Wanted!

En la voràgine convulsa dels dies hi ha fets que m’han sorprès per inusuals. Alguns de propers a la quotidianitat adquirien rellevància pel context judicial -que no polític- i que alteren la normalitat monòtona d’allò a què estem avesats. Situacions que tenen a veure amb el moment de trasbals que viu el país, més a Catalunya que no pas a Espanya, relacionades amb l’embranzida preventiva del ministre Zoido per impedir que en Carles Puigdemont pugui ser novament investit -restituït- presencialment al Parlament de Catalunya.

Aquesta setmana el Parc de la Ciutadella està assetjat per les forces policials que comanda l’eficient ministre Zoido regirant el subsòl i segellant els accessos amb una mena de colador selectiu per tal de barrar l’entrada al candidat. Hi ha una fal·lera concretada en el zel policial extraordinari que ha arribat al nostre bloc de pisos -proper a la Ciutadella i al Parlament-. Aquests dies em va sobtar la ferum exagerada que grimpava escales amunt per la comunitat de propietaris on resideixo. Obrir la porta de l’ascensor a la planta baixa va esdevenir una temeritat olfactiva d’alta intensitat. L’udol enigmàtic de les sospitoses clavegueres era un acte heroic que el president de la comunitat suportava tot avalant i fent constar que per allí no hi passava el serrell del Puigdemont. El tap era per confirmar, més enllà, més proper al Parlament. 

L’altra concreció d’aquesta dèria policial que m’ha sorprès ha estat aquest cap de setmana de camí cap al poble. La rotonda d’accés a la ciutat de Ripoll era un formiguer exagerat de dotacions de la guàrdia civil i de la policia nacional. Com un tauler de parxís farcit de fitxes policials barrant absolutament totes les sortides amb agents armats amb antipàtiques escopetes malcarades atalaiant i escorcollant els vehicles. Vaig pensar que els atemptats terroristes de l’agost a la Rambla i a Cambrils tornaven a remoure la pau d’aquest bressol paradisíac que és Ripoll. Els ripollesos també volem saber-ne més. Conèixer, per exemple, quin va estar el paper de l’imam implicat en els atemptats i si gaudia de sospitoses i poc oportunes connexions de mal explicar. Com que aquesta compareixença ha estat vetada per alguns partits polítics, el ministre Zoido s’estalviarà de fer pedagogia i de bastir un relat dels fets com va haver d’empescar-se amb l’1-O, un referèndum i una estossinada al personal que no han existit mai. 

Mentre transitava pel rovell de l’ou de la rotonda, ben protegit -això sí-, em van venir al cap en Tomàs Molina -el meteoròleg de la intimidada TV3- i les seves advertències, la qual cosa em va fer sentir vulnerable i fora de la legalitat. Ara et demanaran si portes -ja no en Puigdemont sinó un accessori- les cadenes de neu. Uf, quin mal tràngol, mira que en Molina ens ho havia advertit! Just en una de les sortides de la rotonda vaig trencar i vaig comprar-ne unes, de cadenes, perquè quan, alleujat, em vaig tornar a incorporar pogués obrir el maleter i demostrar que, entre les bosses i les maletes, només hi havia unes cadenes.

Es tracta dels malsons nocturns de la Soraya amb en Puigdemont fent ovines tombarelles de recompte mentre la corrupció transita pels jutjats sense aldarull ni massa remor amb un punt de divertiment televisat. Com em meravella la posada en escena professional dels encausats. Com seuen amb un punt d’elegància intrigant, com dominen l’espai i el gest, com intercanvien complicitats i, últimament, com aboquen delacions sense embuts. Ja són com en Tomàs Molina, un més a taula a l’hora dels telenotícies. De tant veure’ls i escoltar-los els hem incorporat a les sobretaules casolanes -Un cafè?- La corrupció, més perfumada que la recerca del Puigdemont, saltironeja instal·lada en una normalitat consentida i tan corrent com els controls permanents a les carreteres del Ripollès durant el franquisme. 

