Segona volta.

Petards polítics.

Les clavegueres de l’estat fan pudor i és a causa del vent de baix, sostenien els meteoròlegs d’estar per casa. Volien dir que els canvis de pressió incidien en els efluvis que anunciaven alteracions, habitualment tempestes. Mantenir les canonades, els pous negres i estalviar l’evidència empudegant d’aquestes estructures requereix de molta sensibilitat i d’exquisidesa perquè no acabin enrarint, contaminant i viciant l’atmosfera política i democràtica dels estats. Pensar que no existeixen és com negar la lluna nova perquè no és veu.

La sublimació novel·lesca de les xarxes profundes i amagades del clavegueram estatal te nom, una mena de 007 amb llicència per al que sigui. També per matar els dolents o per embolicar-se amb rosses sensualment pèrfides –James, James Bond! –un paio seductor, ofensivament atlètic, intrèpid i guapo. Un vassall al caire del políticament correcte, però incondicional a Sa Majestat. Un còctel de violència remenada que ens tranquil·litza quan anem a dormir ja què el món reposa més estalvi dels malèvols que va atonyinant arreu de la pintoresca geografia mundial –Gràcies, James! Jo espero que els anglesos no marxin d’Europa perquè l’agent 007 ens deixaria una mica orfes de la seva protecció. 

Espanya té clavegueres. Té fontaners i n’hauria d’exercir el manteniment ordinari que en pertoca. El codi deontològic d’aquests entramats, el sentit comú que els hauria de regular, és fàcil d’entendre i d’explicar. Actuar amb plena independència i objectivitat en l'exercici de les funcions encomanades, no rebre instruccions interessades de cap autoritat; només sotmesos a la llei i a l'ordenament jurídic –en un marc democràtic- que els desplega i alhora els aixopluga. M’he estalviat la ingènua pretensió de negar-los o de pensar que la canalització i posterior embassament de les aigües grises no tenen raó de ser. En Franco patia una feblesa cinematogràfica malaltissa per inaugurar pantans. 

Espanya últimament fa pudor. Un tuf a ranci, a suor agra, a metro a l’hora punta en vaga de desodorants. Massa batzegades i sotracs també al rodalies atrotinat que no acaba de connectar ni de funcionar com cal. Respecte de la fetidesa que sura en l’ambient algun desguàs se’ls ha esquerdat i les fuites infecten la credibilitat i la confiança amb els que manen. La guerra bruta té un front més. Un altre de geolocalitzat als cataus que habiten els que en teoria haurien de tenir-ho més impermeabilitzat. Les filtracions esborronen de veure i de sentir. Quin nyap de serveis secrets ha permès que es conegui una conversa com la que s’ha fet pública. 

Un  gol als últims minuts de la campanya -també ha succeït amb la roja- pot entelar la classificació del PP com a primera de grup, tot i que no sembla que així esdevingui. A l’Aznar li va esclatar al mostatxo allò de les dues vies d’investigació en un moment electoralment sensible. Hi torna a haver un cert paral·lelisme en l’oportunitat del que s’ha –presumptament- confirmat en les converses que hem pogut escoltar. Com es pot trampejar la seguretat del ministre responsable d’interior?

M’amoïna que el president del país –el presumpte gran sheriff polític i moral- declari que aquest tipus de converses són habituals, que a ell el preocupa molt més qui ho grava i qui ho esbomba als mitjans. Es repeteix la teoria de la lluna nova segons la qual no s’hauria de veure, però existeix. Jo m’escandalitzo més pel que s’hi divulga que no pas pel com i el qui ho ha filtrat, senyor Mariano. Fa mal a les orelles: “Els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat, els estem fotent enlaire el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]. En fi, jo sóc espanyol, ho tinc clar...” La resta de tripijocs personalistes o polítics cercant o proposant sospitoses investigacions deu ser cosa del billar i d’altres jocs de taula que es practiquen per matar el temps estant de guàrdia a les clavegueres de l’estat. 

Em permeto una predicció que no trigarà a verificar-se. Després que ens hagin “fotut enlaire i destrossat” tal com reconeixen el sistema sanitari entre d’altres coses, en Mariano, el ministre Fernández Díaz o qualsevol altre salvapàtries ens adreçarà una aferrissada declaració d’amor ben íntima i en català -Us estimem! 

Ens hauria de fer pensar molt aquest afer que va més enllà de com un micròfon passa desapercebut al despatx de qui controla les forces de seguretat –totes-. Al PP aquestes andròmines comencen a tenir una memòria històrica des que l’Alícia Sánchez Camacho el va amagar en un suquet al pil-pil cuinat al restaurant la Camarga. Quanta polseguera! Ara veiem –escoltem- com aquest altre, de micròfon, tan allunyat de l’estètica britànica del 007, l’haurien camuflat a la cua d’una boina. 

