Dalinianes

Un Càdillac descapotat davant de l'Astòria a la Rambla de Figueres és l'indici que el propietari, amb el seguici que el ronda, pren un còctel sofisticat en aquell lloc de la memòria infantil de quan baixàvem a l'Empordà. Figueres anys seixanta, llunyana, senyora i carregada de personatges tocats pel vent. En Salvador Dalí n'és l'exponent més representatiu i l'au més rara que havia niat per aquelles contrades.

En Dalí tenia un aparcament reservat permanentment davant d'aquella cafeteria amb regust novaiorquès. El privilegi de ser el fill insigne de la ciutat. Com el de considerar-lo personatge nacional amb el beneplàcit del règim que li ho permetia i hi col·laborava. Un migdia els comensals de Can Duran van sortir al carrer pertorbats pel soroll d'una batedora d'atmosferes. Un helicòpter de l'exèrcit traslladava, temeràriament penjat pel damunt dels teulats de Figueres, un toro que havien estossinat a la plaça de braus els espases més insignes i amics d'en Salvador. Aquell animal va acabar a les graelles de Port Lligat atipant egos i protagonismes.

Es compleixen els vint-i-cinc anys de la mort del geni empordanès. Una temporada que ha estat perfecta per a la salut del personatge despullat dels seus acudits. Ha crescut. Ha millorat en reconeixement des que reposa a la teatral cripta del seu museu. Com deien els avis que el coneixien de petit –El mal se'l fa ell mateix –tot i que les disbauxes al·lucinògenes del seu crític surrealisme paranoic n'eren alienes, o no han transcendit, a allò que no es tractés d'un pa de pagès, els ous a les façanes, el mostatxo i els rellotges flàccids.

A en Dalí hi ha una gentada que li deu el mestratge avantatjat amb què va predicar pel món les seves extravagàncies i tarambanades. Va ser dels primers a jugar amb la seva imatge, a vendre's arrogantment des de la consciència –certa amb els anys- que era un geni universal amb totes les lletres. Un Dalí mesurat sense estridències ens hauria decebut. Ell era en si mateix l'espectacle, el pallasso llest que encisava i ens feia riure mentre menystenia el que l'envoltava. Irònic amb nota, intel·ligent, sorprenent i diví. Va endevinar que els déus li farien un lloc al seu costat i enlloc d'amagar-ho, ho cridava.

Quantes estrelles rutilants de la música, del teatre, de l'òpera i del món de les arts plàstiques no li han manllevat el posat i el discurs. Va estar dels pioners a manipular la imatge pública, la posada en escena, el gest, la paraula. Dalí era excessiu. Tant que algunes interpretacions –avui en diríem performance- en van aprimar la consideració com a un mestre del dibuix. Ara, des de la perspectiva perfecta que dominava, se'l comença a percebre despullat del bigoti, del bastó, del Càdillac i de les comparses que li feien costat; n'emergeix revalorada l'essència que ha llegat, la seva obra.

La genialitat d'un artista que dibuixava pintant. Un artesà genial amb ofici que es proposà de meravellar-nos. Certament ho ha aconseguit. I més que ho farà perquè el temps juga a favor seu. Aquest mediàtic Da Vinci purificat per la tramuntana ha d'esdevenir encara més un dels grans referents del segle XX.

Hàbil i aprofitat recíprocament amb i pel poder. Existencial endormiscat, no compromès, no social, persona ambigua en massa sentits. Només era ell i després venia en Dalí de qui sovint parlava en tercera persona. Va navegar en aquell pou de misèria i foscor oblidant –o sent conscient- que la seva actitud tenia un peatge. El que li ha tocat pagar per acolorir els cromos grisos del franquisme fins que els dies i la pols dels calendaris ho emboirin mica en mica.

