Ara què, petanca?

 

En la vida, com en un llarg procés de glorificació, hi ha dos moments puntuals que la marquen, hi posen fites. Un és el dia que et beatifiquen amb una precisió absoluta respecte de la data, que en la biografia dels humans vindria a coincidir amb la jubilació. El segon, afortunadament aleatori i sense consciència del termini, és el funeral de cos present, que és quan et santifiquen definitivament. Fa unes dècades la majoria dels mortals només sortíem als papers -una manera d’expressar-ho gràficament- quan el seu nom figurava a les necrològiques dels diaris de sempre, els de paper.

Bé. Us comunico que a mi m’acaben de beatificar. Em jubilo. Els col·legues han organitzat un acte perfecte de comiat  i de reconeixement -de beatificació- que agraeixo i valoro de tot cor, cordialment. Al llarg de la vida laboral he assistit i he col·laborat en esdeveniments similars d’aquells que ho han fet abans que jo. Canvia la perspectiva quan n’ets el protagonista perquè els anys han passat volant -admeteu el tòpic-. Ben cert, si faig un repàs d’aquest període de treball m’adono que ja tot sembla ahir o abans-d’ahir o abans-d’ahir l’altre, que traduït a la certesa implacable dels anys és una eternitat sovint amb taques borroses.

I ara què? Això, i ara què. Crec que us enganyaria, o no seria sincer del tot, si us digués que ja ho tinc tot planificat amb les agendes farcides d’esdeveniments diversos, ben variats i engrescadors. Aquest nou estat de benaurança es comporta, per raons òbvies, una pèrdua de vida social, aquella a què em forçava la feina al llarg de la setmana. Sempre m’he qüestionat si aquest trencament brusc de les obligacions laborals em farà trontollar. Desitjo que no. No ho sé perquè no he administrat encara el tresor més preuat de tots, tenir temps, tot el temps per realitzar allò que podent-ho haver fet amb el pretext del treball i la mandra vas arraconant. Que la jubilació no sigui, doncs, l’antídot que combati els projectes.

Ja us aniré informant de l’evolució, d’escaure’s. Per ara tinc clar que només puc proclamar la venturosa felicitat amb què m’abraça la nova condició de classe passiva -com especifica la cosa administrativa-. Puc comptar amb els dits d’una mà els coneguts propers que s’ho han agafat malament i ho expliquen. De fet, jubilar-se i manifestar que no ho vius amb una alegria exultant és com afaitar-se i que el mirall et retorni el reflex d’un babau davant d’una situació irreversible propícia només per comptar coloms, jugar a la petanca amb imant per no haver-se d’ajupir o fer un seguiment de l’apassionant món en l’execució de l’obra pública.

Com ens van prevenir en la celebració, “Jubilació? No, una nova aventura”. Que l’obsolescència, o la reubicació si preferiu, no s’aliï amb precarietats invalidants. Que la il·lusió, l’empenta i l’experiència no ens abandonin, que tinguem salut. Que puguem continuar gaudint de la companyia, del suport i de la complicitat formidables d’aquelles persones que ens hem fet costat. Per a totes elles el meu reconeixement amb l’agraïment del que ha estat una veritable aventura entranyable -amb l’epicentre a les entranyes- d’aquests anys. Que no ens convertim en un monument peripatètic d’allò que hem estat perduts en qualsevol vorera.

Bones vacances d’estiu!

 

Màster per a carteristes.

 

Les vuit tocades del vespre. Camino per una avinguda de la ciutat cercant la parada d’autobús, una tria que respon al privilegi relatiu de gaudir del paisatge urbà sense la sensació claustrofòbica que provoca el metro, de talp subterrani avesat a foradar el subsòl a cegues. A viatjar, encara que reclòs i dempeus, per l’epidermis urbana asfaltada amb un bus hi trobo quelcom de sumptuositat que dignifica els desplaçaments amb transport públic mentre socialitza i magnifica les diverses percepcions a què t’exposes. Tota una aventura sensual que també és pot cercar al metro però sense la perspectiva i els decorats que es projecten a les finestres mentre et desplaces.

L’explosió dels sentits -per la socialització comprimida esmentada- és magnifica i es renova parada a parada. Perfums, intenses essències humanes, converses indiscretes, vestits cridaners i, en aquestes dates, una magnífica mostra bruna d’epidermis suggeridores amb pancartes tatuades fantàstiques de publicitat estàtica variada. Asseure’s en un seient individual hauria de comportar un plus que no passés per peatges circumstancials -embarassats amb crosses- o els damnificats amb xacres més permanents -els escomesos per l’arruga invalidant amb el centre de gravetat desplaçat-. Deixo al marge les consideracions i les cortesies solidàries de qui no cedeix el seient practicant la indiferència mentre es capbussa en les xarxes socials setiat pels auriculars, la gorra i les ulleres de sol.

Cercant la parada del bus observo com el sol s’esbiaixa i juga pintoresc amb les ombres de l’urbanisme disciplinat entre els plàtans centenaris irradiant un joc d’ombres a les voreres. Una vespre assossegat. Localitzo la parada, espero que arribi el bus. Ens anem aplegant unes quantes persones que majoritàriament consulten el telèfon per fer temps. Alguns despleguen els mapes abreujats mentre arrosseguen una maleta utilitària. Quines lleis deuen regular les trobades en una parada d’autobús o en una estació de metro. Vull pressuposar que la confluència astral o el destí fixen anticipadament el curs dels esdeveniments i ens fan trobadissos per coincidir un moment que excepcionalment pot esdevenir significatiu.

