Gioconda amb nata.

 

El quadre la Mona Lisa de Leonardo da Vinci ha estat agredit aquest diumenge amb un pastís de nata al Louvre de París. Un home disfressat de dona gran amb perruca s'ha aixecat de sobte de la cadira de rodes -alguns hi veuen un miracle ortopèdic- i li ha llançat un pastís, quelcom que podria portar a sospitar que es tractava de l’innocent tortell de nata dels caps de setmana. Després encara ha tingut temps de refregar la nata pel vidre protector antibales, també hauria llençant roses pel terra. Ha fet un breu discurs: "Penseu en la terra, tots els artistes penseu en la terra. Per això ho he fet. Penseu en el planeta". L’acció breu i per sorpresa ha acabat amb la detenció de la postissa velleta adorable mentre les càmeres del públic present la immortalitzaven.

Aquelles obres d’art sublims, les que surten a la majoria de manuals de la història de l’art, exerceixen un magnetisme extraordinari. Les visitem peregrinant de museu en museu per contemplar-les amb els ulls propis i mirar de comprendre una mica el misteri que irradien. Artefactes artístics que amb els anys han d’acumular, per força, l’energia dels devots transmesa a còpia de mirades. Ens emocionen i ens trasbalsen quan les tenim a tocar admirant com algunes persones poden crear, com els déus, criatures immortals tan belles.

Entrar a enumerar el llistat, el cànon, de les que representen aquest vessant artístic de la civilització, la grandesa d’una època determinada, no ve al cas ni és la meva pretensió. Per això esmento només aquesta obra del Leonardo da Vinci per aquesta anècdota -afortunada- que l’ha tret de l’ensopiment de viure reclosa en un museu a cadena perpètua. Si les obres d’art, com dèiem, persisteixen per la reciprocitat d’engolir-nos una mica del nostre entusiasme, el detall del pastís l’haurà reviscolada. Per dolç, per inofensiu i per vindicatiu. M’agradaria saber si hi ha constància gràfica del moment precís de l’impacte per poder comprovar com la Mona Lisa ha aclucat instintivament els ulls malgrat el vidre protector antitancs que la protegeix.

Què no s’haurà escrit sobre el retrat més cèlebre de la pintura occidental. Diversos investigadors, no només un tocacampanes eixelebrat, han arribat a pensar que en el moment de posar per al geni la model estava embarassada. Fonamenten la conjectura en la posició de les mans damunt del ventre. En aquesta suposició podríem emmarcar el llançament de pastís que ha sofert la Mona Lisa. Unes filtracions de la gendarmeria nacional francesa respecte de l’interrogatori a què haurien sotmès a l’agressor apunten precisament a aquesta circumstància, a l’embaràs. Aquest argumenta per exculpar-se del fet que en reiterades visites, extasiat davant dels misteris del retrat, va escoltar una veu -la de la Mona Lisa- demanant-li que li portés un pastís, un antull, un desig d’embarassada que només ell era capaç de percebre cada vegada que es retrobaven al museu, òbviament. I així ho va determinar aquest passat diumenge, de satisfer la demanda i perquè els pastissos són bàsicament llaminadures dominicals. Un dilluns no s’hauria escaigut, es va defensar.

Mentre es resolen les circumstàncies a tres bandes, entre la gendarmeria, la direcció del Louvre i l’agressor, que escoltats els atenuants i les vel·leïtats d’embarassada de la protagonista -que no ha estat convocada a declarar-, podria considerar-se un presumpte delicte quan no un senzill acte de bona voluntat. Una papereta per a la justícia parisenca que no pot esbombar la causa real que ha motivat l’incident. Tanmateix és molt més versemblant el breu discurs ecològic que s’ha empescat. Si no saps què dir, parla de la malmesa salut del planeta. Un argument que estalviarà al cap gros de la policia francesa mencionar els antulls alhora que desanimarà aquells que tenen pensat portar-li maduixots fora de temporada per satisfer les comandes de la capriciosa model.

Em comprometo, en la propera visita a la Gioconda, a informar-vos de si ja ha decidit de somriure més descaradament, amb un posat sense enigmes, i de com va l’embaràs. Ep, per ara presumpte! Ja es veurà.  

Calorada insòlita.

 

Calor, calorada rècord al mes de maig amb temperatures disparades que fonen les ganes de sortir al carrer, s’imposa el confinament obligatori de migdiada. Aplomat el sol rosteix les gorres i les idees en una canícula anticipada que s’ha de resoldre amb baixades significatives d’avui per demà. La meteorologia preveu ara tempestes fortes i neu a la muntanya. El temps s’hauria tornat boig si no fos perquè ens la torna, la manera com hem tractat la terra, l’aire i l’aigua esperona el foc abrusador. Serà veritat que el canvi climàtic és un fet que no es pot rebatre i difícilment redreçar?

