Gira, il mondo gira.

 

Gira, el món gira en l’espai sense fi, aventurava en Jimmy Fontana al 1965, l’home de l’himne per excel·lència de la cançó italiana melòdica -i nostra-. El món continua girant, però amb matisos. Segons els geofísics de la Universitat de Pequín haurien descobert que, des del 2009, unes trajectòries que abans mostraven variacions temporals significatives, ja no es mouen. Diuen, aquests científics, que la rotació del nucli intern de la Terra s’hauria aturat. Expliquen que aquest nucli intern, com el pinyol roent del planeta Terra, gira ençà i enllà com un balancí. Els entesos ho expressen així perquè els incompetents en la matèria ens en fem una idea. Al fenomen hi associen la influència en la velocitat de rotació, en la durada dels dies a conseqüència d’aquest immobilisme nuclear que pot frenar el que dura una rotació completa, un dia. Quin ensurt! S’afanyen, però, a treure-hi dramatisme anunciant que serà imperceptible perquè la frenada és de mil·lèsimes de segon. Una mil·lèsima de sospir, doncs, que per fortuna no detectarem pas perquè aquesta deturada ens enxamparà probablement -això espero- mentre ronsegem, abans que toqui el despertador. 

El titular és d’allò més llaminer. Una oportunitat per als que demanaven “atureu el món que vull baixar”, atribuïda al personatge de la Mafalda que el seu autor va desmentir. També era una de les pintades als murs parisencs de la segona revolució francesa, la del maig del 68, com si en Jimmy Fontana deambulés amb autobús fent més tombs que el 29. La pregunta és si ens és permès de descavalcar-nos-en o, ben al contrari, hem d’empènyer per millorar-la. Davant de la contundent notícia que la Terra s’atura o què passaria si deixés de girar de cop ens sentim encara més empetitits davant dels estralls propiciats per com l’hem tractada de malament i sense massa contemplacions. No deixa de ser una possibilitat tirant a revenja que la terra vulgui reposar.

Analitzant-ho des d’un vessant més èpic, jo estic per fer-ne responsables als atlants, els pobladors de les profunditats enigmàtiques, que tenen encomanada la vital responsabilitat de fer girar el món en una condemna eterna a galeres mentre empenyen amb els peus descalços la pilota incandescent d’aquest inframon regnat pels déus de la foscor. Una interpretació mítica plausible associada a una vaga -com les dels docents, els sanitaris o els taxistes- mentre negocien un conveni amb les grans companyies energètiques del gas i l’electricitat en competència comercial amb l’energia geodèsica, aquella que s’obté de l’escalfor del subsol.

Com gira el món! L’al·legoria o l’estendard emocional dels exclosos al mercat de les oportunitats que ja no estan en rodatge, dels experimentats, dels degans o dels emèrits -aquest a la baixa per la pèssima connotació monàrquica- que a les tertúlies de cafè són coneguts com la taula dels vells. Dels que parlen de la seva època explicant els secrets de la vida a crits a un auditori amb les orelles tapades. Com ha canviat el món, tant que els fa l’efecte que no s’ha aturat sinó que gira al revés.

Viurem o ja vivim un terrabastall còsmic amb un esdeveniment astronòmic afegit molt singular, el pas del Cometa Verd, que ens va visitar per última vegada fa 50.000 anys, durant el paleolític. A mitjans de gener serà visible a ull nu o amb uns prismàtics d’estar per casa perquè es trobarà al punt més proper al Sol en la seva trajectòria. No sabem què els va portar, a la civilització de l’edat de pedra maldestra o quins presagiïs anuncià el pas d’aquest cometa tocatardà i maimó. Com deien els avis, que els senyals al cel no portin afanys a la terra.

Gira, el món gira.

 

Sensibilitats de plàstic.

 

Des de fa uns dies he intentat accedir al recurs informàtic de més èxit, el xat que ho sap tot, que respon i que és capaç de generar discursos coherents -almenys llegibles i entenedors- basat en el que anomenen intel·ligència artificial. Recordeu aquells manuals enciclopèdics d’instruccions que acompanyaven els reproductors de vídeos coreans, per exemple, traduïts matusserament amb recursos informàtics. O la transformació automàtica practicada als mitjans de premsa escrita del castellà al català que confonien la consort de l’Aznar, la Botella, amb una ampolla de cafè amb llet per assaborir a tasses a la plaça Major de Madrid. Això s’ha acabat. El miracle s’ha fet realitat, la torre de Babel torna a ser protagonista amb un exèrcit de robots amb memòria infinita capaços de contestar amb coherència en la llengua que els proposis. Un desafiament apoteòsic als déus de la comunicació.

