Taral·legem.

Una edició més sense la cançó de l’estiu. O visc en la inòpia musical -que bé prou podria ser- o es confirma que l’interès i l’èxit d’aquelles versions estivals planeres, trepidants i de lletra senzilla tirant a la reiteració fàcil com de neurones escamarlades a la sorra, ja no es porten. Ja em direu si soc jo que visc aliè a les tendències caniculars en matèria musical o és una realitat certa, ja no hi ha una cançó que esdevingui la banda sonora de l’estiu sense cap mena de dubte perquè tothom la taral·leja i gaudeix del consens majoritari quan les orquestres de festa major les escarneixen amb més o menys fortuna.

El tractor amarillo -olímpic-, la sopa de caracol, aquí no hay playa, aserejé, el tiburón, la bomba, macarena, despacito, no me pises que llevo chanclas, mueve tu cucu i la més optimista de totes, un rayo de sol. Ja em perdonaran aquells intèrprets de la música lleugera -com els deien- a qui no esmento. No puc, però, menystenir el rei del ritme estival, en Georgie Dann, un immortal a qui el metge de capçalera ja ha advertit, atacat pel colesterol rítmic, que una barbacoa més pot esdevenir letal. Del casatschok al bimbo i el negro no puede... Era com un gall matiner que inaugurava oficialment l’estiu any rere any i que ha tancat el chiringuito.

Els sociòlegs hauran d’escatir a què es deu aquesta mancança dels últims estius. M’ataca una certa melangia de quan el ritme vital passava per fer bronze assenyadament sota d’una ombrel·la carregats de protecció solar llegint les intranscendents i aigualides notícies de l’agost insípid en la premsa anorèxica que semblava exonerar la ufanosa cançó de l’estiu. S’haurà de comprovar si existeixen indicis que avalin la possibilitat que la pandèmia ens hagi tornat arítmics o d’expansió continguda embolicats amb una mascareta al reduït espai vital contingut en l’ombra d’una cadira als concerts multitudinaris.

L’estiu ha estat trepidant encara que orfe d’una cançó que el determini. En tot cas, d’existir, em decanto per la cançó de l’enfadós. El periodisme professional ha passat l’estiu entretingut i enfeinat. Carregat informativament parlant des que en Messi es va acomiadar afligit i desconsolat de Can Barça. Semblava una catàstrofe insuperable. Què podia succeir que sacsegés encara més les edicions dels mitjans? Doncs sí! Afganistan bufeteja consciències i per destacar només una de les diverses mesures bàrbarament esgarrifoses, ja que ve a tomb, esmentaré la prohibició de la música per considerar-la impura.

Per les nostres contrades la cosa fa com aquella lletra estival del Un, dos, tres, un pasito pa' delante María. Un, dos, tres, un pasito pa' atrás. El president del Govern, Pere Aragonès, ha afirmat que la nova trobada de la taula de diàleg, prevista per a la setmana del 13 de setembre, “és tornar a començar”. Personalment també em preocupa molt la pèrdua de la identitat nacional catalana que s’ha perpetrat avui coincidint amb la tornada a la feina de molts catalans desconcertats. Només ens faltava el despropòsit que avui, anticipant-se unes hores al termini legal, ens ha colpejat amb traïdoria. Com es poden aixecar les barreres dels peatges de la catalana terra? Quina pèrdua de categoria, lamentable! Ens arrabassen aquell sentiment d’orgull i de distinció selecta que es comportava un plus mentre conduïes per les autopistes catalanes, conscient que l’asfalt et pertany tal com proclamava Moncho Alpuente y los Kwai, “Adelante hombre del seiscientos, la carretera nacional es tuya”.

