Reciclant art.

El responsable del Museu d’Art Contemporani de Bolzano –Itàlia del nord- va patir un cobriment quan les obres d’una mostra exposades en una de les sales havia desaparegut. L’espai era net com una patena. No hi havien deixat ni la pols. Es tractava d’una representació de l’hedonisme, el consum i l’especulació financera de l’escena política italiana a la dècada dels vuitanta.

Robar directament una obra d’art o falsificar-la tot substituint-la per l’original és una temptació fascinant de col·leccionista compulsiu quan hom no la pot adquirir per la via legal. Les obres d’art que es toquen  -la pintura, l’escultura...- són úniques en origen; tot i que existeixen obres amb rèpliques diverses a més d’un museu del món amb el cartell d’autenticitat que en certifica l’autoria. Quantes versions dels apòstols atribuïdes al Greco es poden admirar actualment? Aquest grec assentat a Toledo va descobrir la rendibilitat i la demanda d’una col·lecció que donava per decorar tot un temple. Dotze o tretze quadres simètricament ben disposats de temàtica entenedora era un èxit segur entre la feligresia fervorosa, que sempre es decanta per algun dels apòstols en particular, pel millor mitjancer entre la misèria humana i la gràcia divina. Algun dia la teologia haurà de fer públics els índexs i les ràtios dels miracles atribuïbles a cadascun dels soldats de la tropa celestial.

Com que el cas que ens ocupa no té a veure amb una temàtica de caire religiós sinó amb allò que fa equilibris gens subtils en la frontera del pecat, enmig del plaer i entre el malbaratament i l’especulació –una manera de classificar el robatori quan hi ha presència notarial-, el responsable del museu de Bolzano de bon primer es va malfiar directament de la màfia–Itàlia siciliana-.

L’obra d’art que han pispat és un muntatge disposat en l’horitzontalitat del terra de la sala, que explicat sense la parafernàlia pròpia del catàleg del museu i de la crítica entesa ve a ser que es tracta de moltes ampolles buides tombades i de restes de confeti a l’atzar. L’artista ha pretès reproduir el paisatge de després d’una festa concorreguda, el camp de batalla aterridor de l’endemà quan toca posar-hi ordre. Representa que el vi, el cava i el licor s’han esgotat. Que l’alegria volàtil del confeti ha aterrat. La disbauxa immortalitzada en una natura morta dibuixada en una textura de ressaca, desori i molta burilla a mig consumir. Realisme social per a taurons de les finances quan s’acaba una celebració sense reparar en despeses. Tan real com la vida mateixa amb el punt etílic personificant l’hedonisme, el plaer que comporten el consum i l’especulació quan en som expenedors a dojo.

Descartades la màfia siciliana i la napolitana, la seguretat del museu es va decantar per una presumpta acció terrorista. La segona línia d’investigació apuntava a una renascuda cèl·lula nostàlgica de les Brigades Roges que reivindicaven amb aquesta performance iconoclasta un temps i un context. Un malson! La direcció del museu i la policia preferien que hagués estat un lladre especialista en robar preuades obres d’art.

Afortunadament tot s’ha posat a lloc –menys el congrés d’ampolles buides i el confeti llardós i descolorit- quan ha aparegut l’Annunziata, la dona de la neteja que havia fet dissabte i havia llençat el desgavell a la brossa. Avesada a endreçar les sales on hi celebren les inauguracions va deduir que en aquesta última s’havien excedit. Estava per queixar-se davant del cap de manteniment i neteja del museu. Mai s’havia trobat un desastre com aquest! Quins porcs!

Desfet el malentès, ha agraït molt el suport del crític d’art, en Vittorio Sgarbi, que va recolzar el criteri de l’Annunziata dient que “si ella va creure que si es tractava de brossa i deixalles, significava que ho eren”. Va afegir que l’art hauria de poder ser entès per tothom, incloses les persones que netegen. Segons aquest crític que el museu pogués recol·lectar les peces del cubell dels residus i els tornés a aplegar demostra que no eren art en primera instància.

El final feliç s’ha consumat amb la recuperació per part del museu de la mostra tot aconseguint recentment restaurar-la alhora que s’ha alliçonat els responsables de la neteja. Fonts ben informades de la institució han confirmat que a més els han inscrit a un seminari de producció artística postcontemporània. L’Annunziata sospita, amb coneixement de causa, que el vigilant nocturn hi afegeix -al restablert fons artístic- les ampolles de cervesa que buida nit rere nit tenint cura d’apagar-hi abans, en el pòsit, les cigarretes que fuma d’amagatotis tot amorosint la fosca solitud.

En la compareixença davant de la premsa local la protagonista indirecta es mostrava desolada. No tornarà a succeir, mormolava compungida. Com que només l’orgull i el bon criteri professionals la poden redimir, ha volgut esclarir, però, que ella va reciclar: el vidre, al vidre i la resta, al rebuig. A ecològica, l’Annunziata, no es deixa passar la mà per la cara!