La ciutat portuària.

A l’any natural hi floreix una nova fita amb el Mobile World Congress, enguany ja passem per l’edició MWC 2017. Entre el Nadal, la Quaresma i el Cicle Pasqual, a Barcelona, hi tenim una setmana firal que converteix la ciutat en l’epicentre de la tecnologia mòbil per esbargir la lletjor –afortunadament curta- del febrer i la pandèmia de calaixos eixuts. 

Es prediu una milionada d’ingressos en hostatges, àpats, transports i allò que gira a redós de les nits barcelonines portuàries i més canalles. La marineria americana dels seixanta ha evolucionat com els telèfons, ja no llueix aquell casquet de mariner sinó un escapulari que n’acredita la condició de congressista. El posat, el caminar de llop de mar en terra, els dòlars i el poder que traspuen són similars però extraordinàriament depassats. De la nostàlgica estampa dels grumets de la US Navy a aquests més de cent mil profetes de la virtualitat –alguns amb un aire friky- hi ha molta distància. Vivim a una eternitat des d’aquella besàvia dels plàstics, la negra baquelita dels terminals com coleòpters ancorats a la dàrsena de principis del segle passat, a les portables pantalles sensuals que es deixen palpar. 

Refent-me encara del carnestoltes em pampalluguegen les ninetes dels ulls després de coincidir per atzar amb una comparsa brasilera autèntica en una raconada urbana on evolucionaven a un ritme frenètic els malucs en un esclat epidèrmic ben posat i abundant. Enmig del bé de Déu dels cossos bruns fora de temporada destacava un xicot brasiler alt com un Sant Pau i molt ben plantat que, disfressat d’au del paradís mascle amb immenses ales blaves, pretenia aixecar el vol per damunt d’aquell onatge carnal femella a ritme de samba. 

Rambla endins els rodamóns professionals europeus en plena campanya d’hivern provoquen el públic que surt dels teatres, del Liceu o passeja el capvespre d’hivern. No són ni cosins llunyans dels refugiats. Estiregassats, bruts i arrapats a un salvavides sospitosament alcohòlic se les tenen amb la sexta flota per les aigües territorials de ningú, sota les porxades a les illes urbanes reciten a crits fatxendes una oda al desesper i a la misèria humana sense connexió a la xarxa.

Carrerons enllà la trobada és amb els meninos da rua del raval. Adolescents encara en la infantesa aspiren amb neguit cola industrial d’unes bosses de plàstic que amaguen a la mà. Un s’atansa com una gasela del desert, mira desafiant i valora el grau de probabilitats de capturar la presa, un mòbil d’última generació amb el qual algú ha pispat l’esperit belluguet de les ballarines. Les ninetes també li pampalluguegen, però és incapaç de fixar la mirada, perduda i llunyana. Nens de carrer sense ningú més que no sigui la pròpia tribu urbana. Encara oloro la fortor enganxosa dels fils de la cola regalimant mentre se li escolava entre els dits. 

La nit ve carregada d’olors. Perfums. Menjars. Fum. Plomes cridaneres i Guàrdia Urbana. Barcelona és un esclat sensual en tots els sentits. Les sirenes com premonitòries campanades a mort. Volen baix les gavines rapinyaires. L’udol engabiat dels lleons al zoològic. El grinyol de la temeritat a l’asfalt. L’estol de cuques de llum, fars de vorera a pedals. O l’exèrcit de vertebrats mecànics amb rodes que llisquen esquivant descol·locats avis amb poca paciència i massa patxoca. És la ciutat! 

Diuen que el volum del marisc prohibitiu –pel colesterol- que es cruspiran els pescadors d’oportunitats virtuals amb escapulari no cabria al Camp Nou. Fa goig passejar la vida i la nocturnitat que ja no és a l’abast. Les dades, el 5G, la internet de les coses, els cotxes i la intel·ligència artificial són els protagonistes del congrés mundial. Mentre, jo em decanto per la intel·ligència de tota la vida i em conformo tot esperant la pluja dolça de caramels que han anunciat els homes del santoral per Sant Medir al barri de Gràcia. 

