Aus urbanes.

El dia de la loteria –que no m’ha redimit pas de la misèria humana- La Vanguardia publicava un article d’aquests que fan meditar. Molsut i transcendent perquè es referia a la catedral de Barcelona. La informació es basa en un apunt de la pàgina web de l’arquebisbat que divulgava les declaracions del canonge mossèn Josep Mª Martí Bonet.

El clergue afirmava, en l’esmentat article, que les gavines practiquen l’anticlericalisme. Atribuïa a la seva condició de capellà el fet que aquests animalons -només dubtosament simpàtics a les lletres arravatades de les havaneres i als estilitzats logotips de determinats partits al govern- que així que s’enfilava al campanar de la catedral li deixaven un regal, un excrement que li queia al cap.

Tanta punteria i infal·libilitat era quelcom que preocupava els responsables del patrimoni arquitectònic perquè aquestes aus rapinyaires i, alhora, descregudes enllardaven la façana danyant la composició química dels materials arribant a impossibilitar-ne la reparació. Un repte ara que el monument llueix sense bastides i amb la cara rentada de fa poc.

Gavines i coloms –aquests literàriament de tradició més pietosa, però tan irresponsables i menargues com aquelles- són els culpables d’empastifar-ho sense cap mena de respecte ni consideració. Ho netejaven, però a la setmana sant tornem-hi, tot era brut. Una mena de neu pudent gens poètica arrebossava els pinacles i les cimalades del pietós monument. Que ja en faria prou i cobriria amb escreix la quota de matèria empudegant amb les irreverents oques cridaneres del claustre.

Què té d’especial i d’insòlit la notícia? El mètode, el com. Argumenta mossèn Josep Mª Martí que no ha estat un procés fàcil. Trobar-ne la solució ha passat per tres moments diferenciats que han conduït -a còpia d’assajos- a la victòria contra les gregàries bèsties voladores, unes okupes dels espais de culte.

El primer intent –o el segon- va consistir a adossar als setials, on aterraven per perpetrar la infàmia contra la pedra -i la testa del mossèn-, unes pues afuades que els impedissin de posar-hi. Corones d’espines que gavines i coloms anaven farcint amb fulles per acabar construint-se un còmode niu de disseny minimalista damunt de les punxes amb vistes privilegiades a la ciutat.

El segon –o el primer- es tractava d’un sistema acústic que simulava un atac ferotge de predadors addictes a l’arròs amb colomí. Un mecanisme ecològic i relativament pacifista que, en principi i definitivament, havia d’aturar els vols rasants i l’artilleria enemiga. Tot rutllava fins que –ací el sorprenent de la notícia- una gavina, malgrat els rugits i el somort crepitar de les metralladores, s’aturava fatxenda sense espantar-se per l’aldarull ni pels advertiments que li dedicaven els altaveus –Senyora gavina, toqui el dos! Un, dos... Que li disparem! ...i tres! –però la gavina no s’immutava ni es posava a la defensiva. Era tanta la indiferència del seu posat que va provocar amb la seva actitud que la resta d’aus, després de comprovar que les amenaces no anaven enlloc, acabessin recuperant els espais de privilegi que solien habitar als sobreàtics del temple.

Resulta –explica el canonge- que aquell líder de les gavines era sord. Efectivament, era sord com una perola! Que ja és casualitat i mala fortuna. La facècia em recorda aquell acudit -suat i apte per a tota mena d’auditoris- del violinista que aterra amb un paracaigudes enmig d’un congrés de lleons. Els manté a ratlla tot interpretant dolces i afinades serenates que els distreu la fam fins que n’apareix un de tocatardà i se’l cruspeix. –S’ha acabat el concert, havia d’arribar el sord! –es lamenten a l’assemblea dels felins.

Tercera –última i efectiva, per ara- mesura. S’ha optat per un sistema elèctric amb bons resultats –que enrampen- i tenen les aus a ratlla. Una subtil descàrrega que no les mata ni els dol –ens tranquil·litzen els responsables de la iniciativa-.