Per no trencar amb l’harmonia i la solfes del ferragosto musical acabaré deixant constància del concert del tenor Plàcido Domingo a Marbella, després d’un llarg parèntesi, que va gaudir del fervor i l’afecte en aquest esdeveniment únic que va acabar amb una sorpresa final de la mà de la Marta Sánchez interpretant l’himne d’Espanya amb lletra i arpegis de la popular artista que va emocionar l’auditori ple fins a la bandera amb personalitats com l’Aznar i senyora, l’exministra Cospedal, el jutge del cas Malaia, la model Valeria Massa i d’altres personalitats de noble i ranci bressol. Sinó la cançó d’aquest estiu, sense cap mena de dubte ha estat el concert més important, segons fonts ben informades.

Bona tornada!

 

 

 

Gripaus a preu de llagosta.

Jo, posats a mercadejar-los a aquest preu -100€ la unitat-, em desfaria sense cap mena de dubte de les banyudes vaques i del bestiar divers de peu rodó: cavalls, eugues, mules, matxos i, sobretot, dels ases, rucs i someres que pasturen per les comtals praderies del Ripollès i per la baronial vila de Sant Joan de les Abadesses en concret. A la llotja de l’administració, regentada pels agents rurals, el preu del galàpet cotitza a 100€ la peça, com les llagostes i d’altres espècies marines cobejades a la llotja de Roses. En desconec la demanadissa que l’espècie gaudeix als fogons de la contrada i si mai han estat despatxats com el gat per llebre disfressats de “granyotes” ben arrebossats i servits amb una vinagreta picant. També ignoro si encara s’ofereixen anques de granota a algun selecte establiment de menjars i quant en fa pagar per una ració.

A la Bíblia, al segon llibre del Pentateuc, l’Èxode, es parla de com en Moisès va advertir el faraó que si no alliberava el seu poble, Déu els castigaria de manera successiva amb deu grans mals que assotarien Egipte. La segona de les plagues bíbliques la va inspirar en Moisès provocant que les granotes sortissin de l’aigua i envaïssin tot el país. Els gripaus, doncs, ja figuren al catàleg de la fauna a les sagrades escriptures encara que se’ls considerés una pesta amfíbia. Un protagonisme poc lluït només compensat pel folklore literari quan són petonejats per una princesa i es transformen en prínceps vistosos.

Quantes plagues no han patit els pagesos que ja trobem definides als sagrats llibres antics. L’aigua no se’ls ha transformat encara en sang tot i que algun l’hagi convertida en llet. No es tractaria, en aquest cas, d’una plaga sinó d’un miracle ben rendible quan això era possible i el munyir era una ingrata tasca escandalosament artesana i manual, d’allò més feixuga i pudent. Ara l’aigua ja ens la hi administren directament sense embuts i descremada les empreses comercialitzadores que la paguen als pagesos -la llet, no l’aigua,- a un preu inferior al que costa de produir-la.

Els mosquits, els tàvecs i les pedregades -jo hi afegiria les mosques vironeres- també van rondar al faraó com han castigat tradicionalment als pagesos. I la mort dels primogènits, l’última de les plagues bíbliques que el va convèncer definitivament d’alliberar els hebreus, hi podríem cercar l’antecedent d’una realitat afortunadament simbòlica que castiga tossudament la continuïtat d’una de les professions més antigues que la humanitat ha practicat, la de pastor o d’agricultor.

Al canvi climàtic amb les pedruscades contra la pagesia, al Ripollès, s’hi ha fet efectiva la segona de les plagues que es catalogaven al Pentateuc perquè a un ramader de Sant Joan de les Abadesses li tocarà pagar 5.500€ de multa per dues faltes: una contra la llei de protecció al medi natural, per la qual ha estat sancionat amb 3.000 euros, i una altra per haver matat 25 gripaus a 100€ cada exemplar. En total -insisteixo- 5.500 euros. Una sanció massa exemplar?