Vetlles d’insomni maleint els penedits delators bocamolls, però més dures són les vigílies sense poder aclucar els ulls, amatents a què no els aterri de bursada en Puigdemont al coixí. Es tracta de la temença només apaivagada per la perseverança del Zoido que ho té tot controlat per terra, mar i aire a les marrades -totes- que passen per França, circumval·len la intenció del ministre en un maleter i acaben el viatge al parc de les feres barceloní frontera amb la seu del parlament català. 

Ací -en un capítol més de la trepidant aventura del procés sinó fos pels presos i pels exiliats-, a la cantonada del carrer Nàpols amb el Passeig de Pujades, hi faig en Puigdemont valorant com creua l’última frontera. El repte argumental és com accedir a la Ciutadella sense aixecar la llebre ni despertar el lleó? Oblidem les temeràries opcions aèries i valorem-ne només la de passar disfressat de venedor de globus per a criatures. Barrejat enmig d’un escamot de turistes amb la samarreta d’en Messi i un barret mexicà? Potser no cal forçar tant la màquina ni la imaginació. Amb naturalitat, sense pressa, aturant-se a encendre una cigarreta i amb l’uniforme d’observador d’obres professional o de jugador compulsiu de petanca amb xandall i sandàlies amb mitjons blancs n’hi haurà prou.   

Avui tornant de la feina l’alè pudent a claveguera encara envaïa els espais comunitaris i privats de la finca malgrat les pluges. Quin tuf!

Enrampant musclos.

Enrampar llagostes serà el nou esport entre aquells que s’ho poden permetre. La displicència gestual amb què es llençava una llagosta a la cassola amb aigua bullint estarà vetada a Suïssa des de primer de març fins a l’eternitat. El país alpí regularà la consciència ciutadana respecte dels productes que arribin vius des del mar a la taula. Una mesura de protecció animal que qüestiona aquesta pràctica en una societat cada vegada més sensible -vegana- amb el benestar dels animals.

Escatant la legislació al respecte els suïssos també han decretat que els crustacis culinaris no es podran transportar en un jaç de glaç o en aigua freda per tal de mantenir-los vius. Tampoc es podran exhibir en aquaris de restaurant o vivers d’espai reduït perquè els causa molt d’estrès a les espècies marines proveïdes de closca calcària, una mena d’escorça que els protegeix dels predadors però no de les calderes, de l’infern aquàtic a les grans cuines.

La biologia pragmàtica per als humans de plat fondo, aquells barroers que no ens ho preguntem, si les llagostes o els musclos s’estressen, només classifiquem el món ben planerament en comestible o no comestible, una relació ecològica amb l’entorn al punt de sal i de pebre de botiga de queviures ben assortida. Jo diria que en aquesta disbauxa culinària global ja ens hem cruspit mitja poma i que l’altra meitat té un cuc voraç que fa molta via. 

Crida l’atenció l’exquisida polèmica que es concreta legalment a Suïssa que contrasta amb els plantejaments vitals malthusians que a finals del XVIII alertaven que la població creixia en progressió geomètrica mentre que els aliments -les llagostes també?- ho feien un una progressió aritmètica. La població, segons Malthus, es veuria condicionada alarmantment pels mitjans de producció. Ja ha plogut molt des que l’autor de l’assaig sobre els principis de la població cria malves. Parlar de llagostes i de pobresa -de la fam-, no lliga. Enmig d’aquestes controvèrsies en hem empescat el mot sostenibilitat que salta als titulars de la premsa així que les anxoves de l’Escala o les gambes de Palamós escassegen, espavilen o no piquen.  

En una altra reflexió em centraré en la sostenibilitat de les ostres. Un producte comestible amb un punt de llimona i de pebre que es cruspeix sense passar per les calderes d’en Pere Botero que a no trigar massa també hauria de ser matèria jurídica alpina. L’addicció a l’exquisidesa de paladar, pel seu sabor, per la seva delicadesa, finor i excel·lència de les llagostes i de les ostres surt cara, només la poden conrear els gormands de cartera fonda, com el plat. Per això em preocupa més la meva dependència gastronòmica als musclos, més a l’abast, més propers i quotidians. Qui no ha gaudit d’un musclo solitari, orfe de companyia, a la paella setmanal de menú als dijous? 

