Marató.

Fa un dia magnífic per córrer. El preludi de la primavera és la Barcelona perfumada de frega remeiera i de vamba suada. Ara mateix el carrer és tancat al trànsit amb l’asfalt orfe de vehicles. L’avinguda és un carrer ample alliberat i redimit, no es reconeix. Si acotes l’orella -com solien els indis americans- al pas zebra sents el ritme de la locomotora humana avançant. Tambors de guerra amb pell de quitrà percudeixen turmells i genolls. Tones de carn humana sua i pateix –soferta anatomia- per arribar després de l’estremidor esforç que comporten les maratons. En l’homenatge a la Grècia clàssica malauradament algú hi deixa la pell en alguna de les edicions. Les màquines que funcionen amb suc de mongetes no estan dissenyades per córrer aquestes barbaritats amb un cronòmetre marcant el ritme i els batecs. 

Vint mil i escaig persones allistades a la cursa d’enguany es veuen amb cor d’emular en Filipides, que va morir d’esgotament després d’haver recorregut 42 quilòmetres des de la ciutat de Marató a Atenes per anunciar que els grecs havien vençut els perses. Eren els inconvenients de no disposar de les tecnologies actuals. Avui amb un lacònic WhatsApp n’haurien fet prou –Hem guanyat! Perses i Filipides kaput! 

Els de l’espardenya esmolada triguen dues hores i pocs minuts a arribar a la meta. Corre –mai tan apropiat- la llegenda urbana que aquests atletes són alienígenes procedents de Mart o d’altres planetes on el metro viu en vaga permanent i el rodalies és un despropòsit d’incidents i de retards. Avesats a anar a l’oficina trotant, els marcians competeixen amb avantatge. Vistos de prop són tot nervi, pell i orelles. A aquests éssers els delata l’aerodinàmica, el perfil carenat per tallar les turbulències amb un cor gros i esbatanat com un rellotge de cucut. 

Em poso en la pell d’aquests herois urbans. Quina enveja! Cal molta voluntat, entrenament i certes condicions físiques per acabar la carrera. La travessada per la ciutat ha de ser tan dolorosa i extenuant que només l’orgull i el què diran d’aquells que t’esperen a l’arribada et fan córrer sense caure en la temptació d’abandonar. Quantes vegades et deus trobar al límit? Aigua, glucosa i cítrics per deixatar les rampes i l’encarcarament muscular. Els quilòmetres cada vegada són més feixucs i llargs amb el cervell connectat al pilot automàtic. Corres d’esma amb la monotonia trencada pel desnivell o el canvi de ritme que imposen els contrincants. La gambada és el metrònom del repte –Arribaré! 

Amb mi s’ho contempla un pagès que calcula de cap la quantitat d’energia malbaratada. Quants camps podríem esbrossar, llaurar i sembrar amb la suma d’aquest treball que només serveix per conrear el narcisisme, rumia el camperol. Ja no hi ha perses bel·ligerants ni vaixells de guerra a l’horitzó. El comentari d’aquest avi conjura l’aparició de l’esperit d’un filòsof rural assegut al cafè amb un havà mentre destil·lava crítiques als convilatans que desfilaven cridaners davant seu cap al partit de futbol que jugava l’equip local en diumenges alterns. Ho deixava anar en castellà perquè als anys seixanta aquesta llengua ressonava com més autoritària -La humanitat, tanto grandes como chicos, por lo inútil es incansable –proclamava. No tinc pas constància que algú li fes empassar el cigar pudent. Era un excèntric o un savi carregat de raó –a triar-.

Un escamot de gaseles africanes són les primeres a fugir del foc que es deu haver declarat a la sabana, cap a les pastures eixarreïdes de Montjuic. Fugen esperitades amb gran enrenou i aldarull –On van? –em demana una parella de senyores d’edat avançada que no es decideixen a trencar la processó cada vegada més multitudinària. El seguici prospera esperonat pels que ens ho mirem des de la vorera. Les gaseles, els lleopards i els felins diversos s’han anticipat al gran allau de peülles enmig d’un núvol de pols que els anuncia. Ara desfila el gruix dels que fugen cercant la salvació, el ramat de nyus i zebres que, a voltes, es mimetitzen amb l’asfalt –On podem creuar? –insisteixen les senyores que temem per la seva integritat. Dedueixo que ja fan salat a la missa de dotze. Girafes, algun paquiderm en forma, estruços i una bandada d’aus de calibre gros també fugen disciplinats en la mateixa direcció. La ciutat, conspirant contra la por indefinida, viu enmig de l’apocalipsi festiva i la mobilitat avariada. 

Un titular telegràfic resumeix l’esdeveniment, doble victòria africana a la marató, l'etíop Sefir (2.09.31) i la kenyana Aiyabei (2.25.26, rècord en territori espanyol) s'imposen en una festa ciutadana. 20.287 atletes inscrits, el 43% estrangers. No hi entenc en maratons, però homologar objectivament les marques deu ser complicat. En recorreguts de llarg quilometratge, com és el cas, no hi deu haver cap circuit que permeti comparatives justes i equivalents. Les pujades, els desnivells o la condició climàtica deuen condicionar la carrera. S’ha de galopar molt per fer-ho en dues hores i nou minuts i mig! 

Veure els atletes evolucionar ha estat un espectacle. He sentit enveja esportiva de la capacitat i de la forma física, de la voluntat i de l’esforç que s’ha aplegat als carrers de Barcelona. Bravo Pau! Va, John! Ja hi sou! Maria, aquí! Mantenir el nivell sense decaure, com a espectador, també ha estat una feinada i una demostració de cinisme benintencionat quan tot just creuaven el punt quilomètric vuit –Que ja arribeu! Vinga! Va! Va... Va!