Ulleres de fusta.

Diu el poeta que la veritat cal cercar-la en un mirall fet a miques i que cadascú en tenim el nostre trosset. Recompondre aquest trencadís deu comportar la certesa autèntica de la realitat. Dit d'una altra manera, tot es veu segons el color de les ulleres amb què ens ho contemplem.

Cara A-.

Sants i els aldarulls d'aquests vespres darrers també són un mirall –o un aparador- trencats. Cassolades, manifestacions, incidents, barricades, corredisses. Un maig casolà del XXI en un barri barceloní que abasta per mimetisme, o solidaritat, a d'altres indrets urbans. En el blanc i el negre dels vespres calents s'hi respira la por, la indignació i la demanda de més contundència policial davant dels brètols, aquests bàrbars d'extraradi molt divers, que assoten la pau nocturna. Incívics que es droguen, altrament anomenats paràsits socials que, sense ofici ni benefici, ocupen la sacrosanta propietat privada –declara una veïna indignada-.

Girem el disc!

Cara B-.

Refila la melodia desafinada, una mica a deshora, d'una lletra que propicia una peça lenta, d'arrambar, cercant la reconciliació quan el símbol ja jeu abatut com un colom atropellat en una vorera. L'ajuntament ha decidit de paralitzar la demolició de Can Vies -Se equivocó la paloma –en versió Núria Feliu mentre carrisquegen els violins i una excavadora socarrimada treu fum pels queixals.

Un titular de premsa anuncia quelcom impossible, "El fiscal vol prohibir als detinguts manifestar-se els pròxims dies". Com s'ha d'interpretar? Sembla que existeix la voluntat d'estalviar-los la presó provisional a canvi de no assistir a manifestacions a tot Catalunya durant els propers dies. En el procediment per complir la mesura, la policia haurà de passar llista abans que comencin els disturbis.

Com que l'advertiment només afecta l'espai aeri català, que anar a Madrid és un cop d'AVE de no-res i que l'epidèmia no remet, la policia ja ha blindat la Puerta del Sol davant de la marxa de suport convocada en defensa de Can Vies. Que els nacionals agents homòlegs dels Mossos d'Esquadra viuen un trasbals per anar-ho a veure. Fan passeres Ebre ençà i Mançanares enllà en un no parar per encertar on la faran els absentistes de Sants.

Ens reconforta l'ímpetu del conseller Espadaler quan adverteix que "els Mossos d'Esquadra catalans no faran ni un pas enrere". Una bona consigna per afavorir el clima de diàleg proclamat pel pacifista Trias, el mariscal en cap que la pot haver errat en l'estratègia de fets consumats que han propiciat l'enderroc.

Certament complex. Conciliar sensibilitats, pors, indefensió i justícia per arribar a una treva –que no a un acord- ultrapassa l'anècdota d'un Centre Social Autogestionat per okupes i bàrbars de la llamborda. Un còctel abrusador on es rosteixen a les brases de la ira el mobiliari urbà, les unitats mòbils de TV3 i el temor dels comerciants. També hi crema, segur, quelcom més.

Es barregen –vull pensar que per pur atzar- en l'atmosfera urbana d'aquests vespres, alhora, el fum negre de Can Vies amb la fumata blanca dels palaus de justícia. S'ha representat un acte més de l'opereta de la corrupció amb gran èxit de públic i togues. Coincideixen els fets de Sants amb què la cúpula d'una caixa d'estalvis s'esmuny de la garjola prometent que –a més de no assistir a manifestacions- trencarà la guardiola i retornarà el que ha pispat.

Aquests de Caixa Penedès només han estat els teloners de la gran estrella del Primavera Sound, en Fèlix Millet. Ha reaparegut als escenaris per complaure'ns en aquest fulletó per capítols que no sembla pas que s'hagi de resoldre. L'inefable cavaller del Palau de la Música se n'ha tornat a escapolir, d'una condemna mandrosa. Deu tenir la raó o el mirall de la veritat sense trencar, sencer encara!

El contrapunt en l'aiguabarreig de fums nocius –i arguments que no poden justificar la violència- cobreix el cel d'aquesta setmana. Ara al plateret de la balança que mesura els okupes de carrer hi oscil·la la condemna que es voldria aplicar per la crema de contenidors. Algú suggeria cinc anys de presó.

Recompondre la sensació de justícia costa si no és que deixem de contemplar-ho amb unes ulleres de fusta. Més encara si el reflex el cerquem en la trencadissa.