Mític personatge de la mítica congregació per a nens de casa bona que va estar la Residència d'Estudiants de Madrid. En Lorca, en Buñuel, en Pepín Bello, en Rafael Alberti, la Mª Teresa León, en José Moreno Villa. Tots membres de l'Orde de Toledo amb seu gastronòmica a la Venta de Aires. Un congrés professional, fa ben poc, m'hi va retornar. La Venta encara té tapades i no ha pogut recuperar les guixades d'un d'aquells estrafolaris que concretava les expansions dels àpats excessius sota de la calç amb què la mestressa de l'establiment ho va esborrar. A en Dalí, a vegades, també li desdibuixaven les obres. Els de la Fonda Duran duien les tovalles de fil a la tintoreria.

Juraria que ho vaig viure en persona si no es tracta d'un altre miratge surrealista. Principis dels anys setanta a Zocodover, la plaça major de Toledo. En una taula propera a la terrassa del Café Espanyol –avui seu bancària- hi seien en Buñuel, en Dalí i l'Amanda Lear, l'ambigua segona musa daliniana després de la Galarina. El que més em va sobtar de qui es proclamava" una muller com qualsevol altra" va estar la manera com el pintor de Cadaqués la conduïa, amb un collar i una cadena subtils de pedreria i disseny. Com qui treu el quisso a passejar. Ningú gosava recriminar-li res. Una monja amb hàbit se'ls va contemplar breument i es persignà –Que Jesucrist us perdoni!

L'antecedent en tres dimensions de la Mae West preludia l'Andy Warhol i el Pop Art. El brau volador de Figueres penjant de l'helicòpter militar no deixa de ser una estampa per a les elegies toreres d'en Federico García Lorca mentre en Buñuel aparca un revòlver carregat al costat de l'ampolla damunt d'una taula mexicana o en Velázquez descobreix que els mostatxos poden ser una marca registrada. El més quevedesc dels artistes del segle XX és en Salvador Dalí. El més eclèctic i el més escarnit, des de França entre l'amor i l'odi de l'André Breton al deutor Yves Tanguy.

El pare notari el batejà amb el mateix nom del primogènit mort. Diuen que en Salvador reencarnat li va tornar el deute vital en un pot o en un preservatiu usat –els assagistes no s'hi posen d'acord en un afer tan personal i íntim-. Sempre ha estat mal vist que un fill es dediqui a pintar mones o a la faràndula. Un episodi per a una obra matèrica amb textura Tàpies, però aquesta és una altra història. Com la de la relació amb en Picasso.

Un crostó de pa, la imatge del pla Marshall americà, associat a la llet en pols i el formatge escolars de la nostra infantesa durant la postguerra mundial. Els Crists renaixentistes d'en Mantegna, l'apoteosi de la perspectiva estirada fins al límit per en Dalí. Els impossibles elefants fràgils, els rellotges pansits... Tot un món oníric carregat d'oques com cignes en un univers de migdiada amb la digestió pesada mentre les formigues pessigollegen o els terres es tornen elàstics. Hitchcock a Recorda. Walt Disney visitant el Cap de Creus. Abans, però, Un chien andalu o el calfred al caire d'una navalla. Tot és possible per al versàtil autor del logotip dels Chupa Chups, dissenyar roba, comercialitzar perfums i joies. Vendre els somnis!

De finals dels anys seixanta en recordo, si tampoc no es tracta d'una altra il·lusió inconscient que em juga una mala passada, la corrua de cotxes negres com escarabats que es dirigien a Setcases. En Dalí amb un Càdillac lluent i el seguici –les autoritats el rondaven com mosques vironeres- celebraven un dinar en un restaurant d'aquest llogaret. Vehicles americans, "haigas" en deien. El desig dels que s'ho podien permetre van batejar-los –Que "haiga" de todo!-. Les llegendes dels temps parlen que després d'aquell banquet en Dalí va gargotejar un xec lliurant-lo a l'amo del restaurant que no el va fer efectiu mai a la sucursal de Camprodon. Quelcom incomprensible per a un nen, la signatura d'una persona, per molt Dalí que fos, valia més que no pas els bitllets signats per un ministre d'en Franco. Aquell dia vaig decidir que de gran volia ser com en Dalí!

