Ep, el casc!

Tornem-hi. Reprenc aquest Miralls amb una realitat que sovint es verifica quan ens sembla que ja tenim el peu al coll del monstre, marxa el llum. Quelcom prosaic enunciat així perquè tenim el pagament mensual al corrent, no som morosos per vici, i no patim de terrible pobresa energètica. Aquest vespre ha marxat el llum, una apagada elèctrica que ha afectat el bloc d’habitatges i bona part del barri. En la foscor imposada els fantasmes de l’apocalipsi hi tenen l’escenari predilecte. Instintivament mirem si l’escala també roman a les fosques i si l’ascensor rutlla o també els déus de les tenebres els senyoregen –Ve d’ells! –deixo anar com quan els grisos de la Tv dels anys seixanta s’esvaïen sobtadament. 

En la foscor traïdora, els operaris del gran interruptor van assajant amb llambregades que no se sostenen. Es tracta, però, de l’indici que algú –un heroi anònim més- està fent el possible per posar-hi remei. Recupero unes espelmes que il·luminin l’angoixosa incertesa mentre passo revista als serveis que acaben de fer figa. M’adono que la xarxa no pesca peixos, desconnectat no puc cercar a qui he d’avisar de l’avaria en el desgavell de companyies elèctriques que regulen el mercat. Els números d’urgències de tota la vida ja no són operatius, recita una amable i sensual contestadora automàtica. La calefacció s’ha aturat, la nevera no refreda i tampoc no escalfa, les persianes s’han paralitzat, sornegueres, a mig camí com fent-me l’ullet. Lamentable i preocupant situació si no torna la llum artificial. Ha trigat gairebé una hora en resoldre’s i s’ha repetit una estoneta més tard. Per si de cas, en l’interval he endollat el mòbil al carregador per no viure encara més aliè, en la cara fosca de la lluna virtual. 

Al decorat tenebrós s’hi afegeix l’udol del vent, bufa prudent amb alguna manxada impertinent, la banda sonora que hi aporta més angúnia encara. No és el millor vespre per al confinament. Una sanció aspra que, una vegada resolta, em congracia amb l’arrest domiciliari i el percebo molt més suportable. Quin alleujament quan el tall de subministrament elèctric s’ha adobat, he passat literalment d’una obscura cel·la d’aïllament a poder fer un tomb per la terrassa, perquè la persiana s’ha aixecat, tot gaudint dels geranis i de les violetes que no acaben de florir. 

Parlant d’arrest o de detenció domiciliaris m’adono que efectivament estem complint, per responsabilitat solidària, una pena amb totes les de la llei amb un punt de militarització sobreactuada en excés. Les compareixences dels ministres manaires custodiades amb tanta medalla loquaç no sé si pacifiquen massa l’estat d’ànim civil que reclama mitjans sense tants tocs de corneta i més persones uniformades de blanc o de verd esperança, els colors del gremi de la sanitat i de la ciència experta. 

Instal·lats en aquest estat de setge –també emocional- no ens calen diccionaris bèl·lics ni odes a la pàtria. De necessitar-ho, volem creure’ns que tenim els millors generals –no els més temeraris- dirigint el camp de batalla mentre la tropa cavem trinxeres als balcons tot esquivant amb molta moral les bales invisibles de la pandèmia que ens metralla –Virus, va! –posem-nos el casc. 

Costa viure aliè a la informació groguenca d’aquells que en treuen rèdit i audiència. Fa mal assistir a les interessades proclames d’alguns profetes de l’endemà des de la més absoluta gratuïtat amb fonaments espuris. En l’excepcionalitat sense terminis podem ser vulnerables, però no ens podem permetre de ser idiotes. Ja hi haurà temps per passar comptes –a hores d’ara continua el bombardeig amb virus i amenaces-. Ep, el casc! 

El moment propicia que aflori el més humanament formidable perquè és l’hora dels herois anònims, imprescindibles; però també són dies on la condició humana, la de la cara més miserable, surti dels cataus cavalcant frívolament com un genet més de l’apocalipsi. Temps hi haurà per analitzar-ho. 

Amb els dies, retornant a aquesta quotidianitat vertiginosa que no atrapem, he esbrinat que l’embotigament de paper higiènic en algun cas té fonament i respon a una necessitat transcendent. En les tertúlies de pati de veïns, un de molt proper dels que van emmagatzemar-ne per reescriure-hi el fons complet de la Biblioteca Nacional de Catalunya –amb la lletra menuda també-, ha deixat registrat al testament davant de notari que, en cas de traspassar per la pesta, vol que l’emboliquin com una mòmia de l’antic Egipte, però amb paper de vàter perfumat del de textura suau que ha adquirit. Ha tingut la deferència, d’escaure’s la momificació –òbviament post faraònic traspàs-, de cedir-me en herència el romanent del preuat embolcall fúnebre. Coses del veïnatge entranyable que em consolen i em fan més immortal –bàsicament pel testament-. Amb un –Qui tingui més pressa, que passi davant! –ens vam acomiadar i ens vam cedir mútuament la prioritat i l’usdefruit del paper. 

