30 de nov. 2019

Pessebres.


Decidir és complicat i ingrat. Prendre una determinació implica que una part dels determinats hi estaran a favor i l’altra s’hi posarà de cul. Enmig hi ha qui no sap o no contesta per manca de criteri o per no mullar-se precisament la rereguarda. Aquests dies nadalencs quan la brillantor festiva ja ens enlluerna, com en cada edició, la Sra. Colau ha hagut de resoldre quelcom molt delicat, el pessebre de la ciutat, el de la Plaça Sant Jaume. 

Àrdua tasca sense conseqüències greus, afortunadament. Comporta un maldecap estacional en la gestió per als representants municipals d’arreu de les comarques que competeixen durant el cicle nadalenc per il·luminar amb gràcia les places majors i els carrers comercials més emblemàtics. Una actuació de curta durada –a diferència de les obstinades rotondes- sota unes normes prefixades i amb una estètica pautada en la qual els llums, les pampallugues i el caganer són elements que no es poden tocar ja que els cànons de l’estètica nadalenca tenen unes regles molt estrictes.

A molts indrets l’esperit nadalenc hiverna als magatzems municipals i només cal raspallar la caspa al patge reial, repintar l’estel d’orient i pentinar els camells. Però les ciutats presumides –i amb pressupost- han de sorprendre tot innovant. Així és com s’estableix una mena de cursa per eclipsar la lluna de desembre esdevenint referent i enveja de les ciutats pobrissones. Vigo, Madrid i Nova York –per aquest ordre- enguany s’enduen la palma. Expliquen que a Vigo la neu hi caurà sincronitzada amb els semàfors a ritme d’una nadala ben alegre. Ding, dang, dong! 

A Barcelona la lluminària ha arribat considerablement més tard, però tan fulgurant com el vigorós nadal gallec i amb una bonança a confirmar pel Tomàs Molina i col·legues respecte de les maltempsades de neu a l’àrea barcelonina. La neu, si us plau, a les estacions d’esquí i a la muntanya! 

En aquest context s’ha d’entendre com la Sra. Colau ho ha tingut molt enrevessat a l’hora de triar el projecte més al·legòric i exposat, el pessebre de Sant Jaume. Una mena de performance inspirada en la tradició religiosa cristiana que també ha de picar l’ullet als incrèduls o als desafectes a la causa consumista nadalenca que passegen la ciutat. Difícil, doncs, instal·lar aquest monument temporal carregat de nostàlgia subliminal que ens evoca la infantesa i els anys en els quals encara crèiem en el tió i en la monarquia màgica d’orient.

Esperar que el pessebre barceloní no aixequi controvèrsia trencaria les expectatives i amb la tradició dels últims nadals. I així ha estat. La descarregada artística a l’epicentre de la plaça de Sant Jaume no té res a envejar respecte de les boles gegants que rodolen per algunes ciutats malgrat que una part significativa dels veïns s’hagi sorprès per la decebedora muntanya d’andròmines descatalogades amuntegades en doble fila a la vorera –al costat d’un contenidor sense cremar- mentre no arriba el camió de mudances –o el del rebuig- amb destinació als Encants. Un muntatge barroer, una estiba de desferres després d’una batalla campal a causa d’un desnonament. Pareu l’orella entre la multitud que ho vol veure i retratar en viu i en directe. Fum, fum, fum! 

Personalment no faré el joc a la Sra. Colau. A mi, el pessebre d’enguany, no m’ha sobtat, tampoc m’ha ofès ni m’ha sacsejat les fibres sensibles que no s’han decantat en un sentit o cap a l’altre. Diguem que la provocació perd pistonada en la reiteració. En aquesta edició potser tocava -això sí que hauria estat trencador- un pessebre dels de tota la vida amb un caganer vivent a la cantonada com a únic element transgressor.

