Aritmètica postelectoral.

S’ha fet! Hem reflexionat i hem votat. Ja tenim el nou mapa polític dels municipis. Moltes comunitats també l’han redibuixat amb el resultat de les urnes que vam omplir diumenge passat. ¿Es tracta del croquis previ al 27S confirmat per en Mas aquests dies i, alhora, d’un esbós a les generals que ha de convocar en Mariano? Són la pregunta o les lectures diverses del que ha succeït. L’anàlisi mediàtica respon desbordada per unes primàries de facto –pronostica la tertúlia-, pels assajos sobiranistes i per les patacades –trompades- contundents al Partit Popular –Quina hòstia! –ho resumia la Rita amb molts de fogots mentre es persignava emprenyada com unes tenalles.

L’aritmètica postelectoral és una de les ciències menys exactes amb què es compten les cadires i els escons. En la manipulació dels nombres naturals per fer operacions, bàsicament sumes i restes elementals, el vessant matemàtic aplicat als resultats d’una nit electoral es despulla de la fredor científica i la collita s’amoroseix amb posat optimista. Tothom guanya! A la perversió dels números impertorbables s’hi passa una segona mà de rosa llampant –o de verd Esperança- mentre la majoria del blau intens s’esvaeix amb el color del vot quan fuig.

No ens hem refet del final de la lliga –pendents encara de l’últim partit del segle que ha de proclamar el campió de la Champions- que el calendari electoral ens fa bullir la sang amb l’adrenalina disparada. Sortim a ensurt emocional per setmana. Partits i recomptes d’infart –crida el comentarista esgargamellant-s’hi-. I així ha estat. Espectacles no aptes per a sensibles ni per a cardiovasculars crònics ens sacsegen sense aturador. Feliçment el calendari esportiu i el de la política no s’han d’encavalcar en la xup-xup estremidora dels dies.

La sotragada ha estat important. En la reflexió postelectoral costa d’entendre perquè els altres no han votat majoritàriament com nosaltres. La participació il·lustrada, restrictiva, és una temptació que els autoritarismes de representació orgànica es van inventar per no haver de posar en dubte el que d’altres –en la legitimitat democràtica de tants vots tants barrets- també han decidit. Per això a la festa de les urnes quan arriba el vals, la frustració i el sentiment de no haver estat entesos és demolidora. La cara de pomes agres contrasta amb el posat eufòric dels reis de la festa. És l’hora dels adéus i des miralls sincers, com al conte.

Explicar què ha succeït passa prèviament per preguntar –votar?-, però ja no hi som a temps. Als guanyadors, la voluntat els posa a caminar i a decidir. Als perdedors, els deixa al desert assolellat amb un pa de sorra i sense ombra que no sigui l’aritmètica d’una ombrel·la que els pot aixoplugar. Pactar, refer, acordar i intentar recompondre el trencadís gaudinià serà la tasca d’aquests dies en molts municipis. Recuperar el diàleg tot dissolent la sal gruixuda del discurs abrandat.

És la voluntat dels electors que passen comptes per arribar a finals de mes. És el clau roent a què arrapar-se quan pinten bastos malgrat l’obscena macroeconomia exhibicionista. És el crit institucionalitzat dels que han convertit en gestora de la ciutat una dels seus. L’alkaldessa. El caos. La radicalitat –criden els altres-. L’avi Trias toca el dos amb l’elegància d’aquells senyors de Barcelona que ja no es porten. Apassionant. El trencament dels partits tradicionals i l’empenta dels emergents s’ha imposant per la mínima a Barcelona. Algun vident ho fonamenta en l’esfondrament socialista a ciutat, del qual la coalició encapçalada per la Colau n’ha estat l’hereva. La casa de la vila a la Plaça de Sant Jaume -una veritable coctelera de veus i de coalicions- continua allí on era i per fora no s’hi detecta cap fissura del terratrèmol.

A casa també es va viure la nit electoral amb l’emoció afegida de comptar amb una protagonista, un membre d’una llista del poble. Els passavolants de la nissaga acostumen a baixar convocats per un casament, un bateig, un sepeli o bé per una convalescència. La intensitat de viure, des de la distància, el recompte a les meses va estar emocionant. La intriga es va resoldre guanyant per una majoria absoluta revalidada per tercera vegada. Enhorabona! Vam obrir cava per solidaritat tot i la discrepància domèstica.

Perquè a casa hi ha tot el ventall de possibilitats: l’absentista, el perroflauta –escolliu: flautagós, quissoflautí o flautacà?- de la CUP, la tieta d’en Trias, l’àvia política d’en Suárez, el del Collboni, la d’en Bosch i un element alternatiu de la Colau. Ben bé com en una sessió plenària del proper ajuntament de Barcelona. En el fragor de la nit, bressolats pels percentatges, vam estar incapaços de posar-nos d’acord, quina pizza volíem encarregar per celebrar la majoria absoluta obtinguda per l’alcalde del poble.

