Neu ciclogenètica.

La predicció ofega la sorpresa i té dues virtuts que es complementen, ens alerta i alhora també ens decep perquè la magnitud que prenen els precedents a l’esdeveniment, sovint, no acostumen a respondre a les expectatives que havien aixecat els profetes. El que més ens sobta i ens descol·loca és allò que no esperàvem de cap de les maneres, l’inesperat, el que esdevé d’improvís. 

Una hipòtesi que podríem aplicar a la predicció meteorològica per al cap de setmana. Es recomana molta prudència en la conducció allà on nevi amb intensitat, portar el vehicle preparat amb cadenes, el telèfon mòbil amb bateria, alguna manta o roba d’abric de reserva, aigua i algun aliment calòric; i seguir sempre els consells del Servei Català de Trànsit. Els homes del temps creen opinió i avisen de l’episodi que s’apropa, demà dissabte es produirà el que els experts anomenen una ciclogènesi explosiva. Tothom està al cas, tots hem estat avisats de la gran tempesta de neu que arrebossarà el país d’una puresa freda i fonedissa.

El context actual als països més que desenvolupats ha propiciat que fem culpables, d’allò que no podem controlar també, als responsables socials. D’ací que els polítics temin els episodis climàtics tant o més com una pedregada. L’ona de calor estiuenca, la ventada de tardor o aquesta nevada de demà -gairebé al caire de la primavera- acostumen a encoratjar els homes d’estat en una mena de prepotència que no els pertoca perquè el domini dels elements, per ara, no és al seu abast. Si girem l’argument ho podem interpretar com un gest alliberador perquè la temeritat -de produir-se- va a compte nostra, dels transgressors que no haguem fet cas de l’alerta explosiva. Algun dia proper -si ja no ho fan ara- seran els elements qui ens passin la factura sense demanar permís ni avisar per les alteracions que hem provocat. 

 No m’agradaria estar a la pell d’en Tomàs Molina o de la tropa de meteoròlegs que tenen el front rus en una matèria que tradicionalment havia estat declarada secret militar o de gran interès per als estrategues. Tot i l’anunci d’aquesta ciclogènesi explosiva que ens han avançat espero que només dinamiti les caixes registradores dels establiments turístics del cap de setmana. Ja es poden amagar en Molina i els seus còmplices del temps si la neu que ha de caure demà és més una anècdota que no pas una amenaça real. En l’experiència d’episodis similars perviuen les queixes pels greuges causats al sector serveis amb duels de matinada a primera sang. Mentre, siguem compassius amb el sofert Molina perquè sense una bola de vidre -o un ou de drac- és una gesta gairebé impossible d’enfilar-se als cims del pronòstic on hi ha els altars de la infal·libilitat.

El temps ha esdevingut un referent permanent a les sobretaules que condiciona la vida domèstica de les àvies i de les persones especialment sensibles amb els fenòmens climàtics. Entendreix veure-les llevar-se pel matí uniformades de TV3 i equipades per travessar els Alps, amb mitjons, gorra i bufanda de llana amb borles, només perquè en Molina els ho insinuat. M’admira la credibilitat i l’obediència malgrat les inusuals temperatures d’aquest hivern tocat pel canvi climàtic. L’ascendència dels homes del temps, inqüestionable, té un punt d’apocalíptic que ja tenen cura de conrear amb reportatges de catàstrofes, inundacions o huracans terribles quan la calma i la monotonia locals no ultrapassen l’avorriment insuls. Després, una bona migdiada per si el món s’acaba. 

He detectat, malgrat els anuncis preventius, que ens hem tornat més raonables en els efectes de la tempesta de neu respecte del rebost. Les autoritats només recomanen “aigua i algun aliment calòric” a les bodegues dels vehicles. Anem millorant. Potser haver interioritzat que el canvi climàtic ja és ací ens torna més incrèduls. Les grans nevades s’han convertit en decorats per a nostàlgics, quelcom inversemblant. S’han fos, si no és que la de demà em contradiu. De la mateixa manera que s’han liquat les cues de postguerra a les botigues de queviures i d’ultramarins vigents encara fa un parell de dècades. Ja no s’obre la veda als prestatges ni es practica la captura del pollastre indefens, la collita de l’arròs, les patates o dels llegums amanint-ho amb una bona reserva d’oli, de sucre i de cafè. Ningú tem o passa les nits vetllant que la biga serrera, la que remata la carena a les teulades, cedeixi pel pes de la neu acumulada. 

Que nevi, doncs, on ha de nevar, a la muntanya. Que els gruixos siguin la reserva d’aigua assenyada que es va fonent tot xopant amorosa la terra assedegada remeiant la sequera de mesos. Que la nevada no causi estralls i que l’esclat anunciat serveixi per tornar a dibuixar les pistes d’esquí. Bon cap de setmana!

Dedicat a l’Isidre, l’absència sentida que ha cavalcat el cavall negre de la mort i el patiment a qui han acabat vencent. Un meteoròleg de microclimes amb predicció generosa i discreta, que l’encertava. En el record d’un temps i d’unes nevades que no tornaran. Per sempre, germà.