Catalunya, on vas?

Repasso la notícia respecte de l'autoinculpació d'en Jordi Pujol. La premsa no aporta res de nou, es limita a comentar el que el personatge va publicar i a fer balanç dels tripijocs, presumptes, que afecten la llarga nissaga Pujol Ferrusola. Les xarxes socials van plenes de reaccions: "Pujol nos roba", "El molt honorable no ho és"...

Seguirem el cas, ben segur. Ja hi ha qui s'encarrega de capgirar-li el subjecte, al desvalisament. Ja hi ha qui ho embolica tot, el procés amb l'herència dels Pujol. D'on han sortit els milions que haurien estat cursant un màster tan negre i tan llarg, com un Erasmus clandestí en un paradís fiscal, a Suïssa, a Luxemburg o a Andorra. De quina quantitat parlem? Esperem que de tot plegat en puguem treure l'aigua clara. Perquè seria més decebedor, vergonyós i ofensiu encara que els diners no hagin sortit de les habilitats pretèrites de l'avi Pujol. Aquesta argumentació és la menys feridora i la més enraonada de totes. El llegat de l'oncle indià -feia la cançoneta- amb què, qui ha estat referent en tots els sentits a Catalunya i de Catalunya, ha decidit explicar la veritat i emetre el comunicat. Ha trigat una eternitat, tota una vida política fins que el moment català pot haver disparat les alarmes i els oblits per cortesia, un quid pro quo en matèria de corrupció entre Madrid i Barcelona, que haurien caducat o s'han trencat.

El tòtem català més pal de paller des de la transició tindria també les mans i la consciència tacades. Vint-i-tres anys de govern poden donar per teixir moltes complicitats. Per establir regles del joc poc transparents afavorint els propers, la nissaga per exemple. Ja no es tracta de col·locar un fill en càrrecs diversos o de pretendre establir un poder electe de caire hereditari. Això ja ho havíem paït. El problema encara es tornaria més escandalós si el 3% proclamat sense embuts per en Pasqual Maragall al Parlament arribés a tenir un fonament demostrable. Resultaria que la corrupció, en la recuperació democràtica, ha estat una matèria transversal. O quan els camins del contraban ètic permeten fer nit a Andorra la Vella de camí cap a una illa tropical.

Les arenes sollevadisses del desert van soterrant l'oasi català. I en la revenja diferencial hi floreix un arreu hi "cuecen habas" que vol disculpar, com a mínim justificar, aquells del "y tú más". Ja no ens llancem innocents pastissos de nata a la cara perquè el cinema mut d'altres sessions s'ha tornat eixordador. Entre passi i passi de la pel·lícula d'estrena en aquest festival dels malsons s'hi projecta un noticiari breu amb dos avis protagonistes demanant perdó -Ho sentim molt, no tornarà a passar...

Quin pam de net ens resta per poder-hi pasturar la decència, la credibilitat i quelcom més, la penitència dels pecats. Què deu haver succeït a les clavegueres de la política perquè s'hagin obturat i en surti aquesta ferum que envolta massa personatges públics? El descrèdit fa via. Una epidèmia preocupant que pot acabar amb les defenses naturals i amb la paciència de la societat. La fins ara capella de les essències catalanes també té corcs i una plaga de tèrmits rosega la peanya del líder més idolatrat i majoritàriament considerat.

En el context polític immediat, alguns partits exigeixen aclarir-ho fins al final; mentre, ERC celebra d'amagat que li ha tocat la grossa de nadal sense haver comprat cap dècim. I en Mas, el successor, al·lega que aquest és un afer casolà, de la família Pujol. No n'hi haurà prou. S'haurà de veure els esquitxos fins a on arriben. Una lliçó per decidir-se, d'una vegada per totes, a favor de les llistes obertes i per la responsabilitat unipersonal, de qui la fa n'és responsable sense que la força de les onades en la tempesta remulli aquells que s'ho han contemplat des de la riba. S'hauran d'acordar mandats amb terminis limitats i una deontologia que garanteixi el servei públic sense pretextos ni forats negres.

