Un mar color sardina

El trajecte de Barcelona a Mataró té un punt ferroviari d'històric que va esberlar les poblacions marineres amb un cop de destral sense misericòrdia. És el peatge pel progrés capdavanter. Aquelles vies amb trens lents que esbufegaven i s'anunciaven amb banderes de fum ja són passat nostàlgic. L'aventura futurista de rodolar pel caire del mar ha perdut el caràcter intrigant i ja no cal ser un intrèpid. Només ens hi assetja el perill quan una ona arrebossa literalment un vagó i en rosteix la catenària. N'he estat testimoni, de com excepcionalment la força del mar descalça les roques, penja la via o colpeja el comboi amb fúria. Habitualment només ens hi assalten el retard o un acordionista que pidola a canvi de melodies sense solfa.

Aquest matí el dia és magnífic, amb un mar pla de mirall i amb el color de la panxa d'una sardina. La platja encara és privilegi per als que en poden gaudir sense problemes per estendre-hi la tovallola i torrar-s'hi al sol de tardor. És divendres, el dia més optimista de la setmana.

Tot sembla perfecte. Just posar els peus a l'andana el tren arriba a l'estació, hi ha seients i el vagó pertany a les sèries noves. Confortable amb aires europeus com un alta velocitat de les rodalies que s'atura, però, a cada estació. Els primmirats amants dels detalls i de les estadístiques confirmen que triga el mateix, si fa no fa, des que es va inaugurar a mitjans del segle XIX. Al recorregut de Barcelona a Mataró s'hi hauria congelat el concepte espai/temps. Què en deduiria l'Einstein? Potser ja s'hi va fixar quan el van convidar a impartir conferències –també a menjar arròs a la cassola amb musclos- a l'Escola Industrial de Barcelona i el van passejar amb ferrocarril pel Maresme.

Insisteixo. A primera hora, el rodalies de la línia de la costa, feia l'efecte que s'havia sincronitzat amb els astres que propicien l'harmonia i el compàs percudint en les travesses, timbals per a una bona peça a ritme de mercaderies on només hi desafina el de l'acordió.

M'he instal·lat als seients que tenen el respatller adossat a la finestra. Una mania que conreo per evitar els efectes del costum generalitzat d'allargassar-s'hi amb els peus damunt de la butaca. Una veïna propera, una noia de disseny, per com vestia i pels complements seia al costat d'una dona magribina amb mocador i mòbil. Aquesta ha parlat contínuament –amazigh?- per l'aparell. Era molesta per la tendència a cridar excessivament. Aquella ha obert una bossa –de disseny- i s'ha cruspit un pastisset de colors poc naturals per premiar la penitencia d'haver de suportar la cridòria estrident a cau d'orella. S'ha llepat només dos dits i, després de valorar les conseqüències en l'aerodinàmica corporal, se n'ha jalat un altre, de pastisset, i s'ha tornat a llepar els dits discretament i elegant.

Entre conversa i conversa, la senyora magribina del mocador i d'edat imprecisa, també ha tret una bossa amb cacauets. La dificultat per parlar i menjar alhora fruits secs semblava evident, però tampoc ha amorosit el to ni el volum de la conversa amb una de les interlocutores, una tal Malika.

I el viatge tranquil de divendres feliç s'ha anat carregant d'electricitat, com si la catenària hagués estat escomesa per una invisible ona gegant. Uns seients enllà s'hi ha començat a embullar la troca. Una discussió agra, sense comprometre-hi la gestualitat ni arribar a les mans, ha envaït el rodalies. La noia dels pastissets, i una adolescent propera, ens hem mirat amb certa complicitat. Hem trencat l'autisme social que impera als transports públics de curta distància. Només la senyora magribina del mòbil, que no ens entenia i era immersa en la seva arravatada conversa particular, era aliena als arguments d'un grup d'avis jubilats que no tenien pressa. Potser viatjaven per viatjar o només per matar el temps o ressuscitar la història.

Tot ha començat per les estelades que adornen el trajecte amb un innocu comentari d'actualitat. Els arguments són dels que es criden a les tertúlies. Exactes. Només que el comandament de l'aparell era en mans d'un insensat que canviava constantment de canal o d'emissora. M'era difícil seguir la conversa pels esgarips de la senyora del mòbil, però venia esquitxada amb els mots Espanya, Catalunya i Independència. A mesura que la intensitat acalorada del debat ha arribat a superar la conversa amb la Malika, s'hi afegien matisos i altres viatgers –Jo de vostè marxaria cap a Espanya, home! -etzibava una senyora que li recriminava de llegir només certs diaris, si és que en llegeix algun. Han desfilat totes les trames argumentals d'un debat de l'estat de la nació sense passar pel llibre d'estil. Sense polir allò que es considera políticament incorrecte. Els funcionaris, la crema de banderes i senyeres, en Bárcenas, els impostos, en Millet, en Mas, els peatges, l'Ibarretxe, la Constitució... Greuges en taca d'oli sense embut esquitxant el passatge. Una pacífica mestressa de casa ha verbalitzat el seu punt de rebel·lió confessant que, just saber la desqualificació del Madrid 2020 per a la marató olímpica, va destapar una ampolla de cava i es va atipar de menjar xinès a domicili –Ho vaig ben celebrar!

