Engrunes d'optimisme.

Estic per fer mutis i retirar-me d’escena, deixar la pàgina en blanc. Faig una ullada pels mitjans sense aturar-me a les raconades de les xarxes i no hi sé trobar un pam de net, quelcom mínimament optimista que ens aixequi aquest estat d’ànim, que el patim força ensorrat. La gaseta del confinat segona edició ja camina a grans gambades per esdevenir una enciclopèdia gruixuda de molts volums registrant un increment exponencial en la producció de taüts per a un més menester i per a un si escau. Esmentaré la voluntat de l’avi -savi- que cedia la preferència als accelerats perquè jo també sóc del parer que qui tingui pressa, passi davant. Ja ens portarem flors i passarem el drap a la làpida polint el record i espolsant l’enyor per Tots Sants.

Si ens oblidem de l’epidèmia per fosca, incerta i malastruga a què ens arrapem per sortir del foc i no caure a les brases de la política i dels seus gestors. Torno a passar pàgina i m’esborrona el cruixir de les entranyes de la terra bategant com un terratrèmol mentre sacseja les aigües de la mediterrània exhausta de tant bressolar els cossos anònims de refugiats ofegats, ofrenes de carn viva que no amansen la ira dels déus ferotges tan irritats que exigeixen encara més sacrificis d’infidels degollats.

Una època i un any per oblidar quan no tenim la certesa de si es tracta del preludi d’una rara quotidianitat establerta o de quelcom més descoratjador. En aquest sentit m’apuntaria al club dels negacionistes tot aclucant els ulls per no voler veure allò tangible malgrat que s’entesti a no deixar-nos tranquils. Un any nefast en el qual fins i tot el Barça és incapaç de reconfortar l’univers culé. I no vull ni esmentar les repercussions prenadalenques que comportarà la derrota o la victòria d’en Trump en la cotització dels torrons i de la decència política.

Amb els llums de nadal escalfant a les tribunes per sortir al terreny de joc a pampalluguejar amb renovada energia, l’activitat comercial viu subordinada a l’embranzida consumista de la campanya nadalenca que els visionaris no s’atreveixen a pronosticar. Que no seran tampoc unes festes com solien, coincideixen. Això sí, amb una cadira per enfilar-hi com cal la criatura a recitar el vers, un himne per apedaçar l’esperança avariada.

En l’àmbit personal en el cas que ens tornin a recloure -encara més- als quarters domiciliaris d’hivern, ja us dic que em nego a escoltar el “resistiré”. També em temo que el gremi de la sanitat, de produir-se, catalogarà com un exercici de cert cinisme les manifestacions de balconada més que no pas de reconeixement. La segona onada ens enxampa a alguns amb el to més baix –o desafinant directament- i a ells, els de la bata blanca, molt esgotats.

Ep, quelcom percentualment lluminós! Les dades d'evolució de la pesta que recull el departament de Salut constaten aquests dies una dada amb unes engrunes d’optimisme. Anuncien la disminució de la velocitat de propagació del virus, que ha davallat unes centèsimes.

 

 

Incertesa o desconcert.

 La manca de certesa o quan considerem quelcom no segur, amb dubtes, ens fa sentir que no tenim la veritat previsible al nostre costat i ens produeix neguit. L’angúnia vital participaria d’aquesta incertesa que ens posa davant d’allò que no controlem, com si habitéssim en un present determinat pel que ens espera i que no coneixem, allò del déu dirà. Pertanyeria a una categoria superior entre l’atzar i la predestinació que no abastem.

Però, si la incertesa esdevé desconcert és perquè les persones remouen la fórmula sublim volent interferir en la predeterminació unívoca que alguns postulen. Manifestat d’una altra manera podríem dir que el sentit crític i el sentit comú acostumen a ser l’antídot que ens pacifica l’angoixa, però quan els retorcem i els forcem ens entaforem al llarg i negre forat del desconcert on els raonaments previsibles deixen de funcionar i l’única espelma que il·lumina aquest túnel és el caos. Em temo que a la incertesa magnificada que vivim cal afegir-hi la gestió desconcertant d’aquells que haurien d'assossegar l’aflicció que ens tenalla.

Entre la incertesa i el desconcert, doncs, hem de fer la viu-viu gronxant-nos en la renúncia i el temor embarrancats en aquesta percepció tan estranya i ben rara a què la nova realitat ens ha portat. M’estalviaré de dir que hem après a viure amb la pandèmia, en tot cas hi cohabitem en una escala de conformitat i responsabilitat ben variada i, a voltes, fins i tot pintoresca per no qualificar-la de contradictòria o, més encara, de dramàtica.

 

Bolets i follets.