Ja desperts, en ple segle XXI, dels ous dalinians de polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica n'ha eclosionat un poll xic, pic, pellaric, camatort i becaric amb el qual el govern arrodoneix el 25è cap d'any de l'Avida Dollars. El millor homenatge que li podria escaure. Una mesura macroeconòmica de l'executiu del PP ha decretat una rebaixa de l'IVA, del 21% al 10%, en les transaccions artístiques aplicable també a l'art faller de la Rita Barberà. Un gest sensible –surrealista i subconscient- que proclama l'equitat en matèria cultural mentre afluixa el dogal que ofega els aturats.

Ah, si la polla no hagués sigut xica, pica ni pellarica...

La grip

Seqüeles d'una grip que no es rendeix i s'ha estès vertiginosament i virulenta. Torna, si és que ens ha abandonat darrerament, una pandèmia que assalta tot i tothom. Mal de cap amb episodis febrils, esgarrifances i afeccions diverses. Ens està deixant com quissos apallissats, abaltits i fets un nyap. També s'haurien detectat preocupants casos de desvariejament.

De pesta estacional a epidèmia permanent. Grip d'estiu i de primavera atacant els òrgans d'una societat que resta convalescent amb una màscara d'oxigen i una via al braç. Ofec i malestar claustrofòbics amb les farmàcies de guàrdia sense les píndoles que ho han de remeiar. Que les aspirines no s'esgotin i que la febre no ens estaborneixi!

De la del pollastre passant per la "a", la "b" o la "c"... Que el nom no afebleix els símptomes ni modifica substancialment l'estat d'ànim amb què colpeja a qui la pateix. Un abecedari complet de virus contumaços i reincidents, alguns d'històrics, s'entesten a fer-nos la vida més aspra. Atents al termòmetre en constant fluctuació a causa de les febrades d'infart i els calfreds d'origen incert. -Què ens passa, doctor?

Alguns metges de capçalera, com certs dirigents i alguns ministres d'economia poc competents, s'afanyen a treure el talonari de receptes i a escriure-hi fórmules il·legibles amb cal·ligrafia per a apotecaris –Prengui'n una cullerada després de cada àpat! –però la malaltia no remet i la millora tampoc no es percep. Tot i que entomem sense protestar, per prescripció professional, beuratges amargants i de mal empassar que no ens guareixen pas d'aquesta traïdora melangia ombrívola que escomet amb reiteració.

Cerquem, doncs, un horitzó engrescador. La sortida. Els veurem? Alguns ja no se'n refien, haurien desenvolupat unes cataractes espesses que ens impedeixen albirar la verdor de les valls on han de rebrotar l'esperança i, sobretot, la credibilitat honesta. La il·lusió recuperada. Nova. Perquè els xarops que ens volen dispensar són obsolets quan no caducats.

Tenim la sospita massa versemblant que una passa de descrèdit, de cansament, de caos i de manca de brúixoles fiables ens assetja. Hi ha qui se sent desnonat. Que els especialistes ja li haurien comunicat que no hi ha res a fer. Per tant, tractar-lo esdevindria una pèrdua de temps. No cal malbaratar pròtesis ni instal·lar marcapassos quan la intervenció només és un pretext costós per mantenir una esperança que no es concretarà. I el lletraferit de les receptes, en un acte de creativitat entranyable, ens endossa un analgèsic més per fer-nos callar –Una d'aquestes abans d'anar a dormir!

La plaga s'ha escampat massa. Ni els laboratoris adversos a la monja Forcades estan per un antídot rendible. Els indicis i les evidències apunten a un contagi generalitzat. L'escola, la sanitat, allò que anomenàvem l'estat del benestar, han envellit, pateixen desnutrició o, alguns, ja els han obligat a fer la maleta per traslladar-los a la planta de pal·liatius.

