Bunga-bunga

La dècada dels noranta venia prima de roba entre les olimpíades i les Mama Chicho me toca, me toca, me toca... Defiéndeme tú! Encara ens fan pampallugues els ulls perduts en la simetria epidèrmica d'aquelles ballarines. L'esclat voluptuós d'una primitiva televisió privada que anunciaven com Teta-cinco –amb un lasciu cavaliere rere de la càmera- preludiava el fosc hit parade estival dels Bunga-bunga actuals.

Enmig d'ambdós èxits ballables, Barcelona s'omplí d'italians autoexiliats d'un país berlusconià que se'ls feia insofrible. En Bambi Zapatero, els de les celles acitroënades, llavors era el president de les Espanyes que la classe ben pensant i com pertoca –encara que ens contempléssim d'amagatotis, anys abans, les Mama Chicho - l'havia elegit com a un emperador mundial de la llibertat i del progrés. Quins anys!

L'estrident bunga-bunga, la peça frenètica i tribal de la meridional península italiana, ha causat força mal d'orelles a la justícia que finalment l'ha pogut portar davant d'un tribunal. Bona notícia que hagi estat condemnada a set anys per perversa i cridanera. Per fomentar la prostitució de menors -judiquen-, que no d'altres afers més líquids i menys lúbrics. Em temo molt, però, que no l'escoltarem animant revetlles de convictes uniformats pidolant mantes, entrepans, piles per a l'MP3 i un paquet de ros de contraban.

Es tracta d'un ritme sincopat i selecte per a cavalieri que viuen per sobre del bé i del mal. Pertanyen a la casta dels poderosos. Membres destacats de la confraria de qui té diners, poder, contactes, fama –que no prestigi-, i discurs. Acostumen a ser genis del gest, de la comunicació i uns mestres de l'eufemisme. Messies vertiginosos d'èxits qüestionables.

El Bunga-bunga podria haver iniciat l'ascensió a les llistes dels quaranta principals infiltrat en la banda sonora d'una promoció porta a porta d'aparells aspiradors. Sense aturador hauria grimpat entre les preferències dels cantants melòdics -enmig de les tarantel·les- fent seu Il mondo. Arribant a convertir-se en un himne sicilià interpretat per un Jimmy Fontana ensucrat i disfressat de Berlusconi.

A l'altra riba d'aquest mar nostre les melodies del festival estiuenc arriben harmonitzades per l'arpa amb reixes que custodia el senyor Bárcenas a la garjola. Restem pendents de com evolucionarà la intervenció del comptable. Al Partit Popular temen que aquest tenor desafini o es decanti per solfes minimalistes de cops contundents amb la tapa del piano –que tot i ser experimentals, han de causar un dolor intens-. Mentre, també vivim intrigats per com es resoldran les operístiques intermitències escèniques en matèria de presó que afecten el senyor Blesa.

Costa d'entendre una justícia impotent davant de determinats personatges emparats en la seva condició intocable. Ja era hora, que la llei pugui actuar. Ni que sigui amb una bena a l'estil pirata. La impunitat s'ha de dissimular, fa mal d'ulls i no s'entén, ni quan les urnes són els paraigües legítims per als aforats. A tenir la raó hi ha associat que la justícia te la concedeixi. Per això, el més frustrant i el que més mal fa és quan no tenint-la –ni la raó ni l'honorabilitat- ningú no te les retiri.

Aigua pels descosits

A la Vall d'Aran, el dia després de les rierades, comença la lluita per refer allò que l'aigua ha malmès. Fang i estralls. Carrers desdibuixats, carreteres esborrades, cases queixalades per la força de la natura. La ràbia dels elements ha estat protagonista en una nova edició. Han viscut, els aranesos, emmirallant-se al cel mentre el riu brama i juga a bales amb les pedres que gemeguen temeràries. Crits d'aigua ofegant remors fosques, de tambor en la batalla. Per fortuna –o previsió- no cal lamentar desgràcies personals que no vagin més enllà dels bens materials.

