Contes a la vora del foc.

A la serra de Cavallera, cap a la mitjanit de la lluna plena, les mates de boix es banyen en l'ombra argentada dels estels, i si pares l'orella contenint l'alè sense assolir l'ofec, es percep el trepig de les ferradures calçades a l'inrevés de la muntura del Compte Arnau en un carrisqueig angoixant al penyamort de sorral vermell que en preludia la porta de l'infern proper on un cavall negre dimoni, suat i brillant, desafia la nit i l'univers inabastable a compassats cops de testa amb esbufecs de màquina de tren a vapor mentre a la fondalada, just en aquesta hora, hi comença a néixer la boira puntual que ha de vestir les ribes amb gases de foscor sorda, o de pecat cridaner, que han acabat per emmudir les campanes de la vall i transformar els campanars romànics en escales de gats cap al cel habitat a la matinada només pels galls batussers, ara encisades fites de pedra massissa amb plomes de gallina covarda convertides en senyera de bandolers, refugi de bruixes i quarter d'hivern de la revolta. Per la contrada diuen, a les cròniques escrites en la pell assaonada d'un xai tendral de segles, que també hi fa nit la novícia amb cara d'àngel bella i carnal com el pecat, el que condemnarà el comte i els seus vassalls descendents a cavalcar sense treva per la carena de la serra deixant el testimoni de peülla urpint els camins per on haurà de fugir l'Arnau sense terres i amb massa pecats, que són el que pesen com l'armadura enferritjada i esglaia l'animal d'un color carbó, el de l'infern apagat quan surt les nits de lluna vella cataus enllà per conjurar cavalcant sense destí el mal cap i la roentor a les entranyes amb la fiblada sense enraonar i l'escomesa sense seny d'una passió que el socarrima a foc lent sota la cantarella del mussol confosa amb el cant de l'òliba en concerts d'arpegis nocturns així que la donzella es despulla dels hàbits i de la virginitat a les raconades del monestir embolicats en la tendresa amortallada per la lluna sagrada i pel desig perquè broten unes flors blanques mai vistes com si el pecat es materialitzés en cos i sang amb uns pètals de neu que es fonen a còpia de manyagues i murmuris d'aigua, es tracta de la comunió dels petons d'amagat, secrets, rere els arcs de pedra antiga i dels ciris mil·lenaris que tremolen agitats per l'enveja i la febre il·luminant històries que es van repetint a redós del foc a terra consumint brases mítiques amb cor de roure per redimir la petitesa humana que ens ofega tot explicant, una vegada i una altra, els orígens de la raó de ser resada a ritme de cantarella o de sonsònia amorosa, ritmes assonants en la memòria dels destins bèl·lics que es recorden de quan apareix l'aperduat joglar amb mostatxo encisadorament carregat amb un sac de gemecs i de llegendes improbables, però maques de sentir perquè s'ho empesca apariant facècies com si les escombres de bruixa volessin de veritat, com si pel juny els camps de blat florissin coberts per una mena de farina glaçada molt semblant a la neu pròpia del desembre congelat i el cel metrallés amb una pedregada de gripaus que aterren estrictes com gavines de sang freda a la terra verda de la serra rossolant per la nit infinita que giravolta, proclama, sobre si mateixa en boscúries curulles de caderneres i amb el cucut esmaperdut, sense referents; es tracta dels cops sords que trenquen teules i maquen sobtadament les pomes àcides d'agost amb uns batecs molsuts com de panxa de granota embarassada mentre redoblen marcials al compàs del timbaler agutzil que anuncia la fi del món sota l'anàrquica voluntat justiciera dels déus que han inventat la paraula per tal que les coses, totes, puguin existir i, alhora, narrar la mortaldat d'ocells sota de les pomeres amb un punt d'àcid, i de mort, a l'agost mentre plouen a bots i barrals galàpets grossos com oques farcides de malastruga i paüra. Arribats a aquest punt cal apaivagar el foc de la llegenda per cremar-hi la temença suspesa als ulls dels infants, avivar les brases de la rondalla i tombar la carn del mite a la graella de la versemblança per parar l'orella al ressò de la terra. A la ratlla de la Serra de Cavallera una bola insòlita de foc rauca anunciant el nou dia, la llum tamisada per una plaga de papallones grogues espesseeix l'atmosfera i, mars enllà, dels ports on fèiem l'oportunitat i la fortuna ultramarines n'arriba la notícia, els Buendía estan de dol. Es diu que el cavall del coronel galopa desbocat pels carrers de Macondo.

