A los españoles.

El diari El País en portada i en negreta dedica un espai destacat a les reflexions d’en Felipe González, el titula A los catalanes. Qui va estar president del govern, des de la “senzilla” condició de ciutadà manifesta l’esborronadora i apocalíptica visió d’una Catalunya que trenca la legalitat i viu fracturada en l’aïllament més fosc i terrible que es pugui concebre. Desconnectada d’Europa, també de la dimensió iberoamericana –deu voler dir sud-americana- per una estranya coalició unida només pel refús a Espanya. Com és possible –es pregunta- que algú vulgui dur el poble català a una Albània del segle XXI. Ho té clar el senyor González, el culpable és en Mas que enganya els independentistes. Diu que necessitem reformes pactades que garanteixin els fets diferencials. Torna a carrisquejar la música d’ascensor o la melodia d’un disc ratllat i reiteratiu, les mateixes rimes consonants, idèntiques cantarelles per a guitarra amb percussió de pandereta i un flabiol sonant.

Potser caldria una rèplica, A los espanyoles. Una dedicatòria a aquells que no viuen a Catalunya –per ara els d’aquesta riba de l’Ebre som espanyols amb DNI –i NIF- i des de la presumpció –arrogant- em permetré sense el predicament d’un expresident, sense el poder ni les connexions de què gaudeix el senyor González, de fer alguna consideració. No pretenc respondre a la literalitat dels postulats ni a les afirmacions incontestables que el diari madrileny publica en l’edició d’avui diumenge.

S’escau més reflexionar i qüestionar que argumentar en contra quan cadascú té el trosset del mirall de la veritat en el puzle complex que conforma Catalunya en el conjunt d’Espanya. Una mena de trencaclosques esmicolat de peces que no acaben d’encaixar convertit en l’etern problema català. Anys i anys, per massa anys, Catalunya ha estat percebuda com el “problema” que s’ha volgut dissoldre com un terrós de sucre en un panhispanisme unificador i uniformitzat. Mentre, la reacció natural de molts catalans no ha estat altra que mantenir i enaltir aquest sentiment de pertinença –amenaçada- a una cultura, a una llengua, amb un tarannà i un sentit pragmàtic de la vida que sovint col·lideixen o han xocat abruptament sense més embuts en atavismes difícils de reconciliar.

No em referiré a la tirallonga de fets, confrontacions i polèmiques que el problema català ha generat per als entesos en història. No em remuntaré al passat, no cal. El moment actual continua essent molt similar, sinó el mateix -fil per randa- a d’altres que s’han viscut en la història recent d’Espanya. Idèntics arguments, similars culpables i fites que s’esdevingueren somnis trencats. Però aquesta vegada sí! Tornem a cridar els somiatruites convençuts. Aquesta vegada sí! I semblem tants els decidits a tocar el dos d’un país que no ens mereix ni ens estima que el desig esdevé una realitat a tocar. D’ací se’n desprèn la primera pregunta, per què en Mas –el dimoni independentista- s’ha tornat així de dolent. ¿Ha estat una iniciativa personal fruit d’una evolució cuita a foc lent o, pel contrari, és la pressió de la societat civil que hauria condicionat aquesta deriva marinera del president cap a Ítaca? La resposta la deixo a voluntat, però estaria per assegurar que en Mas no és només el líder, l’únic culpable confés, que ha conduit la societat catalana a l’atzucac apocalíptic que preludia en Felipe González, a l’horror sublim.

Als espanyols se’ls –se’ns- hauria d’explicar que mort el gos –si l’inhabiliten en un rampell del Tribunal Constitucional- no hauran eradicat la ràbia ni hauran trobat l’antídot contra l’epidèmia crònica que afecta molts catalans. El problema català és un focus latent que respira periòdicament amb virulència –aquesta vegada sense trencar cap plat-. Com una parella d’avis amb la passió deixatada per la convivència prosaica, sense reconciliacions ensucrades, atacada per humiliacions que ratllarien la violència de gènere recíproca, ambdós cònjuges poden arribar a odiar-se més que entranyablement i no s’estan d’amenaces. Les escridassades sense mesura ni respecte se senten al patí de veïns i comporten molt d’enrenou. Que són rendibles, tenen públic i es venen amb molta demanadissa per una part de l’audiència nacional. Canya al polaco! Una sèrie amb més públic que l’exitós Joc de trons que aquests dies assetja per quarta vegada la immortal Girona.