El foc, el vent, l'aigua i la terra. Els elements clàssics associats a la por d'allò incontrolable. Qui els conté. Capriciosos com una fera ferotge arrabassen el que és seu. Són els senyors de la matèria i uns déus exigents a qui oferim sacrificis inútils. Potser amb respecte n'hi hauria prou, perquè fa molts i molts anys que hi convivim i ens espaordeixen. No volen ser provocats.

Així l'aigua reclama els seus dominis i ens recorda que les lleres ens les cedeix temporalment durant dècades, anys o, només, estacionalment. Quan ho oblidem, cal pagar peatges per la gosadia. D'una rabejada fenomenal escombra allò que hem construït sense el seu consentiment. Els rius no s'estan de cotilles, tampoc els agraden els jardins fluvials ni els gronxadors de disseny. Capriciosos, recargolats i volubles baixen mandrosos com les nostres vides que van a desguassar a la mar. Ben poètic. Idíl·lics aquells paratges amb ovelles i pastores renaixentistes fins el dia que es desperten sense motius racionals ni mesura. Què en podem dir de la neu pura i cristallina que encimbellava les arestes diamantines de la carena ara rodolant fatxenda i forçuda.

El vent, la tramuntana, enfolleix els esperits no avesats als udols nocturns escabellant la calma i el seny d'aquells que en som espectadors atemorits. Ni una pinta per als vents, que algun geni ja s'hi ha entestat, els pot ensinistrar. Llops invisibles i fantasmes sense còrpora arrosseguen cadenes eixordadores tot emmenant-se les teulades convertides en estels enjogassats.

El foc és la visió més pintoresca per explicar apocalípticament –i ben pedagògica- en què consisteix l'infern. Un món de brases roents i cremada punyent a foc lent en olla grossa. La visió dantesca d'un bosc socarrimat amb les restes escampades d'una caragolada sense vinagreta o les ossades dels animalons patxocs a l'ast, corfereix. Al cementiri d'esquelets vegetals pintats amb cendra l'escalfor grimpa cames amunt mentre llisquen galtes avall les llàgrimes negres que no podem reprimir.

I la terra tremolant, esquerdant-se en disbauxa quan tot trontolla. No serveix ni ens guareix tocar-hi de peus. La implacable llei de la gravetat és qüestionada. El granit s'esberla i les muntanyes es mouen sense fe. El vertigen produït per les malmeses cervicals teutòniques ens desgavella tots els paràmetres a què estem avesats. Com si la rotació del globus terraqui pintat de coloraines representant les nacions hagués enxampat un esvoranc a la carretera.

Per tots els misteris, per esbargir la inquietud, per conjurar-ne els mals averanys i, en definitiva, per voler-los ferrar, els humans vam convertir-los en forces divines. Déus i deesses de la natura amb el sol i la lluna a la sala de comandament. El dia i la nit, el bé i el mal. La disbauxa i la penitència. La fam i la collita. Dualitats que calia equilibrar en previsió per apaivagar-ne el cantó més fosc.

 No ho dessacralitzem massa. Administrem-los amb generositat –si hi som a temps- perquè es tornin agraïts. Que el foc serveixi per escalfar i purificar, que l'aigua sadolli l'assedegat i netegi, que el vent esbargeixi les tempestes perquè a la terra hi creixin el blat i, també, les roses.

Que així sigui! Pel solstici i per la màgica nit de Sant Joan!

Roba estesa

Fer safareig era l'únic al·licient que tenien aquelles sacrificades mestresses de casa mentre feien bugada. Només en resta allò pintoresc, els penellons a les mans i el perfum net del sabó elaborat artesanalment. Sí que en mantenim encara el ritual de la roba estesa. Quan pengem d'un fil les intimitats, exposem secrets amb empremtes que fem públics a les xafarderies veïnals. No em voldria posar poètic, però qui no atresora un mitjó foradat o una samarreta imperi amb una taca indeleble de síndria?

