Les orenetes han tornat.

La tornada de les orenetes amb boques de pleniluni arrenglerades al pentagrama d’una imatge d’infantesa, als fils panxuts de l’enllumenat o als estantissos estenedors de l’hort, ens reconforta perquè aquests agutzils del bon temps abans decretaven el final de la foscor. Ja vaccinats amb eficàcia hem destapat una mica els somriures i vivim l’alleujament privilegiat del soldat que torna de la batalla sinó victoriós del tot, viu i xiroi. Per la meva part m’agradaria tancar definitivament la gaseta del confinat, però em temo que té corda per a uns quants fulletons més.

Aletegen les seqüeles d’aquesta esgotadora temporada que deixa lleument de tenallar-nos sense alliberar-nos del tot, no acabem de fer net. I si fos així, que el virus ja no volés com una oreneta discreta, encara patim els efectes diversos del confinament, la por i la incertesa. Aquest pes mort que portem a la motxilla de les experiències costarà d’oblidar. Qui no s’ha sentit tocat per la situació que ha imposat la pandèmia? Angoixa, crispació i una tirallonga d’emocions gens plaents que condicionen allò que anomenem com la vida d’abans. Tot el que fèiem sense qüestionar, perquè sí. Ara ens hem de plantejar el que ens semblava evident.  

Entre els màrtirs que haurem d’enaltir hi ha la tropa del joves a qui el moment ha imposat una dieta a pa i aigua que no els ha saciat l’efervescència vital amb què surten de fàbrica. Evitaré la reflexió respecte dels estudiants empresonats a l’hotel de quatre estrelles en un paradís illenc carregat de palmeres i de lloros tropicals. La meva consideració passa -digueu-me corporativista- pel reconeixement a tots aquells professionals del gremi de la pissarra digital que just ara tanquen la paradeta i que han estat capaços de contenir una escalada de contagis al llarg del curs. Quants hauríem signat al setembre passat de poder acabar-lo -com ha estat- sense grans estralls massius? Rere aquesta contenció hi ha una bombolla gegant de professionals que, al marge d’ensenyar en el sentit més ample del concepte, han aconseguit garantir la seguretat i moltes més coses.

Un temps anterior que ja no tornarà i que ara ens sembla millor atacats per un arravatament melangiosament poètic si oblidem el desig de sortir-ne millors, més solidaris i més bones persones que ens proposàvem mentre, arrenglerats com orenetes feixugues, sortíem als balcons a aclamar els sanitaris i a desafinar el resistiré. Llarg i lleig per a tothom i una eternitat per als immortals joves que han hagut de contenir els esclats propis en aquest moment que els ha tocat subsistir.

Un dels símbols d’aquest parèntesi de temps que se superposa, com una oreneta virtual que ha tornat, podria ser el congrés mundial de mòbils, el MWC 21 amb seu a Barcelona. Del desencís a certa malfiança quan es va cancel·lar a aquesta represa descafeïnada que passarà sense massa pena ni glòria. Testimonial només. No ha estat una anyada, la d’aquest congrés, com aquelles on Barcelona i rodalies omplien hotels, restaurants i complements diversos de lleure amb els taxis cremant pneumàtic a l’asfalt urbà ençà i enllà. Només he vist, passejant per la ciutat, un grup de nois joves orientals amb l’acreditació penjada al coll, com un escapulari vistós que els protegeix -o no- de la nocturnitat arrabalera i els associa a la confraria dels doctes sense fils amb residència als núvols.

Entre els ocells malastrucs que aixequen el vol, orenetes de ploma poc vistosa, acomiado els accents diacrítics catalans. S’ha acabat la pròrroga que l'IEC va donar als mitjans de comunicació, l'administració pública i els centres educatius per adaptar-se al canvi. A partir d’aquest primer de juliol qualsevol institució o entitat amb vocació de servei públic haurà d'aplicar la modificació. Per als nostàlgics lletraferits s’obre la veda, doncs, a la ultracorrecció, al negacionisme ortogràfic o a la por a sortir del confortable armari de la gramàtica obsoleta. Bé, ja que els déus del sentit comú hi han posat la mà, fem-ne un bon ús!

 

 

 

Cantant sota la pluja.

Cantava en Raimon que Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa. Digueu-me perepunyetes però la sentència era de fa unes dècades i ha perdut vigència perquè ara mateix, tot i que la pluja encara no ha progressat adequadament, el que plou és merda literal. Cercant un eufemisme diem que plou fang i ens posem nostàlgics recordant la pluja àcida o quan només queien tòtils que no embrutaven tant els vidres. Recordo aquelles converses obligades d’ascensor quan reclamàvem una ploguda assenyada per netejar l’entorn de tot, també dels virus. La pluja era l’escombra suprema que rabejava els esperits i alhora feia dissabte del cel. Era, aliada amb la tramuntana, el drap humit que retornava la nitidesa i la resplendor carena enllà cap a l’infinit.

Segurament els homes del temps tenen una assignatura al pla d’estudis d’aquelles que es cursen cap al final de la carrera que explica com es comporta la celístia pel que fa a les excrescències meteorològiques associades al principi primari de que tot el que puja baixa, pura física elemental vinculada a la contundent llei de la gravetat que ens torna allò que hi aboquem enferritjant algun engranatge del primmirat cicle de l’aigua.

I massa freqüentment plou massa, en demesia, amb tempestes que neguitegen la pau d’esperit perquè els homes no controlem l’aixeta del cel, ben al contrari, l’hem desajustada i sovint sembla que el veí del sobreàtic segona s’ha oblidat de tancar-la -la d’una banyera pretensiosa- provocant saltants d’aigua macos de veure si no fos pels estralls que comporta la negligència. Mitja comunitat ha canviat el xandall i el boatiné per llampants impermeables i katiuskes de mariners ancorats en un desastre. Dies de tempesta que ens maleeixen l’ossada i ens fan florir el serrell carregat d’algues.