Argumenta en defensa pròpia aquest presumpte assassí de gripaus -segons l’administració- que, fart de tancar els passos que alguns passavolants acostumen a ignorar, va instal·lar un filat electrificat al camí per tal que les seves vaques no poguessin sortir dels camps perquè irracionals i amb tendència a pasturar a l’ample no emprenguessin un pelegrinatge anàrquic carretera nacional enllà cap a costa o a la Vall de Núria, per exemple. Jo suggeriria un peatge, poca cosa, a tots els atletes del lleure i els que cremem colesterol a la seva propietat que l’alliberés d’haver de fer de vaquer en el supòsit que estabular gripaus no el redimeixi de la misèria ja que un galàpet li ha costat el mateix que cobraria per la venda d’un vedell. D’enrampar-los a engreixar-los, els galàpets, pot ser una estratègia innovadora per al sector que cal considerar.

Això ens porta a fer balanç del que recapten els estats en concepte de danys col·laterals produïts per l’activitat humana al medi natural en general que podrien anar a l’alça amb el precedent d’aquests gripaus si es passés també factura a les companyies elèctriques que electrocuten aus de pas, als vehicles que s’entesten a atropellar senglars o a aixafar gripaus quan, patxocs, creuen l’asfalt les nits de pluja. Un capital que podria revertir en la vigilància d’aquests accessos a les pastures dels masos custodiats per agents municipals o Mossos d'Esquadra degudament equipats amb un sarró, una armilla de pell de xai ecològica i assistits per un gos d’atura mentre regulen el trànsit migratori de les granotes i d’altres espècies sense cap sentit de la propietat ni cap respecte pel codi de la circulació.

El sindicat de pagesos “amb vaques” -una categoria ben diferent d’aquells que fan que no entenen quelcom- ha convocat una tractorada per cremar indignació i gasoli a Ripoll -bressol de la consellera del ram de l’esquella- per denunciar el "menysteniment" del sector, que se sent "insultat" per les "accions que es prenen als despatxos" sense tenir en compte les seves necessitats. Ai, els pagesos, com rondinen, mai estan contents!

Dedicat a la pagesia ja que em considero també un de la seva tropa.

 

En Messi o el crepuscle dels déus.

Hi ha notícies que eclipsen l’actualitat i fan córrer rius de tinta a les xarxes que pesquen al palangre mediàtic, com si el gran peix de El vell i el mar tornés a guanyar el Pulitzer de ficció modalitat esports perquè en Messi plega del Barça. Quina sotragada! Rius de tinta amb llàgrimes de desconhort amarades d’aclaparament, aixafament, aflicció, aplanament, consternació, debilitat, decaïment, decandiment, impotència, llanguiment, marasme, prostració, tristor, torbació -trieu i remeneu, escolliu el que més us escaigui- o l’extenuació que ens porten irremeiablement a la depressió en pilotes. Quina noticia! Aquesta sí que ens ha deixondit de la letargia estival i ha arraconat les intranscendents serps d’estiu que remenaven la cua pel periodisme canicular. Quin mitjà no ha publicat la ruptura idíl·lica d’en Messi -en Leo per als amics- i el Barça d’en Laporta.

La meva competència en matèria esportiva és de les d’estar per casa, lluny del criteri dels savis, però no em puc estar de dir-hi la meva en un afer de tanta transcendència que ha aconseguit arraconar el protagonisme de les medalles olímpiques d’estiu 2020 que encara es disputen -trencant la simetria cronològica- a Tòkio 2021. Insignes comentaristes han recollit la tovallola i han tornat a la feina amb caràcter d’urgència a mig bronzejar per il·luminar-nos al respecte. Què hi pot haver més important informativament parlant. Res! Ni l’abdicació d’un monarca o la negativa a competir de la Simone Biles per una lesió emocional han estat tan colpidores com el divorci d’aquest jugador amb el club que l’ha vist néixer i fet créixer literalment. Això no té remei! Per dir-ho gràficament, ha caigut un meteorit al punt exacte del Camp Nou on en Messi solia llençar les faltes directes.

