Investidura fallida.

 

Assistim immersos en un serial polític llarg amb repartiment coral, un assortiment de personatges abundant amb molts figurants, alguns amb frase llarga i d’altres de guió breu, en fan prou amb un “sí” o un “no” sense matisos ni discursos. Assoleixen així el màxim de protagonisme que exalten amb aplaudiments abrandats, cridòria, furibunds cops de peus i, també, algun insult com un cop de roc barrejat en el fragor del combat parlamentari. La gran majoria són personatges relativament anònims per al públic en general que exerceixen de sequaços incondicionals sotmesos a la fèrria disciplina del partit. El vers lliure a les files de la tropa política acostuma a agonitzar en una existència boirosa.

Costa de creure que la tasca visible que han de realitzar majoritàriament consisteixi a prémer un botó o a pronunciar el sentit del vot amb un despullat monosíl·lab sense adjectius de color, únicament el blanc o el negre. Els discursos, els papers llargs, estan reservats als protagonistes que figuren als cartells i als rètols de neó que atrauen les audiències. Els guionistes audaços molt extraordinàriament introdueixen girs inesperats per afegir-hi intriga o cops d’efecte a la trama. Un recurs per distreure i per desensopir allò que participa de la previsió argumental que el públic ja coneix abans que arribí el setè de cavalleria per propiciar el final feliç on els bons sempre haurien de vèncer. 

El paradigma del daltonisme parlamentari l’ostenta un diputat que va propiciar la reforma laboral equivocant-se a l’hora d’emetre el seu vot, clau i decisiu per tirar endavant el decret. Uns mesos més tard va repetir la jugada, es va tornar a equivocar en el sentit del vot que proposava la seva formació. Fa pocs mesos, descartada la condició de “vers lliure sense rima” va dimitir mentre un alt tribunal l’acusa de prevaricació i malversació de cabals públics. Vist des de fora em commou el paper de l’antiheroi que li ha tocat d’interpretar a l’escena ingrata de la política. Qui no s’hagi equivocat que tiri la primera pedra! Jo, després d’unes sessions de discriminació cromàtica entre el verd i el vermell emparades en les històries d’en Mic interpretant la cançó dels colors, li hauria concedit una tercera oportunitat de gràcia.

D’altres senyories també l’han fotut al pal en el moment decisiu de la votació. No han estat tan barroers ni transcendents com en el cas esmentat, però s’ha produït un enrenou considerable. Una variant per adquirir protagonisme que ni apel·lant a explicacions complexes -d’heràldica freudiana- respecte del cognom de l’avi que va passar al pare per acabar ostentant-lo l’implicat, pot sostreure la sensació de ridícul que comporta. O qui vota baixant de l’hort a Arbeca amb segona residència als llimbs -o no, com sospitaven alguns malfiats-. En aquesta investidura per capítols, una de les sospites avalades pels antecedents reeixits ha estat la possibilitat del que es coneix com a trànsfuga -altrament anomenat caragirat-. Personatges que possibiliten miracles perquè voten conscientment amb traïdoria per facilitar la investidura del contrincant. Quelcom que costa de creure, però en el món de la política els recursos i la creativitat són sorprenents i no tenen límits.

En la primera temporada d’aquesta sèrie per a la investidura ha estat una possibilitat, la dels trànsfugues, que planava ben versemblant quan el candidat apel·lava als polítics de bona voluntat -les bones persones amb criteri- del partit de l’oposició perquè fessin el salt tot canviant el sentit del vot. Qui podria titllar-los de deslleials quan l’apocalipsi pot fer trontollar els fonaments de la terra com pronostiquen les divinitats venerades com unes mòmies polítiques exhumades.

Les perverses aritmètiques sortides de les eleccions anticipades han propiciat que comenci en breu la segona temporada amb els mateixos actors i secundaris. Es tracta del segon assalt -previsible- a la investidura. Podrem gaudir d’un nou lliurament intrigant que pot comportar una tercera part, la tornada a la casella de sortida si els daus en les negociacions ho propicien. Veurem com es desenvolupa i si és possible arribar a acords i compromisos per obtenir el suport d’aquest aiguabarreig formidable que s’haurà d’alinear per arribar a bon port amb el vent favorable d’una entesa. Tant apassionant com incert. Romandrem expectants.

Del procediment al fons de la qüestió pel que fa al possible relat del que ha esdevingut fins aquest moment està tot dit segons el color del vidre amb què els mitjans ens han irradiat analitzant la crònica parlamentària. Amb Catalunya com a epicentre el candidat fracassat s’ha presentat com a únic garant de convivència, igualtat i llibertat. Són la pedra filosofal democràtica contra el caos perquè han estat els vencedors morals contra l’adversitat numèrica que els ha descavalcat. La possible majoria a la segona volta ja l’han qualificat d’il·legítima. Una posició de negació de l’adversari acotada per línies vermelles amb el suport doctrinari d’una reeditada formació de l’esperit nacional. Del soliloqui carregat d’ocurrències sense massa propostes al soroll de la desqualificació enmig de l’exasperació pel posat d’estaquirot de l’altre candidat que, des d’ara mateix, s’haurà de definir.