Espanya i qui va estar-ne el president de la “dolça derrota” tampoc no ens sedueix, s’empara en la tradició de l’amenaça repetitiva. Discursos del fet diferencial que últimament es concreten en la regressió i en dinàmiques que des d’aquesta perifèria es perceben com a agressions o, com a mínim, com a greuges. Ens estimem tant que ens ofeguem. Entestats a ignorar-nos mútuament alguns hem après a viure al marge de la mare pàtria hispana en una estranya condició d’orfes sense papers. Una ignorància indiferent de fet i unilateral que respira contundent per la via legal i judicial recordant-nos que la custòdia i la pàtria potestat, per ara, les té qui les ostenta. I en aquest conte de la ventafocs, la Constitució hi juga el paper d’una madrastra amb berrugues.

La bola de vidre sura suspesa en una atmosfera enrarida per la boira del tot és possible. Que la majoria es decanti pel cop de porta cercant una República de Xauxa amb una bandera de color rosa que ens ha de redimir de la misèria i del constrenyiment en tots els àmbits: socials, econòmics, polítics, de valors... Un món nou de trinca i perfecte oposat al polsim dels anys i al desamor ranci. Un projecte idíl·lic, fresc i engrescador que el règim antic és incapaç de desactivar. Diria més, quan l’estat s’hi posa, aconsegueix l’efecte contrari. El posat de mestre tites amb la canya repartint mastegots no ajuda gens a neutralitzar la voluntat de marxar d’aquesta covarda, vella, tan salvatge terra nord enllà a la recerca de la república on diuen que la gent és neta, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Som just en aquest punt. Tornem a ser al quilòmetre zero i a escassos dies d’unes eleccions que van més enllà. En Mariano ha girat el perfil. Ja ha assumit -sense reconèixer- el caire plebiscitari de les urnes. El problema català torna a estar enfilat al vessant vertiginós del moment apassionant que vivim. Transitem pel tram de l’espiral històrica on el desencís i el cansament poden obrar l’aspiració. A l’altra cara de la moneda, en la derrota, l’enquistat problema català tampoc no s’haurà arreglat sinó agreujat.

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

            al llarg de tot el temps del cansament,

            car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

(La pell del brau, Salvador Espriu)

Turisme a l'agost.

Els viatges d’estiu, per curts que els programem, tenen un punt que els eternitza perquè esmicolen la monotonia i perquè l’activitat que hi despleguem ultrapassa els hàbits quotidians. No es pot malmetre cap minut. Hem comprat el temps a preu d’or. En la deslocalització, només les guies i la diversitat monotemàtica dels bufets lliures ens poden alliberar de l’aclaparament temporal. Es tracta de superar el vertigen aventurer en matèria de gustos i preferències que agermana els fideus del dinar amb la verdura exòtica del sopar i amb el gra fort d’un esmorzar continental. Inconfusible l’embolcall cohesionador que hi confereix el pòsit d’un bon cuiner local expert. Sempre hi ha, per fortuna, un company viatger díscol –o extravagant-, el personatge arrauxat que cerca un pingüí al tròpic o una paella a l’Antàrtida. Com eixampla els horitzons viatjar!

