La seducció vesteix de ros.

Quan la seducció es vesteix de ros i l’estat continua captivant catalans díscols, tot semblaria un malson, l’escena d’una pel·lícula protagonitzada per l’Arévalo, l’Esteso o el Pajares -a triar- dubtant a quina veïna del cinquè tirar la canya. Si preferiu, faig enrere en el temps i m’assalta el decimonónico esgarip sarsuelesc de les Coplas de Don Hilarión. 

Soy capitán,
de un barco Inglés
y en cada puerto tengo una mujer. La rubia es
fenomenal  -garanteix en Casado-.
y la morena tampoco está mal  -assegura en Rivera-. 

Si alguna vez
me he de casar,
me casaré con la que me guste más.

Una morena y una rubia,
hijas del pueblo de Madrid,
me dan el opio con tal gracia
que no las puedo resistir.

¡ja, ja, ja, ja!
se deshacen por verme contento,
esperando que llegue el momento
en que yo decida
¡ja, ja, ja, ja!
cuál de las dos
me gusta más.

… … …

Pero también algunas veces
se me ha ocurrido preguntar:
¿Si me querrán estas chiquillas
por mi dinero nada más?

Us confessaré que m’encisa la mirada desafiant, un punt fatxenda, del fitxatge d’hivern del Casado. La Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos és la novetat en el catàleg electoral català que, malgrat desprendre una languidesa enganyosa, apunta com a gran tigressa de la política. Surt a la pista una felina inquietant d’urpada freda enmig d’una gelor intrigant. 

S’acosta una temporada d’escomeses electorals apassionants en la qual assistirem a episodis nacionals dignes de ser redactats per en Benito Pérez Galdós. També a batusses que podrien passar pels miralls valleinclanescos on s’hi reflecteix el carreró que ens porta al corral on aquestes polles -la rossa i la morena- se les tindran. Fascinants escenes homologables a les curses de braus i a les munteries amb cavalls on uns nous contrincants a l’escena electoral poden exercir de jutges.

Mentre la campanya no engega, els díscols catalans, mesells en l’heretgia separatista, han portat l’entremaliadura rebel -i republicana- a la capital. L’artèria madrilenya es va llevar col·lapsada pel colesterol independentista reclamant autodeterminació i en contra del judici pel procés que, implacable, va fent via. La crònica d’alguns mitjans d’altiplà la resumeix una dita castellana, no hay peor desprecio que no hacer aprecio. La indiferència relativa, però, perd eficàcia quan es fonamenta en la sorpresa per la invasió traïdora, com el dia D a Normandia, només que amb autobusos.

La manca d’informació -ja no dic de comunicació- va propiciar que els soferts madrilenys, astorats per aquella marea estelada, se sobtessin encara més perquè l’eixam groc no contagiava d’icterícia. D’altres van poder contrastar que els catalans díscols si són dimonis, ho són escuats. 

Bon Sant Josep!