Els vells economistes no moren mai.

 

Hem assistit a un sainet polític auspiciat per la dreta més marcial, rància i nostàlgica. L’ala escindida del PP representava una astracanada en dos actes amb un final sense emoció ni sorpreses. Com aquells alumnes díscols que aixequen el dit per interrompre i pertorbar, així ha estat la darrera moció de censura del feixisme rampant -jo sí que recordo qui era en Blas Piñar-. Una sessió, la primera, en la qual el cruel Pedro Sánchez semblava emprar l’estratègia de castigar les febleses i la ferralla Tamames amb un atac directe a la línia de flotació de la pròstata del vell comunista. Vergonyós i patètic. El punt emocionant -jo diria que morbós- consistia a observar el posat del postulant com a president del govern reclamant temps i alliçonant sobre la durada de les intervencions alienes.

M’ha fet patir, en Don Ramón, era com un vehicle descatalogat que treuen a circular per una autopista amb carrils massa ràpids. D’aquells cotxes d’època que no els cal cinturons de seguretat perquè no en portaven d’origen. Tampoc retrovisors, és possible que de tenir-ne hauria fet un cop d’ull al passat i, és molt probable, que no hagués sortit del garatge a risc de patir una ratllada o una patacada. Afortunadament només ha estat un passeig curt encara que temerari fins a la Carrera de San Jerónimo per cremar pneumàtic tot saltant-se algun semàfor.

L’entranyable professor ha fet un salt mortal sense xarxa comprometent l’equilibri, la prudència i l’orella. Més que un traductor li ha calgut un assistent. El posat del pobre home certament inquietava, amb un punt d’angúnia. Descol·locat. Com acabat d’aterrar d’una galàxia que ja no el reconeixia. Desempolsava antigues aurèoles que ha enteranyinat categòricament amb aquesta aparició estel·lar. Els personatges i l’escena ens fan enyorar en Valle-Inclán que hauria enaltit allò que la realitat no pot dignificar.

Tot distreu. S’ha verificat un acte que mirat sense passions ni adscripcions polítiques ensorra la solemnitat parlamentària. Si aquesta moció de censura hagués de servir per reclutar nous adeptes, ni que fos només per raons formals o estètiques, ha estat un fracàs rotund. Una proposta amb declaracions previsibles sense arguments raonats i sense rèpliques amb només un discurs repapiejat d’un candidat a qui costava d’entendre i amb molta pressa per fugir de la gàbia dels lleons egregis. Podríem dir que amb amics com els que l’han exhibit no calen enemics.

Ha estat una sessió explosiva amb pólvora gruixuda com la canonada que anuncia el tret de sortida a la cursa electoral que s’acosta. Les municipals i les generals, dues fites cabdals que han estat el pretext i el rerefons útil d’aquesta sessió parlamentària com de costellada. Un partit entre solters cràpules contra casats amb la pàtria sense cintura. Les línies de govern dels promotors de la moció de censura, les mesures diverses que adoptaran i les estratègies s’han de suposar, com el valor castrense -tal com figurava a la cartilla militar quan aquest servei era obligatori-.

Com deia un dels significats promotors de la moció, “la gent de bé espanyola” defuig el menysteniment a Tamames -Visca Don Ramon!-. Tenen esperances, ha afegit, d’arreplegar vots en la tercera edat. Una pretensió que haurien d’haver explicitat en el discurs d’intencions deixant clar que un vot a la formació donava dret a un viatge preferent de l’imserso a Acapulco.

Més que una fita de la gran festa major de la democràcia en seu parlamentària ha estat un acte pacient dels oients a la senectut fora de context verificant que la decadència és aliena a nosaltres mateixos, perquè aquesta mai es declina en primera persona. Sempre, la decadència -com el ridícul- són patrimoni dels altres.

Postpandèmies.

 

Fa tres anys ens van tancar a casa. La por i la incertesa van jugar a favor d’una mesura imposada que en d’altres circumstàncies hauria estat molt difícil d’admetre. Malgrat els negacionistes, la majoria de persones vam rebre-ho com una resposta racional, que pertocava, a un moment delicat que ens va esparverar a la majoria. Vam ser obedients, aplicats i pacients. Passats tres anys d’aquells llargs mesos, a la gaseta del confinament hi cuegen les mínimes prevencions que encara ens obliguen a posar-nos la mascareta en dependències sanitàries i a les farmàcies. Fa només unes setmanes l’ús també era obligat al transport públic encara que semblava només una recomanació per tapar la cara de babau de qui la diuen ben posada. Avui, gairebé una anècdota del que van estar aquells mesos on el rotlles de paper higiènic es van convertir en moneda de canvi o la divisa més cotitzada per subornar el virus.