Ves que no tingui raó el gran referent Mario Conde quan recentment ha dit, així que ha sortit de la presó, que està temptat de marxar d’Espanya. Diumenge toca votar. Abans, però, Sant Joan. Solstici, petards, coca i molta màgia, la que caldrà per esbargir i netejar l’atmosfera enrarida dels dies. Bona revetlla!

Un gol a l'audiència.

Vaig descobrir que era l’hora en la qual els planetes s’alineaven perquè enfilant-me en un autobús urbà el conductor escoltava, amb moderació i relativa discreció, la ràdio –Com van? –dubta un viatger amb l’abonament a la mà –Empaten a zero! A França la selecció de futbol espanyola se les havia amb els txecs. Un trajecte agònic, futbolísticament parlant, fins que en Gerard Piqué i l’Iniesta van alliberar Espanya. La selecció a pocs minuts per al final guanyava i es classificava amb un gol incontestable del català Piqué. De vegades les coses de les pilotes tenen també la seva justícia poètica basada en la metafísica dels cossos esfèrics que rodolen. El futbol és aixins! 

Una tarda afortunada per a una afecció satisfeta que hauria arrodonit la felicitat si l’autor del gol hagués estat una altra testa. El Piqué, un professional del futbol i de la provocació –de vegades fatxenda- ahir va reblar el clau amb un encert a cops de serrell propiciat per l’Iniesta. S’aliava la prudència i la discreció del noi de l’altiplà –de serrell minvant- amb la rauxa irritant del de Barcelona, en Gerard Piqué i Bernabeu. La polèmica estava servida en la diversitat de lectures que s’abocaven als mitjans i a les xarxes socials. És possible que jo no estigui massa al cas de les cròniques esportives, però em sembla que en Piqué es va estalviar aquell gest tan lleig que alguns futbolistes practiquen quan l’encerten i volen imposar silenci fent callar als cridaners de la grada.

Futbol! L’esport rei volent reconvertir-se en espectacle, en el bàlsam i en l’aparador de la tensa normalitat que assota França -i Europa-. A les manifestacions sindicals, a les amenaces terroristes, a l’atemptat jihadista en el qual anit un assassí ha matat una parella de policies a casa seva davant del fill... el campionat de futbol tampoc destil·la massa essències tranquil·litzadores. La imatge de les batusses entre afeccions transforma l’esdeveniment en una competició d’energúmens. Vergonya i tristor remenades amb cervesa i espirituosos a parts iguals. Un còctel a base de plantofades servit massa calent a la dàrsena marsellesa mentre la fraternitat fa tentines. Un exèrcit avançat de hooligans anglesos explicitant la determinació de sortir de la Unió Europea atonyinant alhora els cosacs d’en Putin en un embat de guerrilla portuària.

La cara fosca dels planetes també s’havia arrenglerat durant la nit a Orlando en una matança terrible en una discoteca. L’horror, el fàstic i la por rendibilitzats per un personatge que aspira a ser l’emperador de la globalitat, el candidat republicà a president Donald Trump. 

A la riba del Manzanares, lluny de Miami, de Washington i dels barris arriscats de Marsella, els candidats a la segona volta d’unes generals embolicades i mal resoltes es batien a primera sang en un debat a quatre. Una lligueta d’estiu, com les de pretemporada, on es proven les combinacions, s’assagen les estratègies menys assenyades i es deixa anar alguna puntada impune sota la mirada miop dels moderadors. Tot succeïa el dilluns tretze. El gol d’en Piqué i el campionat que no podrà decidir per golejada una altra majoria absoluta. L’expectació, però, no va superar la de les evolucions dels deixebles de l’entrenador Del Bosque que comptava amb l’ingredient intrigant de quin porter aturaria l’avançada txeca i mediàtica. 

Avorrit. Reiteratiu. Estàtic. Sense sorpreses. Sense respostes. Missatges i eslògans de míting pronunciats sense esgarips. Pocs moments per a la història dels debats televisius. L’Acadèmia no hi troba el punt ni el format. Tampoc l’escenari esdevingué un prodigi de disseny. Si el debat a quatre mans ens havia de despertar les ànsies per anar a votar i desvetllar els dubtes, si havia de fomentar la participació i decantar els indecisos, molt em temo que les expectatives no han estat assolides.

