La cantant i el futbolista.

 

Avesat a la monotonia per la quotidiana realitat que ens arrossega pel rostoll de les tragèdies bèl·liques, les misèries socials i les punyalades polítiques que ens gronxen, em centraré en algun vessant menys transcendental que per esdevenir afers menys importants podríem adscriure a la frivolitat enganyosa del dia passa, any empeny, que ens copsen i ens poden arribar a alterar l’equilibri emocional tot fent-ne trontollar els valors ferms amb què hem volgut conviure al llarg de la nostra existència. Al contrapunt sever dels fets que ens condicionen hi ha aquelles facècies de les quals malgrat no ser-ne protagonistes ens concerneixen amb més o menys mesura. Elements d’un decorat que ens acompanyen i ens permeten empassar-nos l’eixutesa terrible de les realitats. Tot i que les centrem en infortunis aliens, pot ser una manera d’ensucrar les percepcions pel nostre desencís.

M’explico. La imatge colpidora d’un forat net i diàfan al pit de la rossa protagonista m’ha commogut. Més encara, veure com el cor continua bategant al passadís d’un supermercat enmig del desori causat per un tret d’arma gruixuda que li ha esbatanat la cavitat toràcica, impacta. D’immediat he associat la potent imatge als efectes de la inflació que ens toca de ple. Als supermercats d’aquests temps ja no en fem prou amb deixar-hi un ronyó, la caixera t’extirpa literalment el cor d’una canonada infal·lible perquè l’armilla salvavides de la tarja de crèdit és massa feble, de plàstic, per comprar uns tomates de penjar a nou euros el quilo, per exemple.

Per fortuna ha estat una il·lusió, els personatges que moren a les pel·lícules o als que els hi arrenquen el cor -ens ho van explicar de petits- no moren, continuen vivint a la vida real per interpretar més ficcions. Uf, quin descans! Ella podrà enregistrar més cançons i fer d’actriu en aquests vídeos curts que en dramatitzen les lletres. D’aquesta versió la cantant ja ha aconseguit, per ara, onze milions de visites a les xarxes. Tot un èxit per a una tragèdia narrada en un sol acte i tan breu. Té molt de mèrit que una història de desamor, com moltes, aixequi tanta polseguera i ressò.

La clau resideix en els herois, una cantant i un semideu futbolista. La revenja de la presumpta menystinguda o bescanviada -això sembla un fet- per una joveneta fa via. Deu tractar-se de la justícia poètica que requereixen les ficcions. El futbolista no té un auditori ni un altaveu tan poderós encara que en desconec les virtuts vocals i la capacitat de rèplica, no massa probable, que no sigui foradar el cor de la porteria de l’equip rival amb una canonada d’aquelles que l’afecció penja a la història del club.

L’èxit, titulat Monotonia, ha suscitat una curiositat morbosa que la protagonista s’ha encarregat de magnificar anunciant que el procés creatiu ha estat “gratificant i terapèutic”. Un manifest contra el desamor i la infidelitat fonamentats en l’avorriment. Em guardaré prou d’emetre qualsevol judici al respecte. Ja s’ho faran. Més savis i professionals hi esmercen tota la seva capacitat analítica a desxifrar les imatges, fotograma a fotograma, cercant evidències i fent subtils lectures posant a prova els coneixements intuïtius. M’aventuro a dir que allò de l’esvoranc al pit i el cor fent tombarelles entre els carrets de la compra és prou gruixut, com el forat, i s’entén a la primera. El color de la roba, les marques dels productes a les prestatgeries... Tot sota la lupa de la suspicàcia. Ja hi ha algun insigne semiòtic que no s’ha estat d’associar una petita llepolia comestible d’aperitiu -que la protagonista es cruspeix- amb la mida dels atributs del protagonista. Un bon cop baix de penal! El que és una veritat com un temple, segons la partitura, és que els rics també es fastiguegen, es cansen i, en definitiva, s’avorreixen. Ep, però amb molts de diners, molts, que si no donen la felicitat ajuden a esbargir la monotonia!

