Fòtils.

Ja no hi ha estius com els d’abans. En l’edició de 2018 que s’esgota no tenim cap melodia que ho peti, cap cançó de l’estiu que ens sacsegi les neurones a les festes majors ni firaires recitant les virtuts del perro piloto o la nina chochona que ens lliuraven els esforçats bramaires de la tómbola a canvi d’un dineral després d’insistir i tornar-hi, a insistir. Quan t’atorgaven el preuat -per car- trofeu, descobries que el gos no sabia pilotar i que la nina era un tros de peluix asexuat sense cap virtut. En castellà en diuen “pongos”, es tracta de fòtils o d’artefactes decoratius que a la llarga, empolsinats, esdevenen trastos que a alguns els sap greu llençar al cubell del rebuig. 

A totes les cases n’hi ha d’endergues inútils que congrien oblit i fan nosa als prestatges. L’esquirol dissecat que grimpava a les ràdios d’ona mitjana en actitud rampant i cua ufanosa. El brau de plàstic cosit de banderilles amb la bandera espanyola -també de plàstic- que havia presidit el televisor en blanc i negre sota d’un drap de puntes al coixí. La indispensable ampolla d’anís vestida de pacient treball a ganxet. El record amb una imatge de la Verge de Montserrat o de Núria sacralitzant la funcionalitat, penjar-hi claus o controlar la temperatura ambient del rebedor al termòmetre adossat poc fiable que incorporaven. 

Fòtils! Tanmateix semblaria raonable que als estats també se’ls acumulin en un gran magatzem amb un catàleg que anomenem història. Naus colossals convertides en museu són les més reeixides per preservar l’escampall d’objectes diversos que va amuntegant la humanitat arreu. Jo proposo un recorregut -ací que el pas del temps les empolsini- per les inspirades rotondes municipals que han substituït les siluetes dels toros d’Osborne, aquells sentinelles de les antigues carreteres nacionals amb regust de carajillo. 

Amb la perspectiva dels anys, el personal hauríem d’haver acumulat experiència per saber com els va anar i quines conseqüències provoquen la reedició de certes actituds. Hi ha marededéus que no hauríem de tornar a treure mai en cap processó. Una visita als grans magatzems de la història hauria de servir per alliçonar-nos, però semblem més predisposats a repetir que a aprendre. La planta d’oportunitats no té demanadissa. Deu ser que la història no ofereix un outlet amb prou ganxo i per això ens deixem prendre el pèl edició rere adició. Ep, no tornem a comprar butlletes per a un perro piloto i la chochona. 

M’esborrona veure com hi ha individus que només argumenten des de la violència. M’esgarrifa la mentida interessada. M’aterreix el missatge pervers. Em dol la manca de sentit crític. Abomino de les persones que sabent-ho fan mal. Rebutjo els cridaners de tómbola infames que venen a consciència fum i boira, una oferta de la qual n’anem sobrats i que els prestatges n’estan massa plens.

Bona tornada a la feina!

Groc

Tal dia farà un any.

Tal dia farà un any vivint immersos en una sensació insòlita. El cap català de l’operatiu, en Trapero, imputat i apartat. Qui va estar-ne el conseller està empresonat, en Joaquim Forn. Continuem sota massa foscor alertats per la inoportunitat d’unes premonitòries declaracions del llavors ministre Margallo concretades en els esborronadors atemptats de l’agost. En aquest cap d’any dels dies de sang, terror i desconcert els Mossos d'Esquadra encara no tenen accés a les dades calentes que, per preventives, haurien de poder disposar.

En l’hemeroteca hi ha el testimoni magre de la solidaritat pàtria als fets de les Rambles i de Cambrils. L’Estat i Espanya ja en feien prou portant al Rei i al president Rajoy a encapçalar una manifestació que se’ls va girar en contra de la seva presència. L’escridassada va estar monumental. Amb els rellotges aturats després d’un any el centre d’interès continua essent per a l’esfera política la presència del monarca als actes previstos demà a Barcelona. 

Em temo que despès del discurs d’en Felip VI als fets d’octubre la concurrència de la casa reial a les Rambles causarà més tensió i rebuig -o indiferència- si l’afirmació de l’actual president de la Generalitat de Catalunya té un punt de certesa, “els catalans no tenim rei”. A les xarxes -sovint mentideres i pèrfides- s’anuncia una expedició organitzada des de l’altiplà ibèric per fer costat a la visita del monarca a Barcelona. 

S’haurà de veure quants monàrquics s’apleguen i quina és la petjada de la comitiva reial en les terres catalanes. Com l’estel nadalenc que guiava els Reis Mags ja s’ha pogut veure una avioneta de platja amb una pancarta promocionada pels pacificadors de Ciudadanos animant a treure els llaços grocs, “¡A quitar lazos amarillos!” En les melodies de l’hispanisme nostàlgic hi ha massa himnes amb el “!A por ellos!” seduint catalans díscols. 

Coneixerem algun dia de veritat el rerefons d’aquests atemptats i del macabre paper de l’imam de Ripoll? En la certesa dels dies i dels homenatges per fer hi tenim el recompte difícil de les víctimes. Totes. Les que ho van patir amb sang pròpia i les que ho vam sofrir com espectadors d’una tragèdia tan propera al Liceu. Totes les víctimes! També les de Ripoll. 

Passejar per les Rambles. Hem tornat a les Rambles Maria -complint la promesa que ens vam fer ara farà un any- sense voler sentir la ferum de la follia inexplicable enganxada a l’asfalt. Ha estat un acte de força de voluntat perquè hem volgut “no tenir por!” i perquè la normalitat heroica acotada per bol·lards escombri del tot els fantasmes que demà es recordaran si el protagonisme polític no es decanta a relegar les víctimes.

Ripoll bressol de Catalunya, sepulcre del comte Guifré, viu. Viu i conviu després de l’agost de tal dia farà un any. Viu i conviu el trasbals des de la serenor contra les urpes d’una follia que encara hem d’acabar de comprendre. Ripoll viu -i conviu!- la fresca regalada de les nits enmig de l’onada de calor estiuenca.