Lluna roja, pilotes al pal.

Ja m'abstindré bé prou d'exercir de profeta de l'endemà o de cronista esportiu. Sobretot per les meves mancances, jo em considero un afeccionat amb un perfil de rebaixes tirant a molt ignorant en matèria de gespes, xarxes i pilotes. M'hauria de limitar a reescriure allò que les insignes plomes esportives ja han redactat i diagnosticat, segurament encertadament i amb molta metafísica aplicada al futbol. Perdoneu-me, per endavant, la gosadia.

La premsa ve carregada de les derrotes del Barça. La desqualificació de la Champions encara pesava com una llosa quan dissabte passat l'equip va tornar a perdre per un gol davant d'un conjunt modest, el Granada. Ara sí, final d'una etapa. Només ens restava l'antídot de consolació amb la Copa del Rei contra el Reial Madrid. Un partit que ha esdevingut la flor de plàstic sense perfum que cau damunt del taüt just abans de les palades de terra que enterren l'era gloriosa dels últims cursos. Avui, els diaris tots, especialment els esportius, amb lletra gruixuda en publiquen l'esquela. El futbol català està de dol. I com se sol mormolar en aquesta mena d'actes luctuosos jo també els –em- vull acompanyar en el sentiment.

De la glòria excelsa i de viure immersos en l'aura mítica de ser considerats el millor equip del món a la misèria humana d'aquests dies només s'explica perquè els déus ens han abandonat. L'afecció, que perd la memòria a velocitats siderals, ja dóna per fet l'esfondrament del Titànic futbolístic. Un exquisit cadàver esportiu. Una davallada a les fosses abissals, fosques i sense l'escalf a què era avesat durant les últimes temporades. Un bloc de gel immens ha refredat per la via ràpida la màgia de l'equip quan la gestió semblaria atacada per una devastadora grip més que estacional enfosquint el firmament carregat d'estels rutilants que se suposa conforma la plantilla de l'equip. Algú ja els retreu el caràcter mercenari o de soldats de fortuna ben de manifest al camp del combat on s'han malbaratat tres guerres en tres batalles menors, alguna d'ignominiosa.

Potser tot és més senzill, menys bèl·lic, planer i fàcil d'entendre del que pinta, un color apastelat de gos quan fuig amb la cua entre cames. Entre els que manen, els que entrenen i els que juguen hi ha d'haver la clau de la patacada. Amanida, també, amb l'atzar de quan l'esfèrica entra o retopa contra el pal del destí. Es tractava d'un equip amb els millors i més reconeguts recursos humans –altrament anomenats estrelles de les pilotes- que per com cobren haurien de garantir mínimament els resultats i els objectius. Un principi clar al món de les finances que fa figa en una empresa que es juga amb dinàmiques de peus -El futbol és aixins! –declara el savi. El cap, sobretot en un equip de baixets, semblaria més una estratègia complementària o un luxe excepcional que ha existit i ha excel·lit mentre el Barça ha estat entre nosaltres, al món dels vius.

A les intrigues pel fitxatge del noiet brasiler, a la gestió de la junta o que si en Messi ja no corre també hi ha que en Pinto hauria de canviar d'imatge o que la Shakira destarota en Piqué. Ja s'ho faran aquells que en són experts. La meva pregunta és qui ferra aquests personatges per damunt del bé i del mal. Qui posa ordre i disposició entre els gladiadors vencedors considerats semidéus i coronats amb tota mena de privilegis. Tants que ratllen i, ocasionalment, ultrapassen l'obscenitat. Si valorem el sou i la consideració d'un futbolista mediàtic amb un aixecador de peses i pedrots, si mesurem els recursos d'una estrella de les pilotes amb els d'algú que es dedica a la recerca, no resistirien cap mena de comparança. Aquells guanyen per penals i sense baixar de l'autobús!