Mentre escric això un llamp cau en una plaça del poble abatent una sequoia centenària i uns arbres propers que n’havien vist de tots colors. S’han esfondrat unes naus altives de verdura cuirassades per pura subsistència a la verticalitat de les pixarades dels gossos, a les abraçades etíliques dels nàufrags nocturns del cap de setmana. S’acaba d’estellar la barbacana protectora als petons i a les abraçades furtives de joventut. I encara podem estar agraïts a les divinitats que ens guareixen de les malvestats ja que el superb del sobreàtic segona avui no ha decidit prendre un bany on de rocks amb glaçons del calibre d’un ou de gallina i que ningú hagi pres mal, s’exclama tremolosa i impactada una vilatana que ha esquitllat l’escomesa del llamp per instants. Efectivament, al meu poble, tampoc no sap ploure.

Que la nit de Sant Joan ens redimeixi. Que puguem cremar, mascaretes a banda, la rabietat ambiental, tota ella. Purifiquem-nos en aquesta nit del foc i de bruixes fent una bona foguera amb allò inservible que hem anat acumulant durant tot l'any. Una bona pira funerària reduïda a brases amb guspires de petard i regust a coca dolça tot trompassant la foscor a saltirons.

Bona revetlla!

 

 

El colom va tornar i ja no plovia.

Rondalla dedicada als mags.

 Diuen que una vegada, fa molt de temps, van coincidir un mag i un poeta en una fonda de traginers d’aquelles que ja no en queden. La fila els delatava, van arribar cansats de la jornada, abatuts, afamats i sense la lluentor de l’escenari. Un, sense la ploma i dejú d’inspiració, l’altre, orfe de muses que el rondessin.

             La mestressa, una dona més abundant que els plats que servia, se’ls mirava amb el posat que fan els avesats a destriar les persones per les cobertes, com solen fer els analfabets en qüestió de llibres, però quelcom hi devia entendre a llegir posats perquè aquells trapelles rodamóns eren prou capaços d’anar-se’n sense donar-li els calerons. És així com la recança i l’experiència la van fer malfiar i, gata vella en l’ofici com era, els va exigir que per tastar d’aquell bon vi que ella despatxava, abans haurien de patir.

             Que no li feia res atipar-los, ben afartar-los fins a no poder més si -aquí hi havia la condició- destapaven l’ampolla de les seves arts amb emoció i als parroquians, com a ella mateixa, els feien gaudir amb la seva funció.

             El mag, afalagat, del sac en va treure la màgia i la seducció. Conills curts de vista, sirenes mamelludes de bon veure, llebres tafaneres, ocells amb ales de papallona, un tigre xiulador i un lloro que cantava. Tota la fonda es va desbordar per la voladissa fantàstica de fauna cridanera. Que de no haver estat per les seves arts i la seva llestesa hauríeu dit que eren miracles, talment com si s’hagués acabat el diluvi i el colom obedient tornés a casa amb una branca d’olivera enmig de l’embadocament dels parroquians.

             Mai s’havien vist meravelles com aquelles a la contrada. Cosa de màgia! Feien els traginers, un parell de viatjants, un frare mendicant amb escolanet encantat, tres dones massa afaitades, una altra taula de camperols, una de menestrals i al racó, a l’escó vora del foc a terra, els avis, la fadrinalla i l’amo de la fonda que tornava de la guerra. Cosa per anar-ho a veure! Encara avui se’n parla, del mag, de la piuladissa dels animals fantàstics i de les aparicions tan extraordinàries que allí es van poder veure.

             Que amb l’estona que els va fer passar ja n’hi hauria hagut prou perquè la matrona n’hagués tingut cura del dos amb escreix i s’oblidés de les misèries del poeta, però aquell dia era festa major a la pensió i va decidir, sense cap mena de penediment, tracte era tracte, que per treure de pena el ventre, també el poeta hauria d’exercir el seu predicament.

             Quan ja no hi havia criatures lluminoses, enfosquit el menjador, apagat l’aldarull, quin foc i quin caliu podria encendre el bon poeta amb llenya de metàfora i escorça de paraula? Ho tenia d’allò més magre. Si hagués estat ell qui hagués iniciat el desafiament. Com podia vèncer un artifici com aquell? On eren els colors, les músiques, les aparicions que aquell mag congriava, com tempesta sensual, sortits d’aquell sac gens usual?

             Aixafat, perquè ell no tenia poders d’aquells, els va referir que hi ha una altra màgia que tampoc té explicació. Com demanant perdó els va dir amb mesura i sense voler-los avorrir, que en la vida, per a un poeta, la flor que es panseix, el somriure d’una criatura, la mirada amorosa d’una muller o el tacte subtil d’una manyaga i la cosa més neta que hom pugui imaginar són com estris de mag que surten del cor i el bon trobador amb la paraula reflecteix.

             Badocs i encuriosits, però van anar afluixant l’atenció per acabar estant-se d’acudits. Que amb prèdiques i sermons no s’omplen els sarrons -i a la mestressa li recaven els macarrons!- I el poeta, melangiós i derrotat va pensar que si volia menjar, enginyós s’havia de tornar.

             I ben certa aquesta història vera, que qui no la cregui el seu cap se li torni de cera, que el poeta xerrameca, cansat de garlar, sense ningú que el volgués escoltar, en màgic es va voler mudar!