Trobo el muntatge de l’escenògrafa que l’ha ideat entranyable. Raconades que volen perfumar l’atmosfera amb records. Calaixeres amb un fons d’armari plenes de nostàlgia que hem de tornar a reconèixer. Enginyós. Caldrà visitar-lo una altra vegada quan la memòria, com la nit nadalenca, s’il·lumini. De fosc. 

Bona entrada de Nadal!

24 de nov. 2019

Els espies que van sorgir del fred.


Tallant el pastís d’aniversari dels 30 anys de la caiguda del mur –sembla ahir- celebrem com es va ensorrar l’estatus geopolític emergit de la II Guerra Mundial concretat en el teló d’acer on Berlín, especejada quirúrgicament i convertida en un congrés permanent d’espies, va excel·lir com l’aberració més romàntica amb l’eco de la Dietrich refilant per les gèlides cantonades a l’ombra d’un til·ler amb la bombeta del fanal fosa. S’iniciava el desmantellament del sistema i de la influència de la Unió Soviètica a l’Europa central.

Amb la caiguda del mur també van naufragar les pors de les potències occidentals del sistema capitalista per les vel·leïtats revolucionàries soviètiques. Del marxisme al marxianisme en l’esfondrament de l’URSS convertida en una caricatura de la gloriosa etapa estalinista que alguns enyoren i d'altres blasmen. Han hagut de transcórrer gairebé tres dècades, des del 2000, per rentar la cara i l’amor propi de la Rússia actual sota la batuta ignífuga d’en Putin.

Ja em disculpareu la brevetat –tirant a crònica ultra precoç- amb què despatxo la història contemporània referida a la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques. Pretenia només una introducció per arribar a la rabiosa actualitat amb què la premsa ha posat a l’aparador de l’actualitat la notícia que l’espionatge rus s’ha instal·lat, cal suposar, a les rodalies de la barcelonina plaça Karl Marx. Ha transcendit allò que alguns sospitàvem i no gosàvem denunciar, el festeig entre Moscou i Barcelona, quelcom predictible des que Catalunya és Catalunya pels indicis –i complicitats- evidenciats entre els russos i els catalans dels del segle XVIII -o amb anterioritat-. 

Els amatents passatgers de rodalies haurien pogut detectar ja fa dies a l’estació d’Ocata Beach com un comando d’espies russos d’elit perdia la paciència –no la discreció!- a les andanes en direcció a l’Arc de Triomf. Cepats i ben plantats, aquests agents secrets d’esguard siberià, s’haurien fet un forat al nínxol comercial català –la coartada a les seves activitats- com a viatjants d’arengades fumades bàltiques. 

La prova fefaent que aquest sinistre escamot es mou pel Principat és que el ministre rus Serguéi Lavrov –un parent molt llunyà de la nissaga establerta a Moscou- ha assegurat que no en sap res. Tanmateix, l’hàbil d’en Pepe Borrell ha reblat el clau -i el recel- informant a l’homòleg rus que tampoc en té cap coneixement, només allò que ha transcendit als mitjans, “procediments judicials presumptament secrets a l’espera de les filtracions” de rigor. Filtracions que, atesa la recent batzegada dels fiscals amb els periodistes bocamolls, es fan esperar més de l’habitual. Les precaucions diplomàtiques, doncs, confirmen la sospita i avalen la veritat. Per nadal tindrem la Grossa i els espies russos pul·lulant i gaudint dels torrons i dels mantecados d’Estepa, la sevillana –com feia l’acudit del soldat de la División Azul i l’ensaladilla russa-. 

La conxorxa de la Generalitat de Catalunya amb el Kremlin és quelcom cantat. Jo sempre he sospitat que en Lluís Llach és l’avatar del malaguanyat Vladimir Visotsky. Que la privilegiada geoestratègia empordanesa és molt llaminera perquè una pota del pop dels gasoductes russos engrapi el port de Barcelona. Ja veureu com, quan arribin les filtracions mediàtiques, sabrem que els soviètics tenen previst entrar per Prats de Molló –com en Macià- resseguir la vall del Ter, creuar Osona i el Vallès per conquerir la Plaça de Sant Jaume. Una tàctica cautelar en previsió dels talls a la Jonquera.