Per ara, no he aconseguit que em respongui, no l’he pogut posar a prova perquè la demanda i el volum d’usuaris és espectacular, ultrapassarien la capacitat de reacció. Mentre, em demana paciència. Deu ser la mare de la ciència tractant-se d’una intel·ligència artificial ensinistrant-se per conversar. Diuen que només cal fer preguntes convencionals que comprendrà. Capaç de traduir i de generar text amb context -sense confondre ampolles- reconeixent allò que haguem estat comunicant abans. Té memòria i sap què li hem demanant en d’altres interaccions que li haguem plantejat. D’aquest fet se’n desprèn que tot allò que sol·licitem romandrà enregistrat -cap novetat en aquest món-, que podrà ser revisat pels desenvolupadors i que servirà -santa innocència- per continuar instruint el monstre. Ep, col·legues, compte amb la informació personal o amb les demandes sospitosament perilloses o delictives perquè podeu ser un candidat al dissident de l’any.

Diuen que al menú d’aquesta meravella tecnològica -que no he tastat- pots demanar que escrigui poemes, acudits, lletres de cançons... el que es vulgui, també que escarneixi la llengua d’una criatura petita o la d’un tartamut. Qualsevol cosa relacionada amb el llenguatge pot ser expressada des d’aquesta aplicació. Màgia concretada de manera natural, sense enrevessaments, amb informació exacta i personalitzada, dedicada exclusivament a l’interlocutor. Un perill o una virtut ja que no és fàcil, gairebé impossible, reconèixer els textos produïts amb aquesta tecnologia. No hi ha indicis, per ara, en els textos generats que l’autoria correspongui a una màquina sense sentiments o de sang freda.

Esgarrifa pensar en el que pot comportar un còctel d'algoritmes amb un bon raig d’intel·ligència artificial. Un punt d’inflexió més cap al món de la ciència-ficció en una hipotètica revolta de les màquines saberudes com va predir l’Stanley Kubrick al 1968. Per ara qui ha aixecat la veu és el gremi de la docència incapaç de destriar el gra de palla en un treball escrit. D’aquelles produccions afusellant textos de paper amb perícia rebaixant-ne el to tot introduint errors conscients de poca transcendència a disfressar una redacció fraudulenta d’un alumne expert en informàtica no hi ha tanta diferència. Les intencions són les mateixes. Els genis, llavors i ara, deuen ser aquells que no només afusellen sinó els que qüestionen. La destresa s’hauria de poder demostrar i defensar amb veracitat i certesa.

Si els robots eren capaços de servir-nos un got d’aigua, d’obrir una porta, de carregar paquets, d’esquivar obstacles físics o de gratar-nos l’esquena, ara, i això és el formidable, pensen i parlen. O parlen després de pensar. Extraordinari. La màquina i l’home se les tornen a tenir perquè ja hem vist com la robòtica industrial ha substituït el treball físic repetitiu de tracció humana en determinades cadenes productives. A què es dedicaran els inspirats escriptors de cartes d’amor carregades de sentimentalisme per a analfabets o per a insensibles? I els periodistes? I els redactors de testaments? I el sermó del funeral? Sempre viurem -i morirem- amb la recança de si allò que ens dediquen des d’una emoció presumpta no haurà estat pensat per un ordinador. Sensibilitats de plàstic que en properes edicions us poden fer desconfiar que l’autor d’aquest text hagi estat jo mateix.

De la paleolítica concepció de Noam Chomsky, dècada dels 50 del segle passat, desenvolupada a la Gramàtica Generativa per entendre com podien ser les estructures profundes de la llengua a aquest prodigi s’han trencat impossibles, de la traducció literal i mecànica de les llengües a la producció i a la capacitat de resposta.

 Que els entrenadors personals d’aquesta intel·ligència siguin humans i honestos. Que els avenços serveixen per entendre’ns més i millor.

