La República dels bombos.

La República dels bombos està d’enhorabona. La intervenció de les autoritats espanyoles davant de la federació internacional possibilitaran que en Manolo el bomber -de bombo- evolucioni a les grades russes. S’alineen delicadament el ritme de joc a cops de maça amb la sensibilitat musical que ha de redreçar, per la part que ens toca, el fracàs d’en Messi i l’ensopegada d’en Cristiano a favor de la genuïna raça hispana de la Roja. Intrigats i infinitament agraïts no sabem a qui penjar la medalla de la victòria en matèria de percussió. Al monarca, al president actual, a en Rajoy i als seus esportius pentagrames, a la conferència episcopal espanyola, a la filharmònica de Calanda o al jutge Llarena que mana molt, té molt de criteri i no desafina? 

El detall petit aporta grandiloqüència al gest des de la niciesa gestionada amb elegància perquè les menuderies esdevinguin la clau de volta en les grans gestes. Visca, doncs, en Manolo el del bombo que haurà de competir alhora contra un altre mundial que té l’epicentre a l’estadi empordanès de Sant Martí d’Empúries sota l’advocació d’Asclepi, un àrbitre de la federació clàssica grecoromana. A aquesta subseu dels Jocs del Mediterrani hi ha concentrats els Obama, la Salma Hayeck, la Beyoncé, en Will Smith i molts confrares de la faràndula politicoeconòmica que s’alineen en una selecció del glamur o de l’amor sense mesura, ja que no repara en despeses, concentrada a porta fermada. “Poble, jaciment arqueològic i restaurants tancats”. 

Si la polèmica presència d’en Maradona al mundial ha esdevingut un pintoresc centre d’interès, és d’exemplar justícia poètica que un timbaler d’altiplà, en Manolo, al compàs airós d’un pasdoble per a bombo i platerets pugui il·luminar la precisió dels passis toreros i els encerts a porteria dels hereus d’en Lopetegui a l’altra banda del teló d’acer. 

Molt més proper -i casolà- aquest cap de setmana a Sant Joan de les Abadesses s’ha viscut el Festival Clownia. La cinquena edició d’una ciutat que reneix amb espais per a la consciència convertida en una festa major de primavera quan el verd intens embolcalla la nit i la música és una celebració de vida a la ciutat llunyana, Clownia. Un festival que promou i inspira, amb la complicitat dels vilatans, el grup Txarango. 

Per molts anys, nois!

Fotos rodones com una pilota de futbol.

Si una imatge pogués valer més que mil paraules, n’hi ha una, de fotografia recent, que enquadra el paisatge i el microclima polítics que van confluir durant la diada de Sant Antoni de Pàdua -no confondre amb el del porquet que se celebra pel gener-. L’objectiu de l’esmentada foto emmiralla un seleccionador de futbol fulminat, un monarca vigent i un ministre de cultura també socarrimat, el més curt de tots els que es fan o desfan prometent o jurant. Aquesta instantània il·lustra l’acte de comiat de la selecció espanyola de futbol camí del mundial siberià.

Per Sant Antoni ens vam adonar que tenim la cultura feta “unos zorros”. Segons la víctima,  una mena de nouvingut rescatat del context de la tertúlia i dels lluentons on vivia confortablement immers, perquè la llopada ferotge, la canilla udolaire i un escamot de gats baladrers en conxorxa l’han abatut com una presa. L’animalada rabiosa l’ha encerclat, queixalat i s’ha cruspit la gasela només sortir a pasturar la gespa ministerial simbolitzada per la de l’estadi on se’l va retratar. Recordeu que ja us vaig alertar en l’anterior entrada al blog: “Aviso, s’acaba la política i comencen les pilotes”. Premonitori. 