Dilluns es podia observar un fet còsmic inusual i força inèdit, la lluna roja. Levitava plena i fatxenda com un formatge sense queixalar lluint un color taronja desmenjat a recer de l'ombra de la terra. Quelcom que les creences populars i antigues associaven a les desgràcies. El fenomen, doncs, ja preludiava la desfeta del Barça al camp del València contra el Reial Madrid. Era quelcom astronòmicament cantat. Aquest matí, la sàvia i predictiva meteorologia evidenciava el cataclisme sideral una vegada més, el dia s'ha aixecat ennuvolat, gris i trist. L'atmosfera reitera que el món global del futbol inicia una nova era sense l'hegemonia dels catalans. Curiosament, aquesta calitja emboirada només tapa el principat, a la resta de la Península i del globus terraqui fa un sol de primavera que crida a l'assemblea de les orenetes i d'altres espècies epidèrmiques del nord que ja han començat a arribar i es torren a la sorra de les costes mediterrànies. Malgrat tot, la vida ha de continuar i l'espectacle no es pot aturar.

Que fàcil ha estat ser del Barça aquests últims temps fins ahir a quarts d'onze de la nit! El soci, el simpatitzant –un record pel Núñez- i els culés en general van –vam- patir la sotragada punyent i en pròpia carn d'una medicina a què no érem avesats a entomar –un altre record per al zero a cinc-. Amb les pupil·les enlluernades per l'oripell, l'afalac i les copes assolides, el Barça d'ahir també era "més que un club" que esquitxava el derrotat perfeccionisme català de l'ensimismamiento muy suyo amb què ens defineix l'adversari. Fimbrava dolgut el nostrat sentiment que traspua de la samarreta. Ahir no era enlloc l'actitud. Foc nou! S'ha de convocar, amb caràcter d'urgència, un acte de fe blaugrana a Canaletes per cremar-hi públicament els culpables de la desfeta –Que n'aprenguin!

Mentre -només em permetre un suggeriment per a la polèmica o la provocació- cal vendre l'estel que s'apaga com un ciri pasqual si la FIFA, o quin sigui l'organisme competent, els –ens- ho permet. Cada vegada que en Messi exerceix el passi torero de l'estaquirot, la cotització a la borsa de valors recula molts enters. Que a la llarga hi perdran/-drem calés.

L'equip, l'entorn i les rodalies esportives són –som- en un Via Crucis penitent arrossegant cadenes i exhibint nafres. Patim el calvari de la lògica dels fets en una roda de la fortuna implacable. Ja ho anunciava un filòsof del meu poble tot cercant el secret del moviment continu: tot el que va molt bé, allò proper a la perfecció, només és susceptible d'empitjorar; tanmateix, sostenir l'excel·lència és tasca inabastable impròpia dels humans que practiquen el futbol.

Hem assistit a l'últim sopar amb pizza d'encàrrec i amb un bri d'esperança. Deien que els miracles existien. Ens hem despertat de bursada en un divendres laic de dol. Només ens resta el consol, qui no ho fa és perquè no vol, dels diumenges de resurrecció. Quan els déus de l'Olimp futbolístic, amb el concurs de la Verge de Montserrat, sortiran i no tornaran a caminar com en Llàtzer, sinó a córrer com solia en Messi.

Que així sigui! Bona setmana santa!

Piràmides del segle XXI

Vaig accedir per l'entrada més nova, la façana de la Passió, la del grup escultòric d'en Josep Maria Subirachs. Encara havia de transcendir la notícia que l'escultor ens ha deixat. És la primera vegada, després de tres dècades, que torno a visitar expressament el temple. Impressiona la nau, que avui és plena de cadires encara buides per a una celebració multitudinària. Sota, a la cripta, s'hi desenvolupa la impossible vida ordinària d'un espai de culte aliè a les cues, als guies i als flashos. Els feligresos que els pertoca aquesta parròquia deuen ser dels més retratats de Barcelona. Unes àvies amb pressa m'empenyen sense pietat rondinant per no fer salat a la missa de dotze que els assajos de càntic en el temple nou -sense massa harmonia- preludien.

A l'interior, boscos de pedra tardorencs amb llum de primavera. El modernisme destil·lant-se fora de temporada i interpretat amb arranjaments intrèpids. És  màgic com els vitralls pinten la pedra i modelen càlidament el formigó. Ho presideix el crist d'en Francesc Fajula, l'escultor de Sant Joan de les Abadesses, que s'ho mira suspès i sorprès.

