L’alliberament de les criatures del cap de
setmana passat ha estat un fet remarcable i complex. Tanmateix ha oscil·lat
entre la percepció positiva, de redempció en un preludi esperançat de primavera
i, per l’altra banda, s’ha llegit com quelcom nociu, caòtic i irresponsable. També
el preludi a un possible nou episodi ja que molts s’haurien pogut encomanar per
la manca de compromís dels progenitors que s’han amuntegat i no s’han protegit
com pertocaria. Una polèmica que ha arribat a posar en dubte les càmeres
fotogràfiques segons l’angle –i l’índex- de manipulació interessada de la
instantània que testimoniava la presumpta disbauxa viscuda a les rambles i els
passeigs marítims. Hi ha algú més interessat a protegir les fills que els
pares? Jo per raons obvies -els meus fills ja es passegen sols-, no en vaig ser
testimoni.
Cal contextualitzar aquesta estampida de les criatures
just després de la festa de Sant Jordi patida en la solitud virtual sense
l’escola oberta i entre les parades casolanes de llibres per reeditar. L’esforç
per omplir l’atmosfera de dracs, princeses i cavallers no es pot comparar a la diada
quan se celebrava al carrer ni amb les roses de veritat que l’edició d’enguany
els -ens- han escatimat. Els infants, queixant-se per la molesta mascareta i
els llefiscosos guants, no les tenien totes a l’hora travessar la porta. Els
hem hagut de mentalitzar i tornar a programar assegurant-los que els microbis no
tenen el calibre –sí la mala llet- dels dracs vironers que ens assetgen al
carrer. El conflicte d’interessos ha comportat un xoc conceptual que, en alguns
casos, ha propiciat l’agorafòbia infantil esporuguits pels virus, aquests
ferotges nans lil·liputencs.
Si avancem cap al present us diré que els dies
em passen volant. No els atrapo. M’he acostumat tant a la reclusió, ara que
comencen a parlar d’una amnistia per gràcia reial, que també m’espanta una mica
tornar a sortir de casa, com a la quitxalla. Perdut i desconcertat pel recargolat
manual de desconfinament esglaonat visc certament desfasat. Res de nou si no fos perquè aquestes setmanes he començat
a surar, prop d’una subsistència mística, que se sol concretar en un somni
pastoral inspirat en una paràbola d’en Pablo Casado des de Valverde de Alcalá, no
d’Efes com ho feia l’apòstol Sant Pau, mentre levita literalment -saltant-se el
confinament- enmig d’un ramat d’ovelles manxegues predicant la bona nova amb
mascareta –això sí- de com podem, nosaltres i la cabana ovina, sortir de
l’atzucac.
Aquesta eternitat comptada per setmanes ha
originat una gramàtica nova perquè els polítics i els assessors coneixen el
poder formidable de les paraules i de la potència de la metàfora. S’ha
inaugurat una mena de poètica en temps del virus. Una troballa que, al meu
parer, li manca un tenor capaç de seduir mentre recita. Algú que, després
d’escoltar-lo, ens apaivagui el neguit i ens faci sentir en bones mans. De tenors
n’estem servits, i amb bona planta, però la lletra de la milonga trista i els
cors –l’oposició al complet- no acompanyen. El conjunt, aquesta gran filharmònica,
sovint interpreta mancada d’harmonia i els fins d’orella detecten que, a voltes,
desafina aliena a la solfa.
En aquesta poètica vírica evolucionem de
l’imperatiu marcial a bastament condecorat a la lírica civil –i subtil-. La
troballa que volen consolidar, la joia semàntica és el concepte de la “nova
normalitat”. Un eslògan més oportú en períodes electorals que no pas per aquest
moment caòticament excepcional. La normalitat no suporta adjectius, només és normal allò que ho és o no ho és. Encara
no he escoltat que hagin diagnosticat a algú “una mica de coronavirus”. I la
normalitat que ens espera, així que posem el peu al carrer, no en tindrà res,
de normal. Tanmateix un malson que
només es convertirà en normal si l’integrem i ens hi avesem a còpia de por i de
prevenció. I aquesta realitat, que no normalitat, sí que serà nova de trinca.
La innovadora troballa ha estat afortunada i sembla
efectiva. Traspua una promesa de felicitat propera que apunta de ple a la
millora de les condicions actuals i no enganya. La veritat, però, serà una
altra d’inaudita. Enmig de les gramàtiques a l’ús que conviuen grinyola un
concepte gens afruitat que no en té res de refrescant, ben cal contrari. Administrativament
empolsinat, esquitxat amb volves de caspa i connotacions grises reapareix amb protagonisme
insòlit la versió més rància del “provincianisme”. La província com a unitat de
destinació vers allò universal en una organització ultrapassada i obsoleta. Abduir,
que no compartir, la gestió sanitària des de la Porta del Sol, quilòmetre zero
de les decisions polítiques, quan les competències en matèria de salut van reconvertir
des de fa dècades el ministeri en quelcom testimonial, un gran gerro xinès, potser
no haurà estat el més eficient.
No puc tancar sense reconèixer l’actuació estel·lar
d’un dels grans tenors globals, l’equànime Donald Trump, el Pavarotti del vers
lliure enfilat a l’escenari donant-ho tot. Suat, trepidant i amb el serrell a l’estil
Elvis onejant en la ultraviolada contrallum de la compareixença. Un líder que
no només recepta metàfores, metralla solucions a quatre mans. Jo he començat
per injectar-me petites dosis –també d’optimisme- si més no per no rebre’n una de
letal, de desinfectant –i de normalitat nova o en rodatge- perquè no em
blanquegi en excés la còrpora. La ciència aplicada americana treballa en una prèvia
assajant on the rocks amb lleixiu mentre
no es posa d’acord en la dosi precisa.
Ep, desfasem-nos
amb criteri i generositat d’aquests virus com dracs!