Perquè és molt gruixut el que està succeint en la política sigui de l'àmbit que sigui, nacional, autonòmic, municipal o de la comunitat de veïns. Massa greu perquè no hi posem fre, mesura, sentit comú i, sobretot, honradesa. Massa ofensiu tot plegat perquè el presumptes delictes, quan deixen de ser-ho, de suposats, es converteixin només en anècdota. Diguem que la bombolla del crèdit polític ha tornat a esclatar. Una vegada més i n'hem perdut el compte.

Quan en Millet, la societat civil i les mestresses que havien fet aportacions per a l'orgue del Palau es van sentir humiliades i molt enganyades, semblava ciència-ficció de la tronada. Però és cert, i ho hem assimilat. –o ens hi hem avesat- enmig de la incomprensió i de l'estupor. I ara, amb en Jordi Pujol, la sacsejada torna a ser formidable. L'home honest, que en feia bandera, des del vessant paternalista amb què havia adoptat Catalunya, també ha fet figa. Què ens resta. Com en sortirà de tocat el procés? Alguns aprofiten per carregar ferotgement les alforges. Per magnificar el desastre identificant el dret a la consulta a un sudari de tapar pecats.

Paro les orelles i escolto en la remor de pluja fina una gota malaia fent forat. Un degotim que taca les esquenes amples de la gent cansada que caigui femta a totes hores. Ho manifesten abruptament, sense tanta finor, despullant l'eufemisme. Ja n'hi hauria ben bé prou. I posats a triar -si ens deixen- alguns estan a favor de les textures casolanes, per llardoses i pudents que siguin. Però, no ens podem permetre d'integrar l'anomalia en la dinàmica del quotidià.

S'ha trencat un magnífic gerro xinès de la dinastia de la transició. Un objecte inútil però valuós –com definia en Felipe González els expresidents-. En la trencadissa els bocins han envaït algunes raconades que semblaven netes. Un desori que ens fa qüestionar l'envàs, on vas? A quin contenidor de reciclatge, en la nova societat que voldríem, haurem d'encabir els disbarats del passat? Clarament al del rebuig!

Ocata Beach

Cercant destinació estiuenca dubto entre platja o muntanya. No sé si decantar-me per una ciutat amb història, museus i gratacels o per un espai natural amb esquirols, lloros tropicals, pingüins i tintoreres. Aquesta espècie de taurons d'estar per casa darrerament ha dignificat molt les costes del Maresme. Ha estat una pujada d'adrenalina cavalcant ones que ha aterrit les criatures en franca competència natural amb els parcs aquàtics d'Ocata Beach per esquivar la canícula a un cop de roc de casa amb el rodalies.

Ja em tenen el cor robat aquelles destinacions mitificades, les que es dibuixen com a decorats en l'imaginari pel·liculer que vaig col·leccionant amb els anys, però que no són a l'abast. Continuaré somiant, doncs, amb Kenya i el Serengueti mentre la pols dels ramats transhumants de nyus i zebres cobreixen de polsinosa melangia i frustració el sofà de casa a còpia de documentals. No és fàcil que les notes d'un acordió desconsolat, greixat amb vodka, em bressolin a la riba del Nevà una nit a Sant Petersburg, que visiti el ninot de cera de la mòmia d'en Lenin, que rondini per com de costeruda és la Gran Muralla o que descobreixi que totes les autopistes americanes porten a Las Vegas.

A la Cuba castrista ja he fet una mica tard per gaudir-ne, dels discursos eterns d'en Fidel. Els plaers subtropicals que propicia el clima -que setina també la pell de les mulates cubanes- de Hawaii, a les Fiji o a Balí els reservo per quan em jubili amb el propòsit i una ferma promesa feta al sedentari sofà de casa. Aprendré a nedar!

