Fent memòria.

Els actes de celebració dels 25 anys de la Barcelona del 92 homenatjaven també en Pasqual Maragall reencarnat en un absent visionari aliè de la seva obra i, el més trist, de la seva vida. Els fets recents m’han portat des de fa un parell de dies a capbussar-me en els forats per la pèrdua de memòria –que els déus ens en deslliurin-. En el paper de jubilat distret, qui ha estat alcalde i president de la Generalitat de Catalunya, feia l’efecte de passejar per allí com els avis que no perden punt en l’evolució de les obres al carrer; aquests encisats arquitectes emèrits a perviure i de l’anar tirant són els profetes crítics de vorera que reneguen de l’escaire vital que els ha vinclat. Em vaig preguntar si encara es reconeix a les imatges i si és un pèl conscient quan l’afalaguen, l’anomenen i el lloen. En Pasqual era present o només representava una feble escultura animada de si mateix? No us refiéssiu dels homenatges tocatardans! 

La memòria també ha tornat a ser l’epicentre de les cròniques quan la justícia humana ha cridat discretament als tribunals l’actual president del govern, en Mariano Rajoy. Havia de declarar –fer memòria- respecte de la corrupció i de les trames que el partit hauria utilitzat per finançar-se. Més corrupció o l’endèmica habitualment instal·lada que ben pocs admeten i, si ho fan, és a canvi de privilegis legals. En Rajoy va començar fort en la seva compareixença. A diferència dels insignes desmemoriats i amnèsics que ens han delectat en situacions similars ell va deixar clar que té el múscul de la memòria “absolutament” en forma. Es va permetre l’esdrúixol en diverses respostes potser perquè els mots llargs inspiren certa solemnitat versallesca i esbargeixen la manca de credibilitat, que no li caldrien perquè és un personatge cabdal al partit des que va fer la primera comunió, una eternitat en la qual ha desenvolupat tots els papers de l’auca; també, suposo, d’aquells que ara declara no reconèixer. 

Assistir a la declaració via plasma, però en directe, d’un president en actiu és quelcom insòlit. Encara que aquesta novetat judicial va agafar a contrapeu a la primera cadena pública estatal. O l’afer no era d’interès nacional o el programa gastronòmic que emetien a l’hora del testimoniatge del Rajoy era una primícia excepcional que no podien contraprogramar. La TV1 es va decantar encertadament pels secrets del gaspatxo estival a les respostes esdrúixoles del Mariano, predictibles i apreses a còpia d’assajar-les amb el president del tribunal que alhora exercia de mestre d’espases mentre deixava sense resposta les envestides argumentals dels advocats, en especial les d’un que em va fer pensar molt en aquell actor que encarnava el paper d’un agent de policia sapastre amb gavardina i amb una punta de cigarret pudent penjant-li als llavis i amb aparença d’atordit, en Colombo. 

El testimoni del Mariano Rajoy va decebre les expectatives dels entesos, no va aportar res de nou a la festa nacional. Va estar una funció de pur tràmit sense exposar, va deixar el terç de banderilles als secundaris, on qui presidia s’hi va lluir, i va despatxar el brau amb urgències, sense compromís i sense punxar descaradament. Alguna pinzellada de geni i de figura cal admetre en un matí de toros que no va fer vibrar l’afecció, l’espasa no va saber transmetre la màgia del ritual a la graderia. La ramaderia, sota la sospita d’haver afaitat el banyam als braus, i l’airosa banda de música, sense haver d’assajar cap pasdoble i olé!, tampoc van excel·lir. La sortida de plaça d’El Niño de Santiago, com és conegut a l’ambient tauròfil, va estar per la porta del darrere, la mateixa per on havia entrat a corre cuita per dirigir-se a la capella. El mestre va marxar en dejú d’orelles i de la cua. Només havia aconseguit endur-se el trofeu a la credibilitat dels incondicionals. Bravo, Mariano! 

Que els déus ens conservin la memòria! Per recordar allò que ens dignifica i, si calgués, per disfressar allò que ens pertorba. Com fa la dita, s’atrapa abans un mentider que a un coix. S’haurà de veure quins efectes polítics tindrà la sentència definitiva del cas i si en trauran l’entrellat. Les urnes no semblen massa sensibles ni massa al·lèrgiques a la corrupció, ans al contrari. Per ara, programant glorioses tardes de corrides bufes i de per riure amb toreros pallassos amb barretina a l’estil de El torero bomber i els seus nans o la banda còmica taurina de l’empastre, en Mariano i el PP en fan prou per continuar entretenint el personal, oblidar la compareixença a l’Audiència Nacional i seguir essent els més votats a la pell del brau. 

