Sant Jordi II

Sant Jordi és llibres i flors a dojo. Roses de tota mena i preu, algunes amb molt de farciment; i llibres amb molta il·lustració. Passejant per indrets allunyats del rovell de l'ou de la festa, a recer del pont d'una autopista, he topat amb una parada de roses amb la cel·lofana corresponent, una senyera paperina, i una espiga de blat encara verda. Això de l’espiga ho associo a allò que hom predica, els catalans de les pedres en fem pans. Deu ser cert!

            M’ha sobtat la parada, tota ella, una botiga descapotable sota d’una ombrel·la fora de lloc i pujada de colors competint amb els d'una bandera espanyola. Podria succeir que el negoci no rajava prou per comprar dues barres més… Vés a saber. Una manca d’harmonia simbòlica, que no cromàtica, ben manifesta entre els embolcalls de les roses, que sí en lluïen quatre, de barres. Embolicant la troca i la rosa m’he figurat que eren coses del màrqueting, gosadies comercials per cridar l’atenció.

            Que consti que jo he acabat adquirint una rosa, sencera. Algú pot comprar només mitja flor? El llibre i el dubte existencial del títol ha estat per a qui el regala. Un gest de reconeixement femení que afalaga les noies que són qui hi té el paper més reeixit en la festa i en els rànquings de lectura. No voldria pas suportar aquesta responsabilitat, la de triar. Per això, quan s’acosta la diada, elles -hàbils i intel·ligents- esbrinen preferències i gustos literaris. No ho tenen fàcil. Per fortuna gaudeixen d'experts i d'abundants cares televisives que escriuen bé i difonen -irradien- literatura via pantalla plana.

 Aquests, en la polèmica tradicional de la diada, vénen a ser l’enemic de la literatura a sang i tinta. L’implacable adversari a batre no són la tecnologia puntera ni el suport virtual empresonat a la teranyina. El competidor és la paraula associada al posat, a la cara riallera, a l’acudit suat. A la cridòria de tertúlia. Assistim, doncs, al repte de cada any. Qui ven més? Un binomi no sempre just que acostuma a tornar irreconciliables quantitat amb qualitat. En l'edició d'enguany per triar el blat de la palla s'han empescat lligues diferents. Han inaugurat la categoria dels mediàtics, que juguen a primera divisió pel que fa al reconeixement i pel nombre d'exemplars amb què es classifiquen.

En aquesta festa no laboral hi floreixen, doncs, els rosers i les metàfores rendibles. Surten dels cataus els pàl·lids escriptors de distribució escanyolida i els altres, que amb mà ferma d'heroic cavaller de braç temible, signen i signen exemplars i més exemplars. Els reconeixereu perquè al vespre, congregats davant d'un gran magatzem com acostumem els de comarques, exhibeixen colze amb síndrome de tennista i bronzejat de talonari. Somriuen i van a dormir convençuts que són els millors.

Llibres en genèric. Pàgines impreses amb mots. No desbarraré sobre l'estil, però la llengua per bé que planera i ocorrent, carregada d’incorrecció, vulgarisme i, sovint, grolleria hauria de tenir certes pàgines vedades. Ja sé que la parla viu i es passeja pel carrer, però hi ha literatura que fa sortides cap a l’estandardització excessiva i excursions a l’empobriment.

Malgrat tot, Sant Jordi és una festa magnífica, única. No féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, deixen parlar els silencis.

A la panoràmica del drac abatut hi vull relacionar la pacífica imatge del cubell de pètals. El luxe innecessari de la cultura, que no sembla mai útil, on unes flors de precària existència vénen a oferir-nos auxili. La bellesa ens ajorna el neguit i l’angoixa fent temps per tal d'assistir a l'esclat màgic de les poncelles i de les imatges.

Sant Jordi

 

Bon Sant Jordi!