Jo pertanyo al grup dels turistes mandrosos que s’emmotlla a les planificacions alienes i que no sap massa on anirà a raure fins que no comença la frenètica activitat casolana de fer maletes tot decidint si ens enduem l’anorac de plomes, la bufanda o s’escau més un joc de bermudes i una camisa florejada. Un error estratègic ens garanteix la tornada amb un constipat nadalenc fora de temporada i el retret profètic de qui ha previst el clima local consultant la BBC -secció temps estiuenc-. Els tòpics no sempre l’encerten. No és rar veure un original model hawaià a la Plaça Roja o una gorra de cosac amb orelleres en un oasi del Sàhara. Avesats al microclima de les nostres contrades creiem que si no es compleix el prejudici meteorològic és perquè el món gira a l’inrevés. Haurem tornat amb una calipàndria traïdora, el souvenir víric sorpresa que es comporta el canvi climàtic i la globalització promíscua de les espècies.

En l’equipament per a la supervivència estratègica hi ha d’haver un assortiment de medicines preventives. Imprescindible una metralladora digital per momificar el temps i els espais a ràfegues. En la batalla contra els pedrots i els museus ens protegirem amb cascos, viseres d’ala ampla i ulleres de sol. No oblidem la sabata plana i còmoda, les sandàlies amb mitjons i els plànols -si no ens guien, fan companyia-, tanmateix serveixen per trencar el gel i iniciar coneixences aborígens. Siguem falaguers i agraïts ja que els haurem de tornar la deferència indicant-los on cau la Sagrada Família el dia que tornem a coincidir estrompassant els embussos de turistes a les voreres de Barcelona perduts en un mapa tan enigmàtic com l’alfabet ciríl·lic o la cal·ligrafia japonesa.

Retratar una catedral, de fonament estàtic i gruixut, és un exercici molt similar a immortalitzar una gasela fugissera, en Tutankamon, la gossa Laika embalsamada o la mòmia d’en Lenin. Sempre apareix un guerriller nadiu, una mena de portador descolorit i apressat amb cara de fàstic i un entrepà sota de l’aixella, que just disparar al blanc es creua entre la peça i el punt de mira. Pam! Un tret i un trofeu que no exposarem al passi de fotos que -des que no es paga per revelar-les- proliferen com l’epidèmia del mosquit tigre. Centenars, milers de trets des de tots els angles possibles. Clic! Clic! Clic! Superen un concert per a grans angulars de cigales mecàniques al Festival de Peralada. És més entretingut i engrescador disparar que pretendre organitzar el passi o l’exhibició. La culminació del procés, l’últim repte i el temps per compartir moments i monuments entranyables de la història personal il·lustrada de les vacances un any més.

 Proposo que algú expert en estadística ens tregui del dubte. Quina és la mitjana i la mediana representades en una gràfica campanuda que mesuri quantes tones de paciència i de canapès calen per digerir -a la tornada- el recull gràfic, el reportatge acuradament mil·limètric que ens desvetlla la precisió amb què els antics egipcis van muntar el trencaclosques de les piràmides. Existeix el perfeccionista que el mateix pedrot el captura a diferents hores del dia. Quelcom que aporta versemblança a la realitat politicosocial del present. De l’observació i de l’estudi de camp verificat en un viatge de postal de quinze dies –avalat per la guia de torn- en tornem convençuts, per exemple, que en Putin és un gran líder sense el punt de testosterona que els turistes i els ucraïnesos hi detectem. Es confirma, doncs, que viatjar a l’agost ens transforma en analistes, gairebé tertulians professionals, de la política internacional essent capaços de valorar la cotització en borsa dels camells a Marràqueix o el pes de l’integrisme al parlament de la república del Kazakhstan.

Fart de canapès i de fotos, ja dubto què vaig fotografiar o a quina espècie de trofeus de la sabana responen unes quantes de les instantànies. Després repasso els calaixos digitals on emmagatzemo els records viatgers. Qui els obrirà el dia que no sigui l’autor qui els manipula i els classifica. Quin interès tenen per als hereus? És evident que l’abundor ha mort la fam. A l’escassedat de les fotos de paper, que encara hivernen en una capsa de sabates, cal oposar-hi la dubtosa permanència en el temps d’aquesta disbauxa digital. Perduraran o es perdran?