Les rentadores han estat un dels estris més importants del segle XX. Van centrifugar els penellons i ens han alliberat -bàsicament a aquelles sacrificades dones- d'una tasca ingrata, humida i, sobretot, congelada a l'hivern. Es tracta de la tecnologia aplicada a la llar, sempre unes passes –o unes dècades- rere dels avenços bèl·lics! L'electrodomèstic –suposo que se'l pot anomenar així- més revolucionari és sense cap mena de disputa l'ordinador. La computadora en deien. El poder de la comunicació brolla d'una pantalla amb un torrent d'informació que gràcies a les xarxes, com els rierols d'una conca fluvial, es comuniquen. Un invent empescat amb finalitat militar.

Internet, la teranyina mundial, ens permet un safareig confortable. Sense esquitxos ni mullenes. Encara no sabem on ens menarà aquest esclat tan poderós i impensable. Una revolució en la qual som immersos, que no sé si conscients del tot. Com serà el món d'ací a un parell o tres de dècades. Ciència-ficció verificada i, possiblement, ultrapassada. Màgia, exclamaríem meravellats no fa massa anys.

Actualment la xafarderia, el rumor, la mentida o la difamació circulen per la xarxa també penjades com el mitjó foradat i la samarreta imperi. Hi transiten les rimes passionals, les emocions ensucrades i les promeses carrinclones que no s'han de complir. Els fils que enrampen van carregats de secrets, d'intencions, de propòsits i d'idees. Qui escriu cartes d'amor o gargoteja poemes sentits que no sigui la llista de la compra? El segell postal és per a col·leccionistes quan les inútils estilogràfiques han esdevingut fòssils de prestatgeria.

Amorrats a les pantalles de la televisió, d'un ordinador, d'un mòbil, d'una càmera de retratar vivim un nou context. Els mateixos gossos amb diferents collars. Allò elemental, la informació, només ha canviat de canal. Perquè escriure, criticar, blasmar, conspirar o atemptar sempre s'ha fet. Amb mitjans diferents, això sí. Als generals ja no els calen aquells correus que deixaven el cul en una sella de muntar per portar noves del front. Qui llepa solapes de sobre o truca pel telèfon tradicional? Algun anacrònic romàntic aliè als temps que corren.

Als museus, els primers aparells telefònics. Eren un gegant negre i dramàtic, com un agutzil de desgràcies, perquè als pobles només dringaven per portar males notícies o dol per sorpresa a hores intempestives. Un altre tarannà irradiava la televisió primitiva, la boteruda de les alegres mosques vironeres en blanc i negre, on mig poble s'aplegava –amb cadira incorporada- per assistir als esdeveniments històrics: l'arribada de l'home a la lluna, els festivals d'Eurovisió i els partits de futbol fonamentals –com les lleis que en Franco emetia- tots els diumenges a l'hora de sopar.

El mateix quisso ara amb un collar de llumenetes. La informació, la necessitat de comunicar. Tot passa pel safareig il·luminat del plasma i s'acaba penjant d'un fil -o sense- a la xarxa. Hi ha roba estesa arreu i al mateix estenedor, global. Només cal tibar el fil aquest perquè les taques, les preferències i les frustracions siguin a l'abast de les seus del poder que ho controla tot. En George Orwell va fer curt. L'omnipresent Gran Germà, el va dibuixar dècades abans de la profètica novel·la 1984, és un joc de criatures comparat amb el que sospitàvem i que aquests dies es confirma. Ens tenen sobtats pel ganyot. Ho saben tot, absolutament tot, de nosaltres. El dia, l'hora i el segon que l'ungla terrorista ens va foradar el mitjó.

Aquest segle el vam inaugurar amb les imatges esborronadores de l'11S. S'hi va esfondrar quelcom més. Vam cedir algunes prerrogatives de grat i va facilitar que els governs se n'arroguessin d'altres que qüestionen la frontera de la llibertat personal. El gran debat d'aquests dies a les amèriques del nord va d'això.

Per si de cas i perquè he clicat els mots atemptat i terrorista unes ratlles més amunt, saludo cordialment el president Obama –Bona nit, senyor! –i li confesso que el sospitós color rogenc de la samarreta és cosa d'una síndria.