Anar a pams.

No caldria entrar en consideracions mil·limètriques més pròpies d'enginyers, quan la mida –enuncien els filòsofs- no comporta, per ella mateixa, ni més eficàcia o la felicitat absoluta. Aquí hi deu haver la clau secreta perquè els curts de mires, de gambals i els que anem a pams per la vida ens consolem amb la bona nova de l'enunciat tot assolint un estat de mística benaurança amb posat de gamarús. Bé m'abstindré prou d'entrar en consideracions, declaracions i posteriors penediments que es poguessin mal interpretar. Miraré de no treure els peus fora de test ni de descarrilar en declaracions indigeribles.

Comencem amb França. És notícia destacada perquè s'ha gastat quinze mil milions en trens que no passen per les estacions. Solucionar-ho comportarà una despesa complementària, tirant pel cap baix, de cinquanta milions més. Quin nyap! Es veu que sí, la cosa anava d'un pam, la mesura internacional homologada pels poc precisos.

La cara del responsable, perquè hi deu haver algú a qui cal regalar un metre o un peu de rei per al seu aniversari, hauria de sortir en pasquins als accessos ferroviaris amb un rètol "Es busca". Una milionada com aquesta deu haver superat certs controls de qualitat; per exemple, passar pel forat d'una agulla per on diuen que s'hi esmuny abans un camell que un ric. Doncs, no! Insistint en les agulles de cosir dromedaris i en els pallers on fan la migdiada els incompetents, en aquest cas els combois no poden creuar els túnels o les andanes perquè calcen un parell de números més.

Vist el disbarat perpetrat al país veí, la manca literal de càlcul aritmètic elemental, semblaria que fronteres enllà tampoc filen massa prim. O que una plaga de sobrecostos, la fil·loxera del segle XXI, s'estén en taca d'oli procedent, en aquesta ocasió, del sud cap al nord enllà. És una notícia que es comenta per si mateixa, no calen gaire adjectius quàntics. Una bagatel·la en la gestió pública que podria incidir en les paperetes que han d'omplir les urnes europees. Malauradament, ens hem anat avesant a històries similars. Depassar la capacitat per sorprendre'ns exigirà cada vegada un grau superior d'imaginació farcida amb falsedat, corrupció o inoperància. Hem après a posar-hi versemblança, a les barbaritats més inèdites. I el més decebedor és que engreixen el catàleg de la quotidianitat dia sí, dia també.

Si el passat es pogués arranjar, quantes decisions o valoracions no n'esborraríem. Només el penediment i les disculpes pretenen posar-hi una mica de remei. Són, però, uns apòsits que deixen cicatriu. Desconec si els responsables dels camins de ferro veïns han explicat l'immens despropòsit i n'han apamat, aquesta vegada bé, els efectes del sobrecost i de la seva credibilitat.

Aquests dies, a la secció de successos casolana, ha estat també centre d'interès el nostre candidat a les eleccions al parlament europeu, en Miguel Arias Cañete. El recent ministre d'agricultura, alimentació i medi ambient ha patit un descarrilament gairebé tan greu com l'afer dels vagons gals. Habituat a l'alta velocitat i als símils agropecuaris del càrrec s'ha passat de loquaç –o pitjor: de sincer!-. Que si les paraules no duen una data de caducitat tatuada com els productes làctics, tenen límit i prudència. La fatxenderia intel·lectual i sobresaturada del Cañete aquesta vegada no ens costarà una milionada. És el consol contra les seves declaracions tan poc afortunades i menys oportunes electoralment parlant. Ho ha reconegut, però en resta el regust del pòsit que li podria comportar –en un país amb criteri- que el sector femení votés en contra o, com a mínim, s'abstingués. Diumenge ho comprovarem.

Canviant de via i enfilant-nos una altra vegada al tren d'allò que sí té costos, voldria arrodonir-ho amb el comunicat de Foment del Treball que denuncia la desaparició de l'ample de via ibèric a la licitació aprovada dels trams del Corredor Mediterrani entre Vandellòs i Vinaròs i entre Vinaròs i Castelló. Aquesta interrupció sobtada en l'ample de via estronca les comunicacions ferroviàries entre Catalunya i Andalusia i entre l’Aragó i el Llevant. Obliga al trànsit de mercaderies a utilitzar vies alternatives en aquests trams, la qual cosa encareix els costos i elimina el gran avantatge competitiu del corredor litoral.