Quin embolic i quanta mandra, haver de triar un lloc a l'abast que no sigui Mallorca, destinació per a superherois en temporada alta, on en Superman hi té posada i l'han vist abraçat a la Noia Gat fent tentines quan el cel és tempesta d'adolescents que plouen de matinada. Ja he decidit que en aquesta edició no em vestiré pas per al sopar del capità tot solcant aigües infectades de tintoreres despistades que pesquen arengades als mars del nord. Tanmateix, com que també he perdut l'humor i la fal·lera per pedalar, no coincidirem escarnint els reis de la muntanya als Alps Francesos perquè, en confidència púdica, el sofà i jo ens adormim contemplant com d'esgotador és el Tour de France.

Continuaré, esperançat, fullejant catàlegs per si hi trobo l'illa dels meus somnis. Un tros de terra en una carta marina perduda en un arxipèlag sense mosquits. Un lloc on no calgui caminar apressat perseguint un guia i on el temple és sempre obert, tant de dia com de nit. Un indret on els llibres d'història han caducat perquè no recorden quan va estar l'última guerra i no els calen monuments eterns de ferro i pedra que tenen massa memòria, indelebles als elements. On les estàtues, quan les van aixecar fa una eternitat, eren de fusta i material que les galernes i els vents es van menjar esborrant les victòries i els odis que commemoraven.

Un llogaret on no calgui bescanviar moneda. Amb una taverna de tota la vida amb prestatges esplèndids, proveïts d'allò que puguem menester. Molta pau, repòs i massa felicitat. Amb avis asseguts en un pedrís amb tanta paciència com anys disposats a escoltar les nostres històries i facècies. I la dependenta, una sirena misteriosa que va fugir de les tintoreres, que ens fa sentir joves i atractius encara –Què desitgem, guapos? –costa de mantenir el repte i de no mirar cap als prestatges màgics cercant aquelles pessigolles adolescents que s'instal·laven a l'alçada del melic.

I la tarda morint bressolada per ones que mouen els rellotges de vent en una carena de postal que ens promet que demà tornarà a sortir el sol encara més radiant en un horitzó sense ratlles d'avions jugant a escacs en la calitja letal.

-Propera parada, Mataró!

Cyrano.com

Alguns mitjans ja han començat a contractar redactors amb un xip per cervell i l'anatomia cablejada com a redactors de determinades notícies. L'imperi del robot és una realitat implacable que també treu les banyes al món dels diaris i substitueix els nocturns periodistes de pell esblanqueïda. La controvèrsia entre el paper o la pantalla és una alternativa que no incidia en l'ocupació dels professionals de l'opinió pública. Si la iniciativa s'imposa a favor –que ja ho està fent- d'aquests nous redactors que no prenen cafè i tenen la col·laboració enllestida quan toca, sense l'excusa que un cocodril els ha queixalat la crònica, viurem una nova etapa en el món de la comunicació.

Programes i aplicacions informàtiques redacten pàgines i pagines de dades fredes que, en el supòsit que el paper es mantingués per als museus, els romàntics addictes al tuf de les rotatives, els avesats a començar el dia amb els dits bruts de tinta i els que encara emboliquem els entrepans oliosos de tonyina amb els editorials molsuts de la premsa diària, gaudirem d'un exemplar gruixut, obès i en format enciclopèdic. Diaris i revistes amb molt de colesterol multimèdia.

Un allau de dades desapassionades, fredes i endreçades que habitualment ocupaven els becaris i alguns personatges poc creatius de les redaccions perdran la feina. Les pàgines farcides de dades bellugadisses com la borsa o les referides a l'esport amb les seves classificacions i d'altres fàcilment sistematitzables les redacta l'ordinador sense haver de consultar els diccionaris de sinònims. Sense perseguir el vol d'una mosca vironera cercant la inspiració. Notícies profilàctiques en brut i sense calibrar emocionalment ja surten a la venda des de les agències especialistes en aquesta mena de format.

