MWC, collita 2019.

Acaba el Congrés Mundial de Mòbils, MWC, collita 2019. L’edició d’enguany ha tancat portes amb la xifra -rècord!- de 109.000 assistents, 2.000 més que la de l'any passat, segons ha informat l’organitzador de la fira. Hi haurien assistit 205 països, prop de 170 delegacions de governs, i hi han exposat els seus productes més de 2.400 exhibidors. Les dades aclaparen.

Barcelona és un aplec fonamentalment de senyors encara en masculí amb un escapulari hiperbòlic, com una esquella penjada al coll que els singularitza respecte del turisme gaudinià que pul·lula també per la ciutat però en altres dates. Els de la telefonia, que es podrien confondre fàcilment amb els passavolants de paella i sangria, representen un subconjunt d’individus amb una tendència gregària diferent i de temporada molt concreta. Uns, els perfumats amb after sun, tenen predilecció per la Sagrada Família, pel barri gòtic i per les terrasses del Passeig de Gràcia. Els d’aquest dies s’apleguen a la catedral de la tecnologia durant el dia i així que s’instal·la la nocturnitat fosca campen per esbargir l’estrès on line que comporta el ferotge negoci del mercadeig de tota mena amb tecnologia puntera.

A l’aplec per la beatificació del 5G Barcelona s’ha emplenat com un ou farcit de xips connectats sense fils, via wifi, en un nou ritual ecumènic potser inspirat en aquell litúrgic -i obsolet- de l’ou com balla de la diada de Corpus que ja no congria multituds. Cent i escaig mil entesos pendents d’uns terminals que es podran plegar -no els planxeu, indica el manual d’ús!- com els també obsolets mocadors de butxaca, els de roba i amb les inicials brodades de fa unes dècades. 

La Barcelona internacional s’ha convertit una vegada més en el referent global de la indústria del mòbil i, alhora, del món de l’emprenedoria que el sector es comporta. Un èxit malgrat la tradicional i adorable vaga de metro que el congrés també es comporta. És l’any del taxi després que Uber i Cabify perdessin la batalla malgrat el potencial tecnològic amb què comptaven. Els reis de l’edició han estat els taxistes de sempre, i la samarreta guanyadora de la Champions league de la mobilitat és de color groc amb franges negres i -segons alguns usuaris- una mica suada. Alguns dels vehicles són massa vells amb tuf a tabac conduits per alguns taxistes que ratllen la barroeria amb un equipament on els més modern és el taxímetre digital. 

La queixa local denunciada pels sindicats domèstics és que algunes hostesses cobraran un euro menys perquè no donen la talla. Un afer d’ alçària. Sí, la dimensió d’un cos en direcció vertical condiciona el que percebran algunes de les noies que participen en aquest congrés mundial. Tanmateix el Mobile World Congress hauria denegat l'entrada a una dona que portava la seva filla lactant de cinc mesos. La muller duia la seva filla, adormida, en una motxilla de roba adossada al cos. L'organització va al·legar que no poden entrar al recinte menors de 16 anys i la direcció es va negar a fer una excepció per a aquesta mare treballadora que volia accedir al recinte on se celebraven unes jornades per la inclusió de la dona al món tecnològic. Ironies sarcàstiques del XXI.  

El MWC ja és història. La catorzena edició celebrada a Barcelona s’ha acabat. Des d’aquells totxos amb antena als terminals actuals que encara anomenem telèfon hi transita una metàfora poc afortunada, per imprecisa i poc encertada. Jo em solidaritzaré amb els que any rere any pensem que el nostre telèfon mòbil és encara més una antigalla. 

-Digui?

Polacos a la cort de Felip VI.

La manifestació en contra del judici del cap de setmana passat omple el carrer a Barcelona. En el frec a frec per les assistències, l’independentisme tampoc no s’arronsa, contrastar-la amb la de Colón a Madrid o la d’Amer -principalment aquesta- no resisteixen la comparativa. Hi ha anunciada una vaga general al proper dijous -demà-. L’activitat política, judicial i vindicativa treuen foc pels queixals. A l’olla espanyola hi continua fent la xup-xup Catalunya i un os de pernil ibèric. 

Als polítics se’ls gira una feinada convocatòria rere convocatòria electoral que ja té data al calendari de les urnes. La decisió d’en Pedro Sánchez ha alineat els partits a la ratlla de la sortida electoral desfermant una intensa activitat maratoniana. Preparem-nos, doncs. Ens esperen mesos durs de passar interpel·lats per la retòrica de la promesa cap a una felicitat incerta però a tocar d’una papereta. Assistirem a mítings durant Setmana Santa, que coincidirà amb l’equador de la campanya electoral. Amb els resultats del 28 d’abril acabats de pastar començarà la cursa per les municipals i per les europees, que en 13 comunitats espanyoles coincidiran també amb les eleccions autonòmiques. Tres mesos de campanya en què, a més, està previst que hi hagi sessions del judici al procés com a mínim tres dies per setmana, de dimarts a dijous. Un calendari intensíssim.