 

Faules de sempre i altres contes d’animals.

 

Pels voltants de reis s’ha imposat darrerament una nova tradició al marge de la nostrada fava del tortell. Des que en Trump va decidir que no el farien fora ni amb fum de sabatots de la presidència, ha creat escola i, com dèiem, l’habitud de qüestionar els resultats electorals. Just al Brasil, després de dos anys d’aquell ignominiós assalt al Capitoli, Washington, els partidaris del Bolsonaro han escarnit aquell episodi a Brasília profanant les seus dels poders amb una rua fora de temporada. Una samba desafinada però amb molta trencadissa per a una desfilada d’energúmens que han atropellat vandàlicament les seus del poder a la capital política del país. Un sainet de per riure si no s’apropés tant a la tragèdia.

Bolsonaro s’ha exiliat a terres més propícies consolat per en Trump i bressolat per en Bannon, el populista ideòleg ultraconservador. Els seguidors de l’expresident brasiler han decidit desmanegar-li el despatx, a Lula -i la cara si poguessin-. Bolsonaro no va assistir al traspàs de poder, va volar cap a Orlando, fugint -diuen- de plausibles imputacions judicials ara que la capa de la immunitat per raó del càrrec ja no l’empara. Serà el funeral polític d’aquest personatge? Podria ser, ja es veurà; el que segurament no desapareixerà serà el bolsonarisme liderat per ell mateix o per algú altre que n’allargui i n’ampliï les creences, l’actitud i les intencions. La borsa política viu una pujada a l’alça dels neofeixismes que s’han tret sense cap mena de pudor la careta, al contrari, en fan ostentació.

Casualment en ambdós assalts, aquest i el trumpista, la inhibició -o la complicitat- de les forces encarregades de vetllar per la seguretat i impedir atacs com els perpetrats crida sospitosament l’atenció. Ah, les forces policials, les responsables de perseguir el delicte, defensar l'ordre públic i fer complir la legislació. La facilitat amb què s’executen aquestes violacions a institucions tan representatives tornen vulnerables els temples de temperament democràtic i tota la ciutadania a qui han de defensar.

Qüestionar els resultats electorals, crear opinió al respecte, mentir descaradament mirant-nos a la cara, sembrar l’odi, manipular, defensar interessos obscurs, fabricar enemics o trencar les regles del joc són estratègies -de tota la vida- que cíclicament es reprenen perquè la memòria és fràgil quan no interessada. Es valen, precisament, dels valors que garanteix la democràcia per obrir escletxes en l’essència d’aquesta. Compteu les vegades que pronuncien el mot -només l’etiqueta que no l'esperit- “democràcia” esquitxant a bastament els seus discursos. Repasseu el llistat d’enemics amb què ens amenacen. La gota malaia dels seus discursos aterra fins a fer forat avalada i publicada per alguns mitjans que controlen perquè els pertanyen. 

Vivim temps convulsos d’ultradreta desfermada i enfurismada. De fariseismes paternalistes i de patriotismes que estan convençuts que només ells poden ostentar en legítima propietat tots els poders que emanen de les urnes. Quan els resultats electorals en regiren les pretensions -per la gràcia de Déu- ja s’encarregaran de deslegitimar l’elecció del poble que, en la seva ignorància, no ha triat bé. No reconèixer la derrota i ser incapaç de respectar l’adversari convertint-lo en enemic hauria de ser un pecat capital que impedís de pujar al cel als polítics que el cometen. Seré benèvol i proposaré només el pecat venial a la prepotència impertinent, a la manca de respecte, a la mala educació i al soroll insolent que no deixa parlar ni escoltar quan no aixequin el dit per irrompre sense cap mena de mirament com a tertulians convidats.

Diuen que en un temps van existir uns pares de la Pàtria que no pretenien exercir l’usdefruit polític a perpetuïtat. Que parlaven amb finesa pedagògica, que se’ls entenia, que no explicaven sopars de duro i que si l’erraven, ho reconeixien. Que eren capaços de demanar disculpes -ja no perdó- si no l’encertaven, que no cercaven culpables aliens. Que pretenien exposar la veritat i governar per a tothom. Ho trobareu documentat  a les cròniques parlamentàries de... O potser no, podria tractar-se d’una faula amb final massa feliç.