Una revolució comparable a la que ha estabornit el món tradicional de la fotografia. Qui compra rodets encara? La virtualitat acaba de matar Fotoprix. Qui revela les instantànies del cap de setmana o del sopar d'empresa? Només fa una dècada que les cadenes del ram, abans del Photoshop, eren tan imprescindibles com un bon metge de capçalera. Ja no em remuntaré als fanàtics atacats per la síndrome de la diapositiva.

Però la nova tendència va més enllà i és més d'arrel. En la imatge hem substituït només el suport. Ara els míssils ja van directes no a la pell de l'assumpte que ens ocupa, sinó a l'ànima mateixa. M'imagino un Google News –que ja és una realitat- o The Microsoft Post actualitzant el contingut al segon. Píndoles informatives vives i en directe autoconfegint-se amb una eficiència esborronadora. Associades a imatges –això no és nou-, però amb mapes interactius de tot el món que ens permetran arribar al localisme amb molt de detall. Andròmines que reproduiran ambients remots capaços de transportar-nos a escenaris virtuals, miratges d'un realisme espectacular que un dia han de poder reproduir de l'olor a pólvora de la Franja de Gaza al perfum de les llimones del Carib.

L'esquelet de la notícia sempre s'ha pogut mercadejar a les grans agències. Després, només cal cuinar i acolorir allò que sortia de les impressores esgarrapant el "neutral" paper continu. Era la producció anònima d'un aplicat redactor que mastegava xiclet, fumava d'amagat i rosegava llapis tot omplint estàndards informatius. Una anècdota de passat per als manuals de les facultats de periodisme!

El pampallugueig de la màquina redactant on, qui, què, quan és quelcom real i que alguns mitjans ja han adoptat. La mare dels ous és, com sempre, el com i el per què. Vestir l'ossada de la informació té tantes possibilitats com una trobada de dissenyadors de barrets amb tants caps i a cada casa, un món! I a cada ordinador, un ratolí, perquè ha d'arribar el dia que les computadores es llevaran amb el dilema de quin perifèric trien, com qui escull la corbata.

Serà capaç la màquina de redactar una crònica d'un succés triant com presenta el protagonista –el qui- i per què ho ha fet. Aquest és el moment clau de decisió quan els professionals colen i destrien un fet per presentar-lo des de la seva perspectiva. És el punt exacte on s'amaneix el plat. Just el moment on els tramposos conceptes d'objectivitat i d'independència informativa perden la credibilitat. A qui adjudicarà, el robot redactor, l'adjectiu "terrorista". Al nen llançant una pedra a un tanc o a l'altre adolescent que pren el fusell d'assalt que el pare té desat sota del matalàs -per si esclata la III guerra mundial- i metralla els companys de col·legi?

No cal ser profeta per endevinar que a les bases del Concurs de Cartes d'Amor, que enguany ha celebrat la segona edició a Sant Joan de les Abadesses, s'hagi de canviar les condicions tot explicitant que no s'admetran cartes amoroses redactades amb el programa Cyrano.com.

Desendollo!

Brasil

Humiliació. Vergonya. Desgràcia històrica. Tragèdia irreparable. La commoció s'ha estès des de l'epicentre de Belo Horizonte, l'estadi on anit Brasil i la selecció alemanya se les van tenir. Un xoc de trens en el qual els que jugaven a casa en van sortir malparats, set a un. Que la selecció del joc bonic i l'espectacle futbolístic es retirés amb una carretada de gols i ja no derrotada sinó atonyinada, ha estat quelcom molt greu. Un autèntic tsunami de llàgrimes que ha arrasat el país i trenca el cor.

A Rio, hi va haver un mort a causa dels trets entre la policia militar i uns individus que van incendiar un autobús. Disturbis generalitzats que destil·laven com se sentia la nació amb més campionats del món estampats a la samarreta. Assalts, baralles, mobiliari urbà socarrimat i malmès. Can Vies és una anècdota innocent comparada amb els disturbis que van esclatar durant i després del partit.