Tenir llengua

Català. Castellà. Anglès. Alemany. Xinès. Rus. Francès. Àrab. Com m'agradaria ser capaç de poder-m'hi expressar, en totes elles. D'entrar al comerç més suburbial de qualsevol indret on es parla alguna d'aquestes llengües –i d'altres- i no haver de fer servir el dit per expressar allò que vull; comprar unes pomes, per exemple.

Una furibunda decisió bíblica ens va descol·locar. L'antic testament exemplifica com els déus van esgarriar la pretensió humana d'arribar al cel, on ells habitaven, amb la torre més alta que mai s'havia edificat. Van baixar i van pertorbar aquella llengua universal perquè les persones no ens entenguéssim.

Certament que ho van aconseguir. El posat de sòmines i el penediment per haver abandonat les classes d'anglès o d'alemany en són un clàssic i la conseqüència. Ens sol assaltar uniformats amb xancletes i amb un banyador. Som conscients que ens hem allistat a l'exèrcit dels aclaparats en matèria d'idiomes. Es tracta d'un dels top ten en propòsits que renovem en dates rodones de calendari. Bon any i bones intencions!

Quan la voluntat -com el deixar de fumar- afluixa, ens preguntem per què els londinencs, tan primmirats en la seva pronúncia, no ens poden atendre en la nostra llengua. Però no ho qüestionem. Mira que són rars! Sovint, alguns en fem una virtut, de la nostra ignorància. I amb el dit índex estès com un ganivet els assaltem amb una voluntat de comunicació precària tot i que eficaç –Això! –deixem anar cofois apuntant temeràriament cap a les pomes que preteníem adquirir.

La victòria dels déus, des d'aquell gratacels bíblic, quan tots parlàvem el mateix i les pomes no tenien textures, gustos ni colors diferents, ens ho ha complicat molt des d'un punt de vista lingüístic. Fronteres i llengües. Actituds i aptituds. I, massa vegades, aquests formidables instruments per a la comunicació s'han convertit en l'objectiu bèl·lic que cal conquerir i abatre. Perquè són la bandera més cridanera d'una colonització.

De la cruïlla malentesa entre frontera i llengua històricament n'ha sortit la imposició i la dominació. Amb l'actitud -i l'aptitud- hi floreix la voluntat -o el rebuig atàvic-. Un garbuix de gramàtiques pèrfides i sordes que poden malmetre la gran poma de la convivència. Se solen desplegar uns arguments tramposos tan antics, obvis o del moll de l'os que poden confondre aquells qui no hi fèiem el problema. Divideix i venceràs. Aquesta és la fita, com els déus actuals a qui tampoc no els agrada la torre que construïm.

Després de tres dècades per fugir d'una nit llarga i fosca de repressió, treuen les banyes vells fantasmes interessats. No és la llengua només, no ens equivoquéssim, es tracta de sacsejar la conciliació, d'esquitxar l'entesa, de qüestionar la transigència per fer trontollar la cohesió social.

Just durant la transició preconstitucional, vaig assistir des d'un Madrid atònit -el de la movida quan encara no sabia que l'etiquetarien així- a una eclosió on allò català era percebut amb un cert plus d'empatia. Mai em van convidar a sopar pel fet de ser català, és evident que en la meva persona no es va verificar aquella aspiració del Francesc Pujols, "ésser català equivaldrà a tenir els gastos pagats a tot arreu allà on vagi (...) valdrà més ser català que milionari". Era l'època daurada de finals del setanta, on tot era gairebé possible. I la intel·lectualitat hispana es mullava, existia. On és ara la veu d'aquells il·lustrats? El Madrid que mana està per altres mogudes de les quals els catalans en podem sortir malparats. I el que pensa i crea opinió lliure roman massa silenciós.  