La primavera revé molt viva.

Per un sistema penitenciari privat.

“La justícia és igual per a tots”. Quina gran sentència per a l’equanimitat! Deu tenir matisos i diferents graus de percepció si és que ens ha arreplegat i hem caigut a les seves mans –que Déu no ho permeti!-. La justícia dibuixada amb una bena als ulls és una icona universalment reconeguda però crec que poc escaient, proposo d’esbatanar-li el camp visual perquè mantingui els ulls ben oberts, si cal amb ulleres gruixudes de la vora o amb una bona lupa per als curts de vista judicials. Concedim-li, però, la presumpció d’innocència –o de veritat- i proclamem que la justícia és igual per a tothom, un desig o una aspiració, deia, carregada de matisos i de percepcions. 

Amb “Hisenda som tots”, succeeix quelcom similar. La grandiloqüència de l’eslògan sovint s’ha d’acotar. Pel que fa a la guardiola pública, la hisenda estatal, tampoc sembla cosa de tots –tots!- quan el porquet de terrissa comunal es comporta com un llepafils segons en quines fortunes pastura. Si fem cas a la jutgessa Alaya “a Espanya la justícia no és igual per a tothom”. Jo no entraré a jutjar ni a criticar les sentències perquè estic segur que tenim la millor, la més independent i la més justa de les justícies que es fan i desfan sota la cúpula de les judicatures. Així ho vull creure. 

Feta la introducció, vigent després de la sentència de l’Audiència de Palma respecte del cas on s’han vist implicats el gendre del rei i una infanta descavalcada de la família reial reflexionaré sobre el fons de la qüestió que penso ha de ser un altre. Em centraré en com hem de gestionar els magatzems de delinqüents, altrament anomenats centres penitenciaris o garjoles. Ja que la justícia funciona i és igual per a tots, hem de preveure un allau considerable i imminentment de sentències que es resoldran en penes de presó. Els casos Gürtel i el Nóos anticipen la tendència de la nova temporada de primavera. Si a l’increment de les ràtios a la cangrí hi afegim la naturalesa dels protagonistes tenim un problema. Si hem d’escolaritzar per la via penal els reclusos per tornar-los a la societat transformats en homes de profit i rehabilitats, hem de tenir un sistema penitenciari a l’alçada, assumible, modèlic i, sobretot, sense retallades!  

Per aquestes raons m’anticipo i proclamo que no m’agradaran els presumptes titulars de la premsa denunciant els barracons penitenciaris bastits a corre cuita que hauran d’acollir aquests hostes. Siguem previsors i planifiquem amb cura i eficiència. L’allau de convidats previsible, per altra banda, no és qualsevol cosa. Es tracta de personatges coneguts –res a veure amb el roba-gallines del Lute- que tenen prestigi polític, social o econòmic. Fotogèniques cares de telenotícies, devots de la corrupció endèmica a gran escala, que han gaudit d’una posició en la vida. Això fa que aquests intermitents habitants de les presons –sovint a temps parcial i breu- siguin especials i hagin de patir un tracte més selecte, d’acord amb el seu estatus. 

És per això que podríem plantejar-nos la possibilitat d’habilitar garjoles exclusives per a persones importants. Per tenir el gremi de l’hampa classificat i endreçat perquè no es barregi el lumpen d’espardenya i xandall amb la tribu delinqüent de guant blanc i de coll fort. Siguem metòdics i polits. Centres específics on l’accés vingui condicionat per determinats requisits, com una nota de tall que seleccioni per la magnitud de la fortuna pispada i atorgui mèrits per residir en un complex o en un altre. Una mesura d’higiene social penitenciaria que destriarà atenent a unes exigències ben definides i regulades.