Que ens roben. Que Espanya ens rescata. I en un moment àlgid de la discussió de vagó, que ningú s'ha mogut ni ha agredit ningú –que no fos de paraula- han sortit els fantasmes vencedors de la guerra civil i el sentiment de patriotisme compromès i rabiós de l'avi que més s'imposava. Ell assistirà a la manifestació del dia del Pilar, festa nacional, a defensar Espanya fins a les últimes conseqüències. Amb sang, si cal. Tot per la pàtria. Ho repetia sense escoltar amb molt de fervor i convençut –Això és Espanya! I que consti, senyora –adreçant-se a la documentada lectora de diaris-, votar per la independència no és democràcia!

He arribat a la meva destinació. M'ha vingut al cap aquella consigna del maig francès, "atureu el món que jo baixo". El món i el rodalies han continuat fent tombarelles mentre el mar, la mar, era efectivament del color de la panxa de les sardines en llibertat.

Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!

«De l'Estatut», així s'hauria d'anomenar un estudi de les reaccions en la societat catalana des que va començar aquella aventura política de la transició. En el record, una pancarta i un crit: Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia! La ciutadania catalana prenia la paraula i es manifestava. Catalunya aixecava el dit.

D'aquelles vel·leïtats catalanistes, nacionalistes o separatistes per resoldre, el que a les Espanyes sempre s'ha qualificat de problema catalán, en va sortir de la cuina el cafè per a tothom. A les nacionalitats històriques ens el van portar a taula amb sacarina. Naixien comunitats com la de Madrid que ningú entenia ni es creia. Ni els mateixos madrilenys, que es van haver d'empescar una bandera i un himne. Un l'alcalde que parlava anglès de tarannà progressista, un mite des de la curta distància històrica, va recórrer a un filòsof de vestimenta estrafolària i aires anarcosindicalistes anomenat Agustín García Calvo. Vaig tenir el plaer d'aprendre-hi llatí i sentir-lo dissertar sobre lloros tropicals relacionant-los amb l'Antonio Machado i en Federico García Lorca.

L'excèntric catedràtic de llatí i filòsof, l'autor de la lletra de l'himne de la comunitat, també va patir una agressió dels ultres. El van plantofejar i tot ell amb les ulleres de miop paradigmàtic van anar en orris. Com m'ha recordat l'actitud dels actuals energúmens de la Diada a la seu de la Generalitat a Madrid amb la d'aquells escamots de la transició. Cara al Sol. Llavors s'armaven amb cadenes, i alguns havien pres d'amagat -o manllevat- la pistola al pare militar i heroi de la creuada civil. El carrer, efectivament, era seu. I la pàtria, que els pertanyia malgrat els descafeïnats amb què es volien apaivagar les ínfules perifèriques, que no ens excitéssim.

Els catalans durant la transició a Madrid érem espècie curiosa i gaudíem de cert prestigi afegit sense haver de demostrar massa mèrits que ho avalessin. Aquells anys els quèiem més simpàtics. I alguna adolescent fan del Bosé ens deixava anar –Digues-m'ho en català. A les aules, un recalcitrant catedràtic gens sospitós de ser d'esquerres encara ens qualificava d'equánimes catalanes. I el rei alertava el president de la Generalitat de Catalunya, "Jordi tranquil, només és la Guàrdia Civil". Una tornada per a un pasdoble reial torero quan el monarca era el tòtem falaguer de la campechanía.

S'acabava la movida, s'esgotava la transició i els bonsais decoren la Moncloa. Figueres, amb en Dalí de cos present dirigint el seu teatre museu, acollia una peça més per al catàleg històric d'audaços amb sabre, en Tejero. Corrien anys de peix de palangre al cove i del català en la intimitat. De convivència cortès mentre la dreta començava a traure's la màscara amable sense metàfores i amb gosadia galopant.

Madrid – Barcelona i un AVE que no acaba d'arribar a París a dia d'avui. Un conte de la vora del foc, una història inacabable que verifica la màxima de Santiago tanca Espanya. Ja no són només dèries romàntiques ni compensacions territorials o pàtries chicas del ministre de torn fent passar l'alta velocitat per la porta del seu cortijo, és un afer econòmic i un antídot eficaç contra la rendibilitat i l'eficiència comercials. Quina gran visió de negoci global! Vam sortir del 1992 amb en Cristòfor Colom vestit d'atleta presidint les Rambles, però vam començar a edificar l'ample de via europeu per la teulada.

