La, la, la!

 

La polèmica dels dies passa per la tria de la representant a l’edició d’Eurovisió d’enguany entre les finalistes, una catalana d’Olesa de Montserrat nascuda a Cuba, una catalana mediterràniament sofisticada i unes gallegues de música tradicional galaicoportuguesa fusionada. Sembla que el procés no ha estat massa clar. Presumptes interessos i tripijocs poc transparents posen en dubte la selecció que ha aixecat polseguera. Des de les xarxes als severs experts musicals tothom hi ha posat cullerada, també els polítics o alguns sindicats de la percussió i el metall, cadascú té la seva posició el respecte. Suren les acusacions d’enganyifa, d’ensarronada mediàtica amb sospites i acusacions vàries.

La trinitat dels càrrecs que senyalen la rítmica noieta guanyadora es fonamenten en la relació personal amb algú del jurat. Que la cançoneta no compleix el requisit lingüístic del concurs ja que no arriba al 35% de la lletra en castellà, si hi comptem en el percentatge la neutralitat idiomàtica de les onomatopeies o dels esgarips. I el fonamental, que les preferències del poble sobirà musicalment parlant -i amb criteri- no lliguen amb qui ha guanyat per representar les pàtries essències harmòniques a Europa.

Analitzat l’esdeveniment, hi ha un punt únic de trobada aliè a la polèmica perquè el centre d’interès es declina en femení. Les tres vocalistes són senyores. Encara que arribats a aquesta visió de protagonisme femení absolut els posicionaments de gènere respecte de la imatge, la posada en escena o els continguts del missatge també poden crear discordances. Es pot concloure, doncs, que aquesta tria ha estat complexa i ha provocat enfrontaments que ultrapassen la tradicional tria innocent -i intranscendent- a què ens tenia avesats habitualment el concurs.

Explicaré que jo parlo d’oïda i que m’he documentat a misses dites o a pilota passada ja que la transcendència de l’afer s’ho mereix. Per això he visionat amb interès i curiositat les intervencions de les tres artistes al concurs. Anticipo que si jo hagués de decantar-me per alguna em sentiria incapaç atesa la meva competència musical força nul·la i que el meu criteri en aquesta matèria desafina agreujat per la condició innata d’arítmic. No feu massa cas, per tant, del meu judici.

De la naturalitzada a Olesa de Montserrat, la guanyadora, m’ha sobtat el posat de felí tropical i que, malgrat el ritme frenètic, tingui temps per despullar l’espatlla tot reprenent l’antologia de florilegis vocals sense massa missatge. La segona –la damnificada, diuen- surt a escena com una novícia reivindicant el brou vegetal a la nevera, la mamà i la meta. Un manifest als mamífers en femení que va pujant d’intensitat per també despullar-se de l’hàbit i esdevenir una mare acabada de parir abillada amb una mena de faixa tan neutra com les onomatopeies de la concursant vencedora. El globus terraqüi amb mugró mediterrani carregant a l’esquerra és una troballa que caldria rendibilitzar. El trio gallec de noies, com una reunió de meigas de disseny amb pandereta, sura enmig de l’espessa boira escènica una mica fora de la borrasca atlàntica. Frenètiques, també, com les altres dues concursants. Per què no es podria destil·lar la síntesi en un aiguabarreig amb les tres arravatades essències que arrasaria a l’hora de la veritat, a Eurovisió?

Aquest maleit concurs en el seu moment de glòria, el La, la, la! de la Massiel també va estar significat per la negativa del Serrat a cantar-la en castellà, s’ha anat deixatant en la mel·líflua transcendència musical dels protagonistes. Pocs moments de glòria tret d’aquest èxit i el de la Salomé en l’edició següent que ens ho deia cantat bressolada per la bellugadissa dels penjolls d’aquell vestit que lluïa i el cartell de l’esdeveniment dissenyat per en Dalí. Ni la revifada mediàtica impulsada per alguns membres de La Trinca va aconseguir que la protagonista, la Rosa d’Espanya, no s’acabés marcint. L’aventura d’en Buenafuente i la seva tropa va assolir un meritori lloc a la classificació amb l’astracanada musical protagonitzada per en Rodolfo Chikilicuatre, un avantguardista o un antecedent reeixit del reggaton i el perreo que va haver de glossar l’Uribarri ben descol·locat.

