Performance divina a Mossul.

No us recomanaré pas que visioneu el vídeo en el qual uns crítics d’art en divina performance destrossen el museu de Mossul. Podríem enllaçar l’acció amb un atac a la biblioteca de la mateixa ciutat on van cremar 8.000 llibres antics i manuscrits. L’art mesopotàmic assirià dels segles VIII i VII d’abans de Crist ha estat polvoritzat amb una professionalitat matussera, però eficientment demolidora.

Algunes de les imatges reproduïdes a les entranyables enciclopèdies de la infantesa han estat esborrades. Un espectacle que rebaixa la Fura dels Baus –versió anys vuitanta- a la categoria dels aprenents. Quin estil més solvent! Quina formidable contundència i quin orgull interpretatiu!

A quantes guerres, tempestes i, fins i tot, pixarades amb una indiferència de pota alçada a l’estil caní, no hauran suportat i sobreviscut algunes d’aquestes escultures. Quants matins al sol del desert -ombres per a camells i cabres- sense que ningú les hagués agredit amb la fúria amb què se’ls veu decapitar-les a cops de mall mentre un altre tècnic superior de la conservació del patrimoni per a la humanitat les trepana el pit amb un martell pneumàtic. Bravo!

Estremidorament emocionant, sí senyor! Ho han aconseguit, de commoure el públic i de convertir-se en referents per a l’eternitat. Qui es podrà oblidar d’aquests genis de la desconstrucció històrica? Deixebles d’aquells que van iniciar el mestratge al segle XXI amb els Budes de Bamian, a l’Afganistan. El Mullah Muhammad Omar, un reconegut –i sensible- mecenes talibà n’ordenà la demolició amb dinamita.

Res de nou sota la capa del sol. Les agressions a la creació artística, amb destacada predilecció per la religiosa, és el pa de cada dia a les cròniques negres de la història de l’art arreu del món, a totes les èpoques i en totes les cultures. Què més vulnerable que allò que ha estat bastit amb les matèries més nobles, més belles i més sentides amb la més irracional de les passions, la fe. Profanar els déus, ja no esmicolar-los, és com fer salat a la barca sagrada, ofendre els mitjancers de la transcendència o dinamitar els ponts al més enllà on serem immortals. No només ens maten en vida, ens assassinen els déus perquè vaguem eternament pels llimbs de la incertesa errant -com un polític al purgatori d’una campanya electoral-.

Tant de fred feia el maig del 1933 a Berlin que van haver de cremar llibres a la plaça Bebelplatz? “On es cremem llibres s’acaba cremant també persones”, profetitzà el poeta Heine. Què no serem capaços de fer si destruïm déus descatalogats de museu? Aquest petit detall, el dels déus vintage esmicolats a Mossul, es singularitza i ens repugna més perquè podem assistir-hi en diferit, veure com la matèria sagrada esdevé runes. Quina poca visió comercial. Que aquests pedrots vells no tenen preu, sòmines!

La història –em posaré metafísicament molsut- no ensenya, es repeteix, amics. I qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Com que el desconeixement de la llei no n’eximeix la responsabilitat, m’estalviaré de repetir allò tan magnànim de “perdoneu-los perquè no saben el què fan”.

Vull concloure contribuint a “la” solució. Reivindiquem tornar a esdevenir el far d’Occident –alhora, un mirall per a Orient-. Universalitzem la resolució del ministre Wert en matèria religiosa. Lloem-lo en la iniciativa de fer-nos meditar en la incapacitat d’un mateix per arribar a la felicitat. Reconeguem amb sorpresa i alegria l’origen diví del cosmos i tinguem clar que aquest no prové del caos engendrat a cops de martell ni de l’atzar per haver nascut en una terra o en una cultura equivocades.

Siguem generosos. Declarem Mossul territori infidel, adoctrinem-los, exportem-los els déus vertaders i únics. Que obrin els ulls i vegin la llum d’una vegada!

23F

En Lluís Carandell, pregoner per encàrrec municipal -llavors l’alcalde era Don Enrique Tierno Galván- va llegir el pregó de Carnestoltes. Pretenia convèncer que l’alegria havia de guanyar el carrer, conquerir l’asfalt reconvertint-lo en espai de gresca. “L’alegria -insistia- té més motius que mai per treure el cap als carrers de Madrid ara que la llibertat ha estat rescatada”.