Centres que també podrien pertànyer a una titularitat privada i de pagament, com una mena d’internat refinat, que comportarien unes quotes per a serveis extrapenitenciaris amb aportacions voluntàries a fundacions que, tanmateix, desgravarien en la declaració de la renda. Es conjuminaria la redempció de la pena amb una aportació a la hisenda pública que al seu moment es va desvalisar. Un desgreuge sense humiliar les persones internes, al contrari, que es podrien sentir orgulloses i honorables a causa de la generositat desinteressada. Ja sé que se’m podrà acusar de classista i d’anar contra l’equitat, però ens estalviaríem molts diners sinó és que els responsables de presons no s’empesquen els establiments concertats, en els quals la rehabilitació també aniria a càrrec de l’estat. S’haurà d’estudiar, parlar-ho amb els agents socials i amb la xarxa empresarial implicada. 

Ja faig la presó Model de Barcelona, després d’una rentada de cara i uns afegits modernistes, convertida en un referent turístic més i en un campus per a penitents perfumats i amb molta brillantina. Modèlics!

Plets tinguis!

Aquesta setmana hem assistit a un curset intensiu de procediment judicial. Els tribunals –no sé si la Justícia, s’haurà de veure- han estat els protagonistes indiscutibles i els reis de l’audiència mediàtica. Hem pogut presenciar en directe com és la tramoia interna d’un judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Hem estat testimonis del control ferri que exerceix el jutge, un mestre tites amb molta mala llet que a la mínima et posa de genolls amb els braços en creu i, encara més, amb un parell d’exemplars de la Constitució en edició de luxe a cada mà. No n’ha passat per alt ni una, a la classe no hi ha hagut acudits, tampoc sortides de to ni comentaris irònics que no fossin els del fiscal. 

El clima pedagògic i la disciplina desplegats no suportarien pas les exigències de l’escola nova actual ni la transversalitat d’un projecte competencial a la trinxera escolar contemporània. M’ha fet l’efecte d’un mestre d’escola unitària dels d’abans reciclat, rigorós i temut pels cercabregues que vol posar a ratlla –i això té molt de mèrit- com als mateixos inspectors i a qui va estar la cap suprema del gremi del guix digital a Catalunya, la Consellera.

El problema que ha formulat està en la línia de la vella escola de quan envejàvem la justícia americana encara que aquí la gaudíssim en blanc i negre -amb predomini dels grisos- personificada per un tal Raymond Burr en el paper de Perry Mason. 

Amb lletra perfecta i alineada ha plantejat a la pissarra un trencacolls de desenllaç tràgic, perquè els trens que sortien de Madrid i de Barcelona alhora acabaven topant irremeiablement a Calatayud –o estavellant-se als murs de Santa Maria de Sixena-. No sabem quantes anades i tornades han realitzat els combois des de Madrid cap a Barcelona i a la inversa. No sabem com de rigorós i d’implacable haurà estat el revisor del Constitucional, però els indicis apunten a què la desgràcia es produirà a les rodalies de l’Arc de Triomf. “Han sortit dos trens, un des de Chamartín i l’altre des de l’estació fantasma de l’AVE, a Sagrera. Si la velocitat és constant –cal restar els retards habituals- s’ha de calcular en quin punt de la via toparan”. Ajornaré la resolució, un desafiament propi de l’Enciclopèdia Álvarez, perquè els especialistes en matemàtiques s’hi llueixin. 

La comunicació pels camins de ferro entre Barcelona i Madrid està tan malmesa que, el mateix dia que el xoc de trens previsible està vist per a sentència, el pont aeri, l'enllaç regular entre les dues capitals, anuncia una reorganització per optimitzar el servei amb més vols accessibles des de la web i des de les aplicacions de butxaca mòbils. Em pregunto si es tracta d’una esperança per revifar la comunicació o és també la constatació del canvi en el clima polític que han experimentat durant els últims quinquennis les lleis de la física elemental. Un assaig per escurçar el temps que no aproparà prou les distàncies, cada vegada més llunyanes i irreconciliables.

Malgrat que la sentència es decanti per “la mort política dels tres acusats”, com va dir un dels defensors, el funeral portarà cua. L’advocat va alertar que és per reflexionar-hi quan “el Ministeri Fiscal s’excusa pels seus comportaments”. 

Ens ho va resumir a ritme de rumba catalana el gran Peret: «Pleitos tengas y los ganes/vaya maldición gitana/ cargaíta de razón».