Els semidéus gladiadors teutons han esmicolat l'Olimp casolà en una derrota ominosa al camp de batalla de Mineirâo. L'estesa de cossos malferits agonitzant a la gespa, maleint-ho tot, preludiava una nit il·luminada per torxes com autobusos municipals que pretenien cremar la ràbia i la ignomínia sense remei. Set a un! Botigues assaltades. Festes multitudinàries desconvocades o suspeses després de violentes incursions col·lectives. Estampides, por i els cavalls de la policia imposant seny a cops de ferradura.

Si ens ho contemplem aliens a la perspectiva d'un joc amb els peus, el que més encén el cap i el cor, a Brasil hauria esclatat la revolta. Manifestants amb banderes i amb l'uniforme de l'exèrcit vençut s'han llançat al carrer. El poble ja no podia més. El desesper, el gest trencat i el plany sense remei volaven baixos. Ocells de foscor tapaven el bell horitzó sense esperança i sense consol pel combat que mai pensaven perdre de la manera com van estar piconats. Una desgràcia nacional que farà història. Un terratrèmol que ha arrasat el sentiment, més difícil de tornar a aixecar que els edificis enderrocats. Una vergonya que ha de tacar les generacions venidores.

En el fragor de batalla, enmig del dringar de les espases, les puntades traïdores i les retallades precises, vaig pensar com d'afortunats hem estat amb la derrota de la Roja només començar. Quin estat de commoció social podia haver explotat als carrers d'Espanya. El que ens han estalviat!

Caldrà pair, mal que els pesi, les conseqüències d'aquest partit de futbol. Els efectes poden ser devastadors per a l'economia, els valors i l'actitud de tota una nació. No em vull imaginar uns carnestoltes a ritme d'enterrament de primera amb les mulates pansides i de dol. O que la laxitud relaxada dels jugadors s'estengui en una plaga d'abast incontrolable. Res tindrà sentit després de la patacada. Set a un!

I encara fa més mal el posat amb què els turistes ens els contemplarem perquè la revenja no es pot consumar. Quin infern de quatre anys fins a la propera convocatòria bèl·lica esmolant armes, netejant les taques de sang a la samarreta i tenint cura dels blaus –Serem pobres, però nets i juguem com els àngels! –no només han perdut un partit, també part de l'argument on reposava la vanitat. I no resultaria gens rar que la cotització dels brasilers -com la borsa després dels tripijocs del cas Gowex- pateixi una davallada contundent. Que calculant-ho, hauríem d'haver esperat a fitxar en Neymar després d'aquest mundial.

Desconec com s'ho trampejaran les autoritats locals. Suposo que, per ara, amb el posat paternal de fer costat al poble quan un sisme sacseja les faveles o un foc descontrolat socarrima –a més dels autobusos municipals- la selva amazònica. A l'altra costat de la pantalla de plasma hi ha també els que s'ho contemplaven críticament. Es podien permetre, els brasilers, aquest campionat del món de futbol? Aquells aldarulls de caire social que es temien mentre s'hi celebra l'esdeveniment, ahir van esclatar pel resultat i poden tenir més seqüeles si és que la golejada va estar només el pretext.

Avui tota la premsa ha mantingut el focus posat en aquest succés, el trist marcador d'un partit de futbol que ha fet trontollar el món. Ells viuen en hores baixes, però l'espectacle ha de continuar. Encara que el lleó s'hagi cruspit el domador, jo ja he reservat un seient al sofà de casa per no perdre'm el partit d'Argentina contra Holanda. La final serà europea? No vull ni pensar en la derrota d'en Messi i dels seus sequaços. La desestabilització a l'hemisferi sud del continent americà posaria en perill la geopolítica global.

Tot és possible.