qui pogués tenir la clau del cel per regular-ne a voluntat un cabal suau i sense malvestats!  

Treure els sants en processó o anar a Núria han estat recursos practicats a les valls del Ripollès quan el desesper i la manca d’aigua superen la paciència i les tribulacions de les persones creients que hi habiten apel·lant amb fervor a la gràcia divina. Prometences associades al sacrifici per obtenir-ne redits celestials. Diuen que el mossèn, en una d’aquestes ocasions, va suggerir un catàleg d’intrepideses properes al martiri personal. Calvaris fora de temporada allunyats dels aplecs festius que tenen lloc per la festa de la Mª de Déu de Núria, a principis de setembre. De l’assortiment de penitències inspirades pel rector se’n va endur la palma arribar al santuari descalç o bé amb les soles de les sabates ferrades farcides de cigrons. Les dèries van transitar de l’esperit als peus, quin mal més remaleït! Les llagues, les butllofes i les nafres s’exhibien com a prova de fe. Només el vaquer de Cal Magre va pujar fresc com una rosa. Va justificar la proesa, que ho era, en l’argument i les recomanacions del bon clergue, qui en cap moment de la prèdica va aclarir si el llegum havia de ser sec o cuit.

Com que enguany ja he sentit cantar el cucut, jo també demanaré aigua, Senyor, que de vi ja en venen.