Per arrodonir-ho hauria de trobar un final de faula exemplificant i moralista, però no l’encerto. Ho deixaré a la voluntat i al gust de qui ho llegeixi.  

2014 (i... 100!)

Aquesta és l’entrada, l’aportació al blog Miralls i Espantalls, número cent -100-. Coincideix també amb el repàs que pertoca de l’any 2014 que ens marxa per reposar a les calaixeres de la història immediata. Caducat, exhaurit i prejubilat. Ja hi ha a l’andana dels calendaris un nadó en bolquers esperant el proper rodalies. Tot just aprèn a caminar i a papissotejar els primers mots. Per ara xiuxiueja inexpert i optimista –Bon 2015! –aixecant el dit i fent-lo anar com un comandament a distància. Indecís, expectant i amb ganes de viure, el tenim palplantat al mig del passadís en la incertesa de quina porta obrirà. Se’l veu sa, espavilat i inquiet. Haurem de veure cap a on la fa. En seguirem l’evolució.  

El 2014 s’apaga amb la saviesa que aporta l’experiència. Fatxenda amb el posat dels profetes de l’endemà no perd l’ocasió per explicar batalletes. Poques sorpreses ens pot oferir ja. Encara que sempre pot saltar la llebre amb algun esdeveniment que el singularitzi una mica més. Per exemple, fa un parell de dies que ha començat a esquerdar-se el gel de les relacions i de l’embargament entre Cuba i els Estats Units d’Amèrica. Veure com parlen per telèfon el president Obama i el germaníssim del Fidel Castro és portada segura. Hauran descobert el WhatsApp? Un missatge amb un arxiu adjunt de ritme tropical podria greixar molt la diplomàcia i afavorir-ne el desglaç.

Així naixerà el 2015, bressolat per sons cubans amb la gràcia mulata que li correspondrà al nou equilibri geopolític en una zona d’huracans i de cigars artesanals. La notícia a la Little Havana, però, treu fum pels queixals. S’haurà de verificar el full de ruta presagiat per l’afable Antonio Machín amb molta Esperança i més txa-txa-txa! Els apallissats afrocubans no les tenen totes -No me vayas a engañar- després que els ha tocat d’amanir amb sucre de canya i promeses Toda una vida. Cuba! En Hemingway, hi assajava una de les reedicions més reeixides del segle passat, el mojito.

Afers de barbuts colrats per la guerrilla, avui molt desmitificats –i rasurats- si exceptuem la icona Che Guevara. Cal constatar que les barbes mai han passat de moda als manuals d’història. Aquest 2014 se l’ha deixada -la barba- per exhibir el cantó més fosc i fanàtic de l’Estat Islàmic decapitant periodistes i cooperants. Assassins amb una terrible banda sonora on no s’hi escolten boleros ni les gardènies floreixen al seu hort. S’hi podria percebre el contrapunt -que no ho justifica- a ritme de tortura dansant amb aires caribenys des de Guantánamo. Refinaments per a botxins professionals i impunes.

Quina fesomia tindrà aquest 2015? Per ara és barbamec. Al conjunt de barbuts insignes hi figura en Mariano Rajoy, que no la hi escauria si associem la pilositat facial a la estètica contemporània de les ideologies. També el nou monarca llueix el complement a les fotografies oficials vestit amb els uniformes dels tres exèrcits. Que on hi ha pèl hi nia l’alegria! Ha estat l’any del recanvi dinàstic i el tercer de la gloriosa majoria absolutíssima del PP. En el balanç anyal de govern, també al Mariano, li han sortit moltes clapes. L’any nou, i els Reis d’Orient, li portaran una carretada d’incertesa i carbó de molt mal pair. Tot de contenidors per matèries que no sembla pas que el curs que comença hagi de reciclar. Atur. Corrupció. La Constitució –la Ció, la de la trobada a cegues al Zurich-. Catalunya. Forats negres i pous profunds que cal afrontar a l’arena política amb un posat més torero. Olé, Mariano! Per ara s’ho mira des de la barrera amb la montera calada fins a la frontera de les celles resant a la Verge del Pilar perquè el cinquè de la tarda sigui un toro que li permeti de lluir-s’hi. Al cartell s’hi anuncien braus de la ramaderia Gürtel amb banyes com espases. L’afecció taurina –molt a la baixa- viu decebuda pels canvis en la quadrilla i l’ascens sorprenent d’un espontani que apunta maneres i art. Un tal Nicolàs, expert en l’engany i la verònica que ja s’ha fet un nom, el Niño de la Moncloa. Veurem com se’n surt a la propera fira de Sant Isidre a Madrid.