També en Trump, a qui la meva sogra continua associant encertadament a un home del circ, ha estat poc subtil i massa exigent requerint als periodistes una foto ben maca en la qual surtin prims, ell mateix i el rodonet Kim Jong-un. Miracles no, Donald! Tot i que des de la pista central de la política mundial han estat la imatge -només una imatge- amb dos serrells autocomplaents passant-se la pilota d’un acord sense massa lletra menuda. Quins seran els compromisos no verificables en la voluntat incerta de no saltar-se la dieta equilibrada i baixa en radiacions que ha de facilitar la feina dels mitjans en properes trobades -o topades-. Seguiré amb interès l’aerodinàmica corporal d’aquest parell de rabassuts que haurien de ser conscients que les fotos les carrega el diable i que la història també practica les selfies. 

Torno a la galeria nacional on les màquines d’editar o de retocar instantànies treuen foc i personatges incòmodes. Esborrar en Lopetegui el traïdor a només unes hores perquè en Putin encengui el peveter de les pilotes russes és una feinada i un malbaratament de recursos. Samarretes descatalogades a preu de patacada als basars xinesos, cartells obsolets de la selecció reciclats per embolicar entrepans oliosos. Un desastre. Confesso la meva poca addicció a la pilota -només em deleixo per la de l’escudella-, per això fins ahir no era conscient del que comporta la tria que ha fet i “esbombat” el president del Reial Madrid. Quelcom que a manera d’emplastre per a l’ocasió remeiarà el substitut Hierro. Aquest, amb cara de jo només passava per ací, haurà d’entomar el repte i de posar estratègia a la marca Espanya en matèria futbolística, l’esport que es juga amb els peus. Sort i gols! 

La fotografia que focalitza la crònica del trio és ben representativa pels protagonistes que s’hi apleguen. Hi ha dos actors principals i un de subsidiari o presumptament aliè als fets -no a les conseqüències- quan el dia de Sant Antoni els tribunals acabaven de xiular una falta directa -amb el monarca a la barrera en actitud de protegir-se les parts més nobles- provocada pel cunyat del rei, l’Urdangarín. 

Aquest protagonista absent, com el ministre cessat, també és un nouvingut a l’àmbit de la noblesa on ostentava un títol manllevat. La parentela de la monarquia és als tribunals perquè la justícia és igual per a tothom i perquè Hisenda som tots com acabem de comprovar la majoria dels mortals amb la declaració de la renda i l’exministre de cultura en la pròpia pell. Amb l’ingrés a la presó de l’Urdangarín també podrem proclamar com d’equànime és el tracte als convictes, el mateix per a tothom. 

Continuem essent un país de per riure, viure i celebrar malgrat el dramatisme prebèl·lic que dibuixa el ministre Borrell i predica la catastrofista Arrimades. A algunes contrades de Catalunya la diada de Sant Antoni hi va haver aplecs amb ballades de sardanes, missa en honor del Sant Patró i arrossada popular. Felicitats Antonis i Antònies! 

A Barcelona ja no fem massa cas dels anunciats escorcolls a organismes oficials i d’altres que sovintegen i coincideixen amb determinades sentències judicials. Malauradament ens hi han fet avesar. Una altra vegada, una més, escau que la sentència Urdangarín va propiciar alhora diverses batudes que no van produir cap primícia informativa a la catalana manera que causés més fum, però, que l’anunci de la destitució del seleccionador nacional. Va caldre, doncs, treure el sant crist gros d’en Florentino anunciant la bona nova: ja té seleccionador! Una mera coincidència?

Hi ha fotos ben rodones com una pilota de futbol!

Mudances.

Les mudances, amb o sense el sac dels gats i de les puces, s’han consumat al Palau de la Generalitat de Catalunya i al Palau de la Moncloa. La probabilitat que a hores d’ara us truquin per oferir-vos un càrrec a la cort política és a les últimes. Tot el peix gairebé ja ha estat venut! Si éreu dels que us hi postulàveu, haureu tingut la prevenció de fer-vos-hi veure, d’aixecar el dit amb prou discreció, però amb fermesa. Cal que hagueu estat visibles, però amb l’elegància justa per no comprometre-hi l’orgull ni castigar massa els genolls.

