El futbol femení també es gestiona amb els peus.

 

Les meves competències en matèria d’esports, concretament en futbol, ja les he manifestades en més d’una ocasió. Mai em sentireu -llegireu- discutint respecte de si una jugada era fora de joc o si la mà prèvia es comportava un penal. Insisteixo, em contemplo amb un punt d’indiferència passional lleu els partits sense els quals no ets ningú a la barra d’un bar on les converses, tant auxiliadores com l’onada de calor, són un recurs infal·lible per trencar silencis incòmodes com els d’ascensor.

Vagi per endavant la meva enhorabona a les noies d’aquesta selecció nacional, la Roja. Una fita històrica que passarà als manuals d’història, repeteixen els patriòtics mitjans esportius. Els estels de les samarretes aconseguits per la selecció, tant la dels nois com la femenina, tenen un punt de tèxtil català pel que fa al percentatge de la matèria primera amb què han estat confeccionats. Tampoc afirmaré que hagin estat manufacturats a Sabadell exclusivament. Insisteixo, enhorabona senyores! Un repte amb molt d’esforç que fa visible l’esport femení pel que fa a prestigi i ressò mediàtic. Les nenes somien a ser estrelles d’aquest nou esport que fins fa quatre dies era patrimoni exclusiu de nens amb tanta testosterona com amor propi. Crec que s’hauran de repintar les línies dels terrenys de joc als patis escolars en molts sentits.

La meva voluntat no és pas d’analitzat les meritòries estratègies desplegades per arribar a ser campiones del món. De fet, no el vaig veure, el partit. A aquella hora pedalava gaudint de la verdura forestal tan castigada per la pertinaç sequera tot i que el Ripollès sigui encara un privilegi comparat amb la xafogor urbana que se suporta a d’altres indrets. Sí que vaig fer una ullada al mòbil per informar-me de com evolucionava un resultat tan prim. Efectivament, Espanya va vèncer, una vegada més, la Pèrfida Albió. El guirigall coral supera en aquesta ocasió la narració radiofònica històrica efectuada al mundial del 1950 pel genuí Matías Prats -el pare-. Una notícia positiva, amb ganxo i de llarga durada, de les que es poden reiterar una i altra vegada.

Una notícia amb un plus, que té la virtut de retroalimentar-se, epopeia al marge, després de la reeixida performance per partida doble del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, senyor Luis Rubiales. Aquest pollastre s’ha proposat superar en ressò i fama a les protagonistes, les futbolistes, amb dos moments estel·lars que dubto que passin als llibres d’història però que assorteixen els titulars més enllà dels arguments esportius. Ja que parlem de futbol diria que representen una coça -una bona puntada de peu- a molts principis elementals. 

La primera pixerada fora de test de l’il·lustre dirigent va consistir a oblidar-se -o a remarcar- que el gènere femení en matèria futbolística del melic cap a la gespa ben retallada no és simètric ni dual pel que fa al joc de pilotes de què presumeixen els col·legues masculins. En virtut d’aquest petit detall, el president Rubiales, va fer ostentació de gònades engrapant-se el paquet torero per aportar a la celebració una mancança tan òbvia. 

La segona guitza literal al protocol -quelcom que un càrrec o persona pública ha de respectar- va estar l’arravatada espicossada labial a una de les jugadores en el passadís de felicitacions i de reconeixements per part de les autoritats. Ultrapassada la reialesa present, tocava a aquest personatge matxucar les noies de la selecció. Per curiositat, -digues-li morbosa- em fixo en com són les efusions i les diverses expansions que es produeixen després de les victòries entre les jugadores i, quan aquesta figura és masculina, l’entrenador. D’abraçades massa efusives o llargues ni ha una carretada, però un petó com aquest amb una difusió i una repercussió com les que està assolint fora del terreny de joc, no en tinc constància.

Podríem concloure que el futbol femení està gestionat emocionalment amb els peus. Segons com s’interpreti el fet de no comunicar la mort d’un pare per no interferir en el rendiment esportiu té un punt de perversitat. Tanmateix, quan la innovació passa per la condició femenina de les vencedores, declarar que “som campions del món” és construir poesia amb el gest explícit del president a la llotja gratant-se els collons.

Futbol! O no?

 

 

La notícia de l'estiu, 2023.

 

A la cançó d’estiu, encara per determinar si no vaig malfixat, hi haurem d’afegir la notícia també de l’estiu. Triar quin ha estat el fet més destacable d’entre el devessall que inunden els mitjans no és una tasca senzilla. Entre el ventall de possibilitats, a l’hora de decantar-se, cal ser molt curós. Quines conseqüències se’n deriven, quin impacte produeix i d’altres -moltes-. Un dels requisits semblaria fonamentar-se en el grau d’estupefacció que provoca, com ens sacseja i ens remou o commou allò que explica. Hi ha prediccions molt importants i transcendents en les quals la immediatesa ajornada els treu efectivitat comunicativa carregant-les d’incertesa perquè allò que pronostiquen s’haurà de veure o verificar encara.