Qui empitjora a causa de la síndrome del barber és l’Urdangarín. Així que ha vist les barbes dels veïns pelar, té la seva ben amenaçada. Cues a les perruqueries amb els Núñez i Navarro, la Pantoja, en Bárcenas, en Jaume Matas, en Carlos Fabra... Que em perdonin si, per oblit, no esmento a algú. La justícia funciona? Si no és el cas, viu inquieta i sollevadissa. Just acaba de dimitir el fiscal general de l’Estat. Una baixa més en la quadrilla Rajoy. No estava, el fiscal, per posar banderilles a tort i a dret. Després de la querella catalana, sospito que l’hauríem pogut veure fent-nos gaudir mentre se les heu –també per Sant Isidre- amb el Miura més ferotge del braus polítics actuals, els peluts de Podemos. Davant d’aquest repte, ha preferit tallar-se-la, la cueta; i penjar els trastos de matar!

A Catalunya preferim l’atletisme del vertigen a la temeritat taurina d’altiplà. Emmanillats castellers pel folre constitucional esdevenen la imatge corporativa de calendari per a societats rampants i cooperatives de l’arbequina. Ni el president Mas, ni el pretendent Junqueras -tampoc les noies de l’assemblea- llueixen barba espessa ni haurien d’estar perquè els prenguin el pèl o s’estirin recíprocament les trenes. El 2014 va començar rimant amb Tricentenari al quilòmetre zero –ara “sí” és l’hora- de la gastronomia independentista de mercat i de la cuina de proximitat. Acabem l’any esfullant estelades i amb el posat nostrat de qui el gat pentina. Enmig, en Duran s’ho contempla sense exposar-hi res ni trobar-hi massa pèls, sembla més pendent dels galets que solquen en l’escudella del PP català.

El canvi climàtic ha continuat fent via durant el 2014. Es manifesta a l’oasi català. “Aquell” –qui era conegut abans com el president Pujol- ens l’ha feta molt gossa. Una corrua de pagesos i de botiguers ens exclamem a les sales d’espera de les consultes dels professionals experts en higiene mental i no ho hem acabat de pair. Aquell destapà un forat gros de vergonya que irradia potent, però amb menys afectacions de les que es van calcular. De la collita malmesa se n’ha salvat el serrell d’en Mas, per exemple. Que ha estat un polític emergent, com un davanter que ha marcat per l’esquadra al minut de pròrroga un gol que el manté viu i amb aspiracions quan en podia haver sortir amb el tupè socarrat.

A la secció d’esports hi fa la xup-xup –o la viu-viu- la melangia gloriosa del Barça, que qualsevol passat semblaria millor. El món de la competició també suporta les atzagaiades de l’economia –compadim-los!- Particularment pel que fa als comptes i als impostos d’un altre paner amb la legítima voluntat de naturalitzar-los als paradisos fiscals tot esquivant els podis i els trofeus esponsoritzats per Hisenda. És quan, excepcionalment, el futbol ja no es juga amb els peus i la imaginació levita.

Gaudeamus igitur, fideles! Perquè, tot i que els meus mecànics de confiança es jubilen, “la crisi és història del passat” i perquè “aquest serà el primer nadal de la recuperació” –dixit-. Heus ací l’antídot que ens ha de permetre conviure amb la tramuntana folla i eixugar la llevantada molla -Benvinguda sigui la predicció, Tomàs Molina!  