Aquest brot, conegut com el de la "corrupció", ha estat terrible. Hauria anat evolucionant cap a la grip del "descrèdit" i de la "desafecció" –variants o altres soques virals tan virulentes com la primera-. Si en algunes ocasions l'origen del virus es localitzava als galliners, on habiten les aus de volada curta, cada vegada hi ha més acord a situar el focus en altres epicentres.

L'angoixa pot resultar insuportable. Mentre, com diem els llecs en medicina i en tractaments preventius, la malaltia ha de fer el seu curs. En Rajoy, disfressat amb una bata blanca, no es cansa de repetir una i altra vegada el gest maternal de posar-li la mà al front d'en Mas. En comprova l'escalfament per autodeterminació que, segons ell, el fa desvariejar. En Mariano viu entossudit en els banys d'aigua freda i en els antitèrmics per la via més vergonyant. Quina epidèmia!

I per sopar, més llenties. Tot i que a la cantina s'ha produït un aldarull amb uns pacients desconcertats per si és jornada de menú o toca poder escollir de la carta a voluntat. Contra el plat únic de llegums casernàries –hospitalàries-, els díscols obstinats pretenen cruspir-se uns musclos a la marinera o un guisat de vedella amb bolets, a triar.

 Que arribin el bon temps, les orenetes, la verdor regalada a les pastures i els cels blaus i nets. Que aquesta pesta ens abandoni!

Reformes Panamà

Imaginem, en clau casolana, que encarreguem la reforma de la cambra de bany al paleta que ens havia recomanat la del segon primera; un cosí llunyà de la seva nissaga, de confiança i una bona persona segons la veïna que ja no viu a la comunitat. Ens coneixem de fa temps i ens hem avesat a compartir els nyaps. El cert és que jo més que compartir-los, els pateixo, els bunyols. Tinc comprovat com acostuma a romancejar amb els detalls que no s'acaben mai més. Les llargues esperes d'algun altre enginyer de l'espifiada o el preu que vam pactar no solen ajustar-se al disseny innovador que presideix el resultat final de la faraònica obra: enrajolar, canviar sanitaris i renovar aixetes. Una odissea que acaba tenint la indefinició per termini i el sobrecost habitual –més o menys raonable- per pressupost.

Sóc conscient que hauria de canviar l'interiorista decorador –i, alhora, executor!- dels meus projectes domèstics. Però em fa mandra i acabo aplicant aquella dita de més val boig conegut que savi per conèixer. Quelcom que es va verificar en un assaig d'infidelitat professional que vam acordar en una acalorada assemblea familiar.

Sempre intento transbordar, per entendre-ho una mica tot salvant ja no les distàncies sinó l'abisme, els fonaments macroeconòmics a la comptabilitat d'una família. Vull pensar que els principis de sentit comú i de bon regiment en la despesa es corresponen als d'una llar sensata que apaga els llums i controla les aixetes. Dec ser un il·lús tot i que en aquest exercici arriscat ja hi comptabilitzi un percentatge assenyat per a les desviacions atípiques del pressupost. Es tractaria dels imprevistos imputables a la manca d'una infalible bola de vidre.

Fent un salt als números en majúscules i amb un signe d'admiració gruixut, esgarrifa la notícia que l'empresa encarregada de l'ampliació del canal de Panamà reclami 1.200 milions en sobrecostos i per despeses addicionals. Similar quantitat –que deu existir- amuntegada en bitllets dels grossos -suposo- no cabria pas en la meva cambra de bany ni després de les reformes.

L'empresa encarregada d'aquesta monumental obra és un consorci majoritàriament de capital espanyol. Aquest dies, la modèlica corporació que va obtenir-ne la licitació per 2.245 milions –segons consta a la pàgina web governamental marcaespana.es-, ha tret els colors a la referida Marca Espanya i ens ha convertit una mica més en un país poc seriós i menys responsable als ulls del món global. Una altra patacada al prestigi internacional de la construcció postbombolla. Quanta solvència!

