De cop, enguany d'una revolada, els déus
tocatardans de la tramuntana s'han decidit. Vents del nord enllà recuperen el
seny i ens porten les temperatures que pertoquen. Ens abandona la xafogor que predeien
els profetes alarmistes del presumpte
canvi climàtic. S'imposa la samarreta. Ara sí!
I Tardor ens bressola pansint fulles i atonyinant verdura.
Fruita seca al calendari dels novembres. Gastronomies de castanya eixuta i de moniato
molsut. Menges farinoses que s'han d'endolcir amb mans expertes per vestir-les de
panellet endiumenjat. Perduren, no es malmetem i històricament han estat ofrenes
per a difunts i divinitats farcides de calories i d'agraïment. Bona castanyada!
Dies de baixa tensió. De molles fluixes i foscor.
Tardor és mandrosa, costeruda. És dama de sang freda vestida d'argila. Senyora de
l'enyor amb un regust a terra aspra propiciant que s'hi celebri la diada dels
morts. Va estar en Bonifaci IV que santificà el Panteó de Roma instaurant una
missa solemne en honor dels avantpassats i un pelegrinatge als cementiris. Una
festa pagana més reconvertida a la litúrgia cristiana.
Si a la jubilació ens beatificaren, el dia de
l'enterrament ens santificaran. Compte! Als sepelis també hi assisteixen els
enemics! Ni que sigui per constatar que no ressuscitem al tercer dia. Per això
la diada de Tots Sants té un caràcter més íntim, casolà, tot recordant i
honrant aquells que realment ens importen.
Més que a resar, que també, es tracta de reviure amb
afecte. –Us trobem a faltar –alguns murmurem declinant oracions de collita
pròpia. Em deia l'avi –Hi ha una edat en la qual en coneixes més a dins que a
fora–. Acostumava a fer un tomb pel cementiri, a visitar sovint aquells que ja
no hi eren, els absents a les taules del cafè. Ara se les deuen tenir amb els
éssers celestials en una partida a cartes amb els arcans de la mort com un trumfo
a la màniga.
On sou ara? Em podeu sentir? Tanta incertesa
esborronadora aclapara. I si no existís res? Per si de cas, sovint practicant
el sarcasme negre, afirmo que la meva reencarnació –una opció metafísica de les
més reeixides- serà en un gos que és l'enveja de tots els deprimits de la
comarca. Ben cuidat, pentinat de perruqueria per a quissos, a dieta permanent i
amb cita prèvia al veterinari. Que li faig requeriments, a l'amo, i l'observo
atentament per esbrinar si el tracte en públic és el mateix que en la
intimitat.
Malgrat tot, com que per ara no hi ha resposta
certa, em vull aferrar al més plausible. El cel ha de ser, per força, els
pensaments, les flors, els rituals, cada vegada que recites a la manera budista
allò de "al cel sia" o que "déu us mantingui en la seva
glòria". El cel és la capacitat de fer present una absència. Ja que al
no-res descarnat se'l conjura amb el gest còmplice, amb l'alè de la memòria. I
allí on sigui que reposen aquells qui ens estimàvem i vam estimar, han de
sentir una alenada càlida i l'escalf de la gratitud. Segurament, i només
d'aquesta manera, podem pagar la penitència pels silencis, allò que no els vam
dir quan podíem.