Hi vaig aprendre, però, que malgrat tenir les "despeses pagades" –ben cert com a becari- que hi havia raons que difícilment es reconciliarien. No semblava possible. La fe transcendent i la creença quotidiana no acostumen a ser volubles. Cosa de principis que només es poden amorosir des de l'exercici generós de la transigència sense odis ni interessos amagats. Vaig entendre que parlar de Madrid – Barcelona, de toreros o de l'avortament aixecava sensibilitats irreconciliables. Una pèrdua de temps que posava en perill les amistats i la condició de català milionari a què aspirava l'eixelebrat d'en Francesc Pujols.

¿Heu percebut mai que una campanya d'explicar Catalunya a Espanya o Espanya a Catalunya –des de Madrid o des de Barcelona- hagi estat un èxit? Les que vaig viure en viu i en directe només van aconseguir "fer pedagogia" sobre els secrets del pa amb tomata. O tots plegats no ens sabem explicar o entre tots no ens volem entendre. Quelcom que produeix esgotament i frustració entre les ribes de l'Ebre.

On som, doncs? En un punt de retorn delicat. Perquè molts catalans hem explicitat la fatiga sense eufemismes. Som una vegada més intentant exercir de pedagogs en unes aspiracions estàlvies d'exotisme folklòric que no es resolen. Amenaçant tocar el dos d'Espanya. Exactament en el punt de sortida d'una marató feixuga que aspira, per ara, a demanar si tenim dret a preguntar-nos entre nosaltres si volem o no marxar.

La traca està servida. Esclaten petards i ràfegues que toquen de ple l'entranya geopolítica de la Península. Sobreviurà Catalunya fora d'Espanya? Espanya serà viable sense Catalunya? Europa mira cap a una altra banda i l'euro trontolla tant com la voluntat de solucionar les tensions espanyoles. Vivim una edició més del debat Madrid – Barcelona o Barcelona – Madrid que fa l'efecte de no tenir solució si no és que la intersecció coincideix amb una ratlla fronterera.

Mentre, tot s'hi val. O no! En la dura marató s'albiren obstacles i paranys diversos. Una competició sense regles de joc net amb la lliga decidida, però no la Champions. La copa del rei subsisteix força devaluada. No oblidéssim que el futbol compromet més els peus que no pas el cap.

Es ressuscita i es torna –una vegada més i mes...- a qüestionar la immersió lingüística. Es vol magnificar un problema que la immensa i aclaparadora majoria dels que vivim i treballem aquí no percebem. Una pràctica reeixida, sense conflictes fins ara. Acceptada i valorada, sobretot pels professionals de l'ensenyament que ho tenen ben guanyat i a bastament demostrat. Deixem-los treballar! Pretenen convertir les llengües, mal caiguin destrals de punta, en un dels cavalls de batalla. Així ho ha dit, ben clar, el cap Wert de l'educació nacional mentre confirmava la voluntat "d'espanyolitzar" els infants catalans. Plouen, doncs, destrals i lleis que no serveixen pas per sentir-nos, precisament, més estimats i respectats. Com als contes, hi ha un Guillem Tell maldestre pretenent fer diana en una poma massa propera a les orelles i al sentit comú.

Si la fugida cap a Ítaca s'ha de contrarestar amb promeses d'amor, ho estan fent tan malament com saben. Del cap Wert ja hi ha qui sospita amb fonament que és un agent infiltrat d'Esquerra Republicana al govern del PP. Una fàbrica eficient de nacionalistes que en refermen la convicció o n'esbandeixen el dubte. Jo el proposo a català de l'any ex aequo amb els del gat remullat.

Deixem la llengua en pau. En tot cas, aprenguem-la i estimem-la. I si en som incapaços, respectem-la. No l'apuntem com aquelles pomes amb el dit estès, que les armes –i els gestos- els carrega el diable i els disparen els malvats.

