Entre el
sagramental parlamentari per investir president, per la vergonya dels refugiats
a la ratlla fronterera d’Europa, entre els que vexen els captaires a les places
majors o per Sant Josep i la Pasqua em decantaré per Sant Josep i pel Ram. Per la
nevada poètica que ha durat poc perquè era neu made in Xina comprada en un basar de tot a cent de la qual no ens
van prevenir en excés els agutzils del temps. A la vall el mantell blanc ja s’ha
fos. No així a la muntanya on els aferrissats a l’esquí i als esports d’hivern
poden encara lliscar-hi i aterrar-hi embolcallats en cotó fluix deliqüescent. La
neu és una flor feble d’hivern que es marceix amb l’alè. Un miratge poètic si
el rebost és ple i la cabana curulla, si quan cau en podem contemplar l’aplomada
levitat flonja i silenciosa des de la dàrsena d’una llar de foc. Encisador!
Enguany coincideixen
Sant Josep, el sant descatalogat de les festivitats preceptives i de celebrar, amb
la lunar i bellugadissa Pasqua. La primavera treu al cap i la llum, per decret,
esgarrapa l’epidermis dels rellotges al sol. Mercat del Ram a Vic, referència
anyal on, temps era temps, s’hi aplegava la pagesia de més enllà de la comarca.
Fira de bestiar, agència de notícies oral i excusa per a un bon àpat en
aquelles fondes de platillo a foc lent.
Feliç Sant
Josep homònims i homònimes!
Siguem i sigueu feliços!