Mentre, la realitat no virtual de les catedrals de pedra que es toca l’haurem contemplada més a través d’un objectiu que amb l’ull nu. Els detalls ja els repassarem des de casa, asseguts al sofà, en una pantalla d’alta definició. Retratem i fotografiem exercint de notaris gràfics per poder demostrar que nosaltres també hi hem estat. Als safaris del segle XXI s’ha produït un salt qualitatiu des que gaudim d’un avenç tecnològic que ha revolucionat el món de la imatge: el pal de selfie! Un punt d’inflexió que en certifica l’autoria de qui també hi posa els canapès. La resta només és paciència. Que haguem recuperat les maletes i que no haguem estat víctimes d’un ferotge overboocking.

Per pixar-s'hi!

Barcelona és una ciutat de disseny i capdavantera en solucions arriscades amb un punt de postmodernitat avançada. La iniciativa de l’ajuntament contra els dies tòrrids d’estiu ho corrobora amb la instal·lació d’uns urinaris descapotables i molt mediterranis. Consisteix en uns artefactes verticals amb aspecte d’aeronau extraterrestre pudent que apunten a l’infinit sideral i s’alimenten de combustible biològicament reciclat. Encara que la filigrana tecnològica comprometi la punteria de qui les pilota compten amb un revolucionari avantatge innovador, no disposen de tapa.

L’afer de la tapa ha estat molt polèmic, més que no pas la discriminació del passatge galàctic que, per ara, només admet el gènere masculí. Les puristes casolanes de les impol·lutes tapes abaixades ja haurien aixecat el dit i la controvèrsia a la qual jo m’hi solidaritzo i també vull reivindicar. Tothom sap que un vehicle descapotat com aquest, pel cap baix, et despentina el serrell. Al disseny minimalista de la nau també hi trobo a faltar un parabrises o un para-sol. Una petita protecció contra els esquitxos dels meteors intergalàctics i, alhora, un recer a les radiacions que emeten i suporten aqueta mena de vehicles espacials.

Alguns veïns propers a les improvisades rampes d’enlairament ja s’han queixat per les molèsties que causen. Un enginyer aeronàutic especialitzat en míssils d’abast mitjà ha emès un comunicat assenyat suggerint –com si es tractés d’un Cap Canyaveral barceloní- que se n’hauria d’haver previst la localització a primera línia de mar i enfocades cap a l’est. Això en facilitaria el seguiment durant l’ascens i en el cas –Déu no ho vulgui!- d’entrebancs o d’un imprevist en la maniobra caurien al mar sense causar massa danys col·laterals. En el mateix comunicat l’insigne científic defensava l’orientació i el rumb adduint les dificultats afegides durant les diades ventoses. Insisteix, el consistori s’hauria de protegir de possibles responsabilitats subsidiàries alertant -en un espai ben visible- que no n’és el culpable si bufa amb certa intensitat la tramuntana gregalada.

Els responsables municipals de la iniciativa es defensen concretant que es tracta d’una prova pilot. El programa, un repte meritori i lloable, té de termini fins a la Mercè, la festa major de la ciutat. Si no s’han produït massa sinistres –ni tramuntanades- caldrà valorar l’experiència establint nous objectius i indicadors que n’avaluïn l’eficiència i l’impacte de l’agosarada provatura. L’enginyer esmentat, de certificada solvència en altres assajos pioners, ja s’ha compromès en la recerca d’una versió híbrida amb menys emissions i de consum més ajustat.

La regidora de districte i els responsables de l’àrea de medi ambient i serveis urbans han coincidit a afegir-hi -a l’impacte ecològic de la mesura- un argument polític definitiu que avala el nou tarannà municipal: la transparència.

Com n’és de difícil gestionar –manar i decidir!- perquè ja se sap que l’oposició hi troba pèls a tot. Defectes, deficiències, mancances, imperfeccions... desqualificacions sense fonament que superen la grolleria gratuïta d’un personatge impresentable que ha deixat anar sense pensar-s’ho: -Per pixar-s’hi!