Que continuï l’estiu!

Serps d’estiu 2017.

Aquestes vacances, informativament parlant, vénen atípiques. Les serps d’estiu, com es coneixen els continguts sense suc ni bruc per omplir pàgines a manca de fets rellevants, és una espècie a protegir pel perill d’extinció com la del guacamai cuadret o la del linx. Ho confirma la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, negant el període vocacional, “una opció de caràcter voluntari”, que ja ha posat en alerta a sindicalistes i ha neguitejat la indústria de la protecció solar. La ministra del ram, la Fàtima Báñez, ha hagut d’intervenir-hi. No calen colobres d’estiu si la presidenta madrilenya ja promou la polèmica i genera informació estiuenca més enllà de les deposicions de gos a les voreres, les plagues de coloms o les conseqüències ecològiques provocades pel maridatge entre la sandàlia i uns mitjons blancs. 

 Com anunciava l’estiu ha entrat canicular abans d’hora amb la supernotícia que ha sacsejat els fonaments nacionals, l’Andreíta ja és major d’edat. Quelcom transcendental i de gran impacte mediàtic, podem admirar finalment la fesomia sense tatxar de la criatura per qui la mare, la Belén Esteban, està disposada a matar. Un rebombori fenomenal. Fonts informades i sensibles amb la noia en destaquen com de superinjust ha estat el linxament a les xarxes carregades amb superfaltes de respecte i insults envers la jove.

L’exhumació del Dalí aporta a l’estiu un bany fresc de morbositat amb un cadàver per a l’eternitat. Que en Salvador està igual, només li ha faltat parlar. Amb el bigoti puntualment aturat a les deu i deu i la melena bressolada pel vent d’ultratomba li han retallat el cabell, repassat les ungles, desarrelat un parell de queixals malmesos i n’han extret dos ossos -dels llargs-. Sembla una comanda d’ingredients per a un brou surrealista, una escudella empordanesa. L’anàlisi d’aquests menuts d’artista ha de determinar si l’excèntrica demandant té dret a la picossada que representaria el llegat dalinià. Després de les anàlisis hi ha la voluntat de retornar les relíquies a la tomba de l’universal geni empordanès. Les deixaran en una capseta o les reintegraran –amb els queixals empastats- a la mòmia?

La secció d’esports a Can Barça passa un estiu inusualment inquiet –amb els peus fora de l’aigua- expectant a causa del possible tsunami Neymar. L’hiperactiu gladiador del trident no amaga la possibilitat de canviar d’aires i de lluir més encara allunyat de l’ombra d’en Messi. Una altra picossada surrealista sense la seu a Figueres on viuen més pendents de les expectatives del nou Girona a primera divisió. Futbol! Un rampell passatger de desamor contra de l’afecció també situava en Ronaldo Europa enllà, on diuen que els futbolistes són més nets –no escupen a la gespa-, cultes i, sobretot, rics. Bronzejades pilotes –d’or- estiuenques!

Confirmat, doncs, que les d’aquesta edició seran unes atípiques vacances sense les tradicionals serps d’estiu però amb molts escurçons a l’aguait. El govern de Madrid publica al diari oficial que tancarà l’aixeta del finançament a tots els catalans –tots!- si aquest agost mateix es despista un sol cèntim d’euro en banalitats secessionistes. A l’enrariment estacional amb xancletes s’hi afegeix l’emissió del documental Les clavegueres de l’Estat. Il·lustra la manera extraordinàriament escandalosa d’operar i produeix basarda mentre es constata com en aquest país la dimissió i les responsabilitats polítiques d’alguns gaudeixen de vacances pagades i permanents. 

Bon estiu!

El general Franco ho té clar.