Visca la visió de futur i l'eficiència estratègica en matèria de comunicacions internacionals –europees!- per una decisió de govern presa també al paller on els ineptes descabdellen grans becaines!

Vindrà d'un pam?

Torn obert de paraules.

El ministre de l'interior, a algunes reaccions pel recent assassinat de la política lleonesa, s'ha manifestat partidari de reprimir-les i de sancionar-les. La polèmica està servida. El govern vol castigar els comentaris que considera ofensius i calumniosos que han arrelat com espinacals feréstecs a les pantalles dels ordinadors.

Quan no ens cal aixecar el dit per demanar la paraula perquè prement una tecla la informació navega en un mar immens sense tanques, voler dibuixar-ne les cartes de navegació és quelcom molt delicat. Una empresa gruixuda i titànica més que s'haurà de sumar al control de les dades que hi circulen rumboses rere la indiscreció d'organismes diversos; i dels pirates informàtics, que també solquen els oceans de la comunicació amb un ull tapat i les orelles ben obertes.

La temptació llaminera de controlar idees i el pensament ha existit des de sempre. Sabem com d'estrictes han estat i són alguns règims. Aixecar el dit és exposar-se a què ens l'escapcin. Perquè hi ha qui només vol sentir afalacs tot dormisquejant en un jaç de floretes mentre escolta la remor de les ones quan trenquen amoroses al port de llurs interessos. Ai, però, dels cants de sirena quan ens atrauen cap als esculls de la crítica més o menys agra, ferotge i amanida amb sal gruixuda. Si podem i tenim poder, per què no contenir-los?

El debat de fons es tant vell com el bíblic Matusalem, que va viure nou-cents seixanta-nou anys. Va ressuscitant des de l'espiral del temps que es descabdella en contextos diferents. A l'última rosca d'aquesta baula històrica hi tenen la drassana les noves tecnologies. Novíssimes, tant que som incapaços d'imaginar amb certesa infalible quin rumb emprendran i cap a quines fosses marines ens han de portar. La virtualitat i la immediatesa dels nous canals i de les noves eines ens fan l'ullet i alhora ens desafien. ¿Vol dir això que haurem de repensar, quan el palangre i les obsoletes arts de pescar semblaria que han caducat, noves lleis per a les reaccions i actituds matusalèmiques de les actuals xarxes socials?

Què i com es poden regular, tot garantint la llibertat d'opinió en una societat democràtica, és quelcom que encara no tenim prou clar ni massa planificat. Quins límits i quin ample de banda hauria de suportar l'opinió a les xarxes? Jo estic convençut que ja existeixen, les fronteres són un subtil còctel difícil d'apariar i de lligar amb ingredients de sempre com el sentit crític amb respecte, la veritat sense manipular o l'opinió sense interessos. -Digueu-me ingenu!

Hem de reconèixer que el mot "virtual" , allò que no existeix sinó en potència, associat a "realitat" –una contradicció aparent- ens va impactar molt la primera vegada que el vam aprehendre en tota la seva eficàcia conceptual. Als prolegòmens d'aquesta tangibilitat immaterial, avui plenament assumida, hi faig aquell Mort de gana de la Trinca, un reeixit manifest que proclamava sucar pa amb l'olor d'un capó. S'anticipaven unes dècades a les desconstruccions en matèria gastronòmica que, per cert, no han eradicat pas la mortaldat a causa de la fam ni pagant sumes astronòmiques per seure a la taula dels elegits.

L'evolució del procés tecnològic està passant pàgina –la voràgine de les espirals i dels vaivens pendulars es confirma!-. De l'olor a capó untada en un crostó en podrem fabricar el pollastre primigeni. Viatgem amb destinació a la desconstrucció de la virtualitat per arribar a la realitat de sempre, la que es toca i ocupa un espai físic. Qualsevol dia podrem imprimir en tres dimensions les idees, la passió, l'odi i els acudits filosòfics. Qui ens ho havia de dir!

Tornaré al principi. Que els governs no ens desconstrueixin les xarxes de la comunicació, el torn obert de paraules entranyablement anàrquic de la societat connectada, perquè podria succeir que hi naufragués la llibertat d'expressió, una senyora que alguns preferirien emmordassada a les cantonades de l'interès polític.