L’edició del diari El País n’informava. “Un año más, y éste como queriendo recuperar la libertad festiva del carnaval, los madrileños ganarán la calle para convertirla en algo suyo y no sólo en exclusividad de un estrés ciudadano que, hasta ayer, tenía ribetes hechos con galones”. Els concerts i molts actes de la festa es van celebrar a la carpa d’un antic quarter, el Conde Duque. Un símbol militar per a la disbauxa d’una ciutat que vivia un esclat mai vist, intensament joiós celebrant el final feliç d’un malson –havia passat només una setmana- disfressats amb un mostatxo, un tricorni i amb una cua de dimoni. Mai he tornat a assistir a un acte social amb un esclat vital de tanta intensitat com el que es va viure i conjurar pel Carnestoltes d’aquell any.

A Madrid, avui fa just 34 anys, el dia era gris i també s’esqueia en dilluns. Mig ennuvolat i cobert pel cel metàl·lic de quan moltes calefaccions encara cremaven carbó. Un dilluns més de febrer dinant en una casa de menjars, una seu d’estudiants amb més gana que màsters i d’arquitectes del nyap vestits de manobres compartint taula i solitud, la d’algun funcionari jubilat –Marchando una de huevos fritos con patatas! –es concretava a crits el menú de subsistència sense esferificar. Amb l’amic Fèlix havíem decidit de dinar prop de la Biblioteca Nacional tornant de la facultat. La veritat és que no teníem massa desfici per entaforar-nos en aquell temple sagrat dels llibres vells.

De sobte una alarma va trencar la digestió i la somnolència impresa que envaïen els espais i el polsim. Vam deixar-ho estar, ells llibres de préstec damunt de la taula, i vam ser evacuats. No gaire lluny, al Congrés dels Diputats, hi havia aldarulls –Terroristes! -feia la brama. Al metro, en direcció cap al pis d’estudiants, tampoc vaig poder esbrinar quelcom més que indiqués la gravetat del moment.

Començava la jornada de les ràdios, dels transistors adossats a l’orella –llavors un prodigi tecnològic- que, de mica en mica, degotejaven la magnitud dels fets. Recordo que aquells dies jo llegia en Hugh Thomas sobre la Guerra Civil Espanyola. Casualitats que la conxorxa dels fets i les hores van convertint en angoixa perquè l’arrauxat Milans del Bosch pronuncia per la ràdio amb dictat castrense un text idèntic al de l’any 1936. Allò era seriós malgrat l’ambient frívol que es va aplegar al pis proper al carrer Alcalà, just per on havien de desfilar els blindats de la divisió Brunete en el supòsit que decidissin patrullar per la ciutat tot assetjant-la.

Parapetat en la nocturnitat i les ones del transistor japonès assistia, enmig de la remor esfereïdora dels partidaris -uniformats i cantaires- al nou alçament mentre reconquerien els carrers de Madrid –afortunadament sense tancs- com si el Reial Madrid hagués guanyat una altra copa d’Europa. Parlar amb la família, al Ripollès, va suposar una hora i mitja d’interferències i creuaments de converses que donaven per a un estudi sociològic del moment. Anàvem destil·lant la por a ser mobilitzats amb el rebost buit si en descomptàvem les provisions de pastissos de poma –aportacions del sector femení- i ampolles de vi negre sense massa pedigrí –ofrenes bèl·liques als déus mascles de xarop contra el temor i les incerteses-.

Pel matí la facultat era pràcticament buida. No hi pot haver cap pretext millor a favor de l’absentisme i de la campana fonamentada que un cop d’estat. Encimbellat i sol al departament hi havia Don Fernando Lázaro Carreter -un savi a qui jo em volia assemblar- també amb l’orella adossada a una ràdio nana. Molt trist, decebut i rabiüt perquè aquells fills de sa mare pretenien tornar a convertir la universitat en un quarter, em va dir. Conxorxes casuals d’aquells dies de febrer es tornaven a alinear amb l’exposició del fons bibliogràfic que havia patit els estralls de la guerra civil -la zona de la Universitat era el front al Madrid del “No passaran!-. Llibres esbudellats, afusellats i socarrimats per les bombes, les bales i el foc. La batalla!

Des de les finestres del departament, a la facultat, es contemplava una privilegiada panoràmica a vista d’ocell del complex de la Moncloa -separat de la zona universitària amb un cop de ganivet per l’autopista de la Corunya- orfe d’un president que havia estat segrestat per la voluntat i les armes colpistes al Congrés dels Diputats.

Aquell febrer esgotava el meu últim curs a Madrid. La transició plantava una fita. Els mitjans etiquetaven allò que havia estat de “moguda madrilenya” i els protagonistes passaven pàgina. Cròniques mancades de final sense culpables en una desmemòria prou interessada que encara perdura.

Jo sempre he estat convençut que el 23F va fracassar perquè ho van intentar en dilluns.