Rambles.com

La postal de quiosc és Barcelona i un mico blanc a la Rambla amb les rajoles descolorides. Un port orfe de mariners rudes que caminen fent tentines amb en Colom per brúixola mentidera. Barcelona se'ns podria morir d'èxit internacional embolcallada pel cofoisme dels que l'habitem i l'evitem. Viu cosmopolita amb una xinxeta permanent clavada als plànols dels cercadors virtuals. La ciutat és un encís assaltat per carretades de turistes que l'admiren apressats perseguint una pastanaga al vent.

He de confessar que he estat temptat de crear la plataforma antiguiris, un pacte per la resistència passiva entre els que patim la invasió dels bàrbars del nord. Aquests dies es prodiguen –detecto que tenen cicles regulars- els grups d'adolescents que celebren el final d'etapa viatjant a una ciutat assolellada i amb monuments. Els de més èxit són el Museu del Barça i la botiga del Hard Rock Cafe Barcelona, per aquest ordre. En surten carregats de relíquies. Algunes ja les llueixen només adquirir-les.

N'admiro el posat penitent dels acompanyants, gent soferta del gremi de l'ensenyament internacional amb responsabilitat per partida doble, tornar-los sense baixes a les files i no arribar a casa amb més del compte. Que l'alegria, l'exotisme caòtic, la sangria i la samarreta miraculosa del Messi propicien expansions nocturnes de mal controlar. Quina paciència hi esmercen!

Transitar pels carrerons estrets és heroic. Barricades de gent assajant melés de rugbi urbà mentre s'aturen, badocs i sorpresos, a retratar-ho tot. Fer turisme esdevé, cada vegada més, fotografiar evidències. Hi hem estat! He de confessar que, en algun viatge, gairebé només he admirat la pedra, el quadre o l'objecte turístic a través de l'objectiu d'una càmera tot conreant aquest fetitxisme gràfic que ara constato. De petits col·leccionàvem cromos de futbolistes i ara de grans, monuments.

 -Sorry! I am sorry! –quan la multitud era més suportable, m'aturava mentre el personatge enfocava la companya o els fills. Enquadrar la Sagrada Família sense la finestra d'un autocar tot esquivant la multitud té mèrit. No volia pas trencar la simetria primmirada de la instantània. He de reconèixer que m'he tornat més insensible a les ínfules creatives dels turistes. Procuro no fer massa nosa, això sí; i que no m'atropellin quan van a peu amb el temps taxat. Amb bicicleta, però, són un autèntic perill per a la fauna autòctona. El medi natural del vianants comença a estar depredat per les bicicletes municipals i per uns exòtics exemplars forans que fan miques l'equilibri ecològic de la mobilitat amb dues rodes i pedal.

Les Rambles de la memòria adolescent d'un nen de poble m'encisaven encara més. Cal fixar-se com de grises s'han tornat les rajoles. A la epidèmia de verola axicletada, l'epidermis del passeig pateix una decoloració que no és fruit del disseny. Del vermellós contrastat amb el blanc original han evolucionat al color de gos quan ha fugit. Les Rambles són terra de ningú, sala d'espera prèvia a l'aeroport amb preus internacionals. Quants anys que no m'hi assec! Fa temps que quasi ningú del país hi pren l'aperitiu dels diumenges. Les Rambles, per no oferir, no tenen olives farcides d'anxova de l'Escala, vermut de la casa ni tampoc bancs alternatius on assistir com espectadors a la desfilada esplendorosa de la gent passejant. Per als barcelonautes, la Rambla és terreny neutral, frontera de pas. Les reconquerirem algun dia?

Mentre, continuen exercint de meeting point en la Barcelona postolímpica, mestissa, caòtica, turista, acollidora, cosmopolita –per què no?- i amb els braços oberts a l'activitat més triomfant, rica i plena d'aquests temps que corren. Oh, benvinguts, doncs. Bienvenidos. Willkommen. Welcome. Bienvenu... Passeu, passeu.