Els indicadors vigents a causa dels trasllats polítics donarien per a un assaig respecte del consum farmacològic i per l’índex a l’alça de les visites al psiquiatre -Què em passa, doctor!- Es dispara el consum d’ansiolítics i els símptomes de l’abaltiment esdevenen epidèmia. No som ningú malgrat haver-ho estat tot. Lloem els dies pretèrits que no tornaran i ens enganyem convençuts que no per canviar de lloc es canvia de condició. Una veritat com un temple. Mentre, des del finestral amb vistes a l’aridesa del desert ens conformem en la profecia malastruga encenent un ciri al caos i ens resignem perquè els escollits tenen els telenotícies comptats.

Passat el moment crític del terratrèmol, quan la bellugadissa de cadires s’ha consolidat i el terra polític als despatxos ministerials, també a les conselleries, ja no tremola, reconec que la majoria dels pronòstics que vaig aventurar han fet figa. M’estalviaré els recomptes per gènere. Que les persones escollides, tant els patriarques com les mestresses amb cartera, tinguin sort i l’encertin al capdavant de les responsabilitats que els han encomanat. 

Mudances, traspassos i recels enllestits en la venjança d’abandonar als prestatges de la successió els fòtils que més ràbia i mal d’ulls ens fan. S’hauria d’escriure una llei que obligués a emportar-se la ineficàcia, la corrupció, la ràbia i aquestes andròmines a casa -menys la grapadora!- Què hi trobarà en Pedro Sánchez a la Moncloa? Estic per assegurar que hiperbòlics cendres de fumar havans dissimulats a les cantonades estratègiques. Potser les oblidades xancletes amb plataforma per reposar els peus que es calçava l’expresidenta als consells de ministres. I en Zoido, què hi descobriran els successors a les recloses calaixeres de l’exministre d’interior?

S’haurà de comprovar si la brutal estomacada per l’1-O ha deixat evidències als despatxos ministerials de Madrid. Quelcom similar a un “pongo”, aquells presents de gust dubtós, rars, ridículs i horribles que tornem a exposar a les lleixes quan apareix a casa qui ens els va regalar. A moltes llars catalanes el “pongo” de l’1-O presideix, amb els trofeus esportius i les medalles de natació dels néts, el trinxant. Ben il·luminat, ben viu i ben polit, sense un bri de pols.

Què hi hauran trobat al despatx del president Puigdemont al marge de les receptes secretes de pastisseria tradicional, especialitats per a diades del calendari o capricis -com anuncia la pàgina web oficial de turisme d’Amer-. També hem pogut comprovar com la dèria per la filosofia del Junqueras continua a la cangrí d’Estremera. També la mania d’esgarrapar amb creuetes les testimonials parets de la presó en una mena de calendari desesperant de dies i més dies que no es resolen. “Aquí va estar en Junqueras”, metafísica carcerària que amb els anys transformarà les cel·les en un punt de pelegrinatge turístic per a nostàlgics catalans jubilats de l’Imserso de viatge per l’altiplà.

Tenir un passat sense taques i un futur brillant és un requisit per esdevenir conseller, ministre, secretari i/o director general. Als governs 0.3 -els de les últimes fornades- hi trobo a faltar el ministeri del tweet que hauria de modernitzar les tradicionals estructures relacionades amb la informació i l’espionatge. Cal amb urgència crear una conselleria de la piulada amb el titular xafarder o una tafanera, per exemple. Tot ha d’arribar!

Deixo constància de l’audàcia del nou president socialista -per alguns un acudit d’astronauta- nomenant l’enginyer Pedro Duque. Certament és un ministre còsmic amb una perspectiva panoràmica inaudita. El nomenament del ministre de cultura és percebut com una excentricitat que jo personalment trobo encertada. A aquest noi que passejarà la maleta de cultura jo no el coneixia ni el tenia vist, però és una troballa afortunada, Pedro! Encara que pel tweet mori el peix aquest s’ha esmenat, ja ha fitxat de cara al mundial el Manolo el del Bombo d’assessor esportiu en matèria de futbol i, posats a enfortir el ministeri, gosaré de suggerir al president que recluti també la Belén Esteban, una princesa mediàtica del poble que hi ha d’aportar una subtil pàtina d’entranyable republicanisme. 

Aviso, s’acaba la política i comencen les pilotes.