A la indústria de les togues se’ls acumulen els encàrrecs. Hauran de fer hores i més hores extres per donar l’abast a tanta demanadissa. I com que ho retransmeten en directe només a Catalunya l’efecte tindrà dues conseqüències, convertir-nos en experts en lleis i que les criatures catalanes, quan els demanem que volen ser de grans, es decantin preferentment per la possibilitat de triar entre ser fiscal o advocat defensor. Intimiden les imatges estàtiques i els greus decorats que enquadren la renglera de professionals de la llei amb en Marchena de jutge gros al capdavant. 

És el judici a un escamot de polacos a la Cort -tribunals- del Rei Joan Carles I -Felip VI- com va publicar el malaguanyat Manuel Vázquez Montalbán a mitjans de la dècada dels noranta. En Montalbán començava l’obra amb una intenció, que “havia d’anar a Madrid a veure el Rei”. Quina crònica en redactaria avui? D’aquella certesa ingènua amb què, llavors, una carta al monarca era el bàlsam remeier a qualsevol injustícia o demanda popular, a la declaració gens innòcua de l’hereu reial Felip VI d’avui, en ple judici del procés: "No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret". Avui n’aparcaré la reflexió maratoniana dedicada al paper de la monarquia en tot l’afer que ens ocupa. Millorable des de la neutralitat institucional que podria ostentar -com a àrbitre- malgrat que no prendre partit pels que en proclamen la República és un gest excessiu de generositat temerària que és una gosadia de reclamar-la. 

La sessió del judici d’avui també ha estat maratoniana. Quantes hores han hagut de suportar els encausats de cara a la paret -descomptant el trajecte amb el rodalies policial a què estan abonats-, asseguts en aquelles cadires entapissades gens ergonòmiques que conjuminen vellutadament però amb els marbres, les vidrieres, els frescos o les columnes jòniques de la galeria dels passos perduts amb pintures d’Alcalá Galiano que exalten “les virtuts de la Justícia”. A efectes del còmput de la pena, que alguns donen per ferma i els fan ja condemnats, una hora al Suprem hauria de reduir-la, com a mínim, el doble o el triple en el cas dels que conreen el vici de fumar o tenen la bufeta fluixa.

 A mi també em dol Espanya tal com va proclamar en Junqueras al seu sermó de defensa davant del tribunal Suprem. La política als tribunals resoldrà el problema? El baf de l’olla en la xup-xup dels dies que corren va envaint els espais -veurem demà dijous quin seguiment té l’aturada prevista-. L’os del pernil ibèric no es dissol i Catalunya hi bull, saltironeja -com la granota escaldada- en aquest brou judicial mentre les brases electorals -també maratonianes- no s’han atiat a la màxima intensitat encara del tot. 

En la febrada electoral que ens arreplegarà, el ministre Borrell receptava “desinfectar Catalunya”. A Amer li feien cas des de la radicalitat literal amb un pal de fregar i lleixiu esbandint les llombardes de la plaça de la vila. Davant l’accés previsible de despropòsits que haurem de suportar en aquestes campanyes electorals jo recomanaria molta prevenció antipirètica i analgèsica, encara que l’administració no sigui d’allò més heroica ni noble. 

A les criatures indecises entre exercir de fiscal, de defensor o de jutge jo em decanto sense cap mena de dubte per les bones persones. Algú al judici pel procés va dir que “abans que demòcrates som bones persones”. 

Bona nit!

Petroli, relat i serenitat.

L’entrevista que en Maduro va concedir a l’Évole és l’entrevista que qualsevol periodista hauria desitjat obtenir d’aquest personatge que congria odi i amor en proporcions per escatir. La conjuntura actual està més per l’odi furibund amb la implicació manifesta d’en Trump i dels seus partidaris -en Sánchez també- per tal de descavalcar-lo com a president. El moment veneçolà és un tapís amb clarobscurs i una trama complexa. 

La familiaritat amb què tracta el veneçolà al periodista català en l’esmentada entrevista és entranyable per com li admet alguns dels arguments difícils de respondre o com demana perdó als compatriotes que resideixen a Espanya per no haver-los ingressat les pensions pendents de massa dies. Avui a les portes de la Torre Urquinaona -seu del consolat de la República Bolivariana de Veneçuela- hi havia tres persones amb una pancarta a favor de qui s’ha autoproclamat president del país amb el suport protagonista d’en Trump. Ai, el petroli! Alguns ens preguntem si no hi ha més dictadures per redimir al món, a més de la de Veneçuela?