Tanco la secció amb una notícia d’última hora, que no primícia. A en Kiko Rivera conegut al món de les elits faranduleres com en Paquirrín l’han ingressat en un hospital a causa d’un ictus que hauria patit. A les xarxes i a les cadenes que viuen d’aquests personatges i de la brossa mediàtica s’ha aixecat la veda per fer-ne un seguiment intens mentre el trinxen, uns, i el santifiquen, d’altres. No m’equivocaré de gaire si afirmo que l’evolució del pacient donarà per a més informes mèdics que aquells que van acompanyar l’agonia del dictador. Ja tenen teca per a programes i més programes immergits en la biografia il·lustrada amb un reguitzell de coneguts, desdenyades, detractors i la tempestuosa família. D’ací a què es recuperi -això espero- el personatge revifarà el protagonisme i la demanadissa de testimonis mentre millora amb l’agenda farcida de contractes i d’exclusives.

Col·legi major.

 

Corria el curs 1976 - 1977. Madrid. Començava el meu periple a la Universitat Complutense. Disposava d’una beca que em va permetre, novell com era en aquella etapa, gaudir de l’estada durant aquell primer curs en un dels col·legis majors ubicat al campus universitari, anar a la facultat era un passeig. Uns quants col·legis majors participaven del privilegi de la proximitat i de l’entorn. Fora de la bombolla universitària, per posar-ho en context, el dimecres 15 de juny de 1977 -a les darreries del curs- es van celebrar les eleccions generals a Espanya convocades per Adolfo Suárez. Eren les primeres eleccions lliures després de la dictadura per triar els representants a les Corts. La meva estada a Madrid va acabar el curs 1980 - 1981 coincidint amb una altra fita significada en allò que s’ha denominat la “transició”, el cop d’estat del 23 de febrer. Madrid era una moguda.

Només vaig fer vida de col·legi major un curs. Us he de dir que jo era l’únic de lletres i català, quelcom que em significava en aquell col·lectiu dels cent i pocs alumnes que gestionava una orde religiosa. Únicament nois. Cal dir que la incidència religiosa en la vida col·legial era nul·la. No existien horaris d’entrada o de sortida, no recordo si hi celebraven misses -jo no vaig assistir a cap-. Tampoc es fiscalitzava amb qui i quan accedies a la cambra individual, espaiosa amb vestidor i un finestral que projectava l’horitzó de la ciutat quan les calefaccions cremaven carbó i el cel de Madrid era una angoixant cúpula metal·litzada. L’edifici és premi nacional d’arquitectura. L’única interacció seriosa amb qui el dirigia, un prestigiós especialista en problemes sexuals del seu gremi, quan vaig anunciar que no continuaria al·legant bàsicament raons econòmiques, em va proposar allistar-me a l’orde. Un oferiment que m’honorava. Em va suggerir que el treball em podia eximir en certa mesura de l’oració tot alliberant-me de la reclusió monacal. A final de curs, jo i una maleta paquidèrmica, vam tocar el dos.

La majoria d’alumnes estudiaven enginyeria superior de telecomunicacions o es formaven per esdevenir enginyers agrònoms, carrera que només es podia cursar, llavors, a Madrid. La immensa escola d’agrònoms i les seves pastures frontejaven amb el col·legi. Érem també veïns del centre meteorològic nacional, ara és l’Agència Estatal de Meteorologia, on tenia molt de predicament l’Eugenio Martín Rubio, qui va perdre el mostatxo a causa d’una predicció errònia en una juguesca arriscada i molt mediàtica. 

Un diumenge pel matí a mitjans de setembre vam arribar al col·legi la maleta i jo, els veterans -els aprenents d’agronomia, suposo- vigilaven un escamot d’espantats novençans que pasturaven literalment l’herba del jardí. Aquells quadrúpedes ocasionals lluïen una mena de dorsal amb un 80 -el distintiu de l’època per als conductors en pràctiques-. Vaig deixar la maleta discretament i vaig marxar, recordo haver dinat en una casa de menjars típica, plena de comensals solitaris com jo mateix, per després acollir-me en un pis d’estudiants coneguts de l’etapa anterior. Tornar al col·legi a dormir va tenir un punt de temeritat.

Es tractava de les reconegudes novatades regulades als estatus d’aquelles institucions que tenien una vigència d’un mes sota el dubtós argument de la cohesió col·legial. Hi va haver qui va plegar i va marxar a territoris amb menys assetjament i pressió emocionals. Els crits, les intimidacions i la humiliació tenien carta de naturalitat. Proves que calia anar superant i que si feies posat de passerell et convertien en el cap de turc predilecte.