La dada definitiva d’aquest afer d’espies que han sorgit del fred passa per l’equidistant alcaldessa Ada Colau rondinant i posant en dubte la viabilitat d’una franquícia del museu Hermitage a Barcelona. Conèixer el projecte a través de la premsa –una filtració?- va causar cert malestar al Consistori que tindria l'última paraula sobre l'autorització del projecte, encara que l'Hermitage estarà situat en un solar que pertany al port de Barcelona. Als incrèduls us recordaré que la Conselleria de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ha avalat de construir el museu Hermitage de Barcelona a la Bocana Nord del port, un projecte que dibuixaria l’arquitecte japonès Toyo Ito. 

Disposat a compartir aquest cabàs de secrets us avançaré –abans que els degoters periodístics ho esbombin- que en la conxorxa russo-catalana també hi ha pel mig l’arquitecte del sol ixent que conjuminarà la seu del museu projectada amb una terminal per al gasoducte de disseny. 

¡спокойной ночи!

11 de nov. 2019

La festa de la democràcia.


Comença la festa de la democràcia. Escric això just quan els col·legis electorals inicien la llarga jornada. En aquest capítol incert de les repeticions electorals, gairebé set mesos després, ens convoquen una altra vegada a les urnes. Una penitència que ens imposen els que no van ser capaços de posar-se d’acord al·legant que no vam votar prou bé. Què hi ha de nou en el panorama del context electoral? El desnonament immobiliari d’en Franco per la hipoteca mal resolta de la memòria històrica, la dura sentència del procés i la testosterona de Vox consolidada a l’espai polític espanyol. Al còctel cal afegir-hi el cansament, el desencís, la mandra i la reprimenda concretada en aquesta repetició de la jugada. Voteu bé! 

La incertesa dels resultats poden estavellar les previsions d’en Sánchez en una Espanya polaritzada quan ell ens ha convocat per desbloquejar-lo. ¿En tindrà l’oportunitat, els electors exerciran el seu dret conferint-li una nova oportunitat, a en Pedro Sánchez, o la dreta reeditarà una victòria agra sense majories folgades, però? Ara mateix alguns suplents a les meses electorals contradiuen les xacres que al·leguen alguns presidents titulars i toquen el dos havent complert amb el deure de ser-hi abans que el titular assagi una dramàtica pèrdua del coneixement amb caiguda escènica inclosa. 

Interventors i apoderats, vells coneguts retrobats, també celebren la festa major de la democràcia. Contrincants gremials se saluden i fan els seus pronòstics. Insisteixen, com solen en cada edició, que serà una jornada feixuga. Els més veterans dels vells partits rememoren amb un punt de recança quan en Pujol garantia el pacte nacional per l’estabilitat aconseguint prodigis mai més vistos, que l’Aznar xiuxiuegés català a la intimitat, per exemple. Malparlen i critiquen en veu baixa. Com han canviat les coses! I els polítics! Amb el ritual de penjar-se l’escapulari que els cataloga s’acaba la conxorxa i la companyonia. Voteu, maleits! 

... ... ... 

Reprenc aquesta entrada quan el peix ja està venut. Acabats els excessos i el ball robat a les urnes, una de les conseqüències que ha causat més impacte ha estat la dimissió del líder de Ciudadanos, l’Albert –Alberto- Rivera. La colossal patacada –un dels efectes de la ressaca d’aquesta disbauxa política- era quelcom anunciat per la majoria de les prospeccions. Ens ha corprès, però, com de tremenda ha estat la caiguda de l’opció taronja. Declara el líder polític capolat que marxa per ser “feliç”. Que ho siguis molt, criatura! 

