Vostè no sap amb qui parla!

            -Vostè no sap amb qui parla! –rere hi sol haver una mirada altiva i un gest displicent que ens perdona la vida amb la voluntat de prendre'ns quelcom que ens pertoca o, com a mínim, ens hauria d'assistir en igualtat de condicions. Perquè davant de la llei, en teoria, tots som iguals. És el manifest de la prepotència aplicada, una mena de sentència anticipada que ens administren mentre sobrevivim intrigats per descobrir qui és aquest interlocutor tan important capaç d'alterar el procediment en profit seu alhora que ens cobreix de menyspreu i ens fa sentir petits. Durant anys ha estat –i continua essent- la contrasenya d'un determinat poder.

Perquè l'enigmàtic interlocutor és avesat a passar pel damunt dels drets i, més encara, dels deures sentint-se al marge de l'autoritat –que sovint ell mateix ostenta-; també aquella que les normes atorguen a l'ingenu jardiner quan les vol fer respectar vetllant que no li trepitgin les gardènies del bolero.

El "vostè no sap amb qui parla" deixat anat amb prou contundència i mirada ferotge aconsegueix esbandir la cua d'una exposició massa concorreguda o esbatanar la finestreta del funcionari entestat a fer-nos-hi tornar l'endemà. Hi ha qui hi confereix virtuts contra el vici de l'ascensor a viure sempre enfilat a l'àtic. És l'encanteri dels obstinats a ser els primers en la graella de sortida al semàfor de la vida. La consigna que anuncia un excés d'amor propi i ens fa percebre el món com una propietat exclusiva.

Confesso que jo també he estat temptat de fer servir la fórmula màgica, amb més fatxenderia que fonament, però m'he decantat per un -Només ha estat un segon, agent... -l'excusa més suada que trenca tots els rellotges puntuals del món. I ja he tingut cura d'emprar la paraula neutral "agent" i no "policia" o d'altres més col·loquials, encara que amb molt d'afecte; sobretot davant d'un municipal primmirat que m'ha contemplat des de les alçades parapetat rere unes ulleres de sol amb vidres que emmirallen la meva petitesa. He replicat –Un cigarret, agent? –però tampoc no es deixa subornar o és que no conrea el vici. M'ha endossat per la via ràpida i molt exquisidament una multa que si ens afanyem a pagar -seguint l'estratègia sancionadora del dos per un- ens amorteix la batzegada i ens desequilibra una mica menys el pressupost. Que no l'ha entendrit ni l'àvia amb crossa que acabava de desallotjar! Després, la ràbia per l'eficiència recaptatòria fruit d'una sanció a una falta per aparcar on era impossible. I la iaia recriminant-m'ho tot i que no vol assumir la responsabilitat subsidiària d'haver-la de dur a una sessió de receptes. Un còctel de medicines que no remeiaran pas la multa. 

El dia és gris, plujós. Una mica trist. Els elements no s'estan d'arguments ni saben ni volen saber qui tenen davant ni amb qui parlen. Ha plogut fang i la ciutat batega arrebossada color xocolata bruta. De camí a casa escolto la ràdio. Arrodoneix la jornada un monogràfic sobre els aforats debatut entre tertulians que se les tenen per la pintoresca pinzellada legal. Una mena d'immunitat que institucionalitza el "vostè ha de saber amb qui parla" escalfa la tarda. M'ho miro des del sentit comú, del que comprenem els no experts, i penso que la justícia grinyola davant de les excepcions i dels ressalts en el tracte. Aforats per no estar imputats. Un rodolí que no rima precisament amb la pretesa igualtat davant de la llei.

Aforat significa literalment que es beneficia d'una jurisdicció privilegiada. Existeixen llargs llistats de persones amb la responsabilitat blindada davant dels litigis que s'acaben d'engreixar significativament. Hi ha un motiu, n'existeix la necessitat? Protegir aquells que per raó del càrrec haurien de ser "mirall de prínceps" –com deia en Ramon Muntaner a la Crònica- esdevé una redundància. Em fa l'efecte que qui ha de retre comptes a les societat per la seva gestió hauria d'estar més exposat i ser encara més vulnerable que el comú dels mortals. Perquè tracta amb matèria sensible, perquè la transparència, la rectitud i l'honradesa es puguin estendre com la roba neta a les balconades de la plaça major on el poble comprova que no hi ha taques ni forats sense sargir.

Suposo que demano massa... Em contemplo la butlleta groga que oneja com un intermitent a la safata. Em fa l'ullet burleta. L'hauré de pagar, torno a suposar amb més evidències que no pas al·legacions plausibles. La iaia i la crossa ja m'han advertit que elles no velen sortir als papers. I posats a tornar a conjecturar, em veig fent una botifarra a l'agent -Que no veus que sóc un aforat, babau! -però aquesta versió no crec pas que tingués un final feliç. He de triar una al·legació més versemblant, que em pensava que el motorista era un paparazzi a qui he atropellat tot salvaguardant el meu dret a la imatge. Ho signo i ho lliuro al registre. A veure si me la condonen, la sanció. Ja us comunicaré l'intrigant desenllaç.