Brexit.

L’any 2016 serà membre honorari al club dels calendaris selectes quan, un dia, haguem d’entendre alguns fets cabdals –històrics- i les conseqüències que han comportat. Les cases d’apostes londinenques a l’estiu d’aquest any no estaven pas a favor d’allò que es començava a conèixer com a Brexit. Com podia guanyar en un referèndum la possibilitat de marxar de l’UE? 

De Londres a Las Vegas passant per Nova York –fent nit a Washington- tampoc les ruletes giraven amb el vent a favor d’un personatge modelat al circ mediàtic de la tropa d’en Buffalo Bill. Qui votaria, a la tardor del 2016, aquell caricaturesc polític que es presentava per esdevenir l’emperador del món occidental? 

Els que van apostar pel cavall perdedor la van encertar. El Regne Unit ja no pertany a la Unió Europea i en Donald Trump celebra que l’impeachment serà només una anècdota a la vora del foc que ho crema tot, consolidant-lo. Els britànics favorables a marxar de l’Europa política van estar el 51,89%. Malgrat el 47,8% de vots per a la Hillary Clinton, va vèncer Donar Trump amb el 47,3% dels vots emesos. Aritmètiques electorals ajustades com les calces d’un capellà que legitimen la decisió majoritària encara que només sigui pels pèls. Grandeses de la democràcia. 

¿Acceptaria l’alta justícia espanyola –qui actualment mana molt- uns resultats similars en un presumpte referèndum que establís percentatges exactes a l’etern problema català –com deia aquell- en el supòsit que algun dia els catalans hi poguéssim dir la nostra? Les cases de joc encara no accepten juguesques. Curiosament ronda per les xarxes un mapa ben gràfic de la península que representa la presumpta preferència grosso modo d’aquells que es decantarien per un polític ultra d’extrema dreta a un president català a l’exili. Us estalvio els percentatges i les preferències. 

Aterrem a Londres ara que encara no exigeixen el passaport. Així que el Big Ben –en obres- torni a tocar campanes veurem com se solucionen les relacions insulars amb el continent massís que repudien. S’obren un seguit d’incerteses punyents que caldrà acordar. Segons en Boris Johnson “aquesta serà l’alba d’una nova era” que té un dels punts d’inflexió en la paradoxa històrica d’haver guanyat la II Guerra Mundial perdent, alhora, les colònies. 

La vella Europa acaba de perdre pes i cohesió. Un fracàs que ha de comportar, esperem, una nova oportunitat. Una Unió que topa amb la Gran Bretanya, però, carregada també d’interrogants que l’hauran de situar en aquest nou paper que vol jugar al món resolent també les aspiracions escoceses i les dels decebuts que no estan pel Brexit. S’inaugura, doncs, una època carregada d’emocions intenses i discursos abrandats –d’acords- per la deserció d’un dels membres més potent econòmicament i demogràficament. Toca posar-se d’acord amb aquest veí, establir-hi les bases d’una nova relació perquè estem obligats a entendre’ns sense perdre de vista que la nostra prioritat és el futur del trencadís europeu i no pas de la relació amb el veí decidit a anar la seva, que també però menys. 

Haurem d’estar atents amb Gibraltar, l’excepció als territoris de l’àmbit Commonwealth perquè s’hi circula per la dreta com a la resta de l’Europa continental. La Unió Europea ja ha anunciat que farà suport al govern espanyol en la seva eterna reclamació sobre Gibraltar en la fase dels acords que s’ha d’establir. Madrid podria vetar la inclusió del Penyal en un hipotètic acord comercial entre la UE i el Regne Unit si les demandes del govern socialista –compartir la sobirania, per exemple– no es veuen satisfetes. 

Veurem properament els gibraltarenys circulant per l’esquerra?

La setmana dels barbuts.

Ara mateix estic a sopluig del vent que bufa i que em neguiteja extraordinàriament. Porto uns auriculars a la manera d’una boina tecnològica que deixaten i amorteixen les ràfegues cruels que no em deixen en pau. El vent ha esguerrat la placidesa d’una tarda de diumenge. Rugeix i pentina l’atmosfera amb fúria. Es verifiquen els pronòstics tirant a catastròfics dels senyors del temps. Vent, neu i colèriques pluges. Quin panorama! I diuen -els meteoròlegs- que aquest temporal ha de durar, com a mínim, fins dimecres o dijous. Una borrasca amb nom, la Glòria, l’indici que la cosa és seriosa. Ja bategem les llevantades mediterrànies com els huracans americans. Que els estralls siguin els mínims! 

Amb els anys anem canviant de mania perquè les dèries acostumen a mutar quan no s’acumulen. Pors fonamentades que ens treuen de polleguera. Imaginem-nos aquelles que no tenen causa aparent, que hi són sense raó de ser. Per ara i en aquesta època vital m’ataquen les que tenen a veure amb els elements desfermats. El vent i l’aigua, els més habituals, em mortifiquen i em fan sentir vulnerable. 

La temença a allò que no controlem pot portar-nos a l’atordiment. El foc, les tempestes, totes, en el seu ampli ventall de possibilitats ens situen i ens fan perdre la prepotència de petits déus humans que tot ho dominen. Qui sotmet el llamp, els eclipsis, les marees? En la voluntat d’amansir-los, sense acabar-los d’entendre, els primitius, i els més espavilats, van inventar els déus. Les ofrenes i els sacrificis d’àpat dominical amb tortell de nata em temo que no han servit pas per apaivagar-los. Ara m’esquitxa de silencis el cor de l’exèrcit rus per no sentir aquestes manxades que van a més i són gairebé sostingudes.  