“Visca Espanya” i “Puigdemont a la presó” udolava la nit madrilenya del recompte. Tercera força al Congrés i primera a Múrcia i a Ceuta. La consolidació de l’extrema dreta a Espanya és un fet. Vox va més que duplicar els resultats de les passades generals, passarà de 24 diputats al Congrés a 52. Entendridora la referència del representant català del partit celebrant els resultats a Barcelona –pel dos únics diputats que hi obté- amb un “Ciutadans de Catalunya, ja som aquí!” Una resposta a les intencions de la parròquia que insisteix bramant des de l’altiplà “¡A por ellos!”

ERC, JxCat i la CUP s’enfilen als 23 escons amb el 42,6% dels vots i supera els 22 i el 39% que tenien fins ahir, que ja era el seu millor resultat històric al Congrés -malgrat el descens en la participació-. La CUP creua l’Ebre. El nacionalisme català no s’arruga. Quants dinosaures polítics jubilats –diputats i senadors emèrits- de la Carrera de Sant Jeroni no van posar una espelma en record d’en Pujol, aquell malaguanyat polític que mentre es feia un sobresou, assegurava l’estabilitat i l’alternança ordenada a la capital del regne. Ai, l’oasi català perdut! 

El Rivera i els seus passaran a la història per “covards” –diu la Vox populi-. Els “nostàlgics” o “el centre dreta” –com els anomena algun mitjà- s’enfilen com l’escuma perquè són autèntics i no gasten correcció supèrflua ni eufemismes polítics. Ells sí que són uns milhomes sense por. Veurem quin cicle vital tenen en la política espanyola. Crea cert astorament recomptar el nombre de simpatitzants que s’identifiquen amb els seus postulats i que els han votat. Qui són i com són? La resposta és cosa de sociòlegs que, per contrast si més no, podran identificar qui són els “ellos” que pretenen encalçar. 

El xicot del PP es consolida una mica més, es refà en certa mesura de la patacada de les eleccions anteriors tot i que els “nostàlgics” li arrabassin un bon tros de pastís. Ai, la casa gran dels populars quan aixoplugava el ventall de la dreta global espanyola! Els autèntics –l’extrema dreta- arrosseguen els desheretats i aquells que compren un programa sense metàfores fàcil de comprendre amb solucions immediates. En Casado no ha hagut de dedicar-se a la recerca de la felicitat perduda, com el col·lega Rivera, perquè l’estructura de partit d’estat amb solvència i els resultats –malgrat els casos de corrupció-, l’han alliberat de l’oportunitat de cursar un altre màster tot conreant la benaurança universitària.

Per a la història contemporània restarà el posat d’en Pedro Sánchez reprimint el furor pactista dels que ahir l’aclamaven sense ser multitud a la seu socialista. Victòria pírrica –amarga- que contrasta amb aquella derrota “tan dolça” de l’època González que va propiciar el relleu Aznar/Pujol. Com passen volant, els cicles electorals!

Mala peça al teler després de la repetició de les eleccions per a en Sánchez a qui el tret li ha sortit per la culata sense rematar-lo. Tampoc no hem tornat a votar bé, companys! Se les haurà d’haver amb un Congrés atomitzat o haurà d’anar a unes noves eleccions. Amb qui es recolzarà? I en el supòsit que ho aconsegueixi, de ser proclamat president, haurà de conviure amb un gruix important de diputats molt incòmode. Els originals sí que han après de la còpia covarda que era Ciudadanos, de les picabaralles, les maneres bronques i de la gestualitat que van assajar al Parlament de Catalunya i que, ara, arribarà també a Madrid amb més contundència i força.

Hem participat d’una la festa de la democràcia no massa lluïda que ha provocat morts polítiques sobtades i renaixences “nostàlgiques” –com diuen aquells-. Una Espanya democràtica tocada per cert dol al crit de “Santiago, y cierra España”, quelcom que el tsunami independentista ja ha començat a practicar al Pertús. 

Al panorama musical la Rosalia presenta el nou èxit, “Fuck Vox” al compàs del consolidat tra, tra!