Recordo que t’assignaven una disfressa inspirada per uns botxins creatius en una mena de tribunal rere un flexo que t’enlluernava com a les pel·lícules on es tortura el captiu per fer-te confessar. Preguntes íntimes de mal respondre. O quan et conduïen a la piscina i t’hi feien introduir la cama segons la qual t’identificaves ideològicament -La dreta o l’esquerra, tria!- Aprofitant l’escenari aquàtic improvisaven concursos per mirar qui més artísticament i amunt signava amb una pixerada al mur. O quan et cobrien amb una manta, t’introduïen en un vehicle i et deixaven a mitjanit en una estació de rodalies relativament propera a la ciutat. Era habitual que els canvis i els trasllats de cambra a cambra, matalàs inclòs, fos responsabilitat dels nous sota els crits i els advertiments dels que tenien aquell dret i autoritat consolidats.

A mi em van disfressar de torero, no hi faltava cap detall. A un jove japonès que anava per arquitecte el van vestir d’andalús amb la guitarra i el barret típics, tothom el coneixia com en Manolo, molt més fàcil i familiar de cridar. Qui evolucionava vestit d’espermatozou, de plàtan, de negre ben empastifat... Era quelcom, aquesta diversitat de personatges que, quan ens aplegàvem al menjador, esdevenia gairebé carnavalesca de no haver estat per la reiteració, el 80 i el pronòstic meteorològic del dia signat pel Martín Rubio sense el qual no esmorzaves. Li he de reconèixer, a l’acreditat meteoròleg, la infinita paciència de deixar-los enllestits a la recepció del centre meteorològic veí cada matí.

 Interrogatoris, celles afaitades, autopistes sinuoses de dentifrici en sentit únic que calia resseguir amb timidesa i pudor et conduïen agenollat a una presumpta intervenció de fimosi si no t’havies precipitat emocionalment abans en alguna corba paorosa. Aquestes eren accions que podríem qualificar de quintades, més quarteraries que em van tornar a afectar, poc, a la mili on la quintada més dolorosa que hi vaig patir va estar un tret al braç.

Les cantines dels col·legis de noies tenien la concurrència garantida, en un m’hi van enxampar els col·legues. Figura al meu currículum la conferència improvisada que vaig haver-hi d’impartir respecte de la patata al Mercat Comú, al qual no pertanyíem. Allí, enfilat en una taula vaig copsar l’atenció i les burles femenines una bona estona. En una altra ocasió ens exhibien, als novells, sota els focus d’uns vehicles davant del castell de les mil verges, així era conegut aquell col·legi femení administrat per la Sessió Femenina. Ben il·luminats ens vam haver d’abaixar els pantalons sota la mirada atenta i multitudinària de les verges recloses. Les comparatives i l’exaltació de les mancances es clavaven com dards en un amor propi tímidament arronsat. Coses d’aquella època que, ara, pensem impossibles. També recordo el concurs eficient de la Piranya, una col·legiala que hi participava de bon grat intimidant en privat els més innocents amenaçant-los amb cruspir-se’ls mentre assajava un ventall de positures amb flexibles contorsions arriscades que acollonien molt els corglaçats galants.

Qui suportaria avui en dia aquestes situacions degradants? No vaig gaudir de la segona oportunitat. Tampoc vaig trobar a faltar la condescendència amb què alguns companys es queixaven de la teca -A casa, el servei menja millor! -es vantava algun personatge davant d’un assortiment de tres primers i tres segons diferents amb un reguitzell de fruita de tota mena a triar. Nens de casa bona, o molt bona. Mentre exercien i consolidaven entranyables i innocents tradicions estudiantils, alguns aspiraven també a les comparses d’estudiants altrament dites tuna.

Recapitulant, crec fermament que l’experiència em va convertir en un home de profit i com cal definitivament -servei militar al marge-. El sentiment de cohesió col·legial i empatia es van reforçar amb dues accions col·lectives -fomentant el treball en equip- que em passaven per alt, simular el segrest d’un autobús urbà i obtenir el motllo de guix dels atributs del cavall de l’Espartero, una estàtua eqüestre -com es pot haver deduït- situada al bell mig del carrer Alcalà.

 

“Por la calles de Madrid

bajo la luz de la luna,

de Cascorro a Chamberí,

pasa rondando la tuna...”