Com podeu deduir la cosa catalana ha estat vinculada a molts dels grans moments que ha viscut el festival dels festivals europeus. Enguany també! Podríem afirmar que la cosa catalana dels últims anys ha inspirat el procediment d’aquesta mena de concurs oposició amb requisits que, com a les dinàmiques reals, s’hi ha acabat imposant el criteri d’un jurat per sobre de la democràcia directa –el vot televisiu- o de la democràcia orgànica d’una tria demoscòpica –només un grup selecte poc transparent- amb dret a vot i amb maneres inspirades a d’altres èpoques. No serè tan malfiat de trobar-hi certa similitud també amb els percentatges idiomàtics encara que la cosa hispànica visqui entestada en els tants per cent.

Recordeu, qui canta, els seus mals espanta.

 

Caiem com mosques.

Caure com mosques no és mateix que dinyar-la com mosques encara que la gaseta del confinat reprengui embranzida ingovernable amb virulència literal per caçar-nos al vol, com aquelles mosques que es pansien també literalment adherides a una mena de tirabuixó enganxifós penjat al costat d’una bombeta nua il·luminant amb calidesa macabra l’eixam d’insectes condemnats que configuraven una escena pintoresca i costumista. Els avenços tecnològics –i els virus- han desenvolupat mecanismes menys bàrbars però tant o més eficaços i molt més estètics.

En un altre ordre de coses i amb cert paral·lelisme, aquestes últimes setmanes, el virus ens ha flitat amb una eficiència que no es pot gairebé atrapar. Continua enxampant alhora les mosques vironeres negacionistes que tasten en pròpia pell l’evidència irrefutable dels estralls majoritàriament lleus que causa l’última versió o mutació del microbi. Febre, tos de gos i un cruiximent generalitzat de l’ossada amb un poder de contagi barroerament efectiu. Això, caiem com mosques, només que la pandèmia s’ha tornat més considerada o nosaltres ens hem avesat a les noves modalitats víriques.

En la llarga, lletja i feixuga evolució, des que ens van confinar per primera vegada, ens hem familiaritzat amb maneres insòlites de conviure-hi. Però ara les màximes autoritats sanitàries ens anuncien que a partir de l’abril, encara que el nom no faci la cosa, es tractarà la covid com una vulgar grip. De príncep dels virus mutants que es fan i es desfan canviant d’uniforme passarà a la condició d’estacional passavolant pidolaire sense el glamur que li conferia la llicència per a matar. Que així sigui! Potser ens hem adonat que l’estratègia, a més dels vaccins, resideix a no fer-li cas. Menystenir i degradar per vèncer. Atacar el punt més feble, l’amor propi i l’autoestima que aquests virus duen posseir encara que siguin infinitament minúsculs. Reduir-lo a la banalitat sense cap mena de consideració ni recança.

Mentre el virus no tasti el pa que s’hi dona amb aquesta nova estratègia haurem de suportar-lo com un emprenyador sobrevingut més en la nostra convivència. Un convidat sorpresa a taula que ens ha desgavellat les tertúlies a l’hora del cafè. Que ha fortificat els habitatges amb cel·les de reclusió, cambres com trinxeres específiques de confinament per estalviar-ne l’artilleria. Quin fatxenda, aquest paio! S’obre pas com un sheriff corrupte i malcarat que ha alterat el que anomenàvem, abans del desastre, la normalitat.

Passa, però, que aquesta nova normalitat no va ni amb rodes. La sensació d’impotència ja no s’apaivaga des dels mitjans que esdevenen mirall d’incertesa també política, que a cada bugada hi perd massa llençols i autoritat creïble. Esporuguir -conscienciar- la població amb tendència a tirar pel dret és més difícil perquè tothom n’està molt cansat. Un esgotament que ja no dona ni per picar de mans com fèiem a les vuit en punt dedicat als sanitaris. Segurament ara tocaria també als mestres, els grans oblidats, mentre aquests dies se les tenen feroçment per gestionar i mantenir oberts els centres escolars convertits ens sucursals sanitàries on s’ha bescanviat la pissarra pel test d’antígens.

La pregunta és com s’ha de suportar el que comporta encomanar-se amb les criatures confinades, les baixes laborals i l'aturada en sec en diversos sectors. Un virus que ha matat impunement sense indulgència, que ha arribat a despentinar el ros manaire dels anglesos, que ha tancat comerços, que ha empobrit més el món. Potser la tendència haurà de ser aquesta, degradar-lo a sereno o com a molt a agent local perquè patrulli sense tanta parafernàlia ni ostentació pels carrers perquè el gran espectacle de la vida ha de continuar.