La diada d’avui durant la dictadura franquista era significada, festa grossa. El divuit de juliol de 1936 es va produir el que el règim anomenava el Glorioso Alzamiento Nacional contra la Segona República Espanyola. Un cop d’estat que només havia de durar uns dies va abocar el país a una cruenta guerra civil i a una dictadura que va morir de mort natural glossada per les cròniques de l’equip mèdic habitual i sota l’ombra del braç incorrupte de Santa Teresa de Jesús. La Creuada espanyola i els ideals del gloriós alçament nacional es fonamentaven en la defensa de la civilització cristiana i de la pàtria. 

Els croats, una barreja de templers falangistes alineats amb els admirats –i enaltits- feixismes europeus, proclamaven el restabliment de l’ordre, la millora de l’obrer i de les classes humils. La difusió de la cultura hispana amb el rebuig de les doctrines marxistes, separatistes i comunistes. Amb el cop d’estat –l’esperit del 18 de juliol- tornava a Espanya el seu tradicional sentit religiós tot anul·lant l’obra sectària i maçònica de la República. Van proclamar la Santa Croada en defensa de la Fe i de la Pàtria. 

En la celebració anual, a les casernàries manifestacions d’adhesió al règim s’hi afegia la paga extraordinària de juliol. Al protocol i a la commemoració –circenses- s’hi sumava l’almoina –el pa- que, per la gràcia de Déu i del Generalíssim, es concedien en una data tan insigne. 

L’esperit –el fantasma- del 18 de juliol torna a sortir del cataus empaperant diverses localitats catalanes. I a Girona més! –com fa el tòpic polonès-. Fotografies d’en Franco amb la llegenda: “No votes el 1 de octubre. No a la república” cavalquen rampants per diverses poblacions sense que ningú n’hagi reclamat la paternitat. 

El passat entra en campanya si és que mai no n’ha sortit. Significativament l’esperit del Caudillo es manifesta, davalla del cel per alertar de la República. Natural i coherent amb el que va inspirar la santa croada o el gloriós alçament nacional. El curiós i significatiu de la miraculosa aparició és la predicció profètica alertant del referèndum català: -¡No votes! En Mariano -un croat de la unitat d’Espanya del segle XXI- desproveït de la clarividència beatífica d’en Franco, el nega absolutament, “seria una llosa que restaria al meu cap”, es lamenta. El president fa la viu-viu sota d’una llosa massa feixuga que l’ha d’impedir ascendir -i ressuscitar políticament- en cos i ànima a les pàgines dels annals històrics ja que haurà estat el president que ha permès l’esquarterament de la pàtria pel separatisme contumaç –i maçònic- encara que no hi hagi urnes.

Què succeirà? L’enrarit panorama a 18 de juliol de 2017 és un atzucac sense profetes -si exceptuem en Franco- en el qual caldria una bona bola de vidre per treure’n l’entrellat. El trencament dels ponts entre els governs de Madrid i Barcelona fan la fila d’un fet consumat i irreversible. L’escalada verbal arriba al paroxisme denunciant que “les purgues de Carles Puigdemont s’assemblen a les del líder veneçolà Nicolás Maduro. Comparen la situació de Catalunya amb l’absoluta intransigència que es va viure en els pitjors anys en què als constitucionalistes els costava la vida defensar les seves idees perquè els mateixos que justificaven ETA són els que justifiquen totalitaris a Catalunya i dictadors a Veneçuela [sic].

Què passarà? Malgrat les premonicions apocalíptiques interessades d’uns i altres, a Barcelona costa passejar sense escortes tot esquivant la temerària marea de turistes adossats a dues rodes. La calor xafogosa és exagerada i calenta com els arguments –convido en Trump a comprovar-ho i a dir-hi la seva-. La mitificada vida de rodríguez amb la nevera mig buida i els mitjons desfilant marcials en formació de guerrilla pels passadissos és d’un tedi canicular que només un jutge –o un tertulià-  pot resoldre declarant-me independentista, traïdor, covard, valent, conciliador o, senzillament, un eixelebrat perquè la por és lliure i humana. 

Que ocorrerà? No ho sé, tinc la bola de vidre bruta i entelada –com els mitjons-. Refer la fractura “política” amb l’Espanya que s’ha esquerdat granet a granet fins a crear un forat per on s’ha esllavissat la paciència i l’amor propi de molts catalans, passi el que passi, no s’arregla ni amb la perfídia d’un bolero amb ensucrades declaracions d’amor ni impedint el referèndum.

En Franco és qui ho té clar: “No voteu per la república!”