Impressiona. Meravella. Sobta. I suposo que a algú també el decep. La simbologia dels evangelistes contrasta amb la dels medallons a les mesquites exaltant l'Al·là sota de les cúpules. El sistema gaudinià impacta. Les solucions orgàniques de bosc metafísic admiren. Sens dubte, una catedral per al debat i per a la controvèrsia de si es tracta d'un pastitx o d'una obra d'art en majúscules. L'èxit de visitants, de turistes i les cues per accedir-hi n'evidencien el prestigi com a un símbol innegable de la ciutat. Barcelona –Catalunya- i el modernisme amb un temple encara en construcció. Com si a l'actualitat, salvant els segles i les distàncies, poguéssim assistir a la construcció d'una esfinx en directe. D'una que només tingués la base i poca cosa més, la resta encara a les mans dels constructors de piràmides del segle XXI.

I tot embolcallat pel misteri gaudinià, un personatge barbut i escanyolit a qui va atropellar un tramvia del progrés. Les fotos del seu estudi i del cau on dormia són un revelació del tarannà d'aquell reusenc a qui s'han entestat a beatificar. Quants artistes figuren a les nòmines del santoral? 

Vaig seure en el banc de pedra que voreja la nau. Un ritual personal, una pretensió, tot escalfant la matèria per carregar-la amb vitalitat. Malgrat la gernació que s'hi aplega, el temple és fred, manquen el fum de les espelmes, els perfums dels encens i l'escalf de les pregàries dels segles. Tot esdevindrà en una obra projectada per a les visites breus i concentrades de les que es gaudeixen a glopets i en recolliment. Una catedral, un temple per al ritual i per a la introspecció espiritual.  

El tractament escultòric impacta. La façana del naixement i la façana de la passió s'assemblen com un ou de pasqua a una castanya sense empolainar. El manifest de la línia modernista traït per la recta i l'angle obtús en un contrast abrupte on l'encaix ha estat diana de crítiques i desafeccions sense pietat, desercions entre la tropa del mateix exèrcit d'artistes. La immortalitat a cop de cisell, en Subirachs, ja la té guanyada, caldrà veure com evoluciona, si amb els anys també pujarà als altars dels artistes sants, com en Gaudí. Qui serà el proper protagonista. Qui esculpirà el nom propi amb accents d'arreu del món mormolats pels guies turístics.

Prediuen que el 2030 ha de ser l'any de l'acabament de l'obra. Jo, des d'una estratègia turística i comercial, no m'afanyaria pas. Poder-la visitar, enmig dels paletes i de les grues desafiant la tramuntana de la bombolla, és un al·licient més. Una fita monumental queixalada per l'enigma del que en resultarà. I, alhora, un pretext etern per a la recapta –que no li caldria- mentre el campanar pretén d'arribar al mateix replà del cel, però roman gràvid sense resoldre's eternament.

En la majestuositat, jugant amb les formes del postmodernisme matèric en un trencadís d'ombres i llums, descobreixes –a casa- que la càmera la tracta bé. Decididament, la Sagrada Família, també és molt fotogènica. És una model púdica per a orientals amb paciència xinesa mentre, aplomada i soferta, amorteix – i per molts anys!- la trontolladissa apocalíptica dels combois de l'alta velocitat ferroviària entre Madrid i Barcelona.

No trobo com finalitzar aquesta entrada. Dubto entre deixar-ho estar o arrodonir-la amb el que s'ha escenificat aquesta setmana a Madrid, al Congrés dels Diputats. Rebutjo la idea, per planera, que el palau dels lleons de la Carrera de Sant Jeroni també roman en obres. Allí, aquell sagrat temple civil de la democràcia ja té dissenyats uns plànols inflexibles que no han permès cap frivolitat escultòrica catalana, ni al meritori Subirachs amb el grau de beat assolit, li consentirien d'aprimar els ferotges felins. Ha quedat clar. Res no es toca. La Constitució no està en obres ni li cal una restauració.

Compte amb el trencadís!

Vostè no sap amb qui parla!

            -Vostè no sap amb qui parla! –rere hi sol haver una mirada altiva i un gest displicent que ens perdona la vida amb la voluntat de prendre'ns quelcom que ens pertoca o, com a mínim, ens hauria d'assistir en igualtat de condicions. Perquè davant de la llei, en teoria, tots som iguals. És el manifest de la prepotència aplicada, una mena de sentència anticipada que ens administren mentre sobrevivim intrigats per descobrir qui és aquest interlocutor tan important capaç d'alterar el procediment en profit seu alhora que ens cobreix de menyspreu i ens fa sentir petits. Durant anys ha estat –i continua essent- la contrasenya d'un determinat poder.