Apareix un Maduro arreglat, ben vestit i pentinat -sense xandall, ara que les passarel·les de la moda el tornen a vindicar-, amb posat de bon polític que se sent legitimat per l’electorat -una part important del qual no va anar a votar- i que cada vegada sembla tenir més en contra. L’afer Maduro ha començat el declivi i no en sabem què en sortirà ni com es resoldrà. La remor dels tambors de guerra ja percudeix i ningú descarta un enfrontament. 

Curiosament en Maduro ha contextualitzat la situació que pateix amb Catalunya com a referent, “És com si jo obligués la UE a reconèixer la república de Catalunya”. “S’imagina que li dic a la UE que té 7 dies per reconèixer la República Catalana?” Continua carregant contra el president d’Espanya dient que “Pedro Sánchez és un ninot en mans de Trump”. Nicolás Maduro qualifica de nefasta la decisió d'Espanya de reconèixer Juan Guaidó com a president encarregat de Veneçuela i adverteix que, si es concreta una intervenció armada, “les mans de Pedro Sánchez quedaran tacades de sang, com les d'Aznar a l'Iraq”.

Per la seva banda el president socialista ha qualificat de "tirà" al president de Veneçuela, en Nicolás Maduro. En Sánchez ha assegurat que qui respon "amb bales i presons a las ànsies de llibertat i democràcia no és un socialista, sinó un tirà". Ha condemnat de manera rotunda la destrucció de les llibertats democràtiques que es produeix a Veneçuela i ha exigit al règim d’en Maduro -s’ha d’anomenar així, ha dit-, l’alliberament de tots i cadascun dels “presos polítics”. 

Podríem parlar de polítics presos i de presos “polítics” domèstics just a les portes del judici que ha de començar al Tribunal Suprem de Madrid. Ja hem assistit al trasllat VIP, com el qualifica certa premsa madrilenya referint-se a l’autobús nou de trinca on van encabir l’escamot de catalans díscols. Les confortables cambres hiperbàriques de reduïdes dimensions s’adien més a un servei low cost amenitzat per la locució en directe per part d’un maldestre agent de la guàrdia civil. No m’imagino una hostessa de Ryanair mofant-se entre riallades del passatge o de la meva paüra a volar.

Començarà el judici dels judicis. Abans, escalfant i en xandall a la gespa encara, un dels fiscals del 'cas Trapero', Pedro Rubira, a la prèvia per decidir si el tribunal madrileny és competent per jutjar l'excúpula d'Interior i dels Mossos d'Esquadra, ha qüestionat "la imparcialitat i serenitat" dels tribunals catalans per jutjar l'1-O. "Pot haver-hi imparcialitat, serenitat, si s'envia la rebel·lió i la sedició a Catalunya?".

Crear opinió és una estratègia on s’estintola la impostura. Els grans manipuladors ho saben prou bé. Els mestres de la confusió acostumen a practicar-ho amb un posat d’allò més digne fent-se l’ofès. Crear opinió no és fàcil, requereix d’unes tècniques subtils que, mica en mica, perden el filar prim per esdevenir garrotada a la lògica, a la raó i, finalment, a la veritat. A còpia d’esdrúixols el matís s’esvaeix en un blanc o negre irreconciliables. Els bons professionals assoleixen que la realitat canviï, que deixi de ser reconeguda pels que la patim. De tant sentir-ho dubtem. Difama, menteix, tergiversa que quelcom en resta. Què hi haurà de realitat en alguns dels relats que escoltarem?

Ens podem preguntar si la realitat és verídica ja que cadascun tenim la nostra, de veritat -almenys un trosset d'aquesta-. La batalla pel relat és la qüestió. En una crònica versemblant, que faci la fila de poder ser encara que no sigui del tot certa, s’obrirà, doncs, l’etapa del relat. Cadascú el seu. Mentre -i també sense xandall- s’ha iniciat una campanya anomenada Espanya Global. L’Ajuntament de Barcelona i el Barça han demanat que es retirin els seus logos de la web, els únics suports que tenia a Catalunya aquest artefacte creat pel govern espanyol per contrarestar les mentides catalanes. La batalla per la millora de la percepció d’Espanya a l’exterior i entre els mateixos espanyols ja va començar poc afortunadament quan la secretària d’estat, una exdiputada d’UPyD, va declarar a la BBC que "no passa cada dia que líders polítics que han comès delictes vagin a judici". La seva afirmació ja culpa i sentencia els presos polítics quan encara no ha ni començat el seu judici. Coses del relat.

Enmig del moment més judicial que polític, la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, hauria acceptat que a la cimera de partits per tractar sobre la qüestió catalana hi hagi “algú que pugui prendre nota, convocar i coordinar” les trobades. En declaracions als mitjans, la vicepresidenta ha rebutjat atribuir a aquesta figura el paper de “mediador”, com demanen els partits independentistes, i ha utilitzat el ben trobat terme de “relator”.

Ai, el petroli, la serenitat i la imparcialitat... quins grans relats!