L’autobús s’apropa mandrós mentre arriba a la parada i s’atura. Entre els que ens disposem a pujar-hi hi ha un grup de quatre persones, una noia i tres nois joves, amb aspecte d’estudiants o de turistes amb una maleta i un plànol rebregat de la ciutat. Demostren maneres exquisides a l’hora de cedir-me el pas, s’hi fan un embolic que jo atribueixo a la condició de passavolants educats. Demanen al conductor si poden pagar el bitllet en metàl·lic. Quelcom que no és possible. Baixen i deixen d’entorpir la plataforma d’accés. Finalment puc validar el bitllet. Clic! Afortunadament puc asseure’m.

Per arrodonir la placidesa de la tarda cerco d’instint a la bossa de mà el mòbil. On l’hauré deixat? Amb les presses per col·locar-me la mascareta i buscar el bitllet el dec haver posat en algun altre lloc no habitual de la bossa. Transcorren dues parades per tenir la certesa absoluta que no hi és. Ho comprovo una vegada més. La primera pensada és que em deu haver caigut a la vorera, baixo i torno a peu al punt on he pujat al bus. Evidentment no el recupero, l’hauria vist i sentit caure. Transcorre una estona per esvair el dubte i confirmar amb tota la seguretat que el mòbil s’ha fos, ha volat.

M’han sostret, furtat, robat o fotut el mòbil! Jo en dec haver estat còmplice també per encantat i desprevingut. També m’han sostret una mica de la confiança plàcida amb què em bellugava per la ciutat. Ara, arreu hi faig presumptes pispes. Aquests amb qui he ensopegat -m’ho faig jo- deuen ser del programa Erasmus o uns excel·lents estudiants en pràctiques d’un màster per a carteristes.

Em reservo per a la intimitat les burocràcies posteriors i la cara de passerell amb què m’ha acollit el mirall del rebedor quan he obert la porta de casa. M’assabento que a la borsa dels mòbils robats la peça abatuda cotitza a 10€ descomptats els impostos i les retencions que s’apliquen en una transacció comercial d’aquesta mena. No em fa vergonya confessar que, d’haver tornat a coincidir amb ells, els hauria proposat de recomprar el meu mòbil per 20€ -i en negre, lliure de taxes!-.

Bona revetlla!

Mudances.

 

Deixar un espai fa cosa, un habitatge amb els anys va absorbint manies, maneres de fer, de disposar buidors i, fins i tot, els racons decideixen habituar-se a les nostres predileccions, deixadeses o maltractaments. Acaba essent com la capsa a les sabates, accessòria però necessària. Com la closca dels cargols ha format part de la nostra quotidianitat vital sense ser-ne massa conscients de com ha estat d’important. Parets, finestres o el sostre acaben integrant-se en la manera com ens relacionem amb el paisatge o l’urbanisme que ens envolta. Si fem un repàs dels anys que ens ha aixoplugat en signifiquem els moments feliços, de trobada, el punt exacte d’aplegament de les persones que ens han fet costat i amb qui hem compartit alguns retalls de la nostra existència.

Recordo amb especial tristor quan buides un pis amb els estris, els records, els quadres i les fotos d’aquells éssers propers que els han deixat orfes. Com tancar dràsticament un capítol de la infantesa, per exemple. És un dels exercicis de nostàlgia més contundents que, a vegades, ens toca sofrir. Tot i que ja ens ho havien advertit predient-ho amb la saviesa de l’experiència, “quanta brossa haureu de llençar”. Amuntegadors d’andròmines del més variat no som conscients del que anem acumulant fins el moment que hem de deixar les parets i els espais pelats com l’ossada d’un pollastre. És l’instant en el qual només resten les cicatrius amb una bombeta que les il·lumina penjada d’un fil -capficada i solitària- al sostre del menjador.

Entenc la dèria de tatuar gargots a les parets nues dels llocs que ens han acollit en algun període de les nostres vides com acostumen els reclusos a les cel·les, els estudiants als internats o els enamorats a l’escorça d’un arbre vell. Una mena de testimoniatge llegat als successors per deixar constància de la nostra presència o del primer petó furtiu aquell capvespre quan el sol s’amagava rere la carena. Grafits escadussers a llapis o a punta de ganivet per deixar petjada, certificacions notarials matusseres per demostrar, quan calgui, que no ens ho hem empescat. Hi érem! Probablement en la lluita obsessiva per deixar constància és on deuen habitar els fantasmes que es neguen a marxar tossudament amb una presència etèria.

El canvi d’espais que m’ha tocat de prop aquests dies no ha estat quelcom traumàtic ni trist, però sí que m’ha fet adonar del trasbals que comporta. Comença una nova etapa amb un capgirament laberíntic enmig de les caixes on els objectes juguen a amagar-s’hi. Com si per canviar-los de lloc també canviessin de condició i es convertissin en espectres sense còrpora de mal trobar. És la revenja per desempallegar-los d’on eren avesats, els efectes del desarrelament forçat a què els hem condemnat en una capsa que no trobem, infidels als rètols o fonedissos definitivament.

Comença també el ball de cercar noves ubicacions pendents de si s’enyoraran o s’hi troben incòmodes. Una mena de quarantena que ens pot fer arribar a repensar les primeres decisions. Complex i frustrant si perds els mitjons desaparellats, però el desastre esdevé si no tens a l’abast i ben localitzada la capsa que conté la paciència. Abans de començar el procés els vaig dedicar una breu arenga ben contundent però alhora pedagògica amb les regles i els terminis de la mudança adreçant-me fonamentalment als díscols indisciplinats sense aparellar.

Apel·lant a la melangia general, que ens tocava de ple a tothom, vaig concloure que ens podíem sentir privilegiats perquè no ens abandonaven en qualsevol mercat de les puces on els comerciants ens exposin en una parada amb el cul i les vergonyes ben ventilats.