Qui xiula els seus mals espanta

A la casa reial personificada en el príncep i la periodista -Hollywood encara ens deu la pel·lícula- la van esbroncar mentre accedien a la representació d'una òpera a les Rambles barcelonines. Les protestes van pujar de to al pati de butaques del temple wagnerià on la burgesia catalana acostuma a celebrar-hi rituals civils tot emocionant-se amb elixirs d'amor.

Els defensors monàrquics van atribuir l'incident institucional més a la presència de la delegada del govern -la dama de ferro catalana-, que tornava de retre honors als membres de la División Azul, que no pas a la parella reial. Tanmateix es van afanyar a dibuixar complexos estudis sociològics respecte del públic que assisteix al Gran Teatre del Liceu al segle XXI. Tot per insinuar que el percentatge dels xiulets representa només la quota plebea d'aquesta democratització malsana per a les òperes i els lluentons que envaeix la plaça major del tot Barcelona aristocraticoburgès.

Recordem que no fa gaire a en Mas li'n van dedicar una de ben sonora al trofeu comte de Godó. Banderes espanyoles, xiulets i ànim de provocar-lo mentre el president de la Generalitat lliurava el trofeu al campió. Encara ressonen el pacte de silenci i els "pitos" consagrats a en Mourinho en el seu comiat. Ha estat necessari que a en Colom de les Rambles, el nouvingut culé seguidor d'en Neymar, el protegeixin dels concerts d'ira espanyolista que plouen amb una mena de brusa de mercader de bestiar que no li escau gens.

Les emocions, les remors de l'esperit les exterioritzem amb sorolls. Piquem de mans, xiulem o cridem. El paroxisme emocional és així de planer. Tot un codi ben senzill amb variants culturals que ens serveix per expressar allò on la paraula fa curt o és massa extensa per representar un moment d'intensitat que també pot arribar a destil·lar llàgrimes de tristor o d'alegria. La convulsió social va més enllà, és més complexa i organitzada; és mes de xup-xup lent fins arribar al zub, sovint precedida de discursos llargs com un dia sense pa. 

Un parell de dies després del concert dedicat als prínceps, se celebrava a Madrid un altre esdeveniment que comprometia la casa reial, el dia de les forces armades. Ni avions ni tancs ni tenors, tampoc la cabra de la legió. Va estar una cosa simbòlica amb els reis i els prínceps presents. La premsa el defineix de poc lluït, amb poc públic i no sabem si amb massa ardor guerrer per part del gremi del sabre. El moment també toca l'ostentació militar. La parafernàlia a què ens tenia avesats el dia de les forces armades es va resoldre sense estralls al cel ni brogits a la terra. Ja ho tenim dit, ni la cabra legionària va desfilar en l'edició d'enguany tot i el genoma d'ésser autosostenible que la caracteritza, capaç de sobreviure només amb la pastura d'un xamfrà urbà.

En aquest cas, però, podria ser que la marcialitat esbravada anés lligada a les crosses del monarca. No tenia prou mans per subjectar els guants, els bastons i la solemnitat que es pretenia. Perquè la condició de cap de les forces armades l'obligava als complexos rituals de les salutacions militars. S'entrebancarà, caurà, serà capaç d'aguantar... Enigmes que la gran crossa institucional, la reina, va esbargir amatent i soferta com acostuma. La reina, verd poma estacional, era pendent de les oscil·lacions del cap de la casa reial. Tant com un enfeinat militar, molt condecorat, a recollir i tornar-li a lliurar la crossa sobrera mentre el rei saludava marcial banderes i banderins. Representa que aquest acte era la tornada a la feina després de l'última recuperació del rei. La reaparició d'uniforme, vestit de soldat, que ha estat prou estàtica. Aquest acte va resultar molt auster –informen els diaris-. No hi va haver pressupost per a objeccions.

Com fa la dita, qui xiula els seus mals espanta. Em passa pel cap aquella famosa pel·lícula –que recomano-, Xiulant sota la pluja. Una manera ben lúbrica de conjurar malures i remors d'esperit.