La revolució energètica que caldria es concreta en grans discursos i propostes que no van més enllà de les bones intencions. Ho tenim mal parat en una realitat que imposa conceptes d’aparador -per ara- sota pancartes ben vistoses que anuncien un nou mercat ecològic en un àmbit sostenible de quilòmetre zero. Així requalifiquen la realitat perversa que ens ha portat a aquest punt de no retorn per tranquil·litzar consciències. Hem muntat una dinàmica consumista amb uns mecanismes que semblen irreversibles. Fer marxa enrere avesats al malbaratament divers és un sacrifici personal amb greus conseqüències laborals i socials tal i com ho tenim fabricat. Produir més, gastar més, explotar els recursos fins a l’esgotament. Deixarem aparcat el vehicle híbrid que vam comprar per apaivagar l’aparent culpabilitat? I quan el canviem per un d’elèctric serem conscients del cost mediambiental que comporta produir-lo i dels residus descomunals de les bateries que generarem quan aquestes facin figa?

La contaminació amable seu a taula i ens fa costat amb una voracitat caníbal. M’atreviria a dir que ja se’ns està cruspint. Quin serà el demà després d’aquesta balafia? Una altra civilització atmosfera enllà, com marciana, amb naus privades a l’abast només d’aventurers multimilionaris supersònics? Si ho puc veure, no em feu mariner interestel·lar, en tot cas una mica culpable -per la part que em toca- a deixar una herència tan enverinada. Els de la nostra generació hem assistit al privilegi d’aquestes dècades desbocades sense reparar en la despesa. Quin món deixarem en usdefruit?

En aquest cul-de-sac foradat on som instal·lats suren propostes urbanes restrictives -globus sonda- a favor d’imposar taxes a la circulació de vehicles a la ciutat de Barcelona independentment de residir-hi o no. Tothom qui cremi pneumàtic a l’asfalt comtal pagarà com a mortal. Els de poble ja s’estan pensant de reciclar els peatges suprimits amb intencions més modestes però igual de nobles. Amb l’eficient xarxa de rodalies que disposem no semblaria pas una mesura que es pugui implantar demà mateix. Els molsuts urbanistes en matèria de mobilitat haurien de resoldre abans petits efectes col·laterals. Em pregunto també quin és el benefici -i de quina manera reverteix directament en els soferts barcelonautes- que ens aporten els creuers que pasturen als aiguamolls del port. Alguns estudis confirmen que les emissions diverses d’aquests monstres dels mars superen la produïda pel total de vehicles que hi circulen.

Recordo aquells mesos quan ens van tancar a casa, reclosos, sense avions jugant al tres en ratlla al cel, sense les botzines dels vaixells turístics de matinada. Quan la natura tornà a reclamar –en la revolta dels elements i d’algunes criatures- els dominis expropiats o malmesos per la tremenda activitat humana que ha ocupat maldestrament els seus feus. Érem en un punt inèdit per a la civilització en el qual vam veure créixer margarides a l’asfalt.

Forats negres.

 

Amb retard reprenc, saltant-me la periodicitat més o menys habitual, aquests Miralls i Espantalls. Només cal fer una ullada o parar l’orella als esdeveniments que omplen els arguments informatius amb què, en Putin al marge, ens bombardegen dia sí, dia també. Soc només jo o es tracta d’una percepció estesa que sura pels ecosistemes propers amarant-nos de desencís, tristor i ràbia continguda? Que no sigui aquesta la causa del retard més que no pas l’imaginari suat del desassossec i l’angúnia per la pàgina en blanc. De fet, si aquesta és una crònica grisa tirant a negra no m’aparto pas molt dels titulars amb què trenquem el desdejuni cada dia de la setmana.

Les xarxes bullen amb la pèrdua de més d'un 50% del valor del bitcoin en l'últim mig any. La criptomoneda és diner digital, que no es toca amb els dits ni es pot comptar amb la llestesa amb què solien aquells banquers avui descatalogats que acostumaven a llepar-se l’índex com qui tasta la pasta perquè no cruegi. Una moneda sense corporeïtat, que no existeix, només batega i fa tombs per les estripes dels ordinadors sense pertànyer a cap banc central o a cap país que permet transaccions sense mitjancers. Amb aquest invent els ratolins i les arnes ja no ens poden malmetre els estalvis. No cal posar-los sota del matalàs per tenir-los protegits dels rosegadors habituals -no dels creditors-. Passar dels metalls nobles al paper, després al plàstic i ara als nous circuits impresos no han estat fites evolutives sinó autèntics actes de fe sobretot en els dipositaris dels nostres calerons quan no habiten en la clandestinitat dels mitjons. La patacada, l’enrampada o el curtcircuit patits pels bitcoins han estat monumentals aquesta darrera setmana.