Costa d’assimilar aquest estat de coses amb les quals ens hem de ressituar amb nosaltres mateixos i amb els espais que mirem amb uns altres ulls, una mica com les raconades d’una cel·la sense barrots. Amb els carrers insòlits, els gratacels hotelers sense turistes i sense il·luminar s’imposa cert aire fantasmal a qui pretenem trencar la cara cada vespre abocats al carrer picant de mans i agraint el titànic esforç de tots –tots!- els herois anònims que no ens abandonen. Alhora que ens fem costat i no ens sentim tan sols. 

Ànims! Ens n’hem de sortir.

No a les selfies amb el coronavirus.

Al ritme binari de les cassolades reprenc la gaseta del confinat. Una repica amb agraïment per a la gent –tota- que hi deixa més que la feina i s’exposa a disposició de qui ho necessitem. Gràcies! 

L’altra cassolada ha esclatat mentre el rei s’adreça al país des d’un decorat molt espartà, com el d’un estudi de fotògraf a principis de segle amb una austeritat escènica tirant a espai de cartró pedra. Diguem que, des de  l’última compareixença extraordinària  i no nadalenca, l’escenari ha perdut molta sumptuositat. Pel que fa al contingut, que els omplia de bell antuvi amb “profunda satisfacció”, en aquesta edició tampoc és per tirar-hi coets –o sí!- Diuen que circula per les xarxes una profètica rèplica novel·lada i gairebé literal del discurs reial confirmant una vegada més que la realitat supera amb escreix la ficció –o viceversa-. 

Des del confinament casolà les meves relacions virtuals també em mantenen ferm i m’ajuden a no defallir. Us agraeixo les felicitacions que van arribant per Sant Josep, mai tantes i apreciades per la part que em toca. Felicitats, doncs, a tothom qui celebrem la diada en la intimitat circumstancial. Amb o sense crema catalana ha estat un dinar de celebració en petit comitè. Felicitats! –aixeco la copa-. Compartit des de la diàspora familiar i amb gran estalvi d’abraçades que haurem d’anar acumulant per al dia que ens puguem retrobar. 

Us proposo de portar un full de càlcul –per ser precisos i bons administradors- on hi anem consignant les abraçades, els petons, les trobades, les privacions epidèrmiques... que ens anem prometent. Són els deutes contrets que tenim pendents i haurem de fer-hi front amb interessos així que el sol amb el seu escalf il·lumini els carrers de vida una altra vegada. 

L’endemà de Sant Josep, el 20 de març, l’ONU l’ha proclamat el dia internacional de la felicitat. Una data simbòlica per commemorar la importància de la felicitat com una part integral, i fonamental, en el desenvolupament i benestar de “tots els éssers humans”. Ja és una ironia que al calendari del santoral laic aquesta celebració s’escaigui mentre el flagell de la pandèmia ens assota amb aquesta virulència. Ser feliç ara s’acosta molt a no estar infectats. Aquells que em coneixen saben que, quan em demanen com estic, els responc que visc prop de la felicitat. Perquè ser absolutament feliç –amb el que ens envolta- només deu ser patrimoni d’inconscients i cosa de llunàtics arrauxats. 

Siguem feliços, però sense passar-nos, com em demostren els col·legues matemàtics –els de l’enigmàtica foscúria científica només per a ments rutilants- confirmant-me que viure prop de la felicitat és una expectativa similar a la representació d’una corba que s’apropa de continu a una recta sense arribar-hi mai, a trobar-la. Asimptòticament impossible, que traduït a la metàfora dels que anem a pams –els de lletres- vol dir que arribar a ser feliços del tot esdevé impossible. Maldem, doncs, per acostar-nos-hi el màxim possible, amics i amigues! 

En el pla cinematogràficament curt d’aquesta experiència, la del confinament, us informo que segueixo l’evolució morfològica de la gata d’una veïna adquirint gravetat de la que mesuren les bàscules. Per allò de la protecció de les dades personals m’abstinc de fer cap comentari respecte de la mestressa del felí –o felina, que dubto del gènere-. Amb la veïna no hem trencat el gel i, per ara, ens ignorem mútuament. Ja arribarà el dia de fer-nos un petit gest de banda a banda de carrer, i un somriure de complicitat.

Malgrat la tensió en la cohesió familiar que provoca el joc de les cadires, encara ens hem de barallar. L’harmonia mentre ens observem amb prevenció no s’ha esquerdat. Que duri! Tenim menjar, estem comunicats i els de natural sedentari –el meu cas-, poc donats als esclats atlètics o acrobàtics que no sigui una cursa de passadís xino-xano, passem el tràngol com els peixos a l’aigua. 

Que la primavera ens sigui més propícia! Estem en contacte. Mentre, decreto unilateralment prohibides les selfies amb el coronavirus!