Tot i el desconcert davant de la corrupció, el punt més vulnerable que torna estràbic en Mariano, el president en funcions en va sortir il·lès, amb els mínims blaus i amb prou habilitat per acusar d’inquisidors els oponents quan s’ha governat des d’una aclaparadora majoria absoluta. En un paral·lelisme amb el gol d’en Piqué l’orteguià problema català va arribar gairebé al final del partit, en temps afegit i abans que els penals tampoc decidissin -en calent i al camp de joc- qui s’endurà la copa el proper 26-J. Jo diria que el gol ens el van marcar a l’audiència.

In memoriam de Muhammad Cassius Ali Clay i de Rodolfo Rodríguez.

Qui vol ser torero o boxejador? Han estat dues professions de capa caiguda com alguns noms comuns amb què batejàvem a les criatures. Qui posa Josep o Carme a un nadó avui en dia? Onomàstica vintage camí de l’antigalla quan no han esdevingut incunables del santoral. Brocanteria de pila baptismal que també pateix una davallada important en l’afecció. Reculant unes dècades hi havia Joseps, Joans, toreros i ases per totes les cases. També era de rigor el preceptiu Maria de les trenes anticipat a qualsevol nom de nena. Impensables una Mª Jèssica o la també inèdita Mª Vanessa del Sagrat Cor. D’aquells anys en tenim encara vigent el maridatge no massa creatiu de la tropa dels Joseps Maria. A mi em va anar de poc, només em van inscriure al registre Josep, José oficialment, però aquesta és una altra batalla.  

 Toreros i boxadors –coristes i numismàtics, cantava en Jaume Sisa- són aus rares que figuren al catàleg de les espècies en vies d’extinció. Arts i oficis una mica transoceànics tocats per la incorrecció que s’esmunyen de dos en dos. Té raó el profètic cantautor galàctic. Aquests dies han marxat en Muhammad Cassius Ali Clay i El Pana, el torero mexicà Rodolfo Rodríguez. Un a estabornir querubins i l’altre a comprovar si el famós brindis a la Monumental de Mèxic davant del president de la República s’ha complert: «Vull brindar aquest toro, l’últim de la meva vida de torero a aquesta plaça, a totes les daifas, meselinas, meretrices, prostitutas, suripantas, buñis, putas, a totes aquelles que sadollaren la meva fam i mitigaren la meva set quan El Pana no era ningú, perquè em conferiren protecció i abrigall entre els seus pits i les seves cuixes, fonaments de les meves solituds. Que Déu les beneeixi per haver estimat tant. ¡Va por ustedes!» Una dedicatòria que a aquesta riba de l’Atlàntic només podria rimar amb en Joaquín Sabina al compàs d’una ranxera. 

El Pana ens ha deixat després que un brau l’atropellés a ell i a l’havà amb què solia torejar, desllorigant-li les cervicals. El Brujo, com també era conegut, ha trobat la mort amb banyes en una plaça de Durango als 64 anys. Un final èpic i gloriós –per KO- d’una llegenda torera i romàntica. Muhammad Cassius Ali Clay ha mort a pessics després d’una llarga malaltia, una derrota als punts contra els contundents Joe Frazier, el Parkinson i la Parca. Al cel sigueu! 

En els orígens més cops de puny i més banyegades els va conferir la vida. El tòpic novel·lesc embolcallant de mite l’excentricitat assolida amb la fama. D’un bocamoll Cassius Ali proclamant “sóc jove, sóc guapo, sóc ràpid i ningú no pot guanyar-me” –la història sovint és repeteix-. A El Pana fent cert allò que en Valle Inclán proposà a Belmonte en un tren camí de Sevilla –Juan, a tu només et falta morir a la plaça –com Manolete o com Sara Montiel en l’Últim tango al Toboso. 

De quan una ventruda pantalla en blanc i negre amortia els cops o ho era precisament, de panxarruda, pels ganxos d’en José Legrá, el Puma de Baracoa, vaig decidir que jo em decantava per una altra aspiració d’infantesa més agraïda encara que tant o més temerària –Papa, jo vull ser torero! –una altra de les frustracions entaforada a la motxilla dels somnis que no han estat. No tenien punt de comparança les evolucions hiperactives del pes ploma cubà nacionalitzat espanyol amb el glamur heterodox en matèria torera d’un Cordobés assentant càtedra amb el salt de la granota. 

Qualsevol segle passat fou millor reivindica el poeta del XXI a ritme de rap. En l’elegia del comiat assistim al pas de la vida i com de fugisser és el plaer mentre la mort s’apropa. Bon cel antimilitarisme, negritud i islam, malgrat que hagi estat a plantofades i a cops de puny. Bon repòs, Rodolfo! 

Em pregunto què respondríem  –Pare, vull ser torera!