Podria passar que la milionada reclamada correspongui només a les engrunes del gran banquet si no fos perquè representa gairebé un increment de la meitat respecte del pressupost inicial. Però ací ja en teníem referència i ens temíem les factures, com les d'alguns professionals a les reformes casolanes. Existeixen personatges que han viscut avesats a duplicar, triplicar, quadruplicar i, encara més, "quintuplicar" el cost de sortida d'alguna de les obres exemplars de l'Espanya corrupta i tramposa on tot ha estat possible.

Deuen persistir una categoria d'éssers i d'entitats economicofinanceres en un oasi paradisíac per damunt del bé i del mal creguts que al món, a Panamà i a l'oceà enllà les coses es fan i es refan com ha succeït aquí amb l'AVE, les terminals dels aeroports i d'altres projectes. Ara mateix assistim al trencadís literal de la coberta del Palau de les Arts de València on reparar els defectes de disseny, la selecció incorrecta dels materials i les deficiències en l'execució costaran tres milions que caldrà sumar a un dels sobrecostos rècords de la disbauxa que hem consentit en moltes d'aquestes obres colossals.

Afegim-hi les sospites que emboiren més encara el panorama perquè s'ha conegut en la investigació del cas Gürtel que dos expresidents d'aquesta empresa -Sacyr- tenen comptes a Suïssa. Massa embolics que, explicats en clau d'estar per casa, deuen ser com quan negociem amb el llauner si hi inclou l'IVA o no; però molt a l'engròs, multiplicat per una tirallonga de zeros.

Mentre, la cua d'aquesta crisi que ens apallissa pot insistir a colpejar més el comú dels mortals que cotitzen a hisenda. És possible que haguem d'assumir la despesa a què lliga l'aval que l'estat va emetre per tal d'aconseguir el formidable compromís que ha estat –o està- penjant d'un fil. Al meu poble en dèiem "anar-se'n a l'aigua". Mai tan propi com el tel de mar que enllaça dos senyors oceans.

L'estat ens hauria d'explicar que els avals que concedeix a determinats consorcis no figuren als pressupostos perquè en principi, si no s'han d'executar, són un pur gest de confiança en la solvència econòmica –també moral- d'un tercer. Només en el cas de fer figa, cal cobrar d'un altre paner. No es tractaria d'un cas excepcional ni únic, aquest panameny. A principis de la ferotge i pertinaç crisi que ens queixala, l'estat va avalar força emissions de deute que la banca havia emès per sortir d'aquell forat negre que continua tapant el sol. Tanmateix, el projecte Castor, els dels microterratrèmols de les Terres de l'Ebre, també participaria d'un aval similar.

Meditant el per què de tot plegat m'assalten imatges de vaixells amb bandera panamenya, el referent fílmic actual i renovat d'aquell parrac negre amb la calavera dels pirates. Panamà hauria estat assaltada pels corsaris molts anys després que en Colom colonitzés un nou món que ara ens permet predicar-hi les lleis de l'enginyeria prodigiosa refent camins en la mar salada i, també, a l'aigua dolça. Una empresa espanyola ha construït recentment un pont llevadís que creua el riu Cau Cau a Xile amb els braços, però, muntats a l'inrevés.

A resultes, les enquestes que esbossen la percepció de les pors i dels temors ja situen la corrupció en segon lloc, després de la xacra de l'atur. I de retruc caldria poder mesurar com afecten, en la credibilitat de la Marca Espanya, aquestes atzagaiades. Que hauria de ser possible comptar, com a mínim, els diners perduts entre els rostolls per on cavalcaven uns personatges nobles d'esperit com en Don Quijote i en Sancho Panza. Les aspes dels molins, al segle XXI, tenen l'aspecte d'un pal de galliner brut, farcides d'aus corruptes atalaiant oportunitats gegantines.

I la borsa, amb un olfacte esmoladíssim, detectant fluctuacions espectaculars en els bons espantall i en les preferents esperpent.

Carta als Reis

Una carta als reis és un dels exercicis d'innocència que encara ens embadaleix. És la màgia del per si de cas combinada amb la fe per l'impossible. Es concreta, tot il·luminant-ho amb un fanal crèdul, en un plat amb blat de moro i un altre amb aigua. Carburant esperançat per als camells dels tres Reis d'Orient que són puntuals, formals i complaents, ja que admeten propostes per escrit.

