Podríem dir que a la situació mundial -de desastre absolut- s’hi suma una
condició que m’afecta personalment. En poc més d’un mes m’hauré de sotmetre a
una intervenció quirúrgica de l’esquena. Males notícies per pal·liar el dolor
físic que em tenalla des de fa massa dies. Un dolor constant que matxuca els
nervis i que no admet de tranquil·litzants dels ordinaris. Fa cosa de temps,
potser d’anys, que aquest pessigolleig invasor va corcant els conductes fins a
produir una sensació radiant molt desagradable. Caminar i dormir són exercicis
dificultosos perquè els conductes per on transiten els impulsos estan barrats.
Ajeure’s i trobar la posició més idònia no és possible encara que he copsat que
recargolar les cames, com fan els nens, m’alliberi una mica. Així, endormiscat,
intento no haver-me d’aixecar durant les nits per no ser més molest encara amb
qui viu amb mi mateix.
Coses de la jubilació, feien els avis a qui no volies entendre. A la baixa
laboral amb les seves coses s’hi afegeix la nova condició que substitueix la
dedicació que la vida t’havia assignat. Com si l’horari de metges i
professionals sanitaris abastés amb esperança aquest nou calendari omplint els
espais una altra vegada, assegut en bancs anònims, esperant que cridin el teu
nom sense massa ímpetu vital. Com cansen aquestes mancances i les seves
solucions. Perquè jo era dels que creien que això que ara em tortura
s’alliberaria, com ja ha fet en ocasions diverses. Avui el resultat ha estat
ben clar, he de passar pels quiròfans per tal de deixar de costat aquest dolor
intens i emprenyador. Només espero que la paciència amb els altres no empitjori
encara més. Que vagi tirant sense massa ensurts. Ai, la paciència imposant-se
amb el sentiment de protagonisme interessat dels malalts!
A la cobejable situació personal, no ho desitjo pas a ningú, s’hi afegeix
el protagonisme matusser dels personatges guerrers sense massa sentit que no
sigui l’odi i el dret a la tortura amb la mort de civils pel mig. Quin
panorama! Tenim el món com un vesper pendents d’un estret i d’uns astronautes
que ronden pels espais siderals propers a la lluna fent-s’hi selfies amb
una rodonesa perfecta per topar amb els conspiranoics ideals terraplanistes.
Diríem que ja han arribat al mar i han estat extrets amb pulcritud i en bon
estat. S’ha fet, són per ara les persones que s’han allunyat més de la Terra.
Bona tornada! Tampoc me’ls imagino en descapotables desfilant com herois per la
Cinquena Avinguda al costat d’un president orgullós mentre cauen confetis des
dels finestrals novaiorquesos.
Del vesper global on som immersos, tampoc és bon moment per tenir part de
la família a terres allunyades amb recances per on s’ha de creuar per anar i
tornar. Posem-hi aquell punt extraordinari de risc a les sortides amb vols de
llarga durada, les que abans sobrevolaven les monarquies del petrodòlar. A
aquestes hores, la reunió per pactar-hi un acord penja literalment d’un fil
massa prim on s’hi haurien de decidir els punts clau de les transaccions. Quin
merder no han aixecat el president americà, en Donald Trump i la companyia que
li fa costat. Han polit una desastrosa situació que ens va esmolat, per ara,
per la porta del darrere. Ja veurem com ho resolen o ho resolem tots plegats.
Finalment, els blocs més afectats s’han reunit a Islamabad. Amb tardança,
però ho estan fent en uns espais carregats -diuen- d’advertències mútues. La
part nord-americana torna a cridar, "Els iranians no semblen adonar-se que
no tenen cap carta, més enllà d'una extorsió a curt termini del món mitjançant
l'ús de vies navegables internacionals. L'única raó per la qual són vius avui
és per negociar!", ha manifestat en Donald Trump. El seu vicepresident,
J.D. Vance, mentre es dirigia al Pakistan, ha assegurat que esperava un
resultat positiu, però va advertir a la delegació iraniana que si intentava
enganyar-los, "descobriran que l'equip negociador nord-americà no és gaire
receptiu", com de tret fàcil.
Som ací, com en un mal d’esquena punyent, pendents de les sortides negociadores
d’un grup de personatges sospitosament prou sospitosos. Cridaners i poc
efectius. Molestos. Amb maneres mai vistes. Són els que han de decidir si ens
acaben posant, més encara, les mans en el sistema de vida on hem viscut fins
ara. A la incertesa del tot anirà bé, caldrà veure si som capaços de suportar
les seves mesures. Per al meu parer, si fossin els artífexs de la meva cura, són metges amb bisturís massa esmolats.