La primera accepció de “bolet” –al diccionari se’n descriuen seixanta-set- fa: “Cos fructífer d’un fong basidiomicet o ascomicet, carnós, suberós o gelatinós, que es forma a partir del miceli, gairebé sempre en contacte amb l’exterior”. Del reguitzell en destacaria el bolet rialler, que pot ser al·lucinogen o el bolet del dimoni, el matagent o mataparents, del qual no en calen realçar més propietats. Les varietats de bolets que aquests dies neixen als boscos és extraordinària. El catàleg de colors, textures i formes és impressionant. Tots tenen un nom que pot variar d’una contrada a una de ben propera. Dels rossinyols a les vaquetes, per exemple.

A la tardor, els follets del bosc, uns éssers entremaliats i faceciosos, surten de les estripes de la terra on resideixen la resta de l’any per urbanitzar preferentment les obagues i d’altres indrets amb vistes a les valls, dessota de determinants arbres o a les riberes on gaudeixen de l’aigua fresca i neta que porten les pluges de setembre. Aquests habitants de la boscúria són molt difícils de veure i de capturar. De fet, tancats en una gàbia tenen les hores comptades. Els científics que pretenen catalogar-los es desesperen per poder-ne exhibir algun de viu. Són tan esquius que, per ara, només tenim constància de la seva existència pels habitatges de temporada que abandonen acabades les seves vacances. Edifiquen en urbanitzacions amagades entre la vegetació agrupaments de cases unifamiliars de matèria orgànica que totes tenen en comú l’aparença, de bolet. Si feu un tomb pels boscos veureu el variat catàleg de residències -del follet bosquerol-. D’ostentoses, carregades d’ornament, grosses, cama gruixudes, molsudes, amb un àtic per barret com un plat soper. D’espartanament minimalistes i estilitzades. Cosa de les preferències i de la capacitat adquisitiva d’aquestes criatures quan deuen seleccionar l’arquitecte a caprici per al disseny.

Dies de tardor per caçar bolets o collir-ne. La fauna humana que va a buscar-los també es pot destriar per l’actitud, les maneres i l’expertesa. Els que hi entenen dels que surten de safari dominical per distreure’s pertanyen a grups diferents. Una plaga de boletaires ocasionals –sense ser de l’ofici, que n’hi ha- ha envaït els boscos del país. La quantitat de vehicles i de persones que ronden per la muntanya és ecològicament poc sostenible –per definir-ho de manera cortesa-. I curiosament –o no- els caçadors de bolets abillats per a l’ocasió es detecten des de la llunyania. Se’ls sent i, sobretot, se’n pot seguir el rastre així que abandonen el terreny de joc. Com uns follets maldestres també colonitzen el bosc, però amb un rastre de deixalles i d’estralls ben visibles. Alguns van equipats amb rastells, podalls i altres estris indefinibles de destrucció massiva que deixa cicatrius a la natura.

Amb els follets diversos del bosc aquests dies excepcionals hi conviuen les vaques, els senglars, els cabirols, les aus i els crans de riu. Un esclat de vida trasbalsat per les corrues de vehicles que abandonen l’asfalt i s’aventuren en una pista forestal envaint espais insòlits a què no estan avesats, alguns jugant-s’hi la integritat física i posant en perill l’equilibri emocional de les cabres. Us asseguro que vaig distreure’m una bona estona observant com una vaca presumida regulava el trànsit a cops d’esquella comptant escrupolosament els cotxes a punt per muntar un peatge mentre era retratada amb intimidació.  

Ep, companys. Siguem responsables, de nosaltres mateixos i de la natura. Tinguem cura d’obrir i de tornar a tancar aquells accessos que ens puguem trobar per les muntanyes. No llencem res que la natura no pugui pair. Assegureu-vos que els bolets que collim no són mataparents. I als mataparents, també respectem-los, no cal arrencar-los en una ofrena inútil rebutjats panxa enlaire.

M’acomiado amb una recepta de rovellons confitats en vinagre. Un dels entremesos o aperitius més delicats i exquisits. Es fan servir rovellons molt petits i sencers -de 2 cm o 3 cm de diàmetre- coneguts com a rovellons botó. Collits o caçats els rovellons es netegen amb un drap o un pinzell, sense passar-los per aigua. Es talla la part del peu terrosa. S’han d’escaldar molt breument, un parell de minuts, amb aigua bullent. Una vegada refredats, en un pot de vidre, es cobreixen amb una barreja d’oli d’oliva i vinagre, sal i pebre al gust. En un parell de dies ja es poden cruspir. No obstant, es poden conservar tot un any en un lloc fresc i fosc. No us malfieu si presenten una mena de gelatina quan els destapeu, és normal. Podeu rematar-ho abans de servir-los amb una picada d’all i julivert i/o amb les herbes aromàtiques que un facin peça. Vagin de gust!

Ja coneixeu aquella dita de qui menja bolets, menja cuquets. Trieu-los bé! Sovint he estat temptat de verificar si aquells petits cucs que remenen la cua poden arribar a esdevenir els follets adults que els habitaven.