Un assumpte de pes.

Les autoritats sanitàries alerten que, si la tendència no canvia, el 2030 tindrem un problema de sobrepès. El 80% dels homes i el 55% de les dones a l’estat espanyol en edat adulta patiran un excés de quilos. Un problema de calibre i de massa corporal en expansió, abassegant espais comunitaris com la porció del seient als transports públics, que mesurada en volum -la quantitat d’atmosfera contaminada o d’aigua de mar microplasticosa que desplacem- vol dir que alguns passejarem una còrpora el doble o el triple de gruixuda que aquells que no han ultrapassat els cànons que es prescriuen per a unes mesures diríem “normals” o saludables.

 Els àlbums històrics de bellesa aplegats als museus ens il·lustrem de com eren els referents anatòmics pels quals sospiraven els nostres avantpassats. Em pregunto si les tres gràcies d’en Rubens suportarien la visita primmirada d’una endocrina mesurant-los l’alçada, el pes i controlant els nivells de glucosa en sang. M’imagino el posat atemorit i l’ensurt causat per les amenaces a què s’exposen provocades per les profecies de la metgessa i per la gravetat, l’enemiga implacable de la corporeïtat amb més atracció fatal. Algun estudi amb fonament ens haurà de desvetllar si aquestes gracioses protagonistes immortalitzades per en Rubens van acabar desenvolupant la diabetis mellitus o cert grau d’hipertiroïdisme. 

A les primeres dècades de la postguerra ser gras era un indicador de poder i de solvència econòmica, l’evidència que a casa es menjava calent, abundantment i amb pa blanc. Quelcom que la majoria de mortals no es podien permetre. Tanmateix, està demostrat que els càntics patriòtics de l’època no engreixaven perquè eren molt baixos en calories socials i l’himne nacional -el mateix que hi ha vigent- per no tenir no té ni lletra. Podeu suposar que una escudella sense fideus o galets no té massa virtut gastronòmica.

Avui a les societats que no patim fam, si oblidem aquells països on la gana és endèmica o aquells col·lectius propers més vulnerables inserits en l’opulència i el consum, la imatge contrastada respecte d’aquells és d’escàndol si passegem pels comerços extraordinàriament ben farcits amb tota mena de productes i accessoris molts dels quals són prescindibles i nocius com els processats o les begudes ensucrades. Diguem que a les cartes i als preus dels restaurants de referència gastronòmica també caldria afegir-hi una propina astronòmica -i solidària- per haver comès algun pecat capital més al de la gola, el de supèrbia. 

L’amenaça de l’obesitat comporta un sobrecost econòmic, una despesa sanitària que xifren en un 2% del pressupost sanitari estatal, el 7% del de la Generalitat de Catalunya, per les malalties que se’n deriven. Mengem pitjor o tenim menys recursos sanitaris, els catalans? Els entesos defensen nous impostos als aliments menys saludables i protecció dels que componen les dietes sanes. Hauríem d’endrapar menys, millor i practicar exercici regularment. La cantarella que tenim ben apresa però que costa tant de practicar. Venuts i païts els torrons, ressusciten les recomanacions. Sempre hi ha qui s’anticipa i, preventivament, ja es pren el cigaló de la diada de Reis amb sacarina.

Fem-los cas, doncs. Moderem-nos. Pensem que si l’esperit o l’ànima viuen empresonats en la carn, tinguem els barrots ben accessibles, fàcils de trencar. Ja ho diuen, si hem de passar després d’un camell pel forat d’una agulla, que els tràngol ens hi trobi el més aerodinàmics possible.