En l’estat actual de la convivència casolana mantinc l’esperança que ho haurem resolt a l’hora d’esmorzar. Jo he començat la campanya a favor dels croissants farcits de xocolata.

Reflexionem.

Em volia refugiar en el silenci aclaparat per l’allau de missatges, una possibilitat suggestiva més en l’acte de la comunicació. Un silenci enmig dels arpegis excessius interpretats al galop també és un recurs d’agrair. He estat temptat per un parèntesi pacífic, relaxat mentre gaudia de la pesca fluvial o sobrevivia arrecerat en un oasi de quietud contra la xiscladissa espessa de la selva tropical. Cal, diuen, reflexionar.

Que emmudeixi no vol dir que no pari les orelles. Escolto. Valoro. Contrasto... Quelcom que deu menar a la meditació. Una activitat íntima que m’acosta a la reflexió que em reclamen les urnes. També hi engego alguna becaina. Trec les ulleres de veure-hi de prop i, amb l’índex lleument humitejat, passo pàgina amb la catxassa dels caps de setmana mentre esmorzo i llegeixo les notícies del dia anterior. Per mandra o per pura deixadesa sempre vaig un dia endarrerit explorant la premsa escrita en paper.

 Té el seu què, fa l’efecte que les notícies ja no són vigents i que els cataclismes de tota mena ja pertanyen al passat. Practico la tècnica de la crònica caducada. Un mal hàbit que no remeia ni millora la realitat però que em converteix en profeta de l’endemà, quan –per exemple- unes ruïnes mil·lenàries són encara més runes perquè la ira perversa dels déus i la intransigència roïna dels homes les ha esborrades del desert i de la història de la humanitat amb els que s’hi refugien, vides sense petrificar. Tanmateix m’assabentaré del perquè avui he arribat tard a la feina. M’informaré –demà- que la xarxa ferroviària barcelonina ha patit un assalt de les forces de la incompetència. És possible que algun editorial valori la iniciativa de reforçar el servei de rodalies amb una llançadora a tracció animal, jo els suggeriria la constatada fermesa del dromedari.

És apassionant. Com tirar-se de cap entre els corrents preelectorals en la maregassa de la campanya. Et sents una mica tonyina roja esquivant els esquers que van bressolant les onades. Nedar a contracorrent amb precaució de no ser pescat pels que practiquen la tècnica de l’arrossegament, la preferida per la flota d’alta mar. Us previnc, per letal, contra la practicada amb arpó. La d’almadrava és la més claustrofòbica de totes. O la de palangre, d’estil subtil ja que et permet de triar quin dels hams t’empasses.

Em miro les propostes, les promeses per complir, escolto els missatges i em dic a mi mateix que abstenir-se és de covards. Amb quina força puc recriminar, demanar de passar comptes si no sóc a dir-hi la meva ni participo de l’acte més elementalment democràtic, exercir el dret –i el deure- a votar. Reconec que, de no militar com a partidari associat –o simpatitzant incondicional-, la tria i la reflexió poden arribar a propiciar el percentatge d’abstenció, l’epidèmia més temuda pels polítics. Per fortuna els cagadubtes en política no som majoria absoluta. Ai, els vots fugissers que tenen la seu en la indecisió.

A aquests deu anar adreçada la campanya, a treure’ls de l’ensopiment participatiu i a mobilitzar-los. D’ací la importància de l’esquer. Quin triar? N’hi ha d’aspecte saborós, de més mengívols i els de digestió pesada. També ens fan l’ullet amb algunes enganyifes gens biodegradables que contenen molt de plom i massa ploma sintètica. La traça en la pesca a les dolces aigües salvatges amb mosca requereix tècnica i paciència per capturar més d’una vegada el mateix exemplar escarmentat.

És bàsic decantar voluntats o convèncer amb la tàctica de mercat més antiga i universal de les que es té notícia -documentada o no-, crear opinió. L’estratègia del degoter amb dringar malai que acabem integrant per no perdre-hi el seny –Clinc! Clinc! Clonc!- i sant tornem-hi. Cal argumentar amb voluntat d’esbombar la veritat que fem certa i única, perquè és la nostra.

Som, per prescripció electoral, en un moment àlgid de deliberació. Pensem-hi, doncs. Votem i votem bé! Amb la convicció i la força que ens legitima per demanar, si escau, el llibre de reclamacions. Participem en la festa de la democràcia, així ho explicaran els titulars dels diaris impresos de demà. Mentre, avui, toca desempolsar les cartes de navegar per no perdre’ns en els rierols de la confusió.

Hi havia una vegada un avi assegut al pedrís contemplant-s’ho amb els ulls entelats pel temps i per la derrota. Mesell, va esperar més de mitja vida, però mai no va veure tornar els seus.

Reflexionem-hi!

Cursa electoral.

La campanya a les municipals escalfa motors com els bòlits al circuit de Montmeló. Als boxs de les grans formacions hi fan vida els candidats i els equips d’assessors, mecànics i enginyers amb tota mena d’experts per esgarrapar unes dècimes als competidors. La bandera de quadres blancs i negres, la fita, oneja incerta i cobejada a les places majors dels pobles i viles de la pell de brau.