Fumant espero

El cuplet està de dol. La Sara Montiel ens ha deixat. També ha mort la Margaret Tatcher. Encara que les esqueles i les necrològiques permeten establir índexs fiables de paritat de gènere sense discriminacions, avui la parca -la de la dalla- ha decidit emmenar-se dues senyores referents. Una artista i una líder política. És clar que ambdues destacaven en camps i activitats ben diferents.

Em dol la desaparició de qualsevol ésser humà, però la Margaret no em feia fimbrar massa fibres sensibles. No la guardo a cap capelleta de l'adolescència. Més aviat m'atemoria. En canvi, la Sara, la Sarita, sí que la porto incorporada a aquella època que ara se'ns va diluint en les efemèrides. La Sara. No li calien més atributs per identificar-la que els que aportava a les pantalles dels cinemes mítics de doble sessió amb el NO-DO adossat.

Aquell rostre numismàtic i estàtic enlluernava el país del 1957 amb L'últim cuplet. Els de la meva generació vam arribar a aquest món l'any que ella ja era una estrella rutilant del cinema. Després ens va ensenyar com s'ha de fumar. La Sara era un broquet llarg com les seves pestanyes amb una cigarreta destil·lant pecat de pensament i/o acció que calia confessar. La Montiel era una senyora pneumàtica i voluptuosa com el fum que l'embolcallava luxuriosament. No era actriu, no se sabia moure en escena, no tenia el do del discurs, va estar analfabeta i, potser, era miop com les rosses americanes amb qui va competir. Sara va esdevenir l'Ava Gardner de la Manxa triomfant a Hollywood. Una mena d'ambaixadora cervantina en l'Espanya de la postguerra que no exportava res de tan vistós.

Allargassada en aquella cheslong era el diable personificat. Quants no anirem al cel per la seva culpa. Fatal senyorassa a qui la intel·lectualitat obria les portes com a una mussa carnal. Estàtua ben posada i mirall de desig. La seduí el milhomes d'en Hemingway mentre la viciava per a l'eternitat a còpia d'havans dels bons. Un posat que va conrear fins que va importar un cubà autèntic en persona que li encengués aquells cigars tan poc femenins.

La Sara. Geni i figura. Hàbil per amagar l'edat i fer-nos creure que els anys no passen pel cel·luloide ni per la vida real. No és dia per qüestionar-li els anys de veritat. Perquè és icona universal. Perquè és la banda sonora de les dones que encara fregaven els terres agenollades i no gosaven encendre una cigarreta americana sense filtre.

En una ocasió el mestre Fernando Lázaro Carreter em va confessar que l'havien situat en un sopar al costat de la Sara. Aquella fotografia, amb la Sarita –com ell l'anomenava- el va fer famós via paper setinat en blanc i negre. Una Sara que practicava –segons el lingüista- el registre de les estarletes que esquitxen els discursos de "como muy" poc afortunats. Per a les famoses, les no tant famoses i les aspirants a famoses encara avui en dia, al seu llibre d'estil loquaç, hi sovintegen aquests "como muy" que disparen a qualsevol resposta.

La Sara era, doncs, como muy desitjada. Una dona amb molta mundologia, un mot de l'època que es referia a aquells o aquelles que havien anat més enllà d'Andorra a comprar sucre i formatge. Una marginal del context que caminava unes quantes gambades avançada. Amb els homes, amb el fum, amb Cuba. I amb la biografia que va saber forjar des d'una manca de cultura aclaparadora. De nena maca i ignorant a una dona intel·ligent que es va administrar a si mateixa sense excessos que la memòria no li pugui perdonar. Oblidem el cubà!

Aquesta abanderada de l'alliberament –no confondre-ho amb el liberalisme tatcherià- ens deixa també un testament polític a la seva manera. En el seu moment va declarar que l'Aznar "no tenia ni mig polvo". Va arreglar-ho como muy va poder, retractant-se i afirmant que era un estirabot. A ella li va servir per no pronunciar-se més políticament. I a l'Aznar –s'hauria de confirmar, però- per inaugurar la dèria atlètica que el consumeix.