Com que la culpa és negra -i millor si resideix fora de casa- hi haurà versions de tots els colors, tantes com samarretes al campionat. L’adaptació oficial primera és el marge salarial del jugador que el club no pot assumir a causa d’una calamitosa gestió de la junta anterior. La premsa informa que aquest noi guanya 71 milions nets d’impostos a l’any només de fitxa. Obstacles econòmics, doncs, i d’estructurals imposats per la lliga espanyola en mans, segons un mediàtic economista, “d’un macarra de bar”. Alhora que es proclama un aferrissat defensor de l’Eurolliga per escapolir-se d’aquest “monumental plasta”. El pesat en qüestió jo diria que també fa referència al president de la lliga nacional.

Maniobres orquestrals en la foscor que se’ns escapen, un còctel de coincidències astrals concretades a la cara oculta de la lluna o d’un astre del mon del futbol com és en Messi encara que ja hagi entrat a la fase minvant de la seva carrera esportiva. A les seves indubtables qualitats com a jugador cal afegir-hi la pèrdua de tot allò que el vorejava ja que la patacada econòmica per al club sense en Messi serà formidable. Marxen no només unes cames plenes de blaus i de tatuatges sinó l’univers que justificava i permetia amortitzar una fitxa tan escandalosament astronòmica i obscena.

Un divorci que impedirà d’arribar a les noces de plata i que deixa els convidats amb un pam de nas, descol·locats, havent de decantar-se pel nuvi o per la núvia segons les afinitats, el parentesc, la relació o la simpatia. És una tria arriscada i incòmoda quan el millor per a tothom -descendents sobretot- seria la unió i la bona entesa amb un final feliç. Els candorosos encara no entenem, després de tant petonejar l’escut, com és que el jugador no s’hagi avingut a una rebaixa raonable de la fitxa o a condonar-la parcialment. Quin argument i quina generositat tan sublims que ens haurien permès d’adossar una capelleta lateral al monestir de Montserrat sota l’advocació divina d’en Messi per poder-hi encendre espelmes miraculoses i penjar-hi exvots en agraïment al guariment de l’osteoporosi, les fractures diverses i els esquinços de mal curar.

També ha estat una patacada per a la grada del materialisme més prosaic. Els que es decantaven pel pragmatisme realista de vendre’l abans d’arribar a aquest punt treuen la pancarta del ja t’ho deia i llencen els manuals i les profecies al foc. Contra els tòpics ètnics amb barretina associats a la garreperia catalana cal preguntar-se si la majoria de socis i simpatitzants haurien paït la venda de l’estel més fulgurant d’haver estat efectiva. En aquest moment, però, ja comencen a sortir alguns conversos de sota les pedres perquè en Messi fa les maletes i toca el dos sense haver de pagar la bugaderia pel rentat dels mitjons i amb la recel que no s’emporti també el barnús, els sabons i un penjador del vestidor.

Haurem d’adscriure el comiat d’en Messi com un capítol més de la gaseta del confinament? Com haurien anat les coses si el món del futbol, i dels espectacles en general, no haguessin patit aquesta absència de públic als estadis i les restriccions a les platees. Serà mai més el futbol un espectacle amb les graderies a vessar? En condicions normals la recaptació hauria permès redreçar l’economia del club? Més que preguntes són justificacions al desastre econòmic en el qual navega el Barcelona, una maregassa comptable espessa que l’ha portat a tenir l’aigua al coll.

L’alineació estratègica per al curs proper està plena d’enigmes de tota mena que traspassen l’àmbit estrictament esportiu encara que aquest sigui el focus que més irradia la raó de ser d’una activitat fonamentada en la victòria i els trofeus. Apagat el canó que il·luminava la vedet, lluiran més la resta de llums d’escena? Massa misteris a resoldre. Alguns de metafísics relatius al “marxo” o al “m’han hagut de fer fora”. D’altres són de futur com si l’ull de poll d’en Messi continuarà esdevenint el centre d’interès a la secció d’esports dels telenotícies. Tots els enigmes, però, com els manaments de la llei divina, es resumeixen en un de sol, essencial: si el Barça és més que un club i en Messi era més que un jugador, tornarà a ser ric i ple el Camp Nou?