Hi ha cròniques polítiques que, per previsibles i reiteratives, no tenen la frescor de les verdures acabades de collir a l’hort. Són notícies de congelador emmagatzemades en tàpers que passem pel microones, les amanim i les portem a taula a mesura que les hem de consumir. Articles d’opinió, necrològiques predictibles de personatges insignes que caminen per la corda fluixa de l’existència, reportatges d’indrets idíl·lics, recomanacions recurrents associades a una festa o un esdeveniment cíclic i anyal. Anàlisis molsudes de les estratègies de joc i de les canonades a les faltes directes d’en Messi. S’ha acumulat tanta informació i la tenim tan a l’abast que només hem d’obrir la gran cambra frigorífica industrial per remenar a les xarxes o emprar el formidable recurs de la intel·ligència artificial (IA).

 Seleccionar, fer-ne una classificació i escollir és un risc. Sempre posen en dubte la tria efectuada les rèpliques i contrarèpliques que qüestionen o desautoritzen el que es proposa. Sempre és menys arriscat garbellar entre els tàpers classificats per continguts no barrejant la carn amb el peix i triar la millor captura de palangre per una banda o l’entrecot de vaca vella més exquisit per l’altra. Proposar-me el repte de ressaltar-ne només una, la mes emblemàtica de l’estiu, em provoca maldecaps i cert recel. M’hi aventuraré, però.

Podreu imaginar que el procés ha estat laboriós, resseguir l’actualitat informativa des dels diferents vessants -opinió, política, internacional, economia, societat, ciència, cultura, medi ambient- valorant què ha estat el centre d’interès i mereix esdevenir la notícia de l’estiu, m’ha desgavellat les vacances. Un exercici obsessiu que no aportarà res d’extraordinari ni resoldrà els greus problemes que ens assetgen des dels diversos flancs. Només un assaig per imposar la tendència que associa l’estiu a un fet únic. Si una cançoneta ens transporta i ens els personalitza, per què no un fet singular pot tenir els mateixos efectes en la memòria.

Diguem que he descartat aquelles que s’han tornat habituals i no són de temporada. Perduren en el temps i ja les fem habituals encapçalant els titulars -sostenibles informativament parlant-. Negociacions, pactes i rebomboris polítics. Les desercions neofeixistes que els optimistes associen a processos de decadència similars al de l’Albert Rivera o al del partit que va fundar la Rosa Díez després de volar d’escó en escó cavalcant una escombra les nits de lluna plena. Els carrers de Barcelona i els jeroglífics gràfics -els gomets de la Colau- com el més bell dels dissenys que es fan i es desfan. La guerra d’en Putin en un gest per a la posterioritat enviant una missió a la lluna per ser el primer a extreure’n aigua -que no petroli-. Les batusses més enllà del concepte tribal a l’Àfrica. Les tragèdies a la costa italiana amb massa migrants morts. El retorn de la lliga i els canvis en el reglament arbitral. Hi ha noticies d’entretemps que per si soles no reuneixen el requisit d’exclusivitat puntual i estiuenca com les cançons d’en Georgie Dann. La candidatura d’en Trump, per exemple. He descartat, per aquest motiu, les referides a la situació climàtica per com de contundents i persistents poden arribar a ser o el rosari d’assassinats de dirigents o de candidats que gosen plantar cara a les màfies de la droga.

Ha arribat el moment de desvetllar la que considero la noticia de l’estiu del 2023. Per propera. Perquè té un punt salat com de costa, aquàtica. Presumptament sentimental, encara que no m’atreveixo a qualificar-la del tot com a romàntica. Diguem que és humana. Avesats al desori de retards i avaries habituals de Rodalies, no hauria estat tan estrany la demora de mitja hora d’un tren que havia de sortir de l’estació de Tortosa a les nou de la nit. Aquesta vegada no va estar un problema de catenàries sinó que el maquinista va exigir que canviessin la cabina. Digues-li perepunyetes! Segons va denunciar, hauria enxampat un interventor del tren mantenint relacions sexuals, practicant sexe just on hi ha els comandaments que ell havia de manipular per conduir el comboi. Es va negar a utilitzar aquella cabina. Certament, es tractava d’una mesura profilàctica.

No conec els detalls. No em decantaré, doncs, per cap de les possibilitats que podrien ser diverses. De la resolució d’un afer que allibera les tensions després d’una tarda a la ribera de l’Ebre o a les platges del Delta prenent combinats entre petons i abraçades, a la possibilitat del pagament en espècie d’una passatgera sense bitllet, aquesta la faig inversemblant i massa grollera. La investigació determinarà o no la presencia de sorra i meduses al quadre de comandaments tan fonamentals pel poder de maniobra que tenen en un espai tan claustrofòbic el qual va rebutjar el maquinista primmirat.