Aquestes sessions d’investidura fallida es podrien resumir com la celebració exaltada d’una derrota anunciada.

Transhumàncies.

 

Que els humans som éssers gregaris és una evidència que explica el progressiu despoblament de la ruralia. Tendim als estols, a agrupar-nos en ramats com més nombrosos -també despersonalitzats- millor. El gregarisme apel·la i defineix aquesta tendència que semblaria contradictòria contrastada amb la solitud en companyia, multitudinària, que alguns resolem atipant coloms a Plaça Catalunya. Perquè, on vas, Manel? On hi ha mel! Ciutats com ruscos de convivència comprimida que en determinades èpoques, els habitants dels quals ens desplacem per envair espais que la resta de l’any romanen gairebé buits o amb una població estable minsa, testimonial, esdevenint els defensors de les segones residències i dels establiments hostalers endormiscats.

Als períodes de vacances es produeix un èxode urbà amb tirada majoritàriament cap a la costa. Alguns es desplacen a destinacions turístiques fronteres enllà. D’altres, atacats per la melangia, recuperen els llogarets dels quals van marxar cercant oportunitats i brogit. Es produeix una mena de transhumància estacional com solien els ramats de vaques i d’ovelles a la recerca de les pastures on n’hi hagi segons l’època de l’any. A la muntanya sense neu a l’estiu i a la plana verda els hiverns. A diferència del bestiar, la societat benestant ha capgirat la preferència menystenint les pastures tot cercant la neu i la sorra. El bestiar del Ripollès té encara les pastures d’hivern a l’Empordà en una transhumància motoritzada o anecdòtica quan s’hi atansen com solien, a peu, pels camins ramaders pertanyents només al ramat. Cap persona, autoritat, carretera o ciutat no poden negar-los el dret de pas. Aquests camins ramaders són anteriors als camins reials o a qualsevol carretera. En aquestes disposicions històriques rau la legitimitat -ara excepcional i pintoresca- de veure-hi desfilar un mar d’ovelles per la gran via d’una gran ciutat.

 Les noves explotacions ramaderes no practiquen la transhumància, es decanten per l’estabulació més funcional i productiva garantint el confort animal reclòs en una granja. Això ha comportat que la preferència de pas l’ostentin les llargues cues de vehicles amb embussos. De l’esquella a la botzina, del tuf d’ovella al ferum de la benzina. La transhumància, doncs, roman al calaix de les coses perdudes, d’aquelles que no les reclama ningú i moren en l’oblit amortallades amb teles d’aranya i polsim.

Aquella activitat ancestral compromesa amb la subsistència és matèria d’alguns estudis per explicar-ne l’abast i la importància que va tenir en èpoques passades. Ja al segle XIII es crearen agrupacions de pagesos i ramaders atès que aquests, havien de travessar les terres dels agricultors amb els seus ramats dues vegades a l'any delmant bledes, cols i fesols -un malbaratament-. Això es va esmenar, construint uns itineraris concrets, les carrerades, una xarxa que creuava la Península del nord al sud regulada pels monarques dels diversos regnes. Van existir organitzacions molt poderoses a causa dels privilegis que els reis els concediren, ja que la llana era un dels productes principals d'exportació a Europa. El cotó encara no havia arribat. També, diuen, va estar una de les causants de la desforestació soferta a la Península ja que la gran quantitat de bestiar necessitava molta pastura per alimentar-se. Ara la llana dels migrats ramats ripollesos ningú no la compra i no es pot ni cremar perquè és matèria ignífuga.

Fa uns anys les migracions ja no són de bestiar encara que hi hagi moltes similituds. Éssers humans que fugen de la guerra, de l’aspror i l’eixutesa de les terres on tradicionalment vivien; en definitiva, de la fam cercant noves oportunitats. Les imatges que ens arriben il·lustren que els camins ja no pertanyen -tampoc- a les persones ni quan són tractades com ovelles cercant les verdes pastures. Acollits en dubtosos corrals, si aconsegueixen travessar la mar, en contrasta la imatge poderosa esquivant tovalloles i cossos bruns sorpresos per aquests estols de pirates esparracats i atemorits que assalten les platges en temporada turística.

Parlant de ramats no deixarem de banda uns col·laboradors imprescindibles, els gossos d’atura, els companys útils dels pastors. En el context del reconeixement de les llengües cooficials al Congrés -a Madrid- m’ha vingut al cap el que em va explicar un pastor que havia adquirit un gos amb totes les garanties i virtuts que ha de tenir un quisso per fer creure les ovelles díscoles. Em deia que els primers dies es va sentir enganyat, una presa de pèl perquè l’animal se’l mirava curiós i amatent, s’hi fixava, però no aconseguia que respongués a les seves ordres. -Jeu!- la reacció era nul·la. El gos se’l contemplava amb intensitat, movia alegre la cua, però no es bellugava, no obeïa. Vaja, un mort. Mandrós o sord, tampoc ho semblava pas. Havia acollit una màquina de podrir pa. No reaccionava ni quan només pretenia que s’ajagués. Amb els dies va provar de parlar-li en el castellà matusser que emprava el pastor, -“Munta p’arriba!- li va deixar anar amb contundència. Va estar un miracle de veure com aquell gos sortia com un coet a empaitar ovelles escarriades. D’aquesta troballa no estacaria pas el gos amb llonganisses, però sí que es van acabar entenent amb molta paciència i perseverança perquè l’animal intel·ligent va esdevenir bilingüe i va arribar a veure amb porró.