Bon 2015! Que ho sigui de veritat per a tothom. No hi perdéssim l’esperança ni hi deixatéssim la il·lusió -de rodolí fàcil amb millor, Labró!-.

Bones festes!

 Alguns m’heu alertat per correu. Efectivament, no l’havia penjada, l’entrada habitual dels caps de setmana. Cert! He negligit fer l’aportació que correspondria. Mea culpa! Agraeixo que hi hagi qui segueix aquest Miralls i Espantalls i faci un toc d’atenció –amb molt d’afecte- quan una de les parts incompleix el contracte. Podria excusar-me escollint d’entre un catàleg ben assortit de pretextos. No ho faré. Pura mandra, formidable deixadesa, poca motivació o excés d’esdeveniments que s’ho valen... Trieu!

No és fàcil detectar un centre d’interès, una notícia a destacar o el que pertoca per l’època de l’any. Permeteu-me resoldre el baix to muscular tirant a gripal apel·lant al desembre. Ens ho facilita perquè permet fer balanços alhora que s’hi comporten els desigs de felicitat, amor, pau i ventura. Tot el que vull per als que m’importeu. Vagi per endavant, doncs, una felicitació nadalenca. Amb un avet i un estel presidint el paisatge feréstec ensucrat amb flocs de disseny i amb un missatge que pampallugueja al compàs d’una nadala airosa: “Bones festes” i “Bon 2015”. A l’establia –enmig de l’ase i de la vaca o entortolligada al banyam d’un ren- la pancarta reivindicant que “volem la felicitat”. I per si de cas, no oblidéssim de donar menjar al tió, posar una escala al panxut nòrdic o deixar al replà un plat amb blat de moro i aigua per als camells de ses orientals majestats. Que els miracles -si els conjurem- existeixen.

Era propi, quan la lletra impresa impressionava, que el carter, el bomber, el sereno, el transportista, l’escombriaire i tot un reguitzell de professions més o menys liberals passessin porta a porta amb una estampeta acolorida recollint la voluntat a canvi dels millors auguris per a les festes i l’any que just estrenarem. Amb el mot curiós d’aguinaldo, que desconec si n’existeix una traducció tan suggestiva com aquest, es recaptava per la via directa –també en espècie- el reconeixement als serveis prestats. Un impost voluntari que pretenia fer una empenta a les despeses extraordinàries generades per la celebració de les festes. La rèplica a la gasiveria venia amb un –Gràcies, però sense cistell, fot-et-les pel clatell! –les felicitacions i els desitjos, per excelsos i benintencionats que siguin.

És temps de treva. De llum i de consum encara que la vida real, més fosca i sense cantarelles, continuï. D’il·lusió mentre estripem el dècim que no ens ha tocat –una loteria més, com la vida mateixa- i ens contemplem les disbauxes en directe dels premiats esquitxats literalment de cava i enveja –Salut! –Això, salut! –repliquem conformats i esperançats. Ja ens arribarà el moment de poder fer una botifarra a la vida, als caps i als enemics entranyables quan ens contemplin a la fuga per l’horitzó amb un esportiu vermell i el serrell exposat a la tramuntana del descapotable on hi oneja una bandera rossa com un somni inversemblant. Que no, companys, és la realitat i no un anunci de perfum francès.

Som a tocar de les festes de nadal, quan els dies tanquen cercles en la dansa de les estacions i els anys rodolen monòtons i astronòmicament precisos. Enventats cap a les andanes del retrobament en un desembre sense congelar. Quan mirarem a banda i banda de la taula mentre les absències d’aquells que no hi són -ni se’ls espera- fiblen. Alçarem la copa i en un brindis –com solíem- tastarem la solitud que mica en mica ens abraça com l’heura. Xiprer enllà en el record, un somriure, una paraula o un gest ens retornarà la calidesa i en recobrarem l’instant. Un compendi de sensacions que en dibuixaven tota una vida en un concentrat que ens assalta traïdor. Ombres calentes que ens acompanyen, xiuxiuejos imperceptibles. I es farà bona la dita, per nadal cada fantasma –també- al seu corral.

Bones festes!