Perquè l'enigmàtic interlocutor és avesat a passar pel damunt dels drets i, més encara, dels deures sentint-se al marge de l'autoritat –que sovint ell mateix ostenta-; també aquella que les normes atorguen a l'ingenu jardiner quan les vol fer respectar vetllant que no li trepitgin les gardènies del bolero.

El "vostè no sap amb qui parla" deixat anat amb prou contundència i mirada ferotge aconsegueix esbandir la cua d'una exposició massa concorreguda o esbatanar la finestreta del funcionari entestat a fer-nos-hi tornar l'endemà. Hi ha qui hi confereix virtuts contra el vici de l'ascensor a viure sempre enfilat a l'àtic. És l'encanteri dels obstinats a ser els primers en la graella de sortida al semàfor de la vida. La consigna que anuncia un excés d'amor propi i ens fa percebre el món com una propietat exclusiva.

Confesso que jo també he estat temptat de fer servir la fórmula màgica, amb més fatxenderia que fonament, però m'he decantat per un -Només ha estat un segon, agent... -l'excusa més suada que trenca tots els rellotges puntuals del món. I ja he tingut cura d'emprar la paraula neutral "agent" i no "policia" o d'altres més col·loquials, encara que amb molt d'afecte; sobretot davant d'un municipal primmirat que m'ha contemplat des de les alçades parapetat rere unes ulleres de sol amb vidres que emmirallen la meva petitesa. He replicat –Un cigarret, agent? –però tampoc no es deixa subornar o és que no conrea el vici. M'ha endossat per la via ràpida i molt exquisidament una multa que si ens afanyem a pagar -seguint l'estratègia sancionadora del dos per un- ens amorteix la batzegada i ens desequilibra una mica menys el pressupost. Que no l'ha entendrit ni l'àvia amb crossa que acabava de desallotjar! Després, la ràbia per l'eficiència recaptatòria fruit d'una sanció a una falta per aparcar on era impossible. I la iaia recriminant-m'ho tot i que no vol assumir la responsabilitat subsidiària d'haver-la de dur a una sessió de receptes. Un còctel de medicines que no remeiaran pas la multa. 

El dia és gris, plujós. Una mica trist. Els elements no s'estan d'arguments ni saben ni volen saber qui tenen davant ni amb qui parlen. Ha plogut fang i la ciutat batega arrebossada color xocolata bruta. De camí a casa escolto la ràdio. Arrodoneix la jornada un monogràfic sobre els aforats debatut entre tertulians que se les tenen per la pintoresca pinzellada legal. Una mena d'immunitat que institucionalitza el "vostè ha de saber amb qui parla" escalfa la tarda. M'ho miro des del sentit comú, del que comprenem els no experts, i penso que la justícia grinyola davant de les excepcions i dels ressalts en el tracte. Aforats per no estar imputats. Un rodolí que no rima precisament amb la pretesa igualtat davant de la llei.

Aforat significa literalment que es beneficia d'una jurisdicció privilegiada. Existeixen llargs llistats de persones amb la responsabilitat blindada davant dels litigis que s'acaben d'engreixar significativament. Hi ha un motiu, n'existeix la necessitat? Protegir aquells que per raó del càrrec haurien de ser "mirall de prínceps" –com deia en Ramon Muntaner a la Crònica- esdevé una redundància. Em fa l'efecte que qui ha de retre comptes a les societat per la seva gestió hauria d'estar més exposat i ser encara més vulnerable que el comú dels mortals. Perquè tracta amb matèria sensible, perquè la transparència, la rectitud i l'honradesa es puguin estendre com la roba neta a les balconades de la plaça major on el poble comprova que no hi ha taques ni forats sense sargir.

Suposo que demano massa... Em contemplo la butlleta groga que oneja com un intermitent a la safata. Em fa l'ullet burleta. L'hauré de pagar, torno a suposar amb més evidències que no pas al·legacions plausibles. La iaia i la crossa ja m'han advertit que elles no velen sortir als papers. I posats a tornar a conjecturar, em veig fent una botifarra a l'agent -Que no veus que sóc un aforat, babau! -però aquesta versió no crec pas que tingués un final feliç. He de triar una al·legació més versemblant, que em pensava que el motorista era un paparazzi a qui he atropellat tot salvaguardant el meu dret a la imatge. Ho signo i ho lliuro al registre. A veure si me la condonen, la sanció. Ja us comunicaré l'intrigant desenllaç.