A les intenses emocions vitals quotidianes hi hem intercalat entre el cafè i el croissant -els puristes el practiquen en dejú- la de furgar-nos el nas. Un moment íntim que ens destria entre negatius i positius. En aquest sentit, us desitjo la màxima negativitat o la recuperació sense complicacions i el més suportable possible malgrat el confinament.

Rebaixes de temporada.

 

Comencen les rebaixes, les tradicionals de temporada que ho tenen més costerut pels invents americans acabats d’adoptar ja consolidats que els pispen protagonisme molt abans de les festes nadalenques. Els  divendres negres s’anticipen i preludien una pèrdua de mercat a les de tota la vida que per lògica comercial s’inicien l’endemà mateix que el pessebre perdi vigència. Mítiques aquelles empentes a cops de colze per creuar els primers la línia de sortida als grans magatzems amb equina actitud competitiva. Majoritàriament senyores de mirada confosa entre muntanyes de roba sense plegar al cel anàrquic del consum oportunista. Una ganga! Qui no es deixa temptar comprant duros a quatre pessetes? Un estalvi macroeconòmic en les finances domèstiques sotmès a l’aritmètica de la resta que imputem, tot justificant la despesa, a la columna dels beneficis.

Fosos els llums nadalencs, retornem a la modèstia del cartell pla, disposat de biaix als aparadors, per anunciar espartanament les “rebaixes” –fins el 50%-. “Rebaixem el preu, no la qualitat”. Estratègies fomentant el consum d’allò que, probablement no necessitem o ja tenim, però com l’ocasió la pinten calba, jo ja m’he comprat una altra gorra més. Acabada la disbauxa de les festes, el consum torna a revifar i ens fa l’ullet aixecant les expectatives. Un parany, una última oportunitat per tenir allò, de vegades, inútil però a bon preu. Quantes peces de roba o sabates dormen al racó de l’oblit, abandonades, només redimides pel rampell del moment d’adquirir-les. Coses, objectes, andròmines que a la llarga reivindiquen la seva capacitat per esdevenir una nosa.

Ben al contrari l’any nou s’inicia amb un seguit de preus actualitzats a l’alça. La llum, el gas i el combustible no participen pas de l’estratègia dels grans i petits establiments comercials d’aquestes dates, a l’inrevés, si quelcom retallen no és pas el cost sinó el nivell de vida tocat per les estratosfèriques tarifes d’aquests serveis essencials provocant la pobresa energètica d’algunes famílies com una onada de fred siberià que ataca les estufes de gas i les vulnerabilitats socials de mal combatre als crus hiverns. Com fa la dita: el fotut, en poca-roba.

Capítol especial mereixen les rebaixes de les rebaixes. Entraríem a la secció d’oportunitats amb els prestatges plens d’endergues diverses amb articles que no els podem carregar al carret de la compra però que ens traginen la vida en molts sentits. Mercaderies i gèneres imprescindibles que, com la bombona de gas butà, no tothom pot abastar. Serveis públics essencials que no haurien de presidir les rebaixes d’hivern –ni d’estiu-. Aquells que la pandèmia ens ha fet valorar egoistament, onada rere onada. La sanitat, l’educació o un mínim vital que garanteixin i amanseixin les fúries que ens assetgen als cataus foscos i a les raconades de l’existència rebaixant l’ansietat i les angoixes. Ja sé que és demanar molt. Com en el terreny ample i sovint erm de la convivència en majúscula en tots els àmbits, que no pateixi els efectes de les rebaixes, que no resti com un article obsolet cada vegada més plena de contingut interessat, com un adjectiu pèrfid reiterat a bastament associant-lo de manera maldestra a democràtic. Suposo que per això les oportunitats no ens les podem deixar arravatar i hem d’estar molt atents als oferiments amb trampa. Que les rebaixes, per llamineres que siguin, no ens prenguin el pèl!

Recullo la facècia anecdòtica que una veïna del llogaret ha patit aquestes festes de Nadal. Amb voluntat de visitar la cunyada vídua al poble del costat es va enfilar per error -atacada de cataractes com viu i pendent encara d’operar- a l’oficina mòbil d’un banc que fa parada periòdicament de tant en tant creguda que era l’auto de línia. També li han retallat les sucursals bancàries on pidolar, sinó un crèdit, una estona d’escalfor i recolliment a les opulents oficines ara tancades.

Mentre, ens ha tocat de viure les rebaixes de les rebaixes -i encara rebaixades- d’aquest període de reclusió i de confinament.