La nit és més vent arrauxat, grinyols de finestres o concerts sense solfa a l’orgue rovellat de la barana a la terrassa que udola desafinada i malmet el descans. Estic per anar a dormir a la raconada dels gats, a la cendrera càlida i amagada vora la llar de foc on feien vida a pagès, un bon catau per protegir-nos dels elements. Patint per si els finestrals no cediran, per si la biga serrera no es trencarà pel pes de la neu. 

Abans es deia hivern. Caldrà recordar-ho i situar l’episodi a la setmana dels barbuts. Ningú alertava, els meteoròlegs eren els avis del llogaret avesats a interpretar els senyals, que si no fallaven, esdevenien certs. Ara tenim aquests profetes dels meteors que l’encerten gairebé sempre. L’espai del temps deu ser un dels moments televisius amb més audiència entre aquells que es deleixen per la fiabilitat de les prediccions i ja s’anticipen llevant-se amb els mitjons gruixuts posats i la bufanda penjada al coll per esquitllar la traïdoria del temporal. Sovint em pregunto si cal escampar amb tanta vehemència les alertes irremeiables amb aquest punt de certesa que tant ens esvera als maniàtics.

Els més apocalíptics –o els més realistes- parlen del canvi climàtic. En la prepotència per remenar les intimitats a la natura, sovint aquesta ens la torna. Els petits déus humans som capaços de congriar esclats de fúria com el que s’ha viscut a la petroquímica tarragonina. La revenja rabiüda dels elements contra la vanitat per ensinistrar-los sense contemplacions. Ja ens alerten. Serem capaços de posar-hi seny? 

I el vent continua manxant. És en aquests episodis quan més admiro els tocats per la tramuntana amb els serrells i les barbacanes esgarriades amb un punt d’indiferència existencial que els converteix, a la força, en especials. Ser capaços de relativitzar la fúria d’aquest enemic invisible o encara més, de sentir melangia per la tramuntana quan no bufa, és d’herois. 

Que no causi estralls! 

22 01 2020

Avui Barcelona és un cementiri de paraigües.

El disputat vot del senyor Cayo.

El descrèdit polític assoleix cotes molt altes. La imatge projectada en les últimes sessions d’investidura al Congrés dels Diputats a Madrid ha provocat que els lleons, de natural impertorbables, també s’hagin escandalitzat. En una recent imatge d’agència se’ls pot veure com han girat la testa i miren cap a l’interior de l’hemicicle amb les perruques despentinades, frisades, com disposats a tocar el dos per si també reben del carpó. L’astorament felí –fellinià!- és l’indici de les turbulències que carreguen l’atmosfera política espanyola condensada a la Cambra Baixa –un adjectiu ben escaient-. El comportament exhibit és molt lamentable. Vergonyós. Ens representa qui hem triat, companys! Ells són, en conseqüència, el mirall on s’hi reflecteix el poble sobirà. 

En la tradició literària hispana hi ha un arquetip que va fer molta fortuna, el pícaro, un cercabregues oportunista que ni per canviar de lloc –i d’època- mudava de condició. Navegant per la història dels gèneres també va excel·lir la visió, per àcida i valenta, de l’esperpent. El geni va voler convertir els déus en personatges de sainet des d’una visió artística o estètica personalíssima tot contemplant el món que li va tocar de viure. La picaresca esperpèntica avui ha estat localitzada a Terol on un altre novel·lista podria ressituar El disputado voto del señor Cayo. 

S’han vist escenes ben castisses que podríem qualificar d’impagables, que formaran part de l’imaginari històric amb un punt torero quan un diputat de la mesa –un desertor del món dels braus- ha executat amb destra precisió un valerós desplante, l’art temerari de donar l’esquena al brau menystenint-lo amb donaire. Faig constar que s’ha de ser molt valent per practicar aquesta modalitat pròpia de la tauromàquia més ortodoxa des de la barrera de la Cambra Baixa.

També hem assistit a la nostrada reedició de les sessions d’una congressista –trànsfuga del Parlament català en aquest cas- que ens ha fet sentir com a casa. Amb quina gràcia i tronío brandava un cartell anunciant els rounds. Ja hi ha una plataforma de catalans agreujats per la deserció que exigeixen que torni. Quanta nostàlgia a tanta orfandat! 

I a un diputat desdir-se de la til·la per reclamar directament “educació”, perquè la imatge que ens ha deixat la investidura del nou president és descoratjadora. La grolleria gestual o la cridòria no poden esdevenir el manual d’estil de la cambra, on no n’hi hauria d’haver prou de semblar un senyor/a o un diputat/da, se n’ha de ser. 

A banda de la posada en escena descrita, de la tramoia gestual, del pobre decorat de pastorets desplegat, tampoc els discursos han estat per llençar coets! Podríem obrir el capítol dels insults i de les desqualificacions que hem sentit al temple de la presumpta oratòria, que han provocat un petit sisme a la sepultura oblidada de l’Emilio Castelar bandejant els dubtes del lloc on reposa, la sacsejada ha servit per confirmar que la seva ossada descansa en un cementiri de Madrid. 

Això només pot rutllar si fem cas al bisbe Cañizares, el sant baró que ha cridat a resar per Espanya mentre no s’aclareix aquesta incerta tempesta de desamortització de la dreta espanyola al govern de l’estat.