Europa

És l'hora d'Europa. Coincideixen en el calendari del mes de maig tres fites: el dia d'Europa -el dia nou-, el festival d'Eurovisió –l'endemà- i la gran festa de la democràcia i de les urnes políglotes –el vint-i-cinc- en la recerca d'un diccionari comú per damunt dels accents tot posant-nos d'acord i gestionant-nos en una estructura continental, la Unió Europea. Aquesta gran desconeguda que aplega els representants en una babèlica assemblea gegantina.

Una organització supranacional que fem llunyana, nord enllà, percebuda des de certa perspectiva d'imserso daurat per a polítics socarrimats del sud ençà. No som prou conscients de les seves atribucions ni de la normativa que genera i ens afecta ben directament. Si preguntem, només l'euro i la xavalla que ens facilita les expansions turístiques, com també no haver-nos d'aturar a la Jonquera o a Coll d'Ares, serien els avantatges més immediats que ens vénen al cap.

La resta és un garbuix de directives i reglaments europeus que resten diluïts en el funcionament dels estats històrics que la conformen. Potser l'amor propi i els rampells per ostentar quan més poder millor, contribueixen a fer-la més invisible encara. Una dama manaire d'accent teutó amb un trio de cantaires, la Troika –res a veure amb la Yenka-, en coreja les melodies i en dicta les lletres dels ajustaments que ens prescriu. No s'ha confirmat, però hi deu tenir molt a veure el/la previsible guanyador/a del festival d'Eurovisió 2014 que amenaça amb envair-nos un dia d'aquests. La rutilant estrella és la dona barbuda d'Àustria, que es perfila com la icona d'enguany. Quelcom que l'Uribarri ens podria corroborar ens les seves infalibles prediccions.

Passejant pels espais públics, al primer dia de campanya, els indicis electorals són escadussers i minsos. Cartells espartans, sense barroquismes ni filigranes amb eslògans a mig gas. Els partits no han llençat pas la casa per la finestra en aquesta edició electoral cap a l'imperi europeu. Són, d'entre les que se celebren, les que ens arriben com més descafeïnades i alienes. Una mena de "ja s'ho faran". Llunyanes i incomprensibles entestades en emprar idiomes que no dominem. Tot plegat no s'entén.

Posar d'acord els vells estats europeus, legislar amb prou força, tenir la capacitat real de governar des de la seu europea és una sensació que no tenim arrelada i que no hem assumit amb prou convicció. Arribarà el dia que la nostra Unió sigui homologable a la de l'altra banda de l'Atlàntic. Però encara ha de ploure molt perquè aquesta concepció sigui efectiva, que de real ja ho és en certa mesura.

En la campanya actual, però, hi ha quelcom que la singularitza i hi confereix matisos que habitualment les altres eleccions per a l'europarlament no tenien. Tots mirarem amb una lupa els resultats en clau interna i catalana. "Catalunya un estat d'Europa". El catàleg de supòsits per al dia després és un mostrari que cada viatjant del producte exhibeix segons els seus interessos. De la immediatesa a formar-ne part o a vagar per l'infinit sideral del no-res hi ha d'haver altres possibilitats que, donat el cas, s'hauran d'articular.

Segur que els resultats catalans es llegiran des del vessant subliminal en relació a unes quantes variables, totes significatives. La primera serà l'índex de participació en les eleccions menys emocionants i desapassionades de les que es voten i ens abstenim. D'ací l'argument de l'interès per una Unió Europea a la qual volem pertànyer com un estat de ple dret amb una participació ben reeixida que no ofereixi dubtes de la vocació.

La segona, o la primera –depèn de com es llegeixi aquesta voluntat-, és el sentit dels vots emesos. A quins partits se'ls fa costat. La lletra menuda, els programes i les proclames els tenim ben apresos. Qui guanyarà? Quines reaccions i quines conseqüències polítiques comportaran els resultats? Avesats com som no ens sorprendrà, una vegada més, que cadascú porti l'aigua al seu molí i que no hi hagi cap perdedor. La interpretació del resultat a les urnes a hores d'ara ja té els manuals escrits i les consignes apreses.

Això en clau catalana. En la lectura estatal caldrà veure quin és el càstig al partit de la majoria absoluta. Quin rèdit obtindrà el PP d'en Mariano després d'haver-se erigit en campió europeu de l'atur. Les enquestes, pèrfides i interessades, li atorguen la victòria. Tot és possible.

En el pronòstic dels resultats m'aventuro a recolzar l'incombustible Uribarri, guanyarà la dona barbuda.