Us heu aturat mai a pensar que aquest musclo de vida gregària en llibertat, a la desgràcia de la solitud, pateix a més a més una immersió sobtada i sobrevinguda que corglaça. La ciència suïssa ha estudiat si les llagostes pateixen quan les tirem en una cassola vives. No calen massa estudis per deduir com de dolorós ha de ser un bany en aigua bullent. Els experts dedueixen que qualsevol ésser -animal i no- que disposi d’un sistema nerviós percep el dolor i, per tant, sofreix. Un patiment que no deuen suavitzar pas les untures amb maionesa ni les fregues més específiques com la salsa termidor. 

Persisteix el meu dubte respecte de l’entranyable musclo dels dijous. Renunciaré o m’asseguraré -demanant-ho al cambrer- si abans l’han atordit o no. La legislació suïssa recomana refrigerar prèviament les llagostes perquè s’endormisquin abans de decapitar-les o d’electrocutar-les. Recomanen l’enrampada, més subtil, estètica i perquè no esquitxa. El futur al mercat de les andròmines casolanes ha de passar per un estri d’estabornir crustacis. Us asseguro que no em cruspiré el musclo si no ha estat tractat segons aquest protocol de consum tan humà.

Pura llana verge.

Avui parlaré de justícia i d’animalades. Celebro que en Quim Monzó s’hagi anticipat amb La Magistrada, un article on fa una anàlisi concloent que l’humor treu de polleguera els caps quadrats. L’acudit i la ironia -no tant el sarcasme- són armes eficaces contra els atacs matussers, desmesurats i, sovint, injustos. Una burla encertada i subtil a allò inoportú és una resposta més intel·ligent i pacífica que un contundent cop de roc a la testa. 

Tot esdevé quan una senyora -la “magistrada”- reacciona amenaçant a una publicació humorística que escriu que “el 90% de les ovelles a Espanya es crien amb finalitats sexuals”. El Mundo Today entrevistava el protagonista d’un vídeo, en Josetxu, el presumpte pastor que ho fonamenta en un canvi d’enfoc del sector oví, tradicionalment dedicat a l’alimentació i a la producció de formatges. Le pèrdua de pes del formatge nacional al mercat intern i la davallada en el consum de carn de xai, corder o be -bandegeu anomenar “be” al xai, urbanites-, han propiciat aquesta tendència perquè “les ovelles i les cabres són fàcils de mantenir i no cal convidar-les a un sopar romàntic”. En Josetxu ho arrodoneix explicant que “ell no lliura el seu amor a una sola persona, no li agrada estar lligat a un sol cor” raó per la qual disposa exactament de cent vuitanta-quatre ovelles. No fa un recompte de quantes cabres també pasturen a les praderies sensuals i sentimentals que aquest passional pastor conrea. 

La bestiesa a les amenaces de la magistrada per part de la revista va consistir a publicar una entrevista al biòleg que va clonar l’ovella Dolly. El pare de la criatura -posem-hi més ferro- confessa que el que realment pretenia era un trio perquè la ciència li és igual. “Estic molt sol”, confessava el desolat científic.

Deixem l’humor gruixut, l’animalada de la revista satírica, per analitzar la demanda judicial d’aquesta senyora magistrada que advertia del greu insult a la feixuga tasca dels pastors alertant-los que havien concorregut en un “il·lícit penal” perquè el contingut és una imputació general i gratuïta del delicte de bestialisme. Insta, en conseqüència, a la fiscalia a perseguir-ho d’ofici. 

En la relació judicial -lluny de les ovelles encausades- la revista va al·legar que es tracta d’un mitjà satíric i que els continguts són una ficció fonamentada en un tòpic de tradició popular. La senyora va insistir alertant-los que seran els tribunals de justícia qui hagi de decidir si es tracta d’una sàtira o no. Estarem amatents a com es resol el plet. 

No m’allargaré. Només constato com les animalades poden esdevenir matèria jurídica d’ofici, a iniciativa dels jutges i sense una denúncia prèvia. Jo em decanto perquè arxivin el cas. I si us serveix de consol, que no de justificació, us anuncio que he deixat de creure en la llana verge -aquella que no ha tingut un ús anterior-. Després d’aquest afer i de les seves possibles derivades només em creuré les etiquetes que proclamen la virginitat pura de la llana si vénen amb un aval notarial certificant que l’ovella a qui pertanyia corria més que el pastor.