Els equips amaguen les estratègies internes. Han hagut, això sí, de desvetllar les alineacions per escrit i davant de notari a la junta electoral. Tot sembla enllestit per al gran dia. Urnes aerodinàmiques amb alerons amortits i cabina pressuritzada al servei de la cursa que requereix velocitat i resistència. Els capitans en vetllen les armes, els escuts i els pneumàtics custodiant els secretes estratègics i les innovacions revolucionàries que veurem evolucionar a la pista durant la cursa.

Per ara, a les rondes de classificació per a la primera línia de sortida, hi ha les travesses i les apostes prèvies als resultats. Profetes de l’endemà que, si l’encerten, l’endevinen acaben de rebre un clatellot contundent en les prediccions a l’anglesa. Ja se sap, però, que els britànics són rars: condueixen a l’inrevés i mesuren a pams. El clima, l’alimentació o els aires anglosaxons n’han singularitzat la conflagració. Ells són més de cavalls i de barrets cridaners. Històricament han preferit la ferradura que no pas el pneumàtic tou. En Cameron, de referèndum en referèndum, ja s’ha compromès a deixar opinar respecte de la permanència a la Unió Europea.

Els circuits més meridionals, més assolellats i amb el quitrà molt rescalfat –com de boina i llamborda- tenen el seu què. Nosaltres batallem amb la llum i els petards, el vi amb gasosa i la xafogor impossible amb un antídot eficaç, la migdiada i les pocions repel·lents contra dels mosquits i de l’aviram volador divers que envaeix els indrets fins ben entrada la canícula estival.

Els tòpics periodístics n’han batejat l’esdeveniment com el circ de la Fórmula 1. Un dels espectacles amb més octanatge, soroll i vertigen amb què el lleure ens abranda i els radars de tràfic ens corglacen. Fittipaldis del món, unim-nos! Els identificareu pel serrell despentinat, la cara de velocitat i el caminar –quan van a peu- propi dels dandis de la nacional cremats pel cautxú, la gasolina i els peatges.

No puc passar per alt les curses més modestes i amb més voluntat encara. És la competició de proximitat, la de quilòmetre zero. Que s’ha vist algun pagès, esquitxant gasoli agrícola, posant a punt el tractor i la maquinària. O els pescadors en cursa interessada a la recerca de l’anxova tot farcint olives i projectes esperançats. Efectivament, és el circ de les eleccions, més un espectacle proper que no d’escuderies importades amb pilots aliens. De protagonistes majoritàriament anònims que es juguen la pell sense casc a les cantonades del carrer major entre la cruïlla sensible de l’església i la interessada de les forces vives.

                       

Som al moment aquell en el qual el semàfor pampallugueja accelerat i imparable mentre no obre el pas als bòlits que pugnen per arribar el primer. Període preelectoral que empapera els fanals i les tanques, obtura les bústies i martelleja amb reiterats espots televisius l’audiència que aprofita per fer una excursió a la nevera o, directament, per pixar-s’hi. Cal aquesta despesa? Si no és eficaç, dóna vida quan les retallades i alguns efectes col·laterals han reprimit el tirabateig obsolet que sembrava els mercats i les fires de gorres, clauers i bolígrafs amb la marca i els anagrames dels partits a l’època de les vaques grasses. Deixem que del finançament se n’ocupin els jutges de carrera –com al·leguen els imputats que s’hi han untat els dits-. 

                       

A les festes anyals de sempre, a la singular festa major de cada indret, ens hem acostumat a la de la democràcia que ve pautada no per les llunes ni pel santoral sinó per la convocatòria. Aquest patró –o patrona- de les urnes municipals se celebra a cor què vols. Es repinten bancs, s’arreglen carrers i voreres, es comença o s’acaba tot allò pendent que els adversaris podrien denunciar. És un punt teòric d’inflexió per passar comptes, fer caixa i repassar promeses.

Una festa de participació que atrau parades i tota mena d’esdeveniments. Montmeló. La fira dels pagesos aprofitant la immediatesa del Sant Isidre llaurador. El Saló Internacional de l’Automòbil amb la instantània a vehicle aturat per a la història d’en Mariano i l’Artur, pilot i copilot respectivament. La dels productes de la terra. Els venedors de globus i crispetes. Qualsevol pretext que congriï audiència, votants i consumidors en potència ho propicia. Que també sigui la fira de la il·lusió.

Per qui apostarem? Com que ens hi juguem els calers, ens hi hauríem de fixar. Costa de saber quin resultat i rendiment tindran aquests prototips de la vida social i política. Embolcallats i carrossats per cridar l’atenció m’agradaria poder esbrinar les il·lusions i l’eficiència que hi esmerçaran. Em decanto pels de conducció fàcil, sense soroll innecessari, poc consum, fiables.

-Disculpi! Quins són els que juguen net?