Hi ha fulls de calendari caducat on Espanya, al mirall internacional, s'hi reflectia com un exemple de transició. A la marca España encara no li havien instal·lat la boina i una olimpíada era possible. El món assistia a ritme d'amics per sempre a un espectacle organitzat a rellotge; la ciutadania i la societat civil –aquesta que continua donant-se la mà- era puntual, desinteressada i vivia il·lusionada. Els polítics de l'estat, de Catalunya i de Barcelona eren capaços de prendre cafè plegats sense trencar cap tassa. I el més important, el poble –aquest pacient que suporta i participa- no tenia l'evidència que els cadàvers de la corrupció existien. Potser perquè encara eren tendres, ben enterrats i no pudien. Les fosses, els desguassos i les clavegueres haurien arribat al col·lapse quan el Madrid 2020 rep la patacada que tampoc es mereixen els madrilenys de bona fe, que n'hi ha; més dels que figuren a les nòmines d'alguns mitjans de comunicació.

No vaig estar massa al cas del trànsit aeri durant la Diada, però les fotografies avalen una avioneta de platja amb cartell, un estel amb ideologia, passejant i petardejant la Via Catalana amb fum i un missatge. Us asseguro que em costa reconèixer Madrid i l'abast del seu camp semàntic en la caverna actual i a les ones hertzianes carregades d'odi i menyspreament. Com em costen de sentir els silencis espessos dels intel·lectuals d'altiplà oferint, sinó la visió oposada, almenys una crítica molsuda i assenyada del moment.

I llavors va estar quan va tornar l'Estatut una altra vegada. Ai, l'Estatut! En Maragall i el tripartit van obrir la caixa dels trons volent tocar, ni que sigui una lleu grapejadeta, la Constitució. Aquest moment marca el quilòmetre zero, podríem dir, d'aquesta Via Catalana que ha ultrapassat totes les previsions. La poca sensibilitat de certs polítics en les seves declaracions desafortunades, l'entestament i el tancament aferrissats interpretant la bíblia intocable dels llibres jurídics o que destacats membres del govern actual demanessin signatures contra els catalans amanit tot plegat amb les sentències del Constitucional ... han esbotzat la paciència. I la situació de crisi formidable ha acabat de propiciar aquest bon vent i una barca nova!

Perquè quan l'estat té seriosos degoters, la ciutadania ha cercat en el paraigües de l'independentisme –no confondre del tot amb nacionalisme- la capa on aixoplugar la frustració diversa que ens remulla. Què ens resta per il·lusionar-nos. El Madrid 2020 n'és l'avaluació extraordinària, després de setembre i a la tercera convocatòria, que exemplifica el moment on subsistim. No tenim crèdit internacional ni es refien massa de nosaltres. La imatge que vam projectar és la de voler vendre cafè amb llet aigualit en una plaça on s'hi va practicar el botellón maldestre.

Amb l'alcaldessa actual hi dec compartir poques coses, però m'hi agermana l'aclaparadora i vergonyant manca de competència per a les llengües estrangeres. El llet i cafè i el cafè "sol" –un madrinyelisme que ataca els cambrers catalans actuals- jo no acostumava a prendre'ls a la Plaça Major. Llavors, als peus de l'estàtua d'en Felip III, només ens hi trobàvem –pocs- els aprenents maldestres i els selectes precursors -sense massa recursos- dels botellons actuals. En aquella època l'estàtua eqüestre, si no l'erro, cavalcava al vent sense empresonar, lliure de les actuals reixes que la custodien.

Quina sortida demana, doncs, la Catalunya equànime, la del seny, en un país amb degoters a la teulada i sospitós. Impostos, mentides, desencís, cridòria. I el gest massa simbòlic d'uns feixistes vocacionals que provoquen i pretenen imposar la seva llei, la de la força i la de la bufetada. Fa malfiar que amb tant de micròfon silvestre i espia contumaç el senyor ministre del ram no s'ensumés que a la casa de Madrid hi podien haver aldarulls. De poc que a en Sánchez Llibre, com al mestre García Calvo, no li trenquen la cara i les ulleres.

El seny ha estat rauxa festiva aquesta Diada. La Via Catalana cedeix el paper d'actor principal al territori, la ciutat resta més diluïda i atorga el protagonisme a aquells que van suportar amb alegria quatre hores de cues per arribar a l'Ampolla o a Campmany. Un brindis dedicat a ells des de la majoria silenciosa que ens vam encadenar sense papers! Pels organitzadors, per la precisió de rellotge i per la lliçó, una  vegada més, de la capacitat de caporal furrier que es van guanyar els soldats catalans quan els cridaven a files.