Bon cel, Sara! Segur que a les terrasses celestials encara és permès de fer-n'hi un de paper.

España, trade marketing.

Un dissabte casolà i urbà. Les nuvolades ens ofereixen una treva matinal de cap de setmana. Els homes del temps prediuen un diumenge espectacular i ben lluminós. Que així sigui! S'anuncia una primavera rabiosa meteorològicament parlant. Però rabiüda si considerem la tempesta informativa que ens assota. Una pedregada que abonyega la marca Espanya, segons ha declarat el ministre d'afers exteriors.

De les seves paraules es dedueix que el país és una mena de corporació. Som España -amb grafia de boina- i hauríem de produir un producte competent i internacional. A aquest ministre, en García-Margallo, els col·legues de partit li retreuen la poca prudència i la contenció degudes denunciant que amb l'aldarull hi podem perdre algun bou –brau?- i algunes esquelles. Espanya no deixa de ser una franquícia en la globalitat de mercats amb la botiga no massa polida i seriosos dubtes de viabilitat. Hi ha indicis que algun dependent/a n'hauria assaltat la caixa registradora o regirat el calaix.

En uns grans magatzems sempre hi ha qui se n'arrossega quelcom d'amagatotis, la grapadora, un article no massa vistós al límit de la caducitat. Qui es fa l'espavilat tornant el canvi. Petits o grans tripijocs que conformen el tarannà que tant ens afalaga i tan poc ens afavoreix a l'hora de gestionar la franquícia. Som uns vius, uns putes de l'economia. Alguns han trucat les balances i en van tunejar les finances.

Passa que, des de l'escudella global, ens observen. Ens controlen i ens volen estacar curt. Europa vol filar prim amb els estats on la corrupció és percebuda com un plus impune. No deixa de ser una manera d'entendre la vida. La netedat, si més no aparent, atrau clients. Atrapa uns passavolants impressionats per l'aparador assolellat a qui no hauríem de decebre així que es decideixen a entrar.

D'un temps ençà es diria que patim un traspàs en unes rebaixes per tancament del negoci. Prestatges regirats, articles de qualsevol manera, capses obertes i les mercaderies pastifejades. Quins pebrots! No hi ha setmana que algun tomàquet macat no s'estampi contra les pantalles dels mitjans.

L'última batzegada contra la marca ha estat la imputació d'una membre de la casa reial. Un cop ben contundent al que es considerava un tòtem d'aquesta Espanya a manca d'una bandera percebuda per tothom o d'un producte identitari com el formatge de bola holandès i les galetes Birba.

La transició, la represa democràtica espanyola, ha tingut els seus símbols. La monarquia s'ha presentat com una de les columnes en les quals s'ha volgut fonamentar allò que cada vegada s'assembla més a un miracle si ho analitzem des dels paràmetres actuals. La casa reial era intocable, imparodiable i inqüestionada fins no fa massa.

Mala peça al teler per a la corona. Encara que jo hi faig -només- un atac reaccionari d'altiplà a la princesa més catalana de les que es fan i desfan. Com la sardana. Perquè aquesta pubilla de laCaixa maridada amb una samarreta del Barça i queixalada en el voraviu de la barretina, era nostra. Per fortuna, un il·lustre advocat,  en Miquel Roca –el llegendari Sant Jordi constitucional- l'ha de protegir.

A la tristor dissimulada d'una rossa princesa alemanya hi associo l'acudit poètic del Quevedo oferint roses i clavells a la reina ranca amb aquell celebrat "su majestad escoja". El nostre monarca coixeja, massa fort des de l'última cacera de paquiderms. Si el geni barroc de les lletres hispanes hagués de refer les rimes, potser enlloc de rams de flors, només el deixaria triar entre l'abdicació o la república.