No ho tenen gens fàcil competint en l'agressiu mercat per la nocturnitat expectant. En la tradició, darrerament, ha aparegut un tal Pare Noel; una mena d'espia sorgit del fred, panxut, barbut i amb posat entranyable que s'esmuny per les xemeneies traïdorament. I el tradicional Tió de sempre, un tros de fusta gros que es destinava a ser cremat al foc a terra en les gegantines llars de foc a pagès on eren engolits.

Ho tenen magre, doncs, Ses Majestats d'Orient perquè, des de fa uns anys, el Tió -amb barretina, unes potes i, de vegades, una barba blanca de cotó fluix- s'hauria hibridat amb el panxut nòrdic dels rens. Els folkloristes ho atribueixen a un afer de mobilitat o a una estratègia per evitar les flames en associació propagandista amb una franquícia de beuratges refrescants més propis de l'estiu.

Al sopar de la nit de cap d'any, mentre no s'esgoten els instants i l'any agonitza definitivament, els comensals hem decidit de redactar una carta als Reis perquè aquests sí que admeten suggeriments i tenen paraula. Cada comensal aplegat a taula, entre el segon plat –el de la carn farcida amb prunes- i les campanades que ens arriben via TV3, hem escrit quelcom que demanaríem als reis. Ens hem fet el ferm propòsit de dipositar la missiva en una bústia reial o de lliurar-la personalment al patge de ses majestats en mà. M'adono que hem oblidat el segell, però en matèria de màgies i desigs no caldrien franqueigs ni impostos estatals tractant-se d'una nit com la de reis on tot és una mica més  possible.

-Estimats reis: -comença l'escrit amb cal·ligrafies diverses. El format ja ve emmarcat amb un "A Ses Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar" amb lletra d'impremta i decorat amb paquets de regals, avets i campanes. A la part exterior de la carta la neu esquitxa el retrat dels tres reis representats de manera ben esquemàtica. Només el color de la pell i la corona d'estil peculiar ens els associa a les ètnies i als reialmes llunyans on viuen la resta de l'any. Santa innocència global!

Conscients de la competència deslleial, de la davallada en els índexs de popularitat i de la pèrdua gradual de defensors del règim ens hem arriscat i hem redactat la carta. Cadascú dels presents només podia sol·licitar una cosa. No es tracta de fomentar el consumisme a la babalà. Un desig i prou, que la vida ja ens assetja amb andròmines inútils i moltes d'altres que serveixen per a allò prescindible. Des del raïm amb les campanades ens embarcaríem cap a l'illa dels nàufrags lleugers d'equipatge. Una cosa només, família!

Capficat com era en el meu desig, una bafarada perfumada de boira encisadora m'ha envoltat i un altre panxut sense cames amb els braços plegats fent-me reverències em suplicava –Què vols?-. Quin ensurt! L'he reconegut a l'instant pel color de pell blau cel, per les arracades de pirata i per la simitarra així que pretenia alliberar-se d'una espelma nadalenca amb un format de galet gegant. He trencat l'encanteri i el malentès amb aquest ésser imprevisible, capriciós i d'altres temporades. La veritat és que tampoc em venia de gust ni era el moment oportú. Aquestes festes tenen altres protagonistes. Reflexionant-hi, des de la perspectiva de les digestions, he conclòs que els genis de les làmpades són com més made in Xina, menys nadalencs.

No us desvetllaré pas què vam escriure-hi, a la carta adreçada als Reis d'Orient. Va carregada amb desigs personals i segellada amb una llepadeta de secret que, com comprendreu, no puc fer públics. No fos cas que no es ho portessin.

Només espero que, a la matinada del dia de Reis, descobrim la il·lusió amb la certesa que serà realitat empaquetada amb un gran llaç daurat.

Mentre, siguem bons minyons!