Un dels ídols de masses que remena en criptomonedes és l’Elon Musk,  l’empresari, inversor i un magnat dels negocis que hi ha invertit una milionada, el segon a posseir-ne la partida més gran dels Estats Units. No estic al cas ni em treu la son com li va amb aquesta moneda fantasma. L’Elon, que mai deixa de sorprendre’ns, ha estat notícia perquè vol comprar Twitter per l’esgarrifosa quantitat de més de 42 mil milions d’euros. Acaba d’anunciar que s’ho repensa però que continua compromès amb l’operació. Un sí però no que ha comportat la pèrdua de prop del 10% de la companyia de les piulades. Al marge d’aquestes maniobres admirables del Sr. Musk m’ha interessat més -per xafarderia- la decisió que pensava prendre, així que en sigui l’amo de la gàbia de l’ocell piulador; què determinaria respecte del veto permanent a l’ocellot d’en Trump després de l’assalt al Capitoli. Faig en Musk assegut al tron del seu imperi levitant en una boirina espessa que el sosté, el fum de les xemeneies on cremen brases etèries i audàcia.

El fum condensat empudega el panorama mundial com una taca d’oli, una tendència que aquests dies ha envaït el cel filipí. El fill de qui va enfonsar i saquejar el país, un personatge mancat de carisma i de formació, arrasa a les urnes. Ferdinand Bongbong Marcos tornarà -ell  i les sabates de la seva mare, la Imelda- al palau d’on van haver de fugir el 1986. Nostàlgies amb una capa molt, però molt. gruixuda de pintura i massilla retornen al mercat de les oportunitats de segona mà en un exercici barroer de no memòria havent reconstruït la història tenebrosa que torna a cavalcar. Com s’explica la majoria obtinguda per un personatge que no ha participat en cap dels debats polítics per la manca d’arguments, empatia -i si ho estirem- pel posat de nen malcriat i d’inútil. Podríem confegir una llista de mandataris sospitosos per raons diverses que grinyolen sense haver d’entrar en detall a l’alta política, com és el cas.

En l’àmbit domèstic, si se’m permet l’anglicisme amb què van aterrar les companyies anglosaxones, com si poguéssim desplaçar-nos volant des de la cuina al menjador, tampoc estem per optimismes extraordinaris. Bé, podríem pensar en una victòria a Eurovisió -que ja tocaria- o que el rei emèrit ha amenaçat amb tornar ben aviat. Qualsevol dia agafa un vol internacional, que no domèstic, i es planta al país del qual va haver de fugir; una mica com els Marcos sense assalts a palau ni aldarulls al carrer, però.

Finalment ja coneixem quin aspecte té el forat negre supermassiu que és just al centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, mentre fem la viu-viu immersos en l’astènia primaveral, cansats i fluixos de cames, ben distrets amb les espies telefòniques i les justificacions subtils de la ministra entre les substitucions i el cessament de la directora del CNI. Diria que a l’afer li resten un parell de telenotícies. Jo, per si de cas, aquesta setmana he estrenat un mòbil amb un protector de pantalla immune a les ratllades.

Tanco l’assortiment de catàstrofes amb la interlocutòria en català que ha redactat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya referent a la imposició judicial del 25% de castellà a les aules. Un compendi d’erros ortogràfics, de morfologia i de sintaxi concentrats en només quinze tristes pàgines. Un veritable atemptat lingüístic!

No voldria acomiadar aquest reguitzell de foscúries sense un toc d’optimisme estacional. Ep, primavera, calor, llum, epidermis i xancletes! Succeeix que les previsions i les alertes dels científics ens aixafen la guitarra i aigualeixen la sangria. Amb 2 °C d’escalfament global l’impacte per a les persones i la naturalesa seria generalitzat i greu. Amb 1,5 °C d’augment l’impacte seria menys sever -siguem feliços!-. La pujada de temperatura es comportarà escassetat d’aigua i d’aliments amb multitud d’espècies en perill d’extinció. Una amenaça a la salut humana per la contaminació, les malalties, la malnutrició i l’exposició a la calor extrema. Les alarmes s’han encès quan els terminis per assolir aquest escalfament s’acosten vertiginosament, més propers del que preveiem. No tenim temps per a frivolitats temeràries en matèria climàtica perquè se’ns poden fondre les xancletes tot adherint-nos com una calcomania a l’asfalt.