Tardor.

 

Escrivia fa set anys, mantenint una certa vigència encara, que al setembre li manquen la lluminària i la pampallugadissa nadalenques per convertir-se en el que li pertocaria per mèrit, esdevenir la porta de l’any real. El melangiós setembre tanca el cercle de la natura, però li escamotegem la parafernàlia del compte enrere posant el rellotge a zero tot inaugurant l’any solar oficial. Setembre neix menystingut i deprimit tocat per la desolació feixuga de tornar-hi, a la feina, a l’escola, a la monotonia empal·lidida i sense la banda sonora d’una cançó rumbosa d’estiu. És una mica l’obertura mandrosa –i fúnebre- per a una simfonia de calendari. El romàntic Peppino de Capri, una de les veus més populars de la cançó napolitana, va voler posar-hi remei; encara deu tenir la patent d’una melodia de bategar lent i ballar aplomat –Melancolia al setembre- que triomfava com a tonada hiperglucèmica d’arrambar a la dècada dels seixanta.

En la roda vital de la natura la tardor era preludi de fred, de letargia. L’avantsala d’una hivernació reparadora abans de l’esclat generós, lluminós i verd amb què ens sorprenia i ens redimia la primavera esponerosa. Quants jorns haurem d’esfullar per arribar-hi! No ens deprimíssim, alcem els cors i encenem els llums. Aprenguem, com solien els pagesos, a celebrar la collita i a mirar amb goig el rebost ple amb el cereal a recer i el celler rialler. Bona festa major de tardor!

Podem confirmar tot proclamant que si no estrenem any, inaugurem curs. Curs escolar, curs polític –aquest inèdit-, any fiscal –aquest dolorós-, any agrícola amb l’inici de les labors de la preparació fins a la collita incerta i l’any litúrgic, una barreja amb l'oscil·lant calendari lunar que determina el cicle pasqual. Constato que d’entre tots es prefereix l’any sabàtic.

Setembre és el mes de les segones oportunitats, del penediment i la redempció quan colrats per sol, excessivament daurats per com d’inversament ens hi havíem dedicat, ens passaven per la planxa –a l’ast i sense criteri- dels exàmens que ens retallaven la llibertat i el gaudi estivals sense recança –Nen, estudia!- Melancolia també d’aquells setembres adolescents. Mentre, un curs més. Un setembre més. Un any més. Un repte més amb el tret de sortida al nou curs escolar que ens condiciona la vida, tota. Arribats a aquestes dates cal un homenatge carregat de reconeixement professional als mestres en general i un d’entranyable als avis en particular. Celebrem, doncs, el sant tornem-hi amb resignació, amb energia i amb empenta renovada malgrat les circumstàncies.

Avançat el segle XXI, però, del qual ja n’hem sobrepassat el rodatge amb més de dues dècades podríem confirmar que aquest ja ha perdut la garantia amb què va sortir de la factoria coincidint amb el canvi de mil·lenni. Un instant mínim i determinant al rellotge per constatar que aquelles advertències eixelebrades anunciades per alguns es confirmen i galopen cap a la certesa. En el campionat mundial dels desastres ecològics s’han batut tots els rècords. S’ha publicat el primer Informe de balanç global, que l'Acord de París va proposar per anar avaluant els compromisos adquirits contra l'emergència climàtica, la valoració general del qual és un suspens rotund. Ens alerten que s’estan tancant les oportunitats per assegurar un futur habitable per a tothom perquè les respostes de la natura no repeteixen curs sinó efectes quan no els superen any rere any sense la garantia d’una  segona convocatòria.

Equiparant el relatiu protagonisme amb aquests desastres mediambientals estem immersos en cataclismes més propers que ens neguitegen per la immediatesa amb què ens afecten, aquests tenen un gran avantatge respecte d’aquells perquè es poden superar al setembre -a les males, ens faran repetir-. La majoria són reversibles i incerts com la investidura del president del govern espanyol o la clatellada ecològica que pateix el futbol femení amb l’ull de l’huracà centrat damunt dels gratacollons inhabilitats de la federació. Trivialitats comparades amb la fúria desplegada per la natura assedegada mentre no ens ofega amb xàfecs devastadors posant en perill les superilles barcelonines en un atac de melangia urbanístic en virtut de qual qualsevol temps passat fou millor per desplaçar-nos-hi motoritzats.

Bona diada!