Què en recordem? Quines coses ha canviat o n’ha imposat de noves el coronavirus? Recuperada la gairebé normalitat absoluta roman, crec, el record selectiu de les vivències menys fosques del que vam suportar. Oblidar, però, aquells que van morir no és possible per als que la pandèmia va delmar algú dels seus, dels familiars o companys de tota la vida més propers que en la solitud dels hospitals ens deixaven sense poder-los acomiadar ni fer-los costat. Sense rituals ni flors. Només han transcorregut tres anys i ja sembla que parlem d’una eternitat, d’un malson del quan ens deixondim sobtadament a la matinada, semblaria que ha estat només això, una fantasia.

Les conseqüències, les maneres de relacionar-nos amb la vida laboral, sobretot, han fet un tomb considerable. Hem estat capaços de traslladar les oficines físiques a la cambra de planxar redecorada amb un fons de pantalla que simula una biblioteca virtual desenfocada. La no presencialitat o la virtualitat laborals han fet forat. També s’ha imposat la distància o la fredor ja que algunes persones s’han avesat a reprimir les efusions mediterrànies amb què ens reconeixem dosificant-les. Compte! Hem après a rentar-nos les mans. A relacionar-nos en les terrasses provisionals al sector de la restauració que alguns ajuntaments van habilitar per airejar el contacte físic.

Oficialment, la pandèmia no s’acabarà fins que no ho digui l’Organització Mundial de la Salut. Interessos econòmics -o polítics- ja l’han liquidada. Mentre, les estadístiques constaten el volum de malalts de covid persistent entre el 15% i el 25%. Persones en edat laboral i social que no poden reprendre com solien la seva vida. Alerten alguns científics que la magnitud del problema encara no s’ha evidenciat del tot. Les conseqüències de qui ho pateix ha portat a famílies al llindar de la pobresa. Desateses pels descol·locats serveis públics de salut i abandonades per criteris aliens al diagnòstic perquè els afanys econòmics han de prevaldre. 

D’aquella lliçó feia l’efecte que en sortiríem més purs, més humans, més empàtics. La pesta ens posava un mirall al davant i ens hi reflectíem carregats d’imperfeccions i de bonys que, confinats, esmenaríem. Una oportunitat per redreçar el món -postulaven els ingenus- ja que el problema era d’abast global. D’aquests propòsits quins n’hem assolit? Les deficiències, fent balanç, sí que han resistit -recordeu la cançoneta, l’himne del confinament- i els bonys, com una panxa sedentària, han crescut.

Han tornat els horrors de la guerra. La sensació verificable que el món és un orgue de gats. Podríem assegurar que les misèries de sempre no les va atacar pas el virus ni les va afeblir o eradicar. Que els negocis han de continuar, com la vida. N’hem sortit a la manera com obrim una ampolla de cava xarbotada, amb soroll i bombolles -que això s’acaba i la vida són quatre dies-. Cal constatar o deixar testimoni tanmateix de l’estat d’ànim, de l’impacte emocional que es podria associar a una modalitat mental del covid permanent, que ha flagel·lat algunes persones durant i després dels moments de virulència. Especialment els infants i adolescents a qui l’excepcionalitat ha furtat uns anys preciosos.

Mentre, és possible que visquem sinó en la ignorància en la indiferència d’una altra pandèmia que ens ataca sense vacuna a curt termini. El canvi climàtic en versió estrall, ventades, aiguats, nevades... allò que sempre havia passat catalogat per estacions s’ha trastocat. Els negacionistes d’aquestes alteracions ho tenen molt magre per argumentar, però són mesells i el món dels diners és obstinat. Per ara, gairebé coincidint amb la pandèmia del virus, a Catalunya patim una sequera extraordinària que només poden resoldre les pluges que posats a demanar haurien de ser suaus i generoses per omplir una altra vegada els pantans de vida, esperança i, fonamentalment, d’aigua.