Cap incident. Cap percaç que no sigui la cara festiva, esperançada, familiar, solidària amb la truita i l'entrepà. La Via Catalana ha estat una demostració al món, que també podem sincronitzar les esperances per una sortida a la situació actual fora d'aquest context que, si ens estima, no ho diu ni ho demostra.

Què li ha agafat al ministre dels avions i les coses que volen perquè no autoritzi enguany la ja tradicional exhibició aèria de la Mercè. Jo, a l'alcalde Trias, li proposo estovar el cor del senyor ministre de Foment deixant enlairar també l'avioneta d'Intereconomia.

De la senyera a l'estelada que ha entapissat la geografia i les façanes. De l'Estatut a voler ser un país independent europeu amb una gran cadena humana, gruixuda i llarga. Una soga ferma i potent que no hauria d'esdevenir dogal per a polítics que no hagin sabut o pogut gestionar-la.

Festa Major

És gairebé tardor i la collita ha anat prou bé. El cicle anyal hauria d'haver farcit rebosts, cabanes i els graners amb què haurem d'enfrontar el llarg hivern que s'acosta. La natura sàvia acostuma a conjuminar la feina, les il·lusions o les pregàries perquè així sigui. Comença el nou curs en tots els sentits, una edició més de la lluita còmplice contra els elements amb els rierols, enguany, a vessar. I encara gaudim de camps verd esperança en la treva acordada entre la terra, els homes i els déus.

Avui és dia de trobada, d'exhibició una mica fatxenda i d'ostentació. La vida -hauria de ser el cas- ens tracta bé. Alegria i celebració compartides amb aquells a qui estimem i ens hi volen. A taula, canelons i pollastre. Salut! Diables, bruixes i diablesses pels carrers de la vila han conjurat amb foc i guspires la fita. Desitgem socarrimar els mals esperits i l'herba dolenta perquè no ho esgarriïn.

En algunes cases les mestresses àvies ahir van planxar els domassos i les senyeres per penjar-los a les balconades, és festa grossa. Als pobles una bandera ben planxada fa més patxoca. Com a mínim oneja cura i estimació. Alhora hauríem de contradir la barroeria en afers de banderes –potser encara massa certa i poc subtil- que dibuixava un polític humorista local denunciant que només les arrugades eren cosa de dones.

El repic alegre de campanes acostuma a obrir la festa omplint-la de serenates i passants airosos. En aquesta edició, però, alguns prediquen que el bronze beneït és patrimoni sonor exclusiu per a l'esperit transcendent. També toquen a sometent, a foc o a morts encara que es tracti d'un descregut/da que ha viscut en i del pecat. El tritlleig festiu, malgrat tot, hauria de continuar anunciant el començament de la Festa Major.

A taula hi haurà absències, els forats sentits d'aquells que tenen una cadira buida al cor dels presents. Fantasmes casolans que ronden pels espais i brinden amb nosaltres –Bona festa!

També els que essent invitats no volen participar-hi; acostumen a ser convidats de compromís amb més gana que màsters en matèria afectiva. Els que transiten pel caire del rebuig.

En la Festa Major d'aquest any no hi mancaran les sardanes. Una d'especial amb significació i transcendència. Oberta, que no pretén encerclar res, en tot cas enllaçar un sentiment. Una prova hercúlia, simbòlica i simptomàtica. Combustible per a il·lusions carregat de compromís. Participar-hi o no assistir-hi. Vet ací el dilema que lluita amb la meteorologia adversa, la incomoditat de la distància i la poca empatia. Un gest ben carregat de connotacions i ressò.

Una iniciativa social amb els polítics a remolc. Aquests les passen magres per adoptar i ensinistrar aquesta iniciativa de cadena humana tan gruixuda que ressegueix els indrets, no els encercla. Una sardana sense la imperfecció perversa dels cercles tancats. Una via oberta cap a la independència que al full de ruta polític passa i té una estació anomenada consulta.

Un viatge iniciàtic més que posa a prova la paciència perduda i la tossuderia dels catalans. Un mapa humà que apama el terreny amb fites que bateguen. Homes i dones enllaçats en aquest propòsit que amara el país. Catalans a l'andana d'un rodalies aturat –avariat?- que decep i no té una sortida engrescadora que qüestioni aquest pas endavant. Esdevindrà irremeiable fins al xoc de trens? Que els maquinistes siguin prou hàbils!

Aquí som. Expectants. Amb el braç alçat demanant la paraula. Amarats d'aquest posat mesell i pacient perquè, sovint, ens